Paperots

"Arrossego una maleta plena de paper"
(Això és una metàfora, que se us ha de dir tot)
El tema és que ho meu són les arts gràfiques, i posseeixo bàsicament papers. No tinc cap problema amb els llibres, a l'estanteria, així com amb els treballs acabats, en carpetes. El problema és amb els altres, el que vulgarment anomenem paperots.

Pertanyo a una generació que ha tingut a l'abast tot tipus de publicacions impreses. Els dibuixants d'abans acostumaven a omplir grans arxivadors de fulls amb imatges com a documentació. Jo també tenia aquesta costum. Arrencava de dominicals les planes amb fotografies maques, dibuixos o articles sobre els meus referents. Sempre pensava que algun dia servirien. Acostumava a arribar a casa amb flyers i octavetes a les butxaques. Les tenia, doncs m'agradaven, i les deixava a la maleta.

Apunts, fotografies, retalls de diari, paper carbó, cromos, plantilles de graffiti, catàlegs, etiquetes, emboços, postals, publicitat, fanzines, segells, invitacions, fulls de letraset, cartells, cartes i entrades. A les ultimes dècades i gràcies a l'autoedició es va multiplicar el paper imprès. això es nota a Barcelona, amb disseny pertot.
Regularment intentava ordenar tot aquell material, cosa impossible; crec que senzillament ho revisava. Unes micres sobre altres son pocs mil·límetres. El saber no ocupa lloc, però els paperots, ben ordenats tampoc.
Aleshores és quan pensar amb això del pes de la maleta. No ho acabava de portar bé. Podia obsessionar-me. Vaig concloure que calia no omplir-la més i començar a buidar-la .
Així, progressivament, intentava trobar sortides a aquella informació gràfica. De tant en tant encara llenço alguna cosa, al seu contenidor, mica en mica encara la moc.
Ara noto que els temps estan canviant. Amb l'internet la informació hi és. I punt. Poc sentit té conservar, ja no cal arrossegar. He sigut l'últim col·leccionista de paperots, però crec que ara si, ho podré portar.

Els Referents

Tothom té influències d’algú, els creadors descendim de creadors, podem transformar, canviar, modificar, però pocs inventen res. Posar Picasso com exemple, ja fa pudor, però ho seguiré fent: Ell deia que era una esponja que absorbia tot l’art de la història, i ho feia molt bé.
“Els Referents” és una secció força personal en la que vull parlar poc de mi i molt dels altres. Es tracta d’una espècie de autobiografia artística a través dels meus referents.

1. Dibujos animalos.
Primer no dibuixava, no feia res. Només cagava i pixava. Mirava a la tele la programació del circuit català de TV2.
Recordo que era de molta qualitat. Feien obres de teatre en format de tele, amb l'Ovidi Montllor, Teresa Novell, el Luchetti i molts altres.
La programació infantil era exemplar. Editaven programes, com "Terra d'escudella" o "la Cucafera" molt interessants. Podies enviar dibuixos, i posaven música de Xesco Boix. Feien historietes amb ombres i paper "maché". També apareixia un atlètic Tortell Poltrona amb les cadires. Recordo que posaven una musiquetes oníriques, d'estil Pascal Comelade. Després, evidentment, veia el que jo anomenava "dibujos animalos", dels americans, (en hispano com marquen els preceptes).
També les dues sèries llacrimògenes japoneses, com no, "Heidi" i "Marco". Dels Teleñecos, només em quedo amb l'Epi i Blas. Obviaré els "Payasos de la tele" perquè d'aquests n'he seguit veient tota la vida.

2. Pàgines viscudes.
Els primers llibres només eren de dibuixets, després incloïen frases simples, cal·ligràfiques i grosses de l'estil "El Pep vol pa". A mida que passava el temps, frases i continguts es feien més complexes.
Eren anys on la il·lustració infantil a Catalunya vivia un bon moment i era protagonitzat com gairebé sempre, per dones. Recordo els personatges rodanxons de la Carme Soler, els de la omnipresent Pilarin Vallés, més allargassats, o els d'una dibuixant anomenada Fina Rifà.
L'editorial "La Galera" fou molt prolífica, editant contes de gran qualitat. La meva mare no em comprava Teos, doncs deia amb raó, que no estaven ben dibuixats.
Ara ja em mirava llibres amb més detalls, on sortia molta gent fent coses diferents. Els colors es perdien, i als meus llibres, prenia més importància el traç, la línia. Intentava entendres els petits acudits gràfics i les tires de la Mafalda, encara massa intel·ligents.
Vaig aprendre a llegir, i aquí arriba Cavall Fort, un referent per mi. D'aquesta revista que rebia mensualment a casa, recordo les vinyetes d'en Picarol (Ot el bruixot), les historietes de Madorell (Jep i Fidel) i les portades d'en Cesc. També em van introduir al còmic europeu, amb els personatges de Peyo. En castellà llegia el TBO i algun Mortadelo.
Aquella generació de nens i nenes, s'ens dividia en dos grups, els que llegien l'Astèrix, i els que llegíem Tintin. Jo era dels segons. No diré res que no s'hagi dit ja de Tintin. No descobriré ara el món d'Hergé.
De la mà del reporter pèlroig deixaba l'infància i m'endinsava al món de la novel·la gràfica, els personatges complexes, l'ambientació històrica i els guions elaborats. El cinema dels pobres. El novè art. El Còmic.

3. Un món perfecte.
Els Clicks de Famovil varen ser els primers amics. Segueixo pensant que és la joguina perfecte, de dimensions idònies, no són petits com els Legos ni aparatosos com els Madelman.
Els cliks responen al ideal de comunisme. Són tots iguals. Les úniques diferencies són la panxa i pentinat yeye entre sexes, i el color de la roba. La integració racial va arribar amb el grumet del vaixell pirata.
Poden mantenir-se de peu o asseguts en una superfície plana. Els seus moviments són bàsics i estan enfocats a funcions purament sexuals. Les mans uniposturals, els permeten aguantar un cubata o masturbar-se, indistintament.
Els clicks disposen d'igualtat d'oportunitats durant la seva vida juguetil. Poden acoblar-se infinitat d'elements que permeten exercir qualsevol ofici o identitat.
Posseeixen un univers cada cop més extens de vehicles i infrastuctures que abarquen tots els àmbits i èpoques. Una civilització paral·lela. Els clics ja compren cliks de quatre mil·límetres als seus putus nens clicks.
Jo em passava hores i hores jugant amb ells, i els sotmetia a les proves de resistència física i moral. Després, els posava en fila, i al comprovar que tots mantenien el seu somriure perenne i la mirada il·luminada, els deia :
"-algun dia amics, vosaltres conquerireu la terra"

Oci per garrulus

Normalment primer és el text i després poses una imatge per il·lustrar-lo. Aquí és al revés.
La foto mostra el "Mur garrulu de Montigalà". És a partir d'aquesta mostra de cartellisme que em vaig decidir a afegir al blog quatre apunts de la tesi "Garrulisme i societat de consum".
És el Garrulisme una cultura per si mateixa? El garrulu neix o es fa?
Aquestes qüestions no s'acaben de tenir gaire clares, doncs no parlem exactament d'una cultura si no precisament de la falta d'aquesta. El Garrulisme (Gr) és un fenomen històric atemporal i transcultural.
Existeixen els garrulus? Si, es clar, en la mesura que ens referim com intel·lectuals als que llegeixen, anomenem garrulos als que practiquen sovint el Gr. No es tracta de genètica ni de ètnies, cal tenir en compte que no parlem de grups sinó de comportaments, així que tots som susceptibles de garrulejar en algun moment.
Insistim que aquest comportament hi és des de temps inmemorables i a tots els àmbits socials. En alguns contexts històrics el garrulisme pren importància i arriba a esdevenir perillós per la cultura per raons en les que no ens estendrem. És el cas de l'edat mitjana i la segona guerra mundial.
El capitalisme com a pensament únic ens ha portat a una nova època daurada del Gr on s'ha associat, ja per sempre, a la societat de consum i la cultura de l'oci. Els Estats Units i el senyor Mc'donalds hi tenen molt a veure.
El Garrulisme pren com a premissa una senzilla formula matemàtica: Més = Millor. Això fa que la quantitat es converteixi en un signe de reconeixement social.
Traduïm-ho amb alguns exemples:
Més volum = millor so; Més espectadors = millor espectacle;
Més perfum = millor olor; Més risc = millor actuació
El garrulo no busca les petites coses, vol les coses grosses, i per tant, evoluciona a partir dels estímuls més potents. Es converteix en addicte a la provocació del sistema, i aquest recorre als instints bàsics.
Cliqueu sobre la foto i observeu:

-Smack down Tour. Pressing catch en el palau olímpic de Badalona.
-Need for speed. Maxi Tunning show.
-Monica Naranjo Tarantula Tour. Pavelló olímpic. 17 de septiembre.
-Dry pool. Dj Nano i Submission Dj. Domingo/Sunday 24.
-"Paulita" i Alejandro Amaya. Corrida en la Monumental.

Us enrecordeu del coliseu romà? La gent salivant amb l'olor de tigres sang i suor..., doncs el que us deia.

Pròleg

Un dia, el artista abans conegut com a Prince, va decidir que a partir d'aleshores no tindria nom, que només s'identificaria amb un símbol gràfic, i quan l'haguessin d'anomenar li dirien... simbol.
Aquest no es va trencar el cap.
Jo en canvi porto anys cercant una imatge pròpia, la meva marca. Vull un pseudònim, la paraula secreta, una forma d'anomenar la meva altra meitat, l'alter ego. Estudio filologia, toponímia i semàntica. Busco les inicials que m'identifiquin. Expressió pròpia però reconeguda. Necessito l'heràldica dels meus exercits, l'emblema que lluiria en un penjoll de plata, el relleu del meu segell.
Llengües i filantropia. Taco munts de papers. Escritura i iconografia. A eme. Una a sobre una ema. Dibuixo geometries, jugo a scrabble amb el meu nom, em poso al mig i li dono la volta. Un home fent equilibris. L'home mediterrani. L'home mig, l'Andro. Cursos de antropologia, cultura clàssica i història de l'art. Lletres i ciències de la informació. Busco la signatura, la meva rubrica, l'ex-libris per encolar als llibres, el meu logotip. El Tag. Disseny gràfic, tipografia, litografia, i fotografia aplicat a la imatge d'empresa. Codificació, i comunicació visual. El medi del home. El medi de l'Andro.
Projecto, dibuixo. Vaig bé. Nedo en sopes de lletres i mots encreuats. Medio, medito, creuo mitja terra i arribo a alguna cosa. Andromeda. Com la galàxia. Però no. Es clar: Andromedia. És on em trobo ara mateix... ; Andromedia. La terra dels andromedians. Els andromedians de l'Androm...Androme...Andromed això! Andromed. Si, si, si, Andromed, Andromed, ANDROMED!

Ara ve el tros obviable en que vaig a registrarme i me n'adono que Andromed ja existeix. És el nom de una clínica geriàtrica que te com a fi vetllar per la qualitat seminal dels avis yanquis. Es clar, Andromed: medicina per homes...
Em cago en ells, amb l'andro i em cago en tot.
Si és que està tot inventat!

Els poetes van de negre

En semiòtica, associem el color negre a conceptes com la mort o la nit. Suggereix absència, el amagat, allò fosc, però també transmet elegància i sobrietat.
El negre és el color dels rebels, dels lluitadors solitaris, dels perseguits i proscrits. Molts cops confonem la música i l'espectacle. Tendim a pensar que un artista líric ha de ser seductor, fonamentalment sorprenent, nou, diferent. Avui no parlaré d'això. Avui no parlaré dels músics que m'agraden sinó dels que m'estimo. Els coneixereu perquè pugen a l'escenari amb la mirada vibrant entre l'antipatia i la tristor. Sota els ulls, plecs de pell, un xic enfosquits. Tenen la veu greu, sòbria, a vegades afònica, veu que destil·la serietat. Mai saps gaire si reciten o parlen, si canten o criden. Ells expliquen coses, transmeten trossos de veritat, dosis de realisme necessari que fa que s'elevin a un pla completament diferent del de la indústria musical. Expliquen històries de dones soles, de joves soldats, històries de terra, d'armes i de treball. Són autors de cançons exquisides, emocionants i colpidores, però l'objecte de les quals es troba en la consciència. Veureu que alguns parlen d'ells com a cantautors o músics compromesos, diuen que fan cançó social; tan sols són formes de catalogar-los. En els seus recitals la gent s'hi veu projectada, i tot sovint entre el públic creix el sentiment de pertanyença a alguna cosa. En aquest sentit fan una funció social molt important i és per això que molts polítics i dirigents sovint utilitzen la repressió contra ells o els condemnen al silenci. Ells són els poetes, els autèntics, els de sempre. Ens acompanyen des de l'inici. Es passen la consigna una generació rere altre, ells són els immortals. Trobadors que caminen pel món teixint el fil de la transmissió oral. Sembren comunicació i cultura. Si llegint això heu pensat en algú, us proposo que busqueu aquella foto de quan era jove, cantant amb ulls clucs i suor al front.
El coneixeràs perquè du la camisa negra.

Andronia Font

Buscava un tema amè i desenfadat, que faci estiu, d’aquests que sé que agraden més.
Si per aquí hi ha una cosa fresca fresqueta són el grup mallorquí Antònia Font.
Si a aquestes alçades dic que aquest grup ens agrada, contestareu que a vosaltres o algun amic també, però si us dic que en pocs anys els hem vist actuar en més de deu ocasions no fareu el mateix. La meva companya i jo no som gaire d’estar a l’aguaït dels grups que surten, però jo havia sentit per RAC 105 la cançó “Us estim a tots igual” i el hit “Alegria” i havia experimentat una gran curiositat.
És un grup molt professional, d’aquests que ja tenen aspecte de músics. Són gent seriosa, s’havien fet farts de tocar en festes majors de ses illes i el seu repertori ja era calidoscòpic i alegre amb sons del sud i rumba estil Kiko Veneno. Les lletres esbojarrades.Treuen dos discs, i en el tercer (Rússia) comencen a aparèixer trets sentimentals i connotacions pop. Amb el disc Taxi varen fer un nou pas estilístic. Ara ja són sorprenents i inclassificables.“Taxi” té una unitat amb si mateix i les cançons ens endinsen a l’univers turístic-espaial de l’autor, guitarrista i perquè no dir-ho líder, J.M. Oliver. La carpeta del Cd, amb Dvd inclòs és molt xula.
“Són una mica especials” ens deia el seu representat aquí, que era del barri. Al mateix temps que alguns alots i alotes ja no els reconeixien com aquell grup desenfadat que tant els agradava, Antònia Font desembarquen a Catalunya i la conquereixen amb l’ajuda de Xavier Grasset que en diu meravelles i capta com a col·laborador a J.M. Oliver pel seu programa de radio. També en parlen bé els crítics musicals i guanyen el premi Rock de Lux cosa difícil de fer cantant en català. Musicalment són divertits, no deixen de sorprendre amb estils imaginaris que jo qualificaria de tecno-cumba. Es cansen de repetir en entrevistes que ells no coneixíen a Pau Riba ni al Sisa però molts els classifiquem de galàctics.
Vaig sentir que presentarien el Batiskafo Katiuscas a l’auditori i vaig tenir un bon pressentiment. Amb celeritat vam comprar les localitats, amb tanta antel·lació, que eren immillorables: centrats a la cinquena fila . Aquell dia estàvem contents d’estar allà entre el més mediàtics de la creme catalana, L’Albert Oms, el Grasset i Toni Soler (només faltava el Bonafont) i davant nostre el Sisa que devia pensar en moviments cíclics.
Aquell concert a l’Auditori ens va agradar tant, que els hem seguit i hem adaptat el calendari a ells. Varem decidir per un cop a la vida, ser fans d’un grup musical, fans dels Antònia Font. Bé, almenys a Catalunya, els número dos i tres. La u és la novia del tècnic de so. Sempre hi és aquesta.

Amb el despertador no es juga

Els diners són un d’aquells temes tabú com l’erotisme, que gairebé tothom en parla igual i ens quedem amb quatre idees molts justes. A la quitxalla els diem que el menjar és necessari, i la tele per exemple, no, però dels diners, només els diem que costen molt de guanyar.
Del que vull parlar avui és de les grans rifes, lottos, quinieles, onces, cuponazos i loteries en general. Aquest sorteigs institucionals solen tenir millor imatge que altres jocs amb diners més privats com les apostes, el poker o les per mi nefastes màquines escurabutxaques.
He debatut una mica sobre el tema. Alguns em direu que és una forma de finançament de l’estat, que rere pot haver motius socials o benèfics i que per Nadal generen il·lusió a molta gent, i podrieu arribar a convèncem.
Però tornem al mateix. Són qüestions on cal la ètica. Vull parlar de la publicitat de la Lotto Catalunya, encara que no recordo si és de la 6.49, i podria fer-ho extensible a molts anuncis de sorteigs. Us convido a fer un anàlisi conceptual del famós anunci del despertador.
L’anunci deia que de participar en la rifa, podries destruir el despertador, doncs no et faria mai més falta. S’hauria d’afegir que cal també que et toqui, cosa que matemàticament és possible. El problema és que convidava a pensar que si et cal aixecar-te d’hora per guanyar diners és perquè vols, que com diuen els lliberals qualsevol pot fer-se ric, i això provoca la buida sensació de sentir-se badoc.
Però anem més enllà. Amagat hi ha quelcom pitjor encara: l’anunci dona per suposat que si tu i jo ens posem el despertador i aprofitem el dia és només per fer peles.
Això em sorprenia molt venint de la Generalitat de Catalunya i concretament d'un govern de Convergència i Unió, l’ideari dels quals està farcit de termes com el valor de l’esforç, la iniciativa, i la feina ben feta. Imagineu-vos doncs quan aquestes campanyes les fan governs “més d’esquerres”. La situació arriba a ser paradòjica.
Ells saben prou bé que a la majoria de catalans, no només ens cal treballar per calers. No és hora de seguir dormint.
Amb campanyes publicitàries com aquesta les persones mitifiquen els diners fàcils, fa que se sentin frustrades per no tenir-ne i engreixen l’ultra-capitalisme. Potser ja era la intenció, però sento com una provocació que es fagi a costa d’allò realment més valuós i que si que és patrimoni de tots: el treball.

Born in the Palafrugell

Primer diré que no parlo gaire de temes recurrents, i després, que jo no sóc fan del Bruce Springsteen (sóc més de Joe Strummer) però també vam anar al concert del dissabte amb la Berta i el Jose, i ens ho vam passar molt bé.
Volíem ratificar més que descobrir la coneguda relació d'amor entre el rocker de New Jersey i Catalunya. Volia entendre-la una mica. La mitomania m'interessa. Vaig comprar el llibret de M.Fuentes sobre la Brucemania a Barcelona, però vaig observar moltes dades i poca sociologia, així que la intentaré fer aquí.

Als anys vuitanta a la joventut catalana se'ls havien ratllat alguns discos de la nova cançó dels pares. Per estrenar cadena musical buscaven discs al mercat, i trobaven les primeres bandes musicals de disseny, tots molts extravagants però guapos. És clar que molts d'ells ja escoltaven bon rock'n'roll del de sempre, que els passava el tiet fumeta, però diguem que el fills d'aquella Catalunya tradicional i catalanista, fills de la classe mitja i alta, estaven mancats de músics amb els que identificar-se. Si, é clar, també tenien Mecano, la movida madrilenya i el rock urbà, (ningú coneixia encara a Gerard Quintana) però diguem que això costava d'arrelar en el fills de la Catalunya interior...
A la Catalunya liberal del Pujol es respirava una mitificació cap a tot el que venia dels Estats Units però no sabíem discernir ideologies en tot aquell conglomerat comercial i propagandístic que ens arribava. Als pobles i ciutats, els catalanet mig (el garrulo català comú) no volíem ser espanyols, volíem que ens conquerissin els EUA. Així vam acabar a l'Otan. Diguem que faltava informació i referents.

En aquest context arriba el Born in the USA. Bruce Springsteen amb una guitarra, i la mítica fotografia: uns texans gastats i els colors de la bandera nord-americana substituïen els posters esgrogueïts de James Dean.

Bàsicament els transmet força. Diuen que és un ídol allà i té amb una banda molt bona amb un saxo negre. Molt americà tot. És un tipus "campechano" senzillot i rude, amb una cinta al cap i la veu ronca. Un pagerol. Com ells.
Amb el temps descobreixen que s'ho curra. Que és un tio treballador, que fa concerts llargs i de forma generosa. Com va dir algú "al públic del Camp Nou els agraden el jugadors que suen la samarreta". Veuen que s'entrega, com si fos un dels seus.
Amb ell descobreixen que estimar els Estats Units no vol dir combregar amb tot el que genera, que hi ha formes de patriotisme, que no tot és tan bonic, ni Amèrica és tan senzilla. Com tampoc ho és Catalunya.
La gent comprova també que Bruce Springsteen és un bon paio, humil. Que s'estima i és fidel als components de la E Street Band. Alguna més que a altres. Ell va de gira, treballa i gaudeix amb la seva dona a l'escenari, una actitud completament revolucionària quan tant masclisme i patetisme adictivo-sexual trobem en el món del Rock'n'roll.
Aquests són alguns dels factors que fan que Catalunya estimi a Bruce Springsteen, i no a d'altres. Perquè fa tot això compatible amb ser una estrella "global" que diria aquell.
Fa tot això sent el Boss.
Què us pensaveu, que era perquè ens parla català?

El noiet del autobús

Si fos col·lumnista de diari això ho publicaria per Sant Jordi, però com que no, explico aquí una altra anècdota. Aquesta boniiica...

Agafava transports públics, veia llegir a les dones, i volia ser capaç com elles d'abstraure'm tot llegint. Amb els anys ho he aconseguit i un dia ho feia a la fila del darrera del autobús.
No em va passar per alt la mirada d'un xavalín inquiet que anava amb amics, però m'era igual, fins que el noi, d'uns disset anys, amb gorra, es va dirigir a mi. En aquell moment, jo no m'imaginava cap raó. Ho feia amb respecte. Em voldrà preguntar on he comprat la jaqueta? me la voldra robar?
-Perdona que te moleste, no, sólo queria preguntarte, qué como veo que lees, si...¿no te distraes si vas leyendo? Es que a mi me cuesta...-
Jo en aquell moment estava flipant. El noi venia a dir-me que li agradava llegir, que volia agafar l'hàbit, i m'estava...¿demanant consell?
Vaig tenir bons reflexes, davant una situació gens normal. Vaig respondre amb naturalitat.
-No , no me distraigo, porque voy metido en el libro.
- Yo es que me estoy leyendo ahora uno de análisis de los sueños i eso...pero no lo leo mucho...
-no importa, no importa, coge otro, mejor que sea una novela, porque te metes en la historia cómo en las películas (comparació equivocada per inversa) no hace falta comprarlos- li vaig dir- la gente tiene. O en las biblio...
-...si, si, mi primo me ha dejado uno de CSI, de investigaciones....- deia ell.
- ya, ya, de la serie...-jo havia de baixar- Lo importante es ponerse , luego te acostumbras, si no te gusta coges otro, y cuando te atrapa ya no lo dejas, como yo. Ahora...tengo que bajar, venga , adéu.
Jo estava francament emocionat. Per primer cop, aquella persona reconeixent un dèficit cultural, cosa que és molt bo, m'havia tractat com a lector, i jo havia reaccionat prou bé. Un petit gra de sorra a la cultura universal.

Crisis

Dijous 25 de juny.
Un matí calorós, ja és estiu. El meu cap i jo ens trobem en un d'aquests fastigosos polígons a peu de carretera. Davant nostre una tanca coronada amb punxes guarda quatre camions. Hem de treballar en un, així que ell va a buscar algú que ens obri. Passa un silenci, calma xitxa, torna acompanyat d' un d'aquests individus tan comuns que porten l'ADN gravat en l'expressió facial. Jo ja els veig venir, venen parlant com no, de la crisi.
El meu cap, com empresari, sempre es troba empantanegat amb converses d'aquest tipus.
-Està muy mal todo, muy mal, de aquí a julio van a cerrar cincuenta empresas- diu l'home, tot sensacionalista.- No se como va a acabar esto...
Aquest tipus jo ja me'ls coneixo. Parlen molt i no s'esforcen mai a fer-ho positivament ni de forma agradable.
-No puede ser...yo tenia esperanza de que fracasara este gobierno, peró claro ahora, en este momento no hay oposición!
- ¿Que opsición ? ¿el pp?- li rebat escèptic el meu "jefe".
- A ver, los socialistas, hacen politicas sociales, eso de repartir dinero, dejar que vengan estrangeros y viva la virgen- diu, mentre em mira i espera que assenti en algún moment. Jo només el miro amb un somriure.
Seguidament, escup la típica anècdota de l'immigrant que es beneficia del caos, per concloure - en la derecha en cambio estan los economistas, que saben como llevar esta situación...
Ara resulta que els banquers són la solució. Aquest tipus demostra ignorància, encara que per ser sincers, m'importa una merda la crisi, la construcció i el que diu aquell totxo. Jo no estic allà per fer política, només pel sou de fi de més, i quan s'acabin els euros, s'acaben.
No seré jo que defensi ara la gesió de l'actual govern espanyol, però estic molt avorrit d'aquest discurs reaccionari. L'he sentit abans a la boca de centenars com ell, gent codiciosa, petits empresaris frustrats que responsabilitzen de tots els problemes a immigrants i "socialistes".
Són els millors agents electorals de la dreta espanyola i ja els van fer guanyar un cop. Miro a l'horitzó, més enllà de la pols, més enllà d'aquest desert intel.lectual i penso: sort que al fons hi ha el mar! Quina calor!

Olor de Cadaqués

Després de tot un any en un barri de fàbriques i camions, els meus pares se'ns enduien a passar l'estiu a Cadaqués. Aquest contrast tan radical suposava per mi una "al·lucinada".
Des de aquells anys que la meva relació amb la petita vila, es idíl·lica, gairebé mítica.
Aleshores, només era un nen, assimilava el poblet a través dels porus de la pell: colors, gustos, temperatura del mar, olors...Cadaqués era una experiència sensorial.
Encara ara, quan sento segons quins aromes, tanco els ulls, com en la novel·la El Perfum, i em transporto als laberíntics carrerons empedrats del poblet. Aquí faig un inventari d'aquestes olors. Una espècie de poema molt mediterrani (com els del Joan Miquel Oliver però fet per mi).

Olor de pintura plàstica de paret,
i de rajola de fang, humida.
Olor d'un xuixo de la xurreria,
i olor de tinta d'un Tintin
Olor de crema Nivea,
de plàstic de la pilota de Nivea
Olor de pissarra, freda.
Olor de pintura a l'oli
i la del llenç.
Olor de perfum
a una botiga hippie,
i de peix fregit al vespre.
Olor de sorra,
olor de goma de llanxa,
i de gasoil de motor nàutic.
Olor de algues pútrides,
olor de mar.
Olor de mol·lusc obert,
de la pell,
olor de Cadaqués.

l'Ètica de l'estètica

No tinc gaire idea d'arquitectura, disseny d'espais públics ni res d'això. Tinc entès que en una instal·lació pública o institucional, la comunicació visual (rètols i publicitat) esta ubicada en un espai destinat a ella. Generalment, només en pot fer ús la institució, l'empresa en qüestió o qualsevol altre que pagui bé. L'estètica d'aquests llocs és freda i les parets mudes.
Si intentes posar un cartell i ja no diguem un graffiti, en el millor dels casos et venen amb el discurs que és un espai de tothom, que no es pot fer...bla,bla,bla.
Suposem que ho accepto, que ells tenen dret a fer publicitat, auto-propaganda, cartells electorals en certes dates i tot això a les zones estipulades. Molt bé. Ells guanyen.

L'altre dia, a l'estació de tren de Mataró algú va enganxar un poster (em nego a dir-ne cartell) en una columna, amb puntes de cel·lo. Era una foto de la selecció espanyola amb un lema antidroga i signat per la Renfe. Encara no sé si era publicitat de la ferroviària, una campanya de salut o propaganda politica. Potser tot alhora.
Vaig fer el gest de treure'l, ja no per qüestions futbolístiques, ni tan sols nacionals, ho vaig fer per estètica.
Van venir a mi un d'aquests informadors, el cap d'estació i darrera, el "segurata de turno":
- ¿Que pasa con el poster?¿eh? tienes algun problema?- m'increpaven.
En aquell moment els hauria d'haver deixat anar aquesta parrafada. Com a fugida només vaig dir:
- está mal pegado.
Al cap d'un dia algú més decidit que jo l'havia tret. El següent cop, que el posin en una marquesina, o que no el posin.

Ex-libris

Això que mostro és un logotip. La marca gràfica d'una empresa. Una companyia de Gibraltar en aquest cas. A l'imatge es veu diferents aspectes d'aquest logo a través del temps.
Ha evolucionat, s'ha adaptat a les necessitats de reproducció, així com a l'estètica de cada època. Els dissenyadors han treballat molt per una forma que expressi un concepte, i alhora sigui senzilla.

És molt il·lustratiu del que vull fer en la secció Ex-libris, mostrada a la dreta dels escrits, rera la descripció del blog. Es tracta d'un "cromo" que s'anirà renovant.
Un ex-libris és un petit gravat o impressió artesanal que serveix com segell personal, i s'enganxa rera les tapes dels llibres.

Vull mostrar la recerca per la forma que m'identifica.
Durant temps he buscat una grafia que uneixi una A i una M.
A partir de múltiples esbossos i variacions m'he submergit en les infinites possibilitats de aquestes dues lletres. Amb les meves Aemas faig un viatge pel disseny gràfic des del principi dels temps, i descobreixo quelcom d'ancestral.

Èxits i fracassos del rap polac

Abans tot eren pantans i llacs podrits,
també devia haver-hi monstres o dracs amfibis
portaven les tombes, venien amb ciris
no va ser fins després que vingueren a viure-hi
pescadors, obrers i el sector tèxtil
posaren les vies i el ferrocarril
industrial fabril, un barri de risc
en perill d’extinció com discs de vinil
(scratch i tonada)
Poblenou, el vell estil
terreny de morts com Cypress Hill
vine una nit al barri del cementiri
som com les ombres en sinistres edificis
semblem guerrers al carrer malferits,
sota les bombes de la guerra civil
com ànimes perdudes en l'oblit,
ens fem bons amb el temps com a les botes el vi.

Spielberg al cinemind

A l’entrevista a Steven Spielberg del suplement del Periódico li van preguntar per el futur del cinema. Qui millor que ell per respondre.

-R- Considero que les històries del futur alimentaran el nostre subconscient a través de sensors inocuus. Crec que arribaran directament al cervell i serà com viure una altra vida durant una hora i mitja. La vida d’un altre.

P: Sona sinistre. ¿Li agrada aquesta idea?

R: No. Jo espero que la societat prefereixi compartir aventures amb estranys en la foscor d’una sala. És el que desitjo i somio, que mai deixem enrera l’experiència col·lectiva. Va començar fa molt de temps amb les pintures rupestres, i espero que no desapareixi.

Arrel d’això recomano al director, i també a vosaltres, la novel·la que ens ha fascinat a mi i els meus amics. També agraeixo a l'Alba haver-me-la descobert.

"Imagina un carrer" (2007)
Guillem Sala Lorda
Editorial Empúries
Premi Documenta 2006

Pensem que cada poble, cada comunitat, es nodreix de la inventiva i mitologia popular.
Observant els personatges del nostre carrer, imaginem que potser aquí tots som una mica diferents cada dia, que potser el nostre barri és especial, té quelcom que el fa màgic.
Tots necessitem pensar que el nostre carrer sempre fa baixada.
És veritat, tots els espais cada cop s'assemblen més, i alguns nous vicis, cóm la comoditat, i l’oci, posen la vida social contra les cordes.
Guillem Sala Lorda ha escrit una gran novel·la, una defensa de l’imaginari col·lectiu: un conte de persones que inventen personatges, que fan cada dia un carrer especial per així poder seguir.

Els Referents

Tothom té influències d’algú, els creadors descendim de creadors, podem transformar, canviar, modificar, però pocs inventen res. Posar Picasso com exemple, ja fa pudor, però ho seguiré fent: Ell deia que era una esponja que absorbia de tot l’art de la història, i ho feia molt bé.
“Els Referents” és una secció força personal en la que vull parlar poc de mi i molt dels altres. Es tracta d’una espècie de autobiografia artística a través dels meus referents.

Never smoke alone

Doncs què voleu que us digui...a mi, el Rijkaard m'agradava.
M'emparenta amb ell un sentit místic una mica patillero, la música dels Clash i un gust per l' estil en general.
Va arribar aquí sense que ningú sapigués gaire què volia fer, parlant d'equilibri, i marxa igual.

Va fer grans coses. Com un mag. Va fer prodigis entre fum; No sabiem ben bé com ho feia, ni tan sols si ho feia ell... però gaudíem en l'engany i aplaudíem.

Treient-se mèrits no es perd mai.
Ell ho estava dient desde els principi: tot allo bo duu dins quelcom dolent, i allò dolent té alguna cosa bona. Gin i Gan. El seu cercle virtuós es tanca com va començar. Com havia de ser, harmònicament, sense topar amb ningú. Elegantment es tanca un número vuit brodat a l'americana de Frank Rijkaard.

Polifàcia. La Voz en el ano.

Respecte això de tocar vàries tecles, penso que no té gaire importància. Jo mateix sóc una mica polifacètic. Tinc una visió social de l’art. Penso que és un dret de qualsevol expressar el que el commou. En alguns casos pot ser necessari i tot. No fa falta ser el que considerem un artista per escriure o dibuixar, de la mateixa manera que no s’ha de ser cuiner per fer-te el sopar.
Dit això, entenc que un actor canti en un grup, no m’escandalitza que presentadors televisius escriguin llibres, ni que un escultor balli.
El que em fa gràcia són els cantants consagrats que ara pinten, com és el cas d’Alejandro Sanz o Manolo Garcia. Són gent que després de una sòlida carrera discográfica, fan exposicions de pintura per veure si també funciona.
El que si que no puc suportar, i aquí vull anar a parar, es que em vacil·lin. Que vagin de guais. Que pel sol fet de tenir més temps lliure que nosaltres, fagin veure que poden desenvolupar més la sensibilitat.
El paradigma de tot plegat és un text en castellà que m’ha arribat a les mans.
Em sap greu que sigui la Maria del Mar Bonet, penso que mal aconsellada, que converteixi aquest fet en el més clar exemple de pedanteria i cursilisme extrem, més enllà de l'intrussisme professional. Compte que va.

"Se trata de unas obras surgidas espontáneamente a lo largo de los años y que consituyen una forma de dietario en imágenes, en visiones. Le hemos dado el el nombre de "la voz en la mano" en la medida que las obra son unas formas manuales de voz. La autora se las explica como una extensión visual de su escritura i de su canto.
-Pintando busco enamorarme de aquello que la luz me hace ver. Tanto del lugar donde vivo como de los lugares mas lejanos por los cuales viajo: enamorarme un instante de todo aquello que he comprendido mirando".

A mi el que m'agrada es lo de "extensión visual de su canto". És súper.

Calatayud

Allà, damunt de multitud de taules-tauler apareixien, en diferent ordre, munts i munts de papers amb diferents encàrrecs sobre els quals Edelmann treballava.
L’artista, després d’un recorregut per la sala va dir amb gest de gran seriositat:
“has vist? Tots aquests són els meus exèrcits…i jo sóc Napoleó”.

Parlant d’il·lustració i essent un il·lustrador l’autor de la frase, l’anècdota serveix per “il·lustrar” amb tota exactitud, la realitat d’aquesta activitat.
(…) Papers amb infinitat d’esbosos en diferents estats d’evolució, proves, dubtes, diferents tractaments…El símil utilitzat per Edelmann, encara que no ens agradi per militarista, no deixa de ser adequat.
Exercir la il·lustració és una autèntica batalla: contra el temps i els terminis de lliurament, contra les condicions d’edició, els abusos professionals, contra la propia ansietat –Estic conforme amb això que em surt o hauria de fer quelcom diferent? Es això a l’altura del que s’espera de mi? Etc etc. Per no parlar del desenvolupament de l’acció, tan propera l’estratègia bèlica, amb els seus avançaments, reculades, victòries, derrotes…

Vull incidir en una doble lectura de la frase d’Edelmann, que pot passar inadvertida i que acaba de situar el tema de l’il·lustració al lloc que li correspon: el creatiu s’identifica personalment amb la figura de Napoleó. Cal entendre-ho, la interpretació no pot ser una altra: és massa fina i subtil la linia que separa el coneixement i pràctica de totes aquestes qüestions que he intentat d’exposar, amb el més absolut estat de follia.

Miguel Calatayud
Fragment final la ponència“El Perfecte reconciliador de la Il·lustració”
Simposi “Ficció i no ficció a la Il·lustració Contemporània”
Universitat Pompeu Fabra 1994