dimecres, 15 de setembre del 2010

John Smith, Dr. Marteens i Salomon

(No, no són personatges de Lost. Aquests tres noms masculins corresponen a tres personificacions, tres identitats diferents. Són tres noms per a una mateixa cosa, el meu peu esquerre. Ell és la excusa per fer aquest post ple de cursives, potser la única manera de dignificar-se)

De petit era pla, actiu i elàstic. Li deien John Smith, que semblava el nom d'un esportista, però només era un bamba imitació de Converse. Ell volia ser un gamberret de carrer, com aquelles colles multiracials que llisquen per pistes i parquets de New York, cosí germà dels Dynamic Foot Roockets i també d'un boxador del Bronx. Eren aquells vuitanta on es va començar a posar de moda anar vestit com un esportista. Eren temps del basquet nord-americà, les gorres i l'sportwear. Ell volia ballar breakdance. Vivia a ritme de Hip hop al radiocasset, tot esdevenia ràpid i elèctric. S'equipava amb un xandall podal que li arribava fins dalt el turmell, amb uns esplèndits cordons plans i amples. D'una textura impermeable i embuatada, portava un escut de goma amb el cap d'un gos en el costat exterior. Tenia una estupenda i ample base pneumàtica: una gruixuda sola de goma blanca amb una línia fosca i matricula al taló. Per sota era grisa i llisa, ideal per el moonwalker.

A la seva joventut trepitjava fort. Drogues i rock'n'roll. Identificat com Dr. Marteens, era un rude boy de barri obrer, molt a l'estil anglès. Se'l veia assegut en places i bars plens de treballadors bruts. Eren dies de punk, cervesa i vida de carrer. Concerts al squat, texans arremangats i embetumat fins el coll. Sempre en protestes, conflictes i lluites de classe. Acció a l'asfalt aspre, vidres trencats, trepitjades. A vegades li tocava alguna hòstia. Sovint es feia el dur i restava a la defensiva. Amic d'skinheads, nebot d'un militar d'aviació, fill del calçat homologat segons exigències de protecció i seguretat en el treball. La gent al veure'l, canviava de vorera. L'etiqueta sempre emergia del coll d'una granota alta de cuir negre amb grapes i traus metàl·lics. Els cordó vermell, creuat de baix a dalt, no semblava acabar-se mai. El seus meridians eren resseguits per per un recosit de fil groc. Tenia una esplèndida sola reforçada d'un gris traslluït, i una magnifica puntera d'acer arrodonida que li conferia caràcter, un aire clàssic. Molt xulo ell.

Ara s'ha sofisticat una mica. Bé, és més madur. Té més experiència i vesteix millor, fa una vida més natural. Penso que estava destinat a ser de bota. Potser encara té alguna cosa d'aquell dinamisme ianqui i de la duresa britànica, però ara podriem dir que va més avall. És francòfon potser, qui sap si català, crec que és de casa seva. S'ha acostumat a treballar i a trepitjar merda. Nét de la xiruca Kumbayà, família de la bota d'alpinisme, ara trepitja més de peus a terra, tot i que com veureu vesteixi com un astronauta. Té un teixit resistent i gaudeix d'estabilitat i garantia. Un pashword ergonòmic de fortes costures de pell i goretex. Té uns irrompibles cordons cilíndrics i una sola vibram de goma dentada que s'adapta a les irregularitats del camí. Sens dubte, té vocació de tot terreny. Puja, baixa, diversifica els seus ambients i paisatges, s'interessa per la cultura autòctona. També té una parella, és clar, a qui agrada que calci així. Ara, ell ve a ser com un fotògraf naturalista o un militant marxista. Salomon és un resistent.