Ara penso en el fanzine que mai vaig ser capaç de fer quan estudiava a Llotja. Penso amb totes aquelles aficions, passions i addiccions de joventut. De tota aquella llarga adolescència boja on explotaven al meu cap tantes idees que després gelosament no explicava.
Aquest blog s'inscriu en aquell període concret de la meva vida. Tot i que Els Referents retrocedeixen molts anys, els Dibuixos elèctrics, la Rapsòdia, molts d'aquests Referents i també Les Coses Grosses són productes recuperats d'aquells noranta. Altres entrades més recents m'han servit per buidar el pap del dia a dia. Sempre havia volgut fer una cosa així i parlar d'allò que tant m'havia fet vibrar.
Les seccions es van extingint per deixar que l'Andromedia s'erigeixi com la secció estrella d'aquest blog homònim i ens acompanyi fins a l'últim alè, l'últim més de publicació aquest dos mil-setze.
La nau ha seguit el camí traçat amb els temps estimats. El balanç és positiu. Tot segueix el pla previst i així he aconseguit els objectius proposats en els fulls de ruta i diaris de navegació que he anat redactant. El meu ordinador nau ja no esta per gaires festes i arribem amb les reserves justes.
Anys després, per fi acabo alguna cosa. El meu blog personal i anònim que llegeix poca gent. Estic francament feliç. M'ho he passat molt bé escrivint però també he patit intentant-ho fer bé. Ara tot ja està explicat. Ja a l'exili he decidit sortir del calaix per ensenyar-ho tot. Les meves coses, els meus dibuixets, les meves històries, les meves merdes. Tanquem màquines o pleguem veles, companys. Com deia un altre Andreu, tot això ja està molt reflexionat.
(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed)
– Vols provar de fer-ho tu?-
Recordo el moment que vaig tocar la seva pell per primera vegada. Va ser el dia
que li explicava com fer les grafies. L'havia sorprès de nou mirant-les, i el vaig trobar molt dòcil. Li vaig donar una llauna de pintura
esprai reptant-lo a provar. Va haver-hi un silenci i no sé com, vaig
acabar agafant-li la mà del pot i alçant-li davant del suport.
La seva mà
musculada tenia textura aspra i temperatura adequada. La llauna va començar a escopir pintura, i la vaig moure. En desplaçar-la oferia una resistència justa, uns moviments fàcils i
automàtics, però a mesura que intentava acompanyar-la en el traç tendia a
encarcarar-se, com si no es deixes anar, com si no gosés arribar a uns límits invisibles. Va transmetre una vibració que em va recórrer
tot el cos, potser era la meva mà la que havia tremolat. Ni amb la meva ajuda
va ser capaç de traçar una simple corba. Ningú és perfecte, vaig pensar.
-Jo mai seré capaç de fer-ho- Es va separar de nou i violentament va llençar la
llauna ben lluny. La llauna va sortir disparada per perdre's a la foscor.
Soroll del pot rebotant entre caixes.
-He estat creat així. Sóc una simple eina a les teves mans. Sóc un objecte al
servei d'un usuari. Sofisticat però al final obsolet com tots els altres. Ens
posicionàvem on ens deien, guardàvem distàncies i interlínies, ...a vegades ens
veiem però no amiga... Mai, mai ens tocàvem.
l'Andromed s'havia apartat i parlava capcot com avergonyit.
-Aleshores vas aparèixer tu i les teves grafies. Primer em van semblar
grotesques, es diu així?, me n'amagava, però a poc a poc m'he atrevit a
mirar-les... em costa d'acceptar però m'agrada molt fer-ho. -Va fer una pausa
tímida.
-Tu pots fer que les lletres es toquin ballin i es refreguin entre elles... -Li
costava seguir- Les teves lletres... Follen. No?, es diu així? Follen i això jo
no...no ho sé- després d'uns segons de reflexió va aixecar el cap- És bonic
saber d'on venim.
Vaig visualitzar la nostra relació de forma reveladora. A ell l'excitava la
forma de les meves grafies, a mi les del seu cos. Probablement sempre ens
havíem admirat mútuament i en secret. Els nostres acostaments i desavinences
havia seguit des del principi una lògica simètrica. Mai havia sabut si jo el
seguia a ell o ell em seguia a mi, qui era la referència de qui... Gairebé
sense adonar-me m'havia palplantat de nou davant d'ell i ens miràvem de fit a
fit. "Una eina a les teves mans" vaig pensar, i ell ho sabia. L'Andromed es
va acostar a mi al mateix temps que jo a ell, com si ens separes un mirall.
