dimarts, 23 de juny del 2015

Les Coses Grosses. (Introducció).

Des d’aquestes línies vull presentar-vos el que va ser la part central del treball que als noranta vaig realitzar sobre la persona de Simon Würfel, un creador multi-disciplinari que durant la dècada dels setanta va dirigir l’inclassificable “Big Things” (Les Coses grosses).
D’aqui breus instants començarà a girar la roda. Iniciarem un viatge que ens portarà cap a nous colors, nous valors i experiències.”
Aproximadament així, parodiant la publicitat dels aparells audiovisuals que als anys setanta es començaven a vendre a arreu, és com Würfel acostumava a presentar el seu espectacle.
“Big things” fou un muntatge teatral de caràcter participatiu. Efímeres, esporàdiques i canviants, es calcula que les representacions no van superar la vintena i mai van ser exactament iguals, però van provocar tot tipus de reaccions entre els que les van poder veure i van inspirar una bona llista d’artistes de la seva generació. Filòsof, actor, escenògraf... La figura de Simon Würfel, un novaiorquès d’obscur passat, té l’empremta d’alguns dels corrents contra-culturals més importants del segle passat, com el moviment Fluxus, el pop-art o el punk.
La primera referència que vaig tenir personalment de Les coses Grosses (com vaig decidir traduir al català) fou durant una estada a Berlín a finals dels vuitanta. En un espai alternatiu ocupat per una companyia de circ, vaig veure projectat l’enregistrament de la que probablement fou la representació de 1978 a Hamburg, una de les úniques ocasions en què Big Things es va representar a Europa. Era una gravació en Super-8 força precària, però em va tenir absort mentre va durar. Després es va fer una mena d’explicació en alemany, cosa que, comprendreu que no em va ajudar en absolut a saber el que havia vist.
Anys més tard va arribar a les meves mans una edició de la revista Playboy on es parlava de Simon Würfel i “Big things”. La meva memòria va tornar a la projecció de Berlín, i de seguida el vaig relacionar l’article amb aquell estrafolari personatge maquillat que la protagonitzava. Un treball per la universitat fou l'excusa perfecta per endinsar-me a Simon Würfel i el seu espectacle. Partint de l'article citat, on les dues dones de la seva vida, la seva germana gran Elrika, i la seva companya Nicole Fontana explicaven la vida de Simon, jo vaig començar a buscar tota la informació possible. Per fer-ho, vaig haver de fer d’investigador i cercar en alguns arxius i hemeroteques, una tasca en la qual van haver d’ajudar-me una amiga periodista i un company amb coneixement de l’alemany. He de dir que en principi vaig trobar poca informació més valuosa que el mateix article citat, tan sols algunes fonts, alguns paràgrafs i referències en entrevistes a personatges coneguts com Andy Warhol o Terry Southern. Com més anava coneixent el fenomen Big Things, més em sorprenia la influència que havia tingut en una bona colla d’artistes i intel·lectuals.
Disposava de molt poques imatges. Alguna fotografia de Würfel i providencialment una mena de dibuix tècnic de la “roulette”, element central de l'espectacle.
El meu repte principal era evidentment, revisitar la gravació que havia vist, així que, no sense esforç, vaig poder contactar amb un dels components del grup de Berlín set anys després. Havien perdut la pista de la pel·licula però em van referenciar un petit guió de Big things publicat a Alemanya i que no vaig parar fins a aconseguir. Posteriorment, la mateixa persona, interessada com jo per Würfel em va posar en contacte amb la comunitat universitària de Kassel.
Mai vaig aconseguir veure ni sentir de nou el Big Things original de Simon Würfel, però tenia aquella petita joia, un llibret que es podia considerar una mena de guió i que incloïa la història del “petit rellotger”, un conte que servia com a eix de l'espectacle.
Tota aquesta informació ampliada, vestida amb algunes imatges que he cregut adient relacionar, configuren “Les Coses Grosses, vida i obra de Simon Würfel” que ara, vint anys després tinc el goig de presentar-vos.

dilluns, 8 de juny del 2015

Andromedia (37)

(HD:Users:Desktop:System)
Quan en tornar l’hereu va obrir el maletí de cuir, els tècnics de Can Xalaux no es podien creure que tornessin a tenir aquí la col·lecció de soldadets de plom. El que pensaven que eren simples joguines que el nen Xalaux hauria perdut com la mateixa infantesa, tornaven anys després encaixades entre vellut, pulcrament conservades com una tossuda herència familiar. Vint-i-tres peces en miniatura d’aspecte humà a escala N amb les que de petit sempre jugava, i que es podien trobar formant en qualsevol racó. Les “forces formals”, com els Xalaux les havien passat a anomenar, no eren ben bé soldats. No tenien armes ni uniforme Eren figures força rudes, poc detallades, i mai eren exactament iguals, és a dir, les postures de les figuretes podien ser completament diferents una de l’altra segons el moment. No, mai havien estat articulades ni flexibles, eren massisses i rígides com una pedra, però hi havia quelcom meravellós que les feia canviar de forma imperceptible, i sense cap intervenció aparent. Les Forces formals del nen Xalaux es movien soles.
Se les havia endut amb ell a Amèrica i l’havien acompanyat a arreu. Xalaux explicava emocionat que amb Tesla havien descobert que el seu plom era sensible a unes radiacions determinades i havien potenciat aquest fet aconseguint que les peces es poguessin moure més ràpid. Durant el procés havia recordat sovint una conversa amb la seva mare al jardí de la fàbrica.
- Quan es mouen mare?- deia un Xalaux infant.

- Es mouen sempre, però no ho veiem. El metall de què estan fets té memòria, saps?, recorda quan encara pertanyia a una mateixa peça- Van aturar-se davant el llimoner formós - Aquestes branques saben que pertanyen al tronc robust d’un llimoner, i tot i ser de la mateixa fusta han après a dividir-se ocupant així l’espai, a tirar amunt fent-se més lleugeres i flexibles. Si t'hi fixes, als extrems dels branquillons, veuràs fulles, i també flors blanques. No veus com creixen, però la setmana que vinent seran més grans. Dins d’aquestes hi ha espores que saben fer nous arbres, tenen memòria d’on venen. Ho entens ara fill meu?- 
- Així, les forces formals són com flors de llimoner?-
- Bé, el que vull dir és que si regues l’arbre...tindrem llimones.-