Andromedia (26)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Arribava cada matí i em trobava quatre o cinc pots de pintura. A vegades m’havia d’enfilar per trobar-los. Quan movia els pots, el sò de llauna ressonava. Surround. Hi havia un silenci gairebé total, alternat amb remors de to greu. A les parets dels contenidors em trobava grans rectangles traçats indicant-me on havia de pintar. Jo em posava a fer i m’abstreia en les meves grafies. A poc a poc arribaven altres sorolls que sorgien d’algun punt allunyat. Semblaven produïts per caixes de ressonància d'un so nítid i perfecte. Probablement els produïen els operaris de la fàbrica. A mitja jornada apareixia ell, saludava, deixava algun pot de pintura més i tornava a ficar-se entre els contenidors. Aquell individu em seguia resultant inclassificable. El meu concepte d’ell va estar canviant constantment. Fins molt després del primer dia encara em preguntava si em parlava un home o una dona, més endavant ja no hi vaig pensar més. El seu to de veu, el ritme i forma de parlar era defectuós però harmònic. De fet parlava poc, però semblava que podies confiar en ell, era com un animaló. De cop i volta apareixia en un punt alt, obrint els contenidors, i n’extreia unes caixes que semblaven de cartó. Un altre dia me’l trobava esbudellant petits aparells elèctrics o bé passant-los un drap. Sembla que no presta atenció al que faig, però en certs moments, tenia la impressió que s’aturava una estona a mirar el que feia. Jo no estava acostumada a què em miressin grafiar. A vegades pensava si els altres podien arribar a interpretar les meves grafies, però creia segur que tan sols hi veien corbes entrellaçades. Si m’aturava o el mirava de reüll, reprenia els seus moviments com si mai haguessin variat. Un dia vaig acostar-me a un dels seus traços a la fusta i em vaig impressionar. Les línies eren d'una precisió i pols fora del comú. Heu vist mai una línia recta? Vull dir…absolutament recta?

Barbàrie

De cop i volta, al igual que va passar amb els tatuatges ara tothom es deixa créixer el pèl facial. A la tele ja no només són els  hipsters dels anuncis de cervesa, ara tots els nois porten barba, siguin actors, presentadors o cantants. Al carrer tampoc els vianants s’afaiten, i molt menys els més joves. Tots els xavals van amb una merda de barbeta i cada vegada ho fan abans. L’altre dia fins i tot vaig veure un nadó sense afaitar.

Ara la gran moda es portar barba, si, com als anys seixanta, tot i que en aquest cas més que portar-la es tracta de deixar-se-la. Si aleshores era una actitud, ara és més aviat una falta d’aquesta.

Vaig escoltar que a la Xina esta mal vist deixar-te barba quan ets jove. El pèl facial és signe d’experiència i maduresa, i la barba, d’alguna manera te l’has de guanyar. Jo penso una mica com ells. Si ja de per si les modes uniformitzants em fan una mica de ràbia, aquesta si cal encara més. Em fa fàstic. No tinc res contra les barbes maques, abundants i poblades com les dels nostres pares, el que em rebenta és aquesta barbeta de quatre dies que només em suggereix que deixadesa. El fet d’afaitar-se havia estat un dels pocs signes de higiene i pulcritud reservada als homes. Mentre que de les dones s’esperava tot tipus de tractaments cosmètics abans de sortir de casa, als homes tan sols se’ls demanava anar net i afaitat. Una deferència als demés, més que res. Bé ara sembla que “lo mejor para el hombre” és una altra cosa. El gènere masculí s’ha pres la única llicència que li quedava i no s’afaita ni per sa mare. El pitjor de tot és que un cop més ho fa per desídia: Si al llevar-se no vol afaitar-se no passa res perquè la moda li dona el beneplàcit. Això si, quan la cosa va a més, s’espanten davant la perspectiva d’una barba com cal i corren a afaitar-se com una gran cosa. Covards.