Andromedia (20)

(HD:Users:Desktop:System)
El següent dia vaig entrar a plena llum. Un cop a dins contemplava les grans caixes. Contenidors gegantins de fusta posats uns sobre els altres. Alguns estaven alineats, altres disposats de forma més capriciosa però tots perfectament assentats entre ells. Entre alguns semblaven obrir-se passadissos estrets. Em va sorprendre descobrir que alguns dels contenidors inferiors estaven sobre rails i tenien rodes de ferro com si fossin vagons. Semblava que em trobés en un cementiri de trens, un moll o un hangar d’avions. La magnificència d’aquell lloc m’absorbia. Era un espai…cinematogràfic.

En un lateral hi havia dues rodes gegantines que s’aixecaven sobre el meu cap i sostenien una impressionant pota de ferro. Hi pujava una escala vertical fins una cabina enfinestrada. Era la base d’una gran grua.

Em vaig fixar que al terra, creuant-se amb els rails hi havia també traçades per tota la nau unes estranyes línies rectes de colors que es perdien entre els contenidors desordenats. Hi havia una espècie de so ambient, gairebé imperceptible, un so greu, que es sentia durant minuts i després s’aturava. El més probable era que fos un gran magatzem o dipòsit on recentment hagués eximit l’activitat, tot i així hi havia aquella remor, i tots aquells contenidors romanien allí.
Que volien que hi fes jo allà?...M’havien citat per decorar una sessió de fotografia, però no hi havia fotògraf, ni il·luminador, ni models. Allò no portava enlloc. Vaig veure quatre pots de pintura en un racó. Em vaig acostar. També hi havia brotxes per estrenar, tot tenia una patina de pols. Crec que això ho va canviar tot. Alguna cosa em deia que els pots tenien alguna relació amb l’encàrrec, encara que podria ser que algú senzillament els hagués oblidat allí. Vaig presentar-me amb un crit que va ressonar.
Vaig esperar dos minuts mirant als voltants. No se si exactes. Vaig obrir una llauna. Bloob! i de dins va fluir un baf químic. Pintura roja en perfecte estat. Desenes, centenars de metres de fusta m’envoltaven dins un pla que s’obre progressivament. Vaig sucar-hi una brotxa i vaig concentrar-me amb els que tenia just davant meu.

Terribilità

Durant el renaixement italià, la representació de la figura humana havia arribat a nivells acceptables. Leonardo havia dictat la situació exacta de cada múscul i els cànons de proporció que els relacionaven. Es van arribar a representar figures gairebé perfectes en el que és físic, tot i que es basaven en la idealització. Eren cossos de mirada tan serena i il·luminada que gairebé semblava morta. Cossos correctes però sense ànima, estàtics i inexpressius, amb la simple funció de mostrar-se. Darrere aquella aparent calma, les figures tenien la por de no ser reconegudes com a belles.
A mitjans del segle XV, els dibuixos i escultures de Michelangelo Buonarroti recorrien Florència sembrant la polèmica per on anaven. Els seus cossos nus trencaven amb tot el vist fins aleshores. Eren bells, sense dubte, però tenien una cosa que espantava i escandalitzava als Papes. Allò era la viva representació de la persona terrenal. Els personatges tenien una predisposició a l’acció, feien coses, tenien consciència de si mateixos i això superava l’observador. Existia una força interior dins el cos vigorós i la postura que prenien, en la tensió de cadascun dels seus músculs, en el front tens i els ulls atents del que està viu. A aquesta força interior se l’anomenà Terribilità.

Ex-libris 21

La fàbrica de somnis

He comprovat moltes vegades que la única manera de recordar un somni és escriure’l al despertar. Avui m’he llevat recordant que ahir a la nit vaig veure per segona vegada “Origen”.
"Inception" (2010), anomenada aqui "Origen", és un interessant pel·licula de Christopher Nolan, autor del “Caballero oscuro” i creador de ambientacions i escenaris que a mi m’encanten, a mig camí entre la realitat industrial i el futurisme fantàstic.

El film tracta de la possibilitat o no de intervenir sobre els somnis i l’inconscient, i els protagonistes estan interpretats per Di Caprio, Gordon- Lewit, i Ellen Page de la cara de nena, una mena d’agents especials. També surt la Cotillard i el Michael Caine. Té un excel·lent guió enrevessat, tot i cenyir-se a la clàssica estructura “escamot d’homes i dones d’acció s’enfronten a una gran operació molt difícil, amb pistoles i persecució de cotxes obligada”. A “Origen” l’objectiu dels protagonistes és el de penetrar a la ment d'un empresari a través dels seus somnis. Per mi, el meu repte personal va ser veure la totalitat de la pel·lícula, i no és que se’m fes avorrida no, tot el contrari.

Senzillament les circumstàncies no ajuden. Tot i que fruïa per veure-la, la pel·lícula va començar a les deu de la nit, unes hores on tothom va a dormir i potser hauria de fer el mateix.

Això em preocupa i em fa sentir una mica culpable. Les pel·lícules es converteixen en els meus somnis i m’atrapen. Com si fos un addicte a la ficció, el cinema em separa cada cop més de la quotidianitat i jo i ella acabem en realitats sobreposades com passa a la parella protagonista.

Més mèrit té la cosa tenint en compte les dues sessions d’anuncis a les que em van sotmetre la cadena televisiva com si fossin somnífers. La  primera, breu, va passar desapercebuda, però una segona fulminant de deu minuts que em va fer estar a punt de desistir i abandonar per rendir-me a un tercer nivell de son profund. Tot i així, avui m' he llevat satisfet. Ahir vaig resistir al son i vaig veure “Origen” fins el l'infinit pla final, arribant fins i tot a entendre-la.
(crec...)

Andromedia (19)

(HD:Users)
Era un dia que sortia de la fàbrica. Havia quedat amb el Julià molt a prop d’allí i portava un dels catàlegs del avi. S’em va abalançar un gos bordant. De on jo em dirigia una veu el va fer aturar. Hi havien dos nois gitanos i un s’em va quedar mirant. Va dir alguna cosa, jo vaig prémer el catàleg contra el meu cos i vaig girar cua cap una altra sortida, patint per el catàleg i per mi.
Les persones de pell bruna eren una estranyesa a la petita Barcelona que coneixia. Tot i que a Gràcia també vivien gitanos, mai ens hi relacionaven; persones d'altres races tan sols en veiem al centre de la ciutat. Arrossegàvem dels grans perjudicis sobre ells. Encara es deia que vivien robant. Els nois de casa bé, els veiem forts i endurits. Els imaginàvem venint de realitats hostils i condicions salvatges. Del mateix infern. Això ens produïa una mena de respecte mal traduït en desconfiança i por.
No li vaig dir res d’allò, al Julià. Ell volia anar a un bar però no al seu, així que havíem quedat a un que feia xamfrà. Ell es va posar molt content quan li vaig ensenyar la enquadernació. Veritablement era una petita joia. Vam obrir-lo per una impressionant imatge de un motor d'explosió desglossat on semblava que les peces es sostinguessin soles
en una perspectiva gairebé impossible. Totes les pàgines eren plenes de il·lustracions tècniques de màquines. Tenien el paper esgrogueït, i algunes de les planes eren de paper vegetal amb esquemes que es sobreposaven als dibuixos. Les formes de les peces estaven tractades amb trames que li conferien propietats volumètriques i projectaven fletxes cap a caixes de text i anotacions de lletra petita però llegible.
El Julià tractava el catàleg amb molta cura passant les planes molt poc a poc. Hi hauria d’haver musiqueta i plans macros. Em va dir de portar-lo a l'ateneu on intentarien fotografiar-lo. Deia que els seus companys del grup estarien molt agraïts, sobretot el senyor Abdó, familiar d’un antic treballador i el que més coneixia la fàbrica.
Frisava per qualsevol documentació de Industries Xalaux.
L’estrany encàrrec, l’avi, la fàbrica que estudiava el grup del Julià... Aquella coincidència de coses em va fer tornar a Poblenou...moltes vegades.

Tintin al món real

Després de tenir la ressenya penjada al suro durant tot l’estiu, vaig anar per fi a l’exposició “Aquell reporter belga que tenia un fox terrier blanc” al Museu d’Història de Catalunya.

Un títol massa llarg, no exempt de certa ironia: els rígids drets d’autoria no deixaven utilitzar el nom del subjecte descrit: Tintin. Si, novament Hergé i novament una exposició. Són els temes que em mouen, que voleu que us digui.

L’exposició, a la planta baixa de Palau de Mar estava organitzada per un col·lectiu tintinaire de Sabadell, als quals vull felicitar per la seva planificació i disseny.

En la línia d’un dels molts llibres dedicats al personatge, l’exposició mostrava la documentació emprada per Hergé per dibuixar les aventures de Tintin. Es coneguda la base històrica en seus guions i encara més la obsessió i perfeccionisme a l’hora de reproduir cada un dels països, vehicles i elements que envolten Tintin.

Tot i ser una exposició més aviat petita, no desaprofitava ni un mil·límetre del espai, però sense arribar a ser carregada gràcies al seu ordre, avenint-se així a la qualitat que caracteritza tot el que envolta el treball de Hergé. L’estructura era senzilla i fàcil però complerta. De forma numerada es dedicava un parell de metres a cadascun dels àlbums de Tintin.

Fixeu-vos en la foto. A dalt a l’esquerra l’àlbum original. A sota d’aquest, un text amb la sinopsi i tot seguit una breu contextualització històrica. El dibuixant vivia connectat al món tot i no sortir de l’estudi, i moltes de les seves històries es basen en conflictes geopolítics que veia passar a qualsevol racó del món.

En l’espai central i a la part superior tot un seguit de números originals de publicacions i magazines de l’època que devien córrer per casa seva entre les que podem trobar molts  de l’Ilustration o el National Geografic. Probablement hi estava subscrit.

D’aquestes publicacions i baixen unes línees discontinues cap a la reproducció d’una noticia o fotografia (majoritàriament en blanc i negre) inclosa dins ella. La linia de procés segueix el seu recorregut per per acabar amb la reproducció de vinyetes que coneixem. És una gran tasca dels autors la de fer el recorregut invers per anar a trobar la imatge, la pagina, l’edició concreta utilitzada per Hergé, i portar-la a Barcelona. Acompanyava cada mòdul una figura volumètrica sobre l’àlbum en qüestió, inclús en el cas de l’últim, on Tintin es va quedar tan sols en esbós. Al final de l’exposició hi ha la col·lecció de llibres sencera, cadascun en  llengües diferents, i al costat un text reivindica la persona de Joaquim Ventalló, responsable de l’excel·lent traducció de Tintin al català.

Tot i saber d’aquesta gran obsessió de Hergé per el realisme i la imitació de la realitat, molt evident en els objectes i  vehicles que dibuixa, l'exposició aporta nous exemples. El nivells de documentació és exacerbant, ja no només en els mateixos guions, basats amb fets polítics i científics que llegia, sinó en els mateixos protagonistes. Sorprendria saber que molts personatges estan inspirats físicament en  personalitats verídiques. El general Alcazar per exemple va sorgir arrel de Fidel Castro.

En altres casos Hergé anava més enllà atorgant-los un rol semblant al d’aquest model, limitant-se a canviar-li tant sols el nom, com feia també amb alguns països i ciutats. Així, Castafiore estava inspirada en la també cantant Maria Callas, i el professor Tornassol era la viva imatge del també científic Auguste Piccard.

Entre els “figurants” dibuixa amics i inclús en alguna vinyeta s’hi representa ell mateix.

D’alguna manera cau la idea del Hergé creador i s’eleva al infinit el Hergé real i per a la realitat, el fidel cronista del seu temps. Com ja diu els lema del meu blog, “ja esta tot inventat”, i... si. Tintin també existia, encara que no era reporter ni probablement tant valent. En un mòdul introductori hi ha les fotografies de Palle Huld en diferents paisos. Ell era un jove boy scout que va fer la volta al món. Duia boina, gavardina, pantalons curts i mitjons que li arribaven als fins genolls. Un noi força normal, al que Hergé va atorgar la immortalitat.

Ex-libris 20

Andromedia (18)

(HD:Users:Desktop:System)
A fora plovia. Això és molt gran, vaig pensar. Em trobava en una galeria lateral amb catorze o quinze porticons barrats arrenglerats a l'esquerra. Sobre els finestrals dues imponents hèlix que reconeixia de l'exterior deixaven entrar llum tènue. Això m'indicava estar nivell de sòl, tot i que alguns esglaons encara descendien a nivells subterranis. El mur de la dreta feia olor de fusta. Ho era.
S’intuïen les juntes d'amples taulons verticals, d'una superfície ruda però en bon estat. Hi ha unes marques rectilínies en algunes zones. Per la base el mur de fusta era rematat amb un gruixut sòcol metàl·lic. Cada x metres i entre dues columnetes de ferro, el mur quedava tallat per escletxes profundes de diferent amplada. Per alguna gairebé si podria entrar. Aquell estrany mur de fusta s’aixecava més enllà del sostre, que no arribava a tocar-lo, i en algun tram semblava sostenir-se per rodes entre dues guies. Portes corredores grans, com els escenaris dels teatres. Volia fer unes grafies però s’hem va acabar la llauna d'esprai. Música inquietant. Al fons de la galeria el sostre acabava per desaparèixer del tot i entrava força més llum, provinent de finestrals oberts en punts alt. La paret de fusta canviava de direcció. L’espai es feia cada cop més i més ample, fins que arribava un punt que amb prou feines veia altres límits que nous murs de fusta. M’aturo. Era per fi, a l’espai central de la fàbrica. Em va semblar una catedral. Amunt veia finestrals oberts de primer, segon pis i en algunes zones també els de plantes superiors. En altres només hi havia foscor. S’escoltaven fils d’aigua estavellant-se a terra i en alguns punts arribava l'olor humida de fora. Aleshores va haver-hi un llamp i per un instant una claror va il·luminar la totalitat del que tenia davant per immediatament després tornar-me a les fosques. Un mur alt, molt alt, que en algunes àrees sobresortia i s’endinsava en perpendicular. La fusta prenent formes per ella mateixa i formant quadrilàters regulars. No, no eren parets de fusta.
Eren caixes. Caixes gegantines. Soroll de tro.

L'home que indica

Benvolgut Josep Maria Espinàs, darrerament penso en tu.
Potser perquè és el moment de fer-ho. És la teva una vida molt llarga i la motxilla és plena de milers de vivències. Potser un dia decidiràs aturar-te per seure, i crec que seria inútil i injust començar a tenir-te en compte aleshores, quan la teva salut de ferro declini, moment en què estic segur que tothom es desfarà en elogis a la teva trajectòria.
T'escric directament i tractant-te de tu, doncs, tant és el respecte que m'inspires que no goso anomenar-te d'esquenes.
Al meu blog parlo poc de persones concretes, i tu també havies de ser aquí, doncs, d'alguna manera també n'ets inspirador.
Darrerament penso en tu. Ara que molta gent parla del país, alguns s'obsessionen amb el significat de ser català o no i la necessitat de trobar-nos còmodes en un catalanisme transversal. A ells els diria que ser català no és una qüestió de procedències ni comportaments polítics sinó d'un caràcter generalitzat i una manera de fer. No m'atreviria a dir si ets convergent o votes les Cup, però si em veiés amb la tessitura d'haver de respondre una pregunta tant estúpida com qui és més català, jo de forma igual frívola, els diria que el més català de tots és Josep Maria Espinàs.
Et definiria conservador, potser tradicionalista, però en el millor sentit de les expressions. Com els anglesos.
Ets un cavaller culte, temperat i correcte, de paraules justes i fermes, que ha decidit que hi ha costums que no pensa canviar, com el fet d'escriure sempre a màquina. La humilitat, l'esforç, i donar valor a les coses petites com el país mateix han sigut el teu segell.
Tu vas participar en els primers moviments regeneradors de la cultura catalana i vas estar als Setze Jutges. S'et coneix com caminant incansable, ens has explicat la morfologia de paisatges, pobles i camins i mai se t'agrairà prou haver escrit la lletra del cant del Barça, potent i definidor.

Fa poc has publicat un recull dels articles que portes dècades escrivint gairebé diàriament. Des de les teves columnes a la premsa ets un comentarista constant de la nostra quotidianitat. Passant d'una reflexió a un altre, articulant les idees com dius, expliques el nostre dia a dia. L'evolució dels nostres costums durant tots aquests anys.
A vegades penso amb tu com algú màgic. Ets com aquells personatges enigmàtics de les històries fantàstiques. Un ser intemporal que només es deixa veure en moments claus per donar-nos consignes. Una mena d'àngel que ens indica el camí quan estem perduts.
De la mateixa manera que amb el país, també has estat present al llarg de la meva vida familiar. L'avi guardava els teus articles, la mare col·leccionava els teus llibres, i la meva germana coneixia a la teva filla Olga un dia que us servia dinar. Amb mi vas coincidir als funeral d'un amic comú.
Darrerament penso amb tu, Josep Maria, doncs un hi ha un alt percentatge d'atur i molta gent ha canviat l'enfocament de la seva vida. Ja no tenim diners però hem recuperat el temps.
Quan la gent treballava, la meva ciutat es movia amunt i avall sense aturar-se. Ara les persones opten per dedicar-se més a elles mateixes, formar-se, anar a córrer, anar a buscar els nens o fer manualitats. A fer totes aquelles coses que abans mai trobàvem el moment.
Aquest és un dels teus temes predilectes. Hem après de tu a treballar el temps fonent rellotges. A aturar-nos i fixar-nos en el que ens envolta, de forma senzilla, i sense voler trobar gaire sentit reflexiu ni místic, valorar els temps en plural i minúscules, petits moments que ens regala la vida entre acte i acte, i que tant sovint pressa i ansietat fa que ignorem. Aprendre a no fer res, vet aquí la teva lliçó.
És important saber fer com tu, seure a un banc de la plaça, encendre't una pipa i fondre’t entre el fum observant la vida, com si no et veiéssim, però sempre hi fossis.

Andromedia (17I)

(HD:Users)

Era el fill de la senyora Xalaux, net de Demià Xalaux, destinat a dirigir l'empresa familiar. L'hereu havia tornat amb les bones noves del nou segle, la corrent alterna, la radiodifusió i la propagació d'energia sense cable. Els avenços per un nou món.

Tot era diferent quan va néixer l’any 1881 i a la fàbrica tot just s’instal·laven els primers automotors elèctrics que l’abastien.

La gent al barri deia moltes coses, alguns atorgaven la paternitat a un viatger que va passar uns dies a Barcelona amb la senyora Xaló, altres deien que era fill d’un treballador que anava al llit amb ella. Ja de petit era un nen brillant. Demostrava gran concepció de l'espai i les estructures, i a l'escola també en matemàtiques i càlcul. Els veterans recordaven com ja de petit corria pels estudis i despatxos, abraonant-se sobre els papers que desplegaven els enginyers sobre la taula de caoba davant de la vidriera. El nen Xalaux, com ja sempre se l'anomenaria, era l'únic detall del dia que feia somriure els enginyers, i a vegades se l'emportaven als tallers on hi havien ginys que el fascinaven.

Industries Xalaux passava moments difícils, i després de l'Exposició Universal, la seva mare va prendre la decisió d'enviar-lo a formar-se lluny. Va marxar a una bona escola a França, i després a Amèrica, on va rebre una excel·lent educació i es va quedar molts anys experimentant a diferents universitats.

Quan va tornar al 1906, el nen Xalaux ja era un home. Estava més gras i definitivament lletjot. Com els savis despistats, sempre semblava tenir un peu lluny d'allí. Parlava una mena de català afrancesat amb termes descompassats. Deia haver vist coses importants i repetia sovint que havia estat ajudant de Tesla a la Wardencliffe. Per demostrar-ho ensenyava als tècnics de l’empresa la seva col·lecció de peces amb les que havien treballat. 

En aquell moment Poblenou era  el lloc amb més indústria del país, i la fàbrica estava immersa en la construcció de la primera línia ferroviària que unia Barcelona i Mataró que precisament la passava tocant, tot i així, les màquines que es trobava el nen Xalaux se li feien rudimentàries com joguines desfasades.

El món canviava, tot canviava, i com ell deia, calia començar a fabricar coses que passessin per una porta.

Ex-libris 19

Andromedia (16)

(HD:Users:Desktop:System)
Em va costar retenir el trajecte i les primeres vegades em perdia fent el mateix camí. Per si fora poc, aquells dies va canviar el recorregut del sis i jo baixava de l'autobús a llocs diferents.
Al final em vaig començar a orientar per aquells carrers i vaig aprendre el camí entre la parada més pròxima fins els passatges de Can Xaló passant pel barri de la Plata, on la família del Julià tenia el bar. 
Jo portava a la bossa un retolador gruixut que m'havia endut d'un treball eventual. Un dia, quan vaig ser de nou davant la reixa ajustada, no se ben be perquè, el vaig treure i vaig traçar unes grafies sobre una de les xapes descolorides. A partir d'aquí, les vaig començar a escriure en algunes àrees visibles que em trobava fins la gran nau. Si, com en el conte de les molles de pa, escrivia consignes, dreceres, fites, coses que m'orientaven i em feien situar. El retolador no era útil sobre algunes superfícies rudes aixi que un dia vaig comprar una llauna de aerosol en una benzinera emporxada que hi havia molt a prop. Ningú em diria res per fer allò més enllà dels murs de les vies, als carrerons oblidats de Can Xalaux. No hi havia absolutament ningú. Bé, si. Un dia em vaig trobar una dona als jardinets de l'entrada. Anava bruta i se'm va posar a cridar de lluny coses indesxifrables. Semblava que vivia en la indigència, potser tenia les seves coses allí i es va sentir envaïda. Em va fer pensar en una bruixa dels contes, i la veritat és que em va fer una mica de llàstima, pobre dona.
De les meves grafies pels racons n'havia fet un joc que em permetia descobrir noves zones dels voltants. Missatges que només jo entenia en racons on només jo arribava. Els havia escrit en portes amagades, passatges i passadissos subterranis tot buscant una entrada a la fàbrica que finalment vaig trobar.
El com no importa, l'entrada com sabeu sempre és secreta. Res es casualitat i tot té trampa. Fotre't per un forat dins una fabrica abandonada són coses que només fas per exigències del guió, o perquè senzillament, algú et permet l'accés.

Els Referents

21. Clarobscurs.
Crec en una bellesa clàssica i intemporal. A la papereria que tenia a sota de casa venien una mena de postals grosses amb fotos d'aquells d'actors que eren tant importants. Marlon Brando, Marilyn Monroe, James Dean, mostraven cares de seriositat i tendresa a la vegada. Eren tot fotografies en blanc i negre i estaven força contrastades, normalment sobre un fons fosc, cosa que els realçava l'expressió. Les fotos tenien menys matisos i menys informació visual, però alhora feia aquells actors més interessants i més guapos que els que sortien a les revistes de colors. Eren joves despentinats, de mirada cansada i orbites fosques, abocats a viure intensament i deixar un bonic cadàver, en grans ciutats clarobscures, i móns en bitmap . A partir d'aleshores sempre vaig buscar aquell tipus d'imatges als suplements de premsa i vaig descobrir alguns fotògrafs. Anys més tard vaig assistir a una exposició de Danny Lyon que em va fascinar. Retratava bad boys i grups marginals com rockers, negres i presidiaris, així com també edificis antics de Manhattan. Vaig demanar el pòster de l'exposició i el vaig tenir penjat molt de temps. Amb els anys vaig anar descobrint que efectivament la fotografia en blanc i negre és molt més sensible a les formes i posseeix una màgia especial que converteix la realitat en quelcom transcendent, dramàtic, interessant i seductor. En els retrats el blanc i negre et transformava amb una icona de rebel·lia. Permetia transformar la realitat en llums i ombres, com en els còmics dels anys cinquanta o els cartells comunistes i quan llavis i celles es converteixen en traços sinuosos, el rostre es converteix en grafia i assolia categoria de icona, com tant bé van demostrar els artistes de graffiti dels dos-mil.

Andromedia (15)

(HD:Users)
Els processos que es començaven a intuir aquí animaren a la mare a tornar a Barcelona. Ella havia consolidat la seva relació amb el Hans, que s'hi va avenir, i jo ja havia crescut, així que el nostre retorn va coincidir amb la meva emancipació, i vaig separar-me d'ells per viure a un piset propietat de l'avia al carrer Marti.
Els primers anys, acostumàva a dinar amb l'avia, cada quinzena a la seva bonica casa de Gràcia. Era grossa i tenia un jardí darrera. Alguns dies venia la mare i el Hans quan estaven per la ciutat. Els últims anys no ho feia. Cada cop em costava més anar-hi i tenia menys coses  a explicar-los. Ara, tornàvem tots a la gran casa per celebrar el vuitantè aniversari de l'avia. Havia comprat una televisió a color, i miràvem les noticies sobre polítics. L'avia vivia amb interès la situació i el Hans opinava amb un castellà deficient. Eren temps de canvis i m'era impossible seguir el fil de tot allò que explicaven els medis.
L'avia deia tenir desades poques coses de l'avi, i vaig ajudar-la a extreure-les d'un racó. Tenia algunes caixes amb cossos tipogràfics, quatre estris personals del seu taller i un parell de llibres grossos que vaig identificar com els que m'havien ensenyat a la infantesa. Una d'elles era un magnífic catàleg de Indústries Xalaux de l'any 1925. Me'l va deixar sota la promesa que tornés impol·lut.
També aprofità l’ocasió per parlar-me sobre el tancament de l'impremta i inplicar-me amb alguns assumptes que encara quedaven per tancar amb l'Helios, l'antic soci de l'avi. Ja fa temps que hauria d'ajudar l'avia i haver-me involucrat en tot allò, així que tot i que tard vaig acostar-me a la gran aventura professional d'aquells homes. La meva aportació a la impremta de l'avi seria el seu tancament definitiu.
Allò es sumava a tot el que havia de fer. Buscar una feina fixa, posar una mica de ordre en la meva situació oficial, solucionar aquell requeriment absurd pel servei militar...tots aquells assumptes de papers, obligacions i diners em feien mandra. Em semblava com tot allò dels diputados, la obligació d'entrar a un món difícil de paraules complicades on constantment tenies la sensació que te la fotien.

Ex-libris 18

Andromedia (14)

(HD:Users:Desktop)
Aquella tranquil·litat, crec que això és el que em feia tornar. Allò era inhòspit. No s'hi arribava ningú. Era com si hagués deixat tot moviment fora d'allí. A mida que entrava, em relaxava sentir el sol sobre les espatlles, reflectant-se a les vies, retallant les ombres contra els murs o estavellant-se als finestral convertint-se a reflex.  A la petita estació hi havia un vehicle abandonat i el vaig marcar al capó. Els murs de les naus laterals eren bruts. La història havia atacat als murs, oxidat el ferro, malmès la fusta i corroït la pintura, deixant la patina del temps sobre els objectes. Era un escenari sinistre i inquietant perquè no dir-ho, però no sé perquè jo em trobava en seguretat.
M'agradava escoltar aquell silenci, que en realitat eren molts silencis diferents, transparències de sons somorts i llunyans. A vegades era un so percutiu d'alguna maquina en algun taller, o els crits violents d'unes gavines. En moments creies no escoltar absolutament res, però molt lluny d'allí el motor d'una avioneta ho desmentia. La veies allà lluny, sobrevolant el mar. Ruuuuu...
També hi havia algú que tocava un saxo prop d'allà, sempre el migdia, i devia ser de les cases habitades que hi havia dins el complex. No sabia com imaginar-m'ho. No en sabia gaire de tocar, però es pot incloure en la banda sonora. M'enfilava per esglaons verticals cap a petites terrasses o sostres enrajolats  on millorava la panoràmica del lloc. El vent salat feia intuir el mar, més enllà de les vies del tren on tot era horitzontalitat només segmentada pels pals de les vies. Em quedava allà fumant, immòbil sota el sol com una sargantana.
Enquadrava algun detall amb els dits i com si fes fotografies em quedava veient com es movia el fum sincrònic d'alguna xemeneia llunyana. Es sentia el xiulet d'un tren...i clic! us ben juro que aturava el temps. En el paratge industrial desolat als peus d'aquella fabrica, m'hi començava a trobar bé. Hi havia de entrar.

Èxits i fracassos del rap polac (IV)

Vet aqui un ric molt gourmet un dia anava a fer un bon tec,
però no volia pas bistec, més aviat peix o fumet.
però...que tard s'ha fet! pren el mercedes beige
dret fins a Cadaqués, per trobar un lloc obert.
I en un carreró estret ell va a petar a Cal Cesc,
un famós peixater per tot el que té de fresc,
i en veure el gènere estès, tot postrat entre el gel,
ell que amb un tò esquerp diu: "no m'agrada el que veig
aquest és massa sec, aquell tè massa greix,
tot i que no el conec, posa't aquest mateix.
Fes-me'l així sencer, jo ja el faré a troçets,
i un vi del penedès que això em donarà set.
Conta i fes-me el tiquet, vinga, digues que et dec"
Ell que es treu un bitllet verd, però no el vol el Cesc,
ell que li'n dona tres, quatre, cinc fins a set,
però el peixater no sembla mostrar interès.
Ell que li'n don a un plec, li ofereix un feix,
 i el peixater diu "crec que no se'l mereix"
"Però per qui m'has pres, tu a mi m'has ofès!"
Però que cony vol més? és que acas vols un xec?"
"No de vos no vull res, que no li venc ves!
per si encara no m'ha entès, tu no vals el seu pes"

Tonada:

Això és un rap, que no és un peix,
encara que enfadat és igual de lleig.
A la costa est on el ritme neix, creix,
i reprodueix rimes en escreix.

Dibuixos elèctrics

Tot mirant els primers murals del pantocràtor de Taüll, em semblen a la vegada moderns i em recorden els grafittis elèctrics que fan els nois al meu barri. Mil·lennis que passen en segons.

Els Referents

20. Voltes i revoltes.
Arribaven els anys vuitanta i amb ells el Hip hop, el fenomen cultural més influent de les últimes dècades i un dels més important de la meva vida. Sorgia als suburbis de les grans ciutats nord-americanes, com el Bronx novaiorquès, terrenys erms on semblava impossible que neixes res, barris de pobresa i immigració, territoris prohibits regnats per la drogoaddicció i les baralles entre bandes. El moviment Hip hop fou un reacció a tot allò. Les classes desfavorides es reivindicaven amb un missatge clar d'autoafirmació: Nosaltres som aquí, i no serem carn de canó.
El moviment reposava sobre tres grans tòtems: Un estil músical, un art plàstic i una dansa.
La musica era hereva del funky i "la musica negra",  improvisada per punxa-discs tot sobreposant rítmes i repeticions jugant amb la rotació dels discs. Sobre aquestes bases tot sovint intervenia la figura del "mestre de cerimònies" que improvisava frases precursores del rap. El rap és una forma de cantar a mig camí entre el discurs i la rapsòdia, un monòleg constant a base de rimes i gemecs basat en missatges d'autoafirmació i exaltació de l'ego. Els graffitis i les pintades coloristes va ser una evolució natural de les primeres signatures amb noms i nombres, en el seu afany de fer-se cada cop més visibles en els llocs més insospitats. Es tracta també de l'autoafirmació a traves del grafismes, a la manera dels pioners "aquí he estat jo". Van començar amb signatures amb retolador al interior dels vagons fins acabar amb carcasses de vagons sencers decorats amb pintura esprai. Com observareu aquesta disciplina plàstica ha crescut en presència arreu del món les ultimes dècades. La tercera columna del moviment, el breakdance era una dansa molt espectacular i acrobàtica. Com la majoria de balls es tractava de donar voltes, però amb la particularitat de fer-les en posicions impossibles i a velocitat vertiginosa sobre un mateix. Podies fer voltes sobre les espatlles, esquenes o de forma vertical sobre el cap. Després hi havia una serie de passos a peu dret, cadascun amb el seu nom i  tècniques mímiques on els moviments del cos semblaven alterats per  forces físiques i elèctriques. Una de les passos més populars era el famós moonwalk.
Recordo un  reportatge a la tele sobre "els Àngels de la guarda", una colla de nois i noies del Bronx que tot i semblar una banda més, patrullaven al metro vetllant per la pau i la conscienciació juvenil. Dins de d'aquesta línia, el Hip hop va voler ser mostrat com un moviment positivista que substituiria les baralles per enfrontaments coreogràfics de breakdance, de la mateixa manera que es diu que l'esport va substituir les guerres. El fenomen Hip hop era molt potent i vistós i per tant amb grans possibilitats comercials així que es va portar a  programes de  televisió i se'n van fer pel·lícules propagandístiques com "Breakdance" i "Electric bogaloo", encara que la més il·lustrativa i per mi recomanable fou "Beat Street".
 A través d'aquests films el Hip-hop va arribar a Barcelona. A les parets de l'andana de la parada de metro Universitat es començaven a veure els primers graffitis coloristes, aleshores molt matussers, i al gran vestíbul, grups de nois amb xandall venien cada diumenge de tots els racons de la ciutat. Vestien com els de les pelis,  atemptant contra totes les normes estètiques en una barreja de robes i colors que podien anar des de sabatilles esportiva fins a pantalons militars passant pel cuir, a vegades fins i tot amb penjolls i cadenetes. Els ballarins de breakdance desplegaven parquets enrotllables sobre on realitzaven les acrobàcies rotatives seguint els ritmes de grans radiocassets amb adhesius. Jo i un company hi acudíem i per admirar les evolucions dels altres. Recordo també una exhibició que es va organitzar al poliesportiu de Vallcarca. Vestíem com ells, volíem aprendre a ballar igual però mai ho varem aconseguir. Era molt difícil. A mi aquella musica em posava i ja aleshores buscava entre els cassetes qualsevol cosa relacionada. Hi havia els "Fat boys", "Africa Bambatta", els "Break machine" i molts d'altres. Passat els anys la musica Hip-hop i el rap es va consolidar com una moda, va protagonitzar grans èxits comercials i es va acabar fusionar absolutament amb tot. Tot i l'esforç d'alguns per salvaguardar el sentit més reivindicatiu i social, des dels noranta i al meu parer, el Hip hop ha acabat identificant-se massa amb una estètica fatxenda pròpia de proxenetes i gàngsters de fireta, just d'allí d'on un dia va fugir.

Andromedia (13)

(HD:Users:Desktop)
Va agafar una carpeta amb adhesius i un llibre de darrera la barra, va donar un petó a la tia Elena i vam sortir del bar. El Julià s'excusava que anava una mica atrafegat i que sempre s'enredava en coses, entre la universitat i les associacions de barri. Em va demanar que l'acompanyés a una llibreria per un encàrrec.
Caminàvem ràpid un al costat de l'altra sense mirar-nos, una mica tensos, creuant carrers amples de plantes baixes, cap a una zona d'edificis més alts. Poc a poc ens vam anar relaxant. En un exercici de sinceritat li vaig explicar que jo no treballava gaire, i des de que vaig tornar, havia tingut una vida ociosa. Li vaig voler justificar l'estranya situació en que ens haviem vist però li va treure importància. Em vam quedar mirant la porta de una discoteque que es deia Jovani, on entraven unes noies de cabells despentinats, i va riure sota el nas després de mirar-me. - Va... tu també ets una mica punch, oi?- em va preguntar simpàticament- Al casino faran un de concert d'aquests, aquí també estem a la onda!- va acabar dient.
Arribàvem a l'entorn de la Rambla, una part del barri on estava concentrada la vida social i els comerços. Hi havia arbres i alguns edificis bonics. També hi havia molta més gent que als carrers coneguts, força més dones, que es cridaven entre elles i duien quitxalla, i uns avis que asseguts a un banc es miraven un diari on sortia Cruyff. Era animat allò, i jo cada cop em trobava més a gust. 
Industries Xalaux va desencadenar un reguitzell de complicitats immediates. El Julià coneixia la fàbrica. Ell formava part d'un grup de recerca històrica que es reunia en un ateneu i tenien molta informació sobre la indústria local. Els seus amics anomenaven a la fàbrica "Can Xaló" i feia molts anys havia sigut una de les més importants del barri. El Julià la recordava com una mena de dipòsit, tot i no saber si encara ara treballava algú. Quan li vaig parlar de la relació de l'avi amb els propietaris es va excitar, doncs hi havia un membre del seu grup que estava àvid d'informació d'aquella empresa.Vaig pensar de parlar amb la família i rescatar algun dels catàlegs de l'avi. Segur que tindrien interès documents sobre aquell període de temps. Tot plegat, una gran coincidència que va propiciar retrobar-nos un altre dia.

Carta de navegació

Salutacions andromedianes als seguidors/res d'aquest blog.
Un cop més escric una petita carta de navegació per ajudar a situar-vos aquest estrany lloc. A la última missiva ja havia anat presentant cadascuna de les meves seccions. Haureu comprovat que el plànol era bo. Les seccions proposades des del principi han tingut una costant continuïtat aquests anys en un promitg de dues entrades mensuals. De forma natural, cada cop costa més llegir escrits "aleatoris"del dia a dia, i en canvi gairebé tots s'inscriuen dins aquestes. Les seccions de la que es composa aquesta publicació, i que podeu veure a la la dreta, són les que la sustenten, i cada cop prenen més importància.
Tal com profetitzava, "Rapsòdia" acaba els seus dies i molt probablement serà substituïda per una de nova encara per determinar. Sembla que la secció "Ètica i estètica" tampoc és gaire reeixida, però s'intentarà mantenir-la. Les altres quatre gaudeixen de plena salut.
Aquest blog no és obert ni fresc, tal com manen avui els cànons a la xarxa. Més aviat fa pudor de ranci. Em refereixo que cobreix un espai temporal concret de la meva vida que comença als setanta i acaba fa quinze anys quan tots els meus referents es van estabilitzar. Els "Dibuixos elèctrics" per exemple, són tots ells fets als noranta amb unes circumstancies concretes, tinc els que tinc. També arribara un dia que deixaré de portar les aemas, i que ja haure parlat de tots els meus referents.
Després hi ha la "Andromedia", que es titula igual que el blog i cada cop és més i més present. Haureu vist que és una novel·la. Bé més que una novel·la és una història amb molta vocació. És presenta com un relat de capítols curts i concentrats presentats amb cert desori. Aquest relat, que us presentaré un dia, és l'element clau. Acabara donant cert sentit al blog i marcara els seus dies. El final de l'un serà també el final de l'altre.
Amb tot això, l'únic que vinc a dir, és que totes les meves seccions estan acotades i evidentment, aquesta publicació acabara. Deixarà de ser en un final aproximadament fixat que penso deixar a l'aire.

Andromedia (12)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Algú mirava des de la gran vidriera. Estava assegut temeràriament sobre l'ampit, però en una postura que sembla molt còmoda. Unes poderoses cuixes l'aixequen i salta al interior. La sola reforçada d'unes botes colpeja el terra fent esclatar en bocins fragment de vidre sospesos a l'aire. Les cames s'alcen de nou i s'endinsen a un interior fosc. El soroll ressona i ens descriu uns passes serenes però fermes i regulars, que es dibuixen a la foscor.
Necessitem etiquetar, i quan no podem fer-ho ens inquietem. Allò inclassificable sempre infon respecte. De nou els peus s'aturen davant la porta d'un muntacàrregues enreixat, sobre el qual i entra un fil de llum. Sembla atrotinat. Hi ha un terra de xapa brut amb formes en relleu. Poc a poc i amida que puja, escletxes de llum dels pisos superiors es passegen linealment per un cos deixant veure fragments. Com en un escànner. Tan sols s'ens permet veure detalls. Un pedaç de tela cosida, uns botons metàl·lics a l'abdominal, nous recosits a les mànigues, una cremallera vertical i uns dits que l'arrosseguen fins deixar-la tancada just aturar-se l'ascenció. Un vestit estrany. Surt de la cabina. Es dirigeix cap a una sala il·luminada per un gran forat al sostre, Un pla contrallum ens dibuixa una silueta atlètica i imponent. Allà s'atura i aixeca el cap mirant el cel. Ara la llum incideix al rostre. Una mascara grega. El coll dret, la mandíbula i el nas semblen units per invisibles línies que limiten pura geometria.Ve a ser un d'aquells actors que sempre queden bé, "omplen el pla" com diuen els de fotografia, el seu sol silenci pren el protagonisme i senzillament, te'ls mires.

Serietats

Les telesèries ja feia anys que eren plat de la casa. Les més habituals eren les de nissagues familiars i empresarials, més aviat lentes i de gran acceptació entre la gent gran, liderades per la mítica "Dallas". Després hi havia les series d'agents especials i mercenaris en general ("Angeles de Charlie"), que al principi eren bones però després van acabar amb productes de serie B que tot i tenir tenir massa acció i estaven destinades a un public gairebé infantil. Les series històriques i d'humor eren més coses dels anglesos, i les de ciència-ficció eren una rara avis.
Per la franges d'edat intermitges van aparèixer els serials de grups humans. Tot i que podien arribar a incloure a grups de veïns o estudiants d'una acadèmia de ball, les de més èxit van ser les que anomeno "funcionarials": series sobre treballadors o becaris de classe mitja en comissaries i hospitals, com "Hill Street Blues" o aquella del St. Eligius. Grups humans que es movien en relacions més que professionals.
A mi, com m'agraden les de investigacions, la meva preferida sens cap tipus de dubte era "Magnum p.i.", el detectiu de Hawaii, que tot i ser un sol protagonista estava envoltat de una colla de secundaris molt interessants i treballats. Cada capítol era una afer independent que començava i acabava, de manera que no passava res per perdre-te'n un. Uns tenien un caràcter més seriós, altres amb més acció, i altres capítols eren més còmics. Tots eren diferents i es pot dir que era una serie per totes les sensibilitats i gustos.
La primera dècada dels dos-mil va ser la de les telesèries. Les sales de cinema anaven una mica a la baixa i amb elles el sector en general. Les productores nord-americanes ja s'adonaven que a falta de cash, els espectadors s'havien passat a la tele, videojocs, videoclubs i sopars guarros en el confort de la llar. I com que, aquests se les pensen totes, varen optar per fer produccions igual de cares que els pel·lícules però més a llargues, i administrar-les amb càpsules setmanals a mode de sèries a la tele de pagament. Ara per ara, la idea els acabaria donant més diners que l'exhibició en sales de films de dues hores. Les series tenien un guió més o menys establert, certa continuïtat i un ventall temàtic que s'obria força amb guions força bons i experiments com "Lost", tot i que les de lluites de poder, les d'acció i les d'hospitals han seguit tenint molta tirada.
Un dia vaig fer un descobriment. Sopava. Era tard i feia zapping. Em vaig quedar amb una serie o peli d'aquelles de policies. Semblava entretinguda. Hi havia un que havia faltat a la seva obligació perquè era ludòpata. Això provocava reaccions entre els personatges. Hi havia hagut un assassinat i tots l'investigaven i es feien preguntes. Al primer moment pensava que era una pel·lícula dolenta més de policies igual que les altres, però poc a poc m'adonava que no era així. Allò..era interessant. Era una serie sobre detectius especialistes en buscar proves, la policia científica, o "C.S.I", tal com es titulava a la serie.
Vaig seguir -la altres dies fins que mica en mica vaig acabar simpatitzant amb els seus protagonistes, cervellets en constant funcionament liderats pel Grissom, un doctor garrell de grans frases lapidaries que tancaven els plans. Es passaven hores en confortables laboratoris de parets de vidre i llums fredes, barallant hipotètiques maneres de matar que després les imatges reproduïen explícitament i sense estalviar-se la sang.
L'autòpsia del cadàver, l'anàlisi de proves, i les recreacions experimentals dels assassinats estaven treballades com a clips, amb gran precisió i profusió de plans detall i donant importància a la música, que sempre era bona. Els crèdits eren amb "The Who". Aquests plans macro on et mostraven detalls rellevant dels objectes i les coses s'han convertit en el segell personal de "C.S.I."
Incidint amb els detalls no puc deixar de citar un dels meus capítols preferits on Grissom s'enfronta als "crims de les miniatures" on la assassina reprodueix l'escenari del crim en maquetes de perfecció irreal. Si ja de per si els plans detall són un dels trets distintius de la serie, ara les lents macros treien fum. 
Ja des de aquell dia, i a mida que anava mirant diferents capítols m'anaven sorprenent petites coses. Sempre passava a les Vegas, eren d'allà, i hi havia una mirada critica a la ambició i superficialitat que caracteritza la ciutat. Tot i que tots els protagonistes eren força guapos, no eren personatges plans ni encasellats en els prototips que tant teníem assimilats. Per exemple, cap dels homes era especialment dur ni musculós, i tot i participar incomprensiblement de detencions, no eren grans homes d'acció. Tenien mostres de debilitat i fins i tot de sensibilitat. En un capítol un d'ells plorava. Un altre tema era el de les dones. Aquells dies esperava que a la estupenda policia rossa li haguessin assignat rol eròtic, però no, no era així. Es tractava d'una serie paritària on les dones eren tractades exactament de la mateixa manera que els homes. Són detalls tots aquests que poden semblar irrellevants però us asseguro que no es donaven a les series policials fins aleshores.
Evidentment, com a contrapunt reconec que és gairebé una serie de ciència-ficció. Una agradable mentida, pura fantasia vestida de quotidianitat: Si és veritat que sovint hi ha assassinats cruels i injustos a les Vegas, la veritat és que cap policia del món invertiria tants recursos per investigar un sol crim de un desconegut. No hi ha bases de dades tan amplies i probablement les tècniques de detecció de proves no siguin tant desenvolupades. 
Ve a ser com amb ho de les imatges: converteixen una feina tan lletja com buscar merda i inspeccionar cadàvers, amb un exercici de pulcritud, gust i precisió digna de la Bulli foundation.

Ex-libris 17

És aquí on la a desmuntada del mestre Joan Brossa es presenta com tota una revelació:
Què són les tres franges inferiors, si no els elements que construeixen la a? Què és el rastre allargassat que es dibuixa amb llum, si no fragments del mateix astre?

Andromedia (11)

(HD:Users:Desktop)
Més enllà de la reixa hi ha un passatge amb llambordes entre les que creix herba. Mena a una gran persiana semi alçada, al fons. Deu ser una entrada de mercaderies, a l'esquerra hi ha el vidre esquerdat d'una taquilla de recepció. Carreró endins, creuaràs petits magatzems. Molts son tancats, semblen ocupats però és difícil saber si hi ha hagut activitat recent. Fiques el cap en un d'obert. Fa pudor de orins, al fons hi ha la carcassa d'un cotxe i un panell amb siluetes d'eines. Un taller mecànic buit. Al terra, hi ha taques d'oli, runa arraconada i el calendari d'una tia en pilotes.
Darrera la gran persiana del fons hi ha un un moll interior de descàrrega per camions cobert. És gran i fosc però té grans obertures de llum a l'altre costat. Hauràs de travessar-lo, vigilant molt no caure dins algun fossat, per sortir de nou a l'exterior en una petita andana de tren. Cal saltar, creuar la via i caminar entre herbes altes. Tornaràs a veure l'imponent edifici de nou, aquest cop des de la cara nord. Per acostar-s'hi va bé buscar de nou alguna del les vies que provenen de més enllà de un mur direcció mar, i que menen com en un tràveling a una petita estació de descàrrega enganxada a la fàbrica.
Té una planta de fossar sota el nivell del sòl, i tots els finestrals inferiors tenen porticons barrats o són tapiats. En algunes hi ha tapes, sortides d'aires i tubs amb passos i manetes. Hi ha xifres gravades en ciment que indiquen unitats de capacitat o resistència. A les plantes superiors algunes obertures s'uneixen a altres edificis amb ponts i galeries sobre el cap. Per la cara sud el paisatge canvia amb l'entrada noble, sota la gran vidriera. Hi ha un jardinet abandonat amb quatre arbres i alguna palmera que encara viu. Quatre esglaons amples porten a la gran porta que també és tancada. Aquí la façana te detalls decoratius amb ceràmica.
Es triguen aproximadament trenta minuts a fer la volta sencera. Hi ha noves portes, nous cadenats. Res, ningú. Em vaig asseure sobre una mena de pou tancat, i en tanta solitud, em vaig posar a riure, i després a plorar. Feia dies que ho necessitava fer.