Dibuixos elèctrics

Molt poques coses succeeixen tan ràpidament com unes olives. Potser un traç o quatre línies. Menys temps que encabir la part del contingut d'una escarransida llauna en un plateta. Les olives farcides sempre són efímeres. La durada de la seva existència és subordinada al nombre de persones de la taula i la seva capacitat de engolir-les, tenint en compte que els nens valen doble. Vaig aconseguir dibuixar-ne tres. Anem millorant els temps.

Els Referents

10. A tort i a dret.
Hi ha qui pensa que els nens són una mica agressius de per si, i que els fascina la violència. Molts ho atribueixen a l'influencia cultural nòrdica, a les pel·lícules violentes i tot això...bé, no ho sé. Tot i que, el més violent que coneixia aleshores era Tom i Jerri, i que Rambo encara no feia la mili, jo de petit ja dibuixava batalletes. Escenes de guerres medievals on ninots de pal es llançaven torxes de foc. Una fet clau en l'iniciació a la cultura de la violència, foren els còmics de Roberto Alcazar y Pedrin. El meu pare va portar un dia una reedició de les historietes de la generació de postguerra. Les aventures de Roberto Alcazar, "el intrèpido aventurero español" varen omplir la meva imaginació tot i les reticències de la mare. En un moment de formació aquell era una còmic anacrònic, de molt baixa qualitat en guions i dibuixos, i el pitjor, amb un evident transfons feixista. Aquests dos detectius, s'embrancaven en casos on defenien els interessos de les classes poderoses, banquers i dirigents, davant els dolents. Els dolents, i aquests són els que m'agradaven a mi, eren grups armats, gàngsters, delinqüents, atracadors o clans mafiosos, sovint representants d'altres races i cultures. De fet, d'investigació i misteri hi havia poc. Més que detectius o aventurers, Roberto i Pedrín actuàven de forces de xoc o de instruments de violència. El paper dels protagonistes es limitava a anar a l'encontre dels criminals per apallissar-los. Així de senzill. A la dècada dels noranta pensava que era un bon moment perquè Santiago Segura fes una pel·lícula paròdica amb Alcazar barallant-se amb vascos i moros a l'Espanya d'Aznar, amb J.Ballesta interpretant a un Pedrín ultrasur
A partir d'aquell moment de la infància vaig començar a dibuixar obsessivament els dos personatges en desiguals batusses, repel·lint i imposant-se als enemics a base de cops de puny demolidors. Dibuixava en quantitat, però molt malament. Les meves escenes d'acció eren planes, encarcarades. Sempre els dibuixava en forma de quatre. Realment, el model era nefast. Això i el tema de les armes va venir junt. M'agradaven les armes de foc i també en dibuixava moltes. Col·leccionava fidels reproduccions de pistoles de diferents models que carregava de varies maneres amb petards com emulant "Taxi driver". Encara que algun analista freudià potser en veuria un símbol fàl·lic o de poder, a mi només m'agradaven per la seva forma ergonòmica i manejabilitat. De fet, penso que de la mateixa manera que a alguns nens els agrada jugar amb cotxes, hi havia nenes que dibuixaven animals, jo senzillament ho feia amb pistoles. He comprovat que tot això no va influir especialment en la meva personalitat. Em considero una home assenyat i fins i tot gandià. Veig les armes de lluny i desconeixo com es disparen. Ara, com abans, només m'agrada la violència fictícia com evasió. De la violència real procuro parlar-ne el mínim, doncs no estic gaire preparat. Fer-nos hi pensar ho fan millor les víctimes, alguns pensadors, psicòlegs o Stanley Kubric amb interessants pel·lícules com "La Naranja mecànica".

11. Tonterietes
Vaig néixer entre dones. Tenia cosines i germanes, així que tot i que m'agradaven els clics i les pistoles, a vegades feia incursions en el apassionant món femení. A les nenes els agradaven altres coses, bé, altres cosetes. El seu imaginari sentimental es trobava gairebé concentrat una papereria que hi havia al carrer Septimània. Allí, igual que llaminadures, et podies trobar tot aquest univers que les fascinava, tots el petits objectes del seu desig: Llibreta amb dibuixets a les pagines, capseta de quatre llapissos decorats, agendeta amb bolígraf petit a conjunt, imants de colors, retoladors platejats, estuitgets de xapa amb relleus, enganxines toves, adhesius perfumats, clips de cabell, pincetes amb animalets de vellut, jocs de sobres i post-it troquelats, miniatures, clauers, xapes...
Com veieu, tota aquests objectes petits i curiosos, no eren estrictament joguines, ni entreteniments. Més aviat eren material d'oficina i de regal. Objectes de marca registrada i de qualitat. Tenien impresions minúscules i molt ben fetes, en tintes planes però amb tota cura de detalls. Molt fi, molt preciosista, però sense arribar a ser cursi. La majoria eren patents relacionades amb el còmic de línia clara. Els lloc que ara ocupa Hello Kytty, es trobaven Mafalda, Charlie Brown i els Barrufets. Per sobre de tots ells i com a referent indiscutible hi havia el gos Snoopy. El gos blanc del dibuixant Shulz tot just començava a convertir-se amb la que seria icona pop dels vuitanta. Aquelles coses valien tres-centes peles però eren molt llamineres. Temptacions per aquelles pobres nenes. Sabien que eren coses innecessàries, que potser no farien servir mai, però no sortien de la papereria sense alguna.Aleshores la miraven de prop, li passaven el ditet i oloraven aquell perfum de nou que tant les il·lusionava. Després ho ficaven delicadament al seu calaix, on també guardaven les ulleres, els braçalets, alguna postal, xiclets i mostres de colònia. Decididament l'univers femení tenia moltes olors.
Això em fa pensar amb una d'aquestes coses, que a mi m'agradaven especialment. Parlo de les gomes d'esborrar. Hi havia de tot tipus. Unes imitaven bombons, amb el seu paperet de sota, colors i aromes diferents, i recordo especialment unes en forma de galetes i una potent aroma de vainilla i xocolata. Més d'un cop les hi hagués fotut queixalada.

12. Del bon gust
Escriuré de menjar. No es tracta de cap referent ni inspiració, però com al parlar de materials, penso que cal. De la mateixa manera que hem estat educats en unes estètiques concretes, també ho hem estat en els gustos. La gent de la meva edat vam ser una espècie de banc de proves per a la indústria alimentària. Dic indústria, doncs és la que es va acabar imposant a productors i comerciants en qüestió d'alimentació. Som la generació "bollycao", la generació dels pastelitos, els refrescs, la cuina preparada i el menjar ràpid. Van inventar una manera de produir menjar en cadena, productes iguals i baix cost. L'aliment passava a ser secundari, l'important era que fos transportable, de consum fàcil i tingués molt gust. El disseny del menjar. Es va arribar a invertir més en publicitat i embolcalls que amb el contingut. Tot això ja ho sabeu. Moltes ès, additius, conservants, colorants i aromes. No entraré en el discurs d'ecologia i salut. La qüestió és que s'ens va vendre molt bé. A mi m'agradaven molt les llaminadures. Les menjava a l'escola, m'evadien, i certament els gustos em distreien a classe. Al sortir de l'escola anàvem a algun d'aquests colmados un hi havia moltes "xuxeries" barates que només anomenem en castellà: Xiclets, sugus, gominoles, pipes, nubes, pica-pica, polos...Eren petits plaers gustatius, productes petits i barats, de baixa qualitat però de gust molt potent i textures sorprenents. Penso que encara ara s'ens segueix oferint llaminadures enlloc del menjar adult. Ens sedueixen amb una foto i aromes potents. És una evidència que per una raó o altra no ens alimentem tot el bé que podríem. Tots hem tingut una avia que ens ha parlat del gust real de la fruita, i la llet de vaca. Els pares diuen que els primers danone anaven en pot de vidre, i eren iogurt de veritat, no com ara, que són tot "aigua amb polvus". Jo sempre he menjat una mica de tot, però reconeixo que no m'he estat de consumir molts productes industrials per motius més lligats a la gula que no a la necessitat. Encara m'agrada massa la coca-cola, els dònuts, i el menjar xinès. M'he maltractat el paladar amb el sucre, el gas, i salses fortes. Gaudeixo de la sensació del dolç i del picant, que contrasto amb l'impacte del gas fred i detergent dels refrescs. M`he viciat. M'he insensibilitzat les glàndules gustatives fins al punt de no apreciar un bon vi. A les novel·les del detectiu Carvalho, que per cert, apreciava molt la qualitat del menjar, hi ha un neteja-botes que es diu Bromuro. Aquest personatge vivia obsessionat en que l'aigua de Barcelona estava contaminada expressament per fer-nos baixar la libido. A vegades penso que alguna cosa semblant ha fet la Coca-cola en detriment de la dieta mediterrània.