Les Groses Grosses. La Roda.

La "Roulette" definitiva ideada per Würfel amb la col·laboració de June Paik l'any 1970 era un cercle de fusta d'aproximadament tres metres de diàmetre que es presentava de peu, en el pla frontal davant el públic. Una mena de rellotge amb una sola agulla central. Aquesta agulla de xapa, així com l'ànima estructural i l' arcaic engranatge bàsic de rotació eren part d'un rellotge fabricat el 1919 per una ermita del sud de França.
La "Roulette" s'encarava al públic de l'espectacle en el punt mig de l'espai escènic i uns metres per darrere. Un robust eix vertical i un cavallet posterior com a contrapès la mantenien aixecada mig metre sobre el nivell de terra, tot i així sovint es muntava sobre una tarima per tal d'incrementar la visibilitat i separar-la de l'espai davanter on es movien els actors i performers. Un complicat sistema elèctric ideat per June Paik l'il·luminava frontalment o el dotava de llum pròpia retro projectada. Amb tal disposició, "La Roulette" es convertia en l'únic element escenogràfic i total protagonista de Big Things. D'alguna manera era el taulell de joc o es jugava l'espectacle.

"Per darrere era quelcom semblant a una màquina del temps. Darrere l'eix hi havia una butaca de barber amb dos volants concèntrics per on Simon podia fer girar tota la Roulette o només l'agulla. El perímetre dels volants estaven acotats amb marques fetes amb esparadraps o retoladors de manera que podies saber en quin grau de rotació es trobava la roda. Després hi havia totes aquelles llums de colors, desenes de bombetes pintades per tot el voltant, un garbuix de cables elèctrics i un panell d'interruptors. Quan Simon era a escena, jo havia d'asseure'm al volant i fer-lo girar esporàdicament fins a unes marques determinades quan ell pronunciava una frase. En alguns moments de l'espectacle es feia el fosc i jo havia de manipular interruptors pels jocs de llum. A mi sempre en feia por electrocutar-me" (Juke Adams)
El guió de Big Things tampé estava dictat per la Roulette. Art, Sexe, Vici i Amor, no sempre en aquest ordre, es dividien el cercle en forma de x separant-lo en quatre parts. Superior, esquerra, dret i inferior. Quatre seccions de noranta graus. Com els quatre quarts en l'esfera d'un rellotge. Cada quadrant corresponia a un dels elements així doncs estava decorat en correspondència i tenia un color diferent
L'any 1978 Ralph Baer, conegut com el pare dels videojocs, va homenatjar Würfel i la seva Roulette amb "Simon" un joc electrònic de sons i colors que va seduir generacions senceres.

Estructura de "La Roulette" al taller de June Paik (1971)

Andromedia. Epíleg.

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/53)
Alexandra em dic, i tot i que al registre crec que van posar Alejandro tothom em diu Alex. Ja no ve d'unes lletres.
En realitat em dedico a... Explicar històries. Vaig estudiar cinema a Hannover. No sóc gaire bona però conec tot el que li fa falta a un bon guió.
Diuen que ell era un indigent. Un foll tancat dins una fàbrica de Poblenou amb certa obsessió per emmagatzemar. Es diu que recollia i robava de tot durant els anys setanta. 

Si us he de dir la veritat, no tinc cap prova que no sigui així. Potser tot és un engany. Sempre he volgut un final sorpresa, d'aquests en què les coses canvien de perspectiva, però ara ho veig tot massa ambiciós i la meva obra encara em sembla a mig fer. Potser jo faig com el nostre protagonista, em fonc i desapareixo com si no hagués existit mai. No hi haurà qui l'interpreti. Aquí segueixo, a la pantalla d'un ordinador, i aquí romandré. Pot semblar que estic reclosa però res més lluny. Aquest és un bon lloc per quedar-me un temps. Aquí dins tinc tot el necessari per viatjar. Sóc com un pirata a la seva nau. Vindran els bombers aquests que es fiquen per tot arreu, i tan sols es trobaran amb una cinquantena de contenidors rebossats de gargots pintats, plens de caixes buides unes dins les altres,
Potser ni això. Potser a hores d'ara el meu escenari ja ha estat enderrocat. Tot allò s'en va a terra, escriu al diari un tal Martínez que va néixer allà. Per ser sincera, mai vaig saber on era Can Xalaux i que cony hi fabricaven, en aquell barri hi ha tantes fàbriques... Que potser ni va existir mai.
El meu avi només imprimia novel·les. Més aviat novel·letes.
L'any mil nou-cents dotze, quan va conèixer l'àvia, l'avi es va posar a imprimir llibres i novel·les d'aventures. Aquesta és l'única veritat. Tinc la casa plena i crec que me les he llegit totes. Totes aquelles històries em feien venir moltes idees. Mai vaig estudiar art ni la meva lletra és gaire artística.
No, no tot és tan interessant, ni té la passió ni queda tan bé com la fantasia. La realitat és més regular i avorrida, però creieu-me estimats, que a la vida cal fer la teva pel·lícula de les coses.
A vegades no puc evitar pensar que Icària va existir, i allí van aconseguir fer viure el metall. Penso que l'avi també va assolir el seu repte, i les lletres que imprimia tenien consciencia pròpia. 
I no puc evitar pensar que això era jo: un signe, una simple grafia que es transformava amb altres, com l'Andromed; una unitat d'acció perfecta, que en polsar una simple tecla, creua el món a la infinitesimal velocitat de la llum.

"La Religió de l'esbarjo" de Simon Würfel. Fragments.

-Es pot saber en què estaves pensant?
El subjecte és Otto B, treballador del sector metal·lúrgic, de trenta-set anys. Treballa vuit hores diàries i cobra un sou mitjà. Un treballador tipus dels que en trobem centenars a les nostres ciutats. (...)
El seu cap d'àrea l'ha renyat per un desajust a la fabricació. No ha comprovat la totalitat dels cargols que havia de comprovar.
"En què estava pensant?"Aquesta pregunta li ressona al cap durant la resta de la jornada. La mateixa que li havien fet a l'escola quan es distreia, la que li feia la seva mare quan s'oblidava de comprar alguna cosa.
- Doncs no ho sé, sincerament em vaig despistar- Otto mai sabia que respondre. En aquests moments se sentia malament, com si fos el seu cervell que tingues quatre cargols fluixos.
- Cal estar pel que s'ha d'estar- li deia el seu cap a l'empresa i això a la fàbrica sí que ho sabia tothom. És el que havien escoltat a l'escola o a casa. Temps, resultats, despeses i guanys. Producció i diners. La seva obligació.
El departament de personal de l'empresa X ha ofert a Otto el servei del doctor Ludo Meister, tècnic sanitari amb la funció de garantir una bona adaptació psicològica al lloc de treball i una correcta sintonia relacional dels treballadors.
A la consulta, Otto no acaba de saber donar resposta a la pregunta i comença a donar voltes a la qüestió. Ludo Meister l'acompanya en les seves reflexions ajudant-lo a interrogar-se.
- Si no pensava en el treball, de forma lògica, pensava doncs en allò que no és treball. En tot allò que no són obligacions.
- En aquells fets que tenen lloc en temps lliure, és així?- assenteix el doctor Meister- Et proposo que és en aquest temps d'esbarjo quan hi hauries de pensar en aquestes coses. Una correcta ordenació dels pensaments permetria pensar en l'esbarjo durant aquest temps d'esbarjo i d'aquesta manera viure'l més intensament. Alhora aquest descans permetria un millor rendiment i optimització de la vostra jornada a la fàbrica.
Ja tenien els primers fruits, una primera resposta. Quan havia d'haver comprovat els ajustaments, el subjecte pensava en el seu temps d'esbarjo.
-Seguim doncs
Que ocupava la ment del subjecte durant el temps d'esbarjo? Moltes coses.
-Que fas durant les vacances Otto?-
El subjecte disposa de dos dies setmanals i vint-i-quatre dies de vacances durant l'estiu. Els comparteix amb els pares, una colla d'amics i alguna relació sentimental de caràcter ocasional. Inicia un relat vague de les seves últimes vacances. La resposta es desplega en excés, les explicacions són masses, així que Meister canvia la pregunta.
- El dinar. Quant temps tens per dinar Otto?
- Dues hores.
- Bé. Explica'm que fas aquestes dues hores.
- Dino, descanso...
- És necessària més concreció. Diguem-ho tot. D'ençà que surts. Jo apunto.
- Surto, vaig caminant a casa. Pel camí miro algunes noies. Surten de la universitat a aquella hora... Un cop a casa em poso algun disc de música i em preparo alguna cosa de dinar. Després...a vegades em comunico amb la meva xicota o el meu pare, per parlar una estona....
-Després...?
-Després... Fumo. Veig la televisió...i bé, a vegades em masturbo. Dues hores no donen per gaire més.
El doctor Meister observa la seva llista i procedeix a simplificar-la. Algunes de les accions d'Otto podrien associar-se entre elles.
Entre el fet de mirar les noies pel carrer i masturbar-te després hi veig certa relació, no és així?
- Durant tot el mati no en veig de noies...- es justificava l'obrer.
- Això seria una cosa. Les ganes de parlar amb algú, trucar a la família, no hi té res a veure, podria ser un segon grup de coses. Al menjar i en fumar experimentes coses semblants, això podria constituir un tercer grup. Finalment, veure la televisió i escoltar música constituiria un altre grup.
El doctor Meister semblava jugar un solitari sobre el seu escriptori. Un, dos, tres...i quatre. Quatre coses.
Otto havia arribat a alguna cosa, no sabíem ben bé què, però a alguna cosa. Havien fet química del pensament, havien aconseguit separar quatre elements que la natura barreja contínuament. Otto ja tenia la seva resposta.
El següent dia que la mare d'Otto va preguntar-se que devia estar ell pensant, de forma orgullosa li va respondre.
- Quan jo descanso només faig que pensar en quatre coses: En amor, en art, en sexe i en el vici.
- Ah.. Si?- respongué la mare- Aleshores... Quan dorms?

"Freizeit-Religion" (1954) Traducció de l'alemany d'Albert Tarrés. (Fragment)

Altre cop era divendres.
M'havia passat la setmana treballant, cedint el meu temps a la factoria, esforçant-me per ser útil, i ho feia content. Després anava amb la família i feia bondat. En realitat ho feia per deixar de fer-ho, és a dir, el que m'agradava era alimentar la sensació que tenia els divendres. La sensació d'haver acomplert, de prendre'm el meu temps amb total mereixement. La tarda del divendres era un compte enrere desenfrenat fins al cap de setmana. L'hora de plegar era com un salt al buit. Del tot al res en qüestió de minuts. Del treball a l'oci. Sortia de la factoria amb els companys tot gesticulant, cridant o cantant en estat d'eufòria. Eren les portes de l'esbarjo i tothom estava content.
Tenia tot el temps per mi, per pensar, per fer tot allò que volgués. Els meus jocs, les meves foteses, les meves coses.
Sempre apareixien a l'hora de plegar. A vegades venien dues a la porta de la factoria, a vegades el venien a buscar a casa totes quatre, però mai anaven soles. Passava tot el cap de setmana amb elles, elles estiraven de mi, m'obligaven a fer coses no sé com dir... Visitar restaurants, anar darrere les noies... Una deia d'anar a ballar o anar veure obres artístiques... Em treien tot el temps, encara que per ser sincer, jo em deixava fer. En el fons depenia de la seva companyia i no sabria imaginar-me el cap de setmana sense elles. Tampoc creia tenir gaire opció, és a dir, elles eren més. A vegades actuaven dues alhora i jo ja em despistava. Era difícil escapar, sempre em trobaven, em marejaven entre les quatre i després reien de mi.
Sempre m'abandonaven el diumenge a la nit, cansat, buit i una mica trist. Em sentia utilitzat, enganyat, m'havia entregat a totes quatre i les quatre s'en havien anat. Durant la setmana, amb el treball ho oblidava tot, però a mesura que es tornava a acostar el divendres, tan sols desitjava tornar-les a veure.
A partir del treball amb el doctor Meister, vaig començar a comprendre que, com en el treball, no es pot estar per tot alhora. Jo era una agulla al rellotge i senzillament, no podia estar en totes les hores a la vegada. Calia estar en una cosa a la vegada i després en una altra, però no podia pretendre estar-hi al mateix temps.
Va ser a partir de les sessions amb ell que tot va començar a canviar. Quan tornaven les coses, jo em decidia per una i la triava. M'entregava només a ella, mentre veia de reüll com les altres patien gelosia i també volien venir.
"Després", els hi deia. "Primer surto amb una i després amb una altra, així quan em tingueu, em tindreu sencer per vosaltres soles."
Els hi va costar un temps assimilar la nova situació. La que venia amb mi, se sentia desprotegida i tímida sense les seves amigues. Soles eren una altra cosa, més assequibles, més vulnerables. Vaig anar coneixent-les d'una a una mentre les altres espiaven des de la distància.
Sembla que ara em respecten més, i estic segur que jo també a elles. Ja no em marejo, havia après a jugar. Diguem que em prenc la batalla més tranquil·lament, amb els meus temps, com en aquells
jocs d'estratègia. Penso les jugades, aposto fort i m'arrisco. Tot a una"
Otto B.
"Freizeit-Religion" (1954) Traducció de l'alemany d'Albert Tarrés. (Fragment)

Andromedia (51)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/52)

El senyor Abdó em va deixar a la porta de la vella impremta de Gràcia i es va mirar la façana amb posat seriós.

-Jo no hi entraré, ja m'hi vaig acomiadar fa uns mesos - va dir- Està força net però cal acabar de buidar-ho. Hi ha algun moble que està bé. Si vols conec gent als encants... També hi ha un parell de coses que us van portar fa uns anys, tu mateix, ben vostre és- Em va entregar una clau daurada amb certa solemnitat i es va acomiadar de mil formalment. La vaig introduir al pany de la gruixuda porta metàl·lica que de petita veia molt més grossa. En obrir-la amb alguna dificultat, una bafarada d'olor em va transportar a la meva infantesa. Un cop havia marxat el pare, hi havia anat sovint a fer companyia a l'avi. Aleshores treballava de forma mig encoberta en petits encàrrecs que li arribaven per correspondència certificada des d'Amèrica. Qui sap si del senyor Xalaux. Era el que anomenaven "els manuals" uns llibrets curts que l'avi per distreure'm, em feia comprovar un per un.
-Vigila que totes les lletres estiguin a lloc- em deia l'avi amb un somriure sota el nas- a vegades alguna s'escapa.-
Aquells llibretons em resultaven molts fàcils d'interpretar tot i no tenir gaires dibuixos i allò em distreia. Un cop al mes, davant la porta aparcava una furgoneta petita però robusta i en sortia un home pèl-roig que hi carregava els llibrets. Me'n recordo perquè duia una granota molt maca amb detalls de colors.
No vaig saber accionar la llum, però s'hi veia força bé. Al vell local de l'avi s'intuïa on havien estat situades les màquines doncs hi havia zones on les rajoles no estaven desgastades. A la paret esgrogueïda s'hi dibuixaven contorns de pols i forats on hi havia hagut estanteries i armaris. Encara hi havia el moble de calaixets encastat a la paret, encara que hi faltaven alguns. A la part superior hi havia un altell, i al fons, el petit però entranyable pati amb quatre testos deshabitats i on ara m'imaginava l'avi escoltant al nen Xalaux mentre fumaven. Vaig ficar el cap al què quedava del petit laboratori de parets de rajola blanca i al magatzem de tintes, amb el terra tenyit de taques i aquella olor que set quedava als narius.
En un racó de l'espai i havia un misteriós volum angulat cobert per un llençol. A sobre, una cartolina on hi havia escrit. "Per l'Àlex".
Vaig retirar el llençol, i en trobar-me amb una caixa vaig esbossar un somriure irònic que només entenia jo. Era de cartó marró, i duia imprès un logotip registrat amb forma de poma mossegada. La vaig obrir tan bé com vaig poder. Estava molt reforçada. A dins hi havia un aparell, una pantalla i un teclat de botons per escriure. Es tractava d'una fabulosa computadora gràfica. Me la vaig mirar meravellat, com l'arqueòleg es mira l'entrada d'un temple inexplorat.

Les Coses Grosses. Els quatre genets.

"El món són formes i la vida és rodona. El cercle és la definició perfecte de la vida. Es situa en graus diferents però sempre està girant entorn el mateix. La vida és cíclica, no té principi, ni fi, no té rectes, no té angles. L'home occidental sempre ha buscat la seva quadratura quan en realitat no existeix. Inscrivint una creu al cercle obtindrem quatre punts que divideixen una circumferència. Equidisten entre ells i respecte a el centre Divideixen el seu perímetre de la circumferència i l'àrea del cercle en quatre parts iguals. Són els noranta. Cent vuitanta, dos-cents setanta i tres-cents seixanta graus. Amb els punts cardinals l'home es va situar en l'espai i el temps, amb aquestes quatre coordenades, l'home divideix, sintetitza la vida. Encara que siguin infinits els punts qualsevols que dibuixen la circumferència, els quatre s'erigeixen com els seus representants, i entre les quatre es reparteixen la totalitat"
(Simon Würfel)

L'Art, el Vici, el Sexe i l'Amor, vet aquí les coses grosses que dividien l'univers würfelia com argumentava a "La religió de l'esbarjo".
Englobaven totes aquelles coses als que es submergia la ment durant el temps d'oci o esbarjo. Refugis en escapar dels tòtems en què es regia la societat industrialitzada. Temps, producció, despeses i guanys, quatre antagonistes que dictaven el món contrari, el del treball i l'organització laboral.
Simon Würfel repartia els seus discursos explicant per separat els quatre conceptes i el que entenia per cada un d'ells. Es referia a ells com a conceptes o estats de la ment, així, quan es referia a "vici" per exemple no es referia tan sols a drogues sinó també al menjar, el beure i "qualsevol cosa que s'ingerís".
Les referències al nombre quatre eren constants.
Cadascuna de les quatre coses tenia les seves connotacions i per acabar-ho de bastir poèticament, tenien associats un color, un element natural i una estació de l'any, detalls que es mostren subtilment al Conte del rellotger com quan Würfel es refereix a l'estat en què queda la casa de l'homenet el primer dia escalfat, el segon dia bruta de terra, el tercer dia molla, i el quart amb l'aire carregat. A la representació Simon Würfel va voler transportar físicament els elements a l'escenari, cosa que va fer en les primeres actuacions però va desistir davant les queixes dels propietaris en veure l'estat com quedava la sala un cop acabades.
La presència del nombre quatre als jocs d'atzar, les seves figures i els seus taulells, van servir d'inspiració i base per dissenyar l'univers estètic i gràfic de "Les coses grosses". La mateixa "Roulette" no era més que un taulell de joc dividit en quatre colors, i les coses grosses s'identificaven amb els quatre pals o figures d'una baralla de cartes francesa. El cor, evidentment era amor, la pica el vici, el diamant el sexe i el trèvol l'art.

Amor.
Figura: El cor.
Color: El vermell.
Sentit: L'Oïda.
Element: Foc.
Estació: La tardor.
Conceptes afins: Família, Amistat, Fraternitat, Estimació.

Art.
Figura: El trèvol.
Color: El blau.
Sentit: La vista.
Element: Terra.
Estació: Primavera.
Conceptes afins: Creativitat. Música. Belles Arts. Literatura. Cinema. Espectacle. Esport.

Sexe.
Figura: El diamant.
Color: El groc.
Sentit: El tacte.
Element: Aigua.
Estació: Estiu.
Conceptes afins: Erotisme, plaer, Sensualitat.

Vici.
Figura: La pica.
Color: El verd.
Sentit: Gust / olfacte.
Element: Aire.
Estació: Hivern.
Conceptes afins: Gastronomia. Menjar i beure. Drogues i medicaments.

Andromedia (50)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/51)

Vaig visitar Can Xalaux per última vegada el mes de novembre. Hi havia un silenci sepulcral. Em vaig dedicar a passejar-me per les caixes, passant revista no sé ben bé a què. Gairebé sense adonar-me havia acabat de pintar-les totes.
Vaig pujar amb prudència els esglaons de marbre humits i gastats que menaven a les plantes superiors. Vaig entrar al segon pis passant pel despatx dels Xalaux. Encara conservava prou bé part de les rajoles hidràuliques i alguns mobles antics tot i que fets malbé. Vaig acostar-me als grans finestrals esquerdats per mirar l'entorn exterior. Allà al fons, algú entrava al recinte. Vaig entrar al muntacàrregues i el vaig accionar cap a nivells superiors, en prémer el botó, em vaig enrampar. Vaig sortir en una mena de balconada que sobresortia sobre un abisme interior. Just davant, sospesa de la bancada estructural, hi penjava un ganxo gegantí.

Quan vaig mirar a baix vaig tenir una forta impressió. Crec que després de molts mesos em vaig adonar per primer cop on estava. Sota meu tenia un precipici. No hi havia primera planta ni segona, no hi havia terra. Algunes galeries recorrien el perímetre, arran de paret, com en un teatre però la fabrica era completament oberta i diàfana.

Imagineu-vos un tren estavellat al fons d'un penya-segat. Una amalgama de caixes immenses unes sobre les altres. Una muntanya de fusta i metall plena d'obertures. Hi havia per arreu fragments de les meves grafies barrejades unes amb les altres com un gran cal·ligrama. D'aquesta manera, s'havien invertit termes i en alguns casos frases. A les caixes del cim per exemple, reconeixia sanefes pintades mesos enrere al nivell de sòl, i que l'Andromed havia pujat fins allà.... Canviant d'ordre les caixes, havia canviat l'ordre del què escrivia i des de la meva posició apareixia un missatge revelador.
Em vaig quedar meditatiu, reflexionant-ho tot. Estava segura que ell ja no hi era. L'Andromed havia marxat per sempre. Tal com havia imaginat, era impossible que el Julià ni ningú el coneixes mai doncs Andromed sempre vivia amagat, i com l'home aranya, tenia la facultat de desaparèixer just abans que el trobessin. Tenia la certesa que tot havia acabat. No hi havia feina, no quedava res i potser ara començava tot. Vaig baixar de nou i em vaig quedar mirant una estona una de les meves escriptures. Feia tres metres d'alt però en lloc de separar-me me la vaig començar a mirar de prop, cada vegada de més de prop. Els meus ulls es van anar enfocant progressivament fins a fixar-se just en el límit de la pintura, la divisió exacta dels colors, i quan ho havien fet em vaig quedar paralitzada. El contorn del meu traç descendia amb zig-zag com una escaleta mil·limètrica completament regular. El que a certa distància semblaven grans corbes tan sols eren centenars de milions d'angles completament rectes. Com en un reflex d'espant vaig desenfocar la mirada, separar el cap.
Sense el temps per assimilar-ho, vaig sentir el so d'un camió fora de la fàbrica, veus d'homes cada vegada més nítides, i poc després el soroll esgarrifós d'una serra elèctrica que contactava amb metall. D'un punt baix de la gran persiana del fons, van començar a sortir guspires incandescents que s'estavellaven a terra. Algú la foradava per poder entrar. Jo també calia que marxés amb celeritat. Per no creuar-me amb els intrusos, vaig sortir pels conductes del darrere, àgil i sense aturar-me, i en deu minuts i sense saber com ja em trobava esbufegant a la parada de l'autobús. Hi havia arribat d'esma, sense pensar, com un autòmat.

El conte del rellotger

Vet aquí una vegada un homenet. L'homenet era rellotger, i era un rellotger molt treballador. Treballava servint al seu senyor tota la jornada sense descans, ria rere dia.

Un dia el senyor va anar al seu taller, i ell el va rebre sorprès.
-A què dec la seva presencia? És que ha trobat algun defecte?
-Tranquil homenet, relaxa't. Tan sols vinc a parlar- va dir el senyor- durant tots aquests anys m'has estat un bon rellotger, potser el millor. Has enginyat precisos rellotges que m'han permès no anar perdut en el temps- L'homenet assentia agraït.
- He estat pensant que ja seria hora que reposessis una mica, que et prenguessis un descans.
- Descans senyor?
- Si, ja saps, esbarjo, festa. Et concedeixo quatre dies des d'aquest precís moment. Quatre dies, quatre llunes. El cinquè jorn hauràs de tornar al teu taller, puntual, com sempre.
-Gràcies senyor.
Quan el senyor va marxar, l'homenet es va quedar amb una estranya sensació. El seu treball tornava a reclamar-lo des de la taula, plena de peces esteses, però ja no hi havia gens de pressa, ja no hi havia res: el seu senyor li havia dit que descansés.
-Quatre dies són quatre llunes- meditava l'homenet. L'esbarjo inesperat suposava un parèntesi de tot, sense rellotges, sense temps, o més aviat, amb tot el temps. Se sentia una mica angoixat, davant el no-res. Per dir la veritat, feia tant que no ho feia que no sabia el que volia fer.
Aquella nit va anar a la seva vella caseta empolsada on tan sols utilitzava el llit, i es va posar a dormir. 

C. 1

L'endemà es va incorporar i restà assegut, com fora de lloc. Després va reaccionar.
- no em puc quedar així durant quatre dies, hauré de fer quelcom, hauré de... veure algú.
Va trucar al seu germà, i aquest en sentir-lo es va posar immensament feliç.
- Home! Que és de la teva vida! Pensàvem que havies mort d'accident laboral!.-
Després d'explicar la situació al germà, aquest el va convèncer que aquell mateix dia fes una petita trobada de vells amics. L'homenet va buscar en els calaixos l'antiga agenda, i tot i costar-li molt, va fer el propòsit de trucar als amics. Alguns no se'n recordaven d'ell, altres acceptaren la invitació. També va trucar a la seva antiga companya. Feia anys que no es veien, però ella va agrair el gest i va prometre acudir a la trobada.
A mig matí van començar a acudir els convidats, els primers, uns companys d'estudis. Feia temps que no es veien. Primer els va costar una mica trencar el gel, però a poc a poc varen recuperar la confiança i es varen anar distenent. Començaren a recordar els vells temps per acabar criticant divertidament la degeneració física que havien patit. Al contrari que ell, els amics s'havien engreixat. Després va arribar el seu germà i en tenir-se un al costat de l'altre, es varen fondre en una abraçada. Després aquest va adoptar una actitud paternal, que si estava una mica demacrat, que si no es divertia mai...
Després varen arribar algunes amistats més, i per últim va arribar la seva antiga companya. En veure van emocionar-se. Es van somriure i es varen fer uns afectuosos petons a la galta. Un cop tots junts, varen fer una gran foguera a la llar de foc, i al seu voltant es van asseure tots. A l'escalfor del foc, van començar a treure caixes i repartir obsequis. Alguns eren objectes que guardaven i van transportar al grup entre els records. L'homenet va observar que la seva amiga de l'ànima estava en un racó amb els ulls vidriosos, i es va preguntar perquè l'havia trucat. Sentia que havia de parlar amb ella, explicar-li el que pensava de com havia anat tot, i quan van tenir l'oportunitat van apartar-se cap a una de les habitacions. Allí es van quedar els dos en silenci. Ella no va poder reprimir un discret plor. Amb paraules entretallades va dir-li
- Estàs prim. En aquesta casa, sembla que no tens res. Sembla que...no hi visquis.
Alguna cosa semblant li havia dit el seu germà.
- Hauries d'espavilar-te una mica, agafar les regnes de la teva vida, però ara ja no puc ajudar-te. Jo tinc les meves coses...- es va quedar mirant tendrament a l'homenet i el va acaronar.- El meu rellotger... Pensàvem que...-es van abraçar i així es van quedar una estona. Després es reuniren de nou amb els altres i varen seguir la vetllada explicant-se coses i rient. Cap al tard es va anar acomiadant de tothom de forma emotiva, i a poc a poc va tornar-se a quedar tot sol amb l'estranya sensació que no tenia cos sinó que en aquell moment, tan sols era sentiment. Les brases encara eren enceses i la casa estava plena d’escalfor.

C. 2

Al matí següent va ser sacsejat per un estrèpit que provenia de fora. En sortir per la finestra va veure un estrany grup de gent que va aplaudir la seva aparició.
-Obri'ns la porta homenet! Veurà el mai vist!
-Qui són vostès?
-Som els meravellosos artistes!- el teu germà va requerir que et donéssim una mica de vida!- i després va riure.
L'homenet va baixar a obrir, i en fer-ho, va veure com entraven a casa seva una variada galeria de personatges: uns portaven els rostres pintats, grotesques mascares, disfresses de colors o samarretes de futbol. Tots cantaven i hi havia alguns que havien portat instruments musicals. També hi havia malabaristes ballant i fent equilibris, un d'ells es passejava per l'estança de cap per avall. Part del grup es van quedar a fora fent jocs de pilota, malabars o circ mentre a l'interior es feien representacions on s'intercanviaven papers, fins i tot l'homenet es va animar a integrar-se a una. També es va recitar poesia. A mitja tarda van arribar més persones amb bonics trofeus pintats de colors que havien fet ells i tots i totes en van tenir un. Ja tard, molt esgotats i cadascú amb les seves andròmines van anar deixant sol l'homenet. El també estava molt cansat i va caure fos al llit. El terra de la casa havia quedat ple de fang.

C. 3

El tercer dia es va despertar lentament mentre somiava, acaronava el cap d'una fada entre les seves cames. Creia estar despert quan va veure una figura nua i efeminada sortir rient de la seva cambra. Es va quedar perplex i enrojolat en comprendre el que havia succeït sobre el seu ventre descobert. No donava crèdit. Va començar a tremolar, tot i que no de por, mentre escoltava més rialles fora la seva habitació. Ell juraria que els artistes havien deixat casa seva la nit anterior però el fet és que en obrir, es va trobar a un home gran que despullat, es masturbava de cara a la paret.

- És fabulós! Buuah!- deia.
Aquella imatge a l'homenet li va semblar repugnant i es va dirigir a la sala on es continuaven sentint riures. Allà l'escena el va deixar bocabadat. Sobre la mateixa taula fornicaven dues persones. Una dona amb cabellera rossa tenia a sobre la figura efeminada que somreia i empenyia. Asseguda una butaca hi havia una noia jove que s'introduïa els dits entre les cames. L'homenet estava escandalitzat però no va poder apartar la mirada de la d'aquella jove que alhora el mirava amb cara de plaer.
- has sigut tu qui t'has ficat al meu llit?-preguntà l'homenet.
- ha sigut ell. Va respondre senyalant a la parella.
La figura superior també el mirava i va riure mentre tancava els ulls en ple èxtasi.
- Que li faràs?- anava dient la noia jove- que li penses fer?-insistia tot acostant-se.
La dona de la taula, com embriaga anava dient- jo també en vull, a mi també...
La noieta va agafar de la mà a l'homenet i tot movent el cul, se'l va endur a la saleta on se sentien gemecs. A l'homenet se li van posar les orelles vermelles en contemplar que al voltant del seu sofà fins a quatre cossos s'entremesclaven en el que constituïa la més lasciva de les orgies.
- Escolteu porcs! Algú es banya aquí?- va cridar la jove al grup.
- Això! Un bany!- va dir un noi- però qui és aquest?
- El senyor de la casa imbècil! I tu no vens... Que vingui la mama!- va respondre ella.
Del grup es va desenredar una dona de grans pits i al veure-la a l'home se li va encongir l'estómac. Van omplir la banyera mentre les dues despullaven l'homenet. Ell seguia en silenci, però atent a tot, com en un somni, deixant-se fer. La dona de la pitrera era de moviments sensuals i sabia perfectament com provocar plaer. Els tres es van ficar a la banyera i van estar una bona estona fregant-se entre si. Després van venir altres intentant ficar-s'hi també entre rialles, cosa que va provocar que tota la casa acabes plena d'aigua. La noia jove no volia seguir amb el grup i sense deixar que es vestís va empènyer a l'homenet a la cambra de convidats, on es van estar rebolcant i fent el mandra tota tarda. Entre els braços de la noia, l'homenet extasiat va quedar profundament adormit.

C. 4

El quart dia va ser despertat per una agradable flaire i una sensació de buit a l'estómac.
Va intentar recordar la nit, les hores, els dies anteriors i va notar que moltes sensacions es mesclaven. Va pensar que estava perdent el control dels seus actes i del temps. Va mirar el calendari i va comprovar amb alleugeriment que encara quedava el quart dels dies que disposava fins a tornar al taller.
Se sentia dèbil, cansat. En aixecar-se li va tornar aquella olor ara més intensa que provenia de la cuina. En aquell moment va recordar que no havia menjat res durant dies i estava famèlic. Com somnàmbul va seguir una olor de torrades que el va dur a la saleta on un grup de persones parava la taula eixamplava amb alguns mobles. Anaven vestits.
- Bon dia- varen dir educadament.- Boníssim.
- Però bé... Que és tot això?- va dir l'homenet- és que a casa meva entra qui vol o què?
- Som gent de bé, amic meu, és més, no hi ha porta.
- Vol torrades amb melmelada?- va oferir una noia amb una plata.
L'homenet no sabia que pensar però per pensar, calia menjar, així que va acceptar.
- No pots queixar-te... Hem netejat i et portem queviures, carn, fruita i aquestes coses- Va dir un home amb davantal que sortia de la cuina, i va seguir- si sou tan amables d'acabar de parar taula, esmorzarem.
L'homenet va anar refent-se a mesura que anava menjant. A sobre la taula hi havia pastes, galetes, brioixos, pa calent, mantega, nata i xocolata en abundància. També hi havia moltes fruites i sucs diferents. Feia gust només veure-la. En acabar tots estaven molt satisfets, i es tiraven rots. Un nen va oferir a l'homenet una porció de pastís, i minuts després de menjar-ne va començar a tenir estranyes sensacions i a semblar-li que el nen es mofava d'ell.
-està bo eh?- deia el nen. I reia.
Tornaven a sortir a plats fumejants de la cuina i homes i dones es felicitaven en veure les delícies que s'hi duien. L'homenet es va adonar que li havia passat el matí volant. Després va sortir una dona amb una garrafa de vi i tothom va cridar d'excitació. Durant la sobretaula es van fer cafès i la gent treia ampolles alcohòliques de dins de bosses. Un home barbut va treure una bossa d'herba seca que va deixar sobre la taula i es va posar a fer un cigarret que va compartir amb els assistents. Altres l'imitaven i també treien bosses d'herbes de les quals van estar fumant tota la tarda fins que el fum es va mesclar amb les altres olors que aromatitzaven la casa. Aquella herba i licors produïen efectes relaxants així que només es van aixecar per anar al lavabo o preparar el sopar. Uns altres aprofitaven per inhalar polsims pel nas, i parlaven entre ells efusivament. Al final de la jornada el nostre homenet va tornar a quedar-se sol. La casa feia pudor, ell estava cansat, no va voler pensar i va tornar al llit a submergir-se en el més profund dels somnis.

“Uhrmacher märchen” (Rascaso Veco) Conte del rellotger. Traducció del nadsat de Romà Albó.

Andromedia (49)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia/Andromed)

L'any mil- nou-cents trenta-vuit Industries Xalaux s'havia col·lectivitzat i era gestionada pels mateixos treballadors. El meu avi sabia que el Xalaux ja no la dirigia, i que la seva estranya malaltia empitjorava.
Eren aquells terribles dies de març que avions  bombardejaven Barcelona. Es deia que la fàbrica participava en la fabricació d'armes pel front, que sortien cada setmana de la ciutat. Un projectil havia impactat d'esbiaix a Can Xaló fent caure part de la xemeneia.

El nen Xalaux i el seu xofer van venir a la impremta amb l'auto. Xalaux caminava dificultosament amb un bastó fent-li de crossa. Darrere, el xofer entrava un equipatge, algunes carmanyoles i una ampolla de vi.

Va obligar a l'avi a seure i entaular-se al pati. Volia parlar, parlar molt. Volia acomiadar-se.
-T'hauràs adonat que la fàbrica ha caigut als rojos- es mostrava un somriure sarcàstic i còmplice- Se la van quedar els nois, pobres, comprendràs que ara no estan per gaires catàlegs - va fer un silenci i va seguir -Vull que sàpiga que estic agraït amb vostè. La teva tasca en les publicacions ha estat impecable. Els nostres catàlegs han agradat molt. La primera impressió és important, ja sap, la primera impressió, oi?- somreia de nou amb aquell sarcasme infantil, però de cop reflexiu va seguir- Hem sigut molt bons amics. També.
Es van asseure i el xofer va treure menjar obrir el vi. varen tenir una conversa molt interessant. Xalaux va explicar la història familiar tot enllaçant-la amb els canvis tècnics. Per fer-ho va dividir l'evolució de la humanitat en etapes.
- Les societats nòmades es regien per la conquesta dels territoris, eixamplar horitzons en cerca d'aliments i les matèries primeres. Després va ser l'època de la tècnica oi? Van aprendre a establir-se i a inventar eines per produir el que no calia anar a buscar. Perquè vols abraçar tant sense temps per abastar-ho? A poc a poc amb partir de la revolució industrial, volums productius i els territoris estan deixant de ser importants, doncs la clau era poder arribar a ells abans. Hi havia els transports i la tecnologia que ens havia de permetre arribar-hi en menys temps- L'avi ho seguia, interessat
- Per poder abraçar molt, també havies de ser ràpid, més àgil. Entens? Aquesta era una de les especialitats de la meva mare, ella ho va canviar tot. Les seves màquines, cada vegada trigaven menys temps per fabricar el mateix. Creaven pautes i normatives que feien la seva producció més racional, més lleugera, més transportable. Que hi passés per la porta, deia sempre. Aparells més complexos que cada vegada ocupaven menys. Ella estava convençuda que la velocitat guanyaria a l'espai i les seccions i naus de Can Xalaux es quedaven cada vegada més buides. Com amb les telecomunicacions saps? Vam entendre que es tractava d'estar a tot arreu alhora i que ens abocarem a la immediatesa. Velocitat, producció... Calor!- va treure's un mocador amb aquella X sorgida, i es va eixugar la suor-
Tot van acabar per fondre's- Va concloure, i ara somreia melancòlicament, amb la mirada perduda en un punt indeterminat.
El discurs s'havia tornat entre metafísic i sentimental. L'Avi escoltava perplex, sense entendre gaire aquell final.
Xalaux es va fer acostar un maletí reforçat i el va obrir.
Aquestes figures porten tota la vida relacionant-se entre elles, agrupant-se en danses que no entenc.
- De tot el que t'explico tan sols en queda això, amic meu. Vint-i-tres figures de plom entre vellut. Ve a ser un tros del somni del meu avi, les despulles de la meva mare, la meva joguina d'infància. Com veuràs t'estic donant tot el que tinc. - veient que l'avi no acabava d'entendre el sentit de tot allò va ser més concret.
- És el millor material del qual hem disposat mai, un aliatge magnifica, el millor plom del món. El fondràs. Aquest és el metall amb el qual has de fer la teva tipografia. Converteix els seus cossos en lletres, i que agrupant-se facin noms i explicacions per totes les coses. Tu fone'ls i ells faran la resta.

La costa de Ítaca

Ara penso en el fanzine que mai vaig ser capaç de fer quan estudiava a Llotja. Penso amb totes aquelles aficions, passions i addiccions de joventut. De tota aquella llarga adolescència boja on explotaven al meu cap tantes idees que després gelosament no explicava.
Aquest blog s'inscriu en aquell període concret de la meva vida. Tot i que Els Referents retrocedeixen molts anys, els Dibuixos elèctrics, la Rapsòdia, molts d'aquests Referents i també Les Coses Grosses són productes recuperats d'aquells noranta. Altres entrades més recents m'han servit per buidar el pap del dia a dia. Sempre havia volgut fer una cosa així i parlar d'allò que tant m'havia fet vibrar.
Les seccions es van extingint per deixar que l'Andromedia s'erigeixi com la secció estrella d'aquest blog homònim i ens acompanyi fins a l'últim alè, l'últim més de publicació aquest dos mil-setze.
La nau ha seguit el camí traçat amb els temps estimats. El balanç és positiu. Tot segueix el pla previst i així he aconseguit els objectius proposats en els fulls de ruta i diaris de navegació que he anat redactant. El meu ordinador nau ja no esta per gaires festes i arribem amb les reserves justes.
Anys després, per fi acabo alguna cosa. El meu blog personal i anònim que llegeix poca gent. Estic francament feliç. M'ho he passat molt bé escrivint però també he patit intentant-ho fer bé. Ara tot ja està explicat. Ja a l'exili he decidit sortir del calaix per ensenyar-ho tot. Les meves coses, els meus dibuixets, les meves històries, les meves merdes. Tanquem màquines o pleguem veles, companys. Com deia un altre Andreu, tot això ja està molt reflexionat.

Andromedia (48)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed)
– Vols provar de fer-ho tu?-
Recordo el moment que vaig tocar la seva pell per primera vegada. Va ser el dia que li explicava com fer les grafies. L'havia sorprès de nou mirant-les, i el vaig trobar molt dòcil. Li vaig donar una llauna de pintura esprai reptant-lo a provar. Va haver-hi un silenci i no sé com, vaig acabar agafant-li la mà del pot i alçant-li davant del suport. 
La seva mà musculada tenia textura aspra i temperatura adequada. La llauna va començar a escopir pintura, i la vaig moure. En desplaçar-la oferia una resistència justa, uns moviments fàcils i automàtics, però a mesura que intentava acompanyar-la en el traç tendia a encarcarar-se, com si no es deixes anar, com si no gosés  arribar a uns límits invisibles. Va transmetre una vibració que em va recórrer tot el cos, potser era la meva mà la que havia tremolat. Ni amb la meva ajuda va ser capaç de traçar una simple corba. Ningú és perfecte, vaig pensar.
-Jo mai seré capaç de fer-ho- Es va separar de nou i violentament va llençar la llauna ben lluny. La llauna va sortir disparada per perdre's a la foscor. Soroll del pot rebotant entre caixes.
-He estat creat així. Sóc una simple eina a les teves mans. Sóc un objecte al servei d'un usuari. Sofisticat però al final obsolet com tots els altres. Ens posicionàvem on ens deien, guardàvem distàncies i interlínies, ...a vegades ens veiem però no amiga... Mai, mai ens tocàvem.
l'Andromed s'havia apartat i parlava capcot com avergonyit.
-Aleshores vas aparèixer tu i les teves grafies. Primer em van semblar grotesques, es diu així?, me n'amagava, però a poc a poc m'he atrevit a mirar-les... em costa d'acceptar però m'agrada molt fer-ho. -Va fer una pausa tímida.
-Tu pots fer que les lletres es toquin ballin i es refreguin entre elles... -Li costava seguir- Les teves lletres... Follen. No?, es diu així? Follen i això jo no...no ho sé- després d'uns segons de reflexió va aixecar el cap- És bonic saber d'on venim.
Vaig visualitzar la nostra relació de forma reveladora. A ell l'excitava la forma de les meves grafies, a mi les del seu cos. Probablement sempre ens havíem admirat mútuament i en secret. Els nostres acostaments i desavinences havia seguit des del principi una lògica simètrica. Mai havia sabut si jo el seguia a ell o ell em seguia a mi, qui era la referència de qui... Gairebé sense adonar-me m'havia palplantat de nou davant d'ell i ens miràvem de fit a fit. "Una eina a les teves mans" vaig pensar, i ell ho sabia. L'Andromed es va acostar a mi al mateix temps que jo a ell, com si ens separes un mirall. 

Vida i obra de Simon Würfel (Quarta part)

El 8 de gener de 1970 Simon Würfel va realitzar definitivament la seva primera representació amb la qual es fa acompanyar d'una companyia de teatre amateur de la New School for Social Research de Nova York, anomenada "La Comedy". L'obra porta per títol, definitivament "Big things", les Coses Grosses.
El muntatge teatral ja inclou el conte del rellotger.
Deia Juke Adams, un dels components de la companyia:
-Dos de nosaltres treballàvem com a actors eròtics en petits espectacles. Sempre en llocs petits. Treballar amb ell fou una experiència molt enriquidora que ens va obrir el món i conèixer verdaders artistes i intel·lectuals. Tot i que el sexe explícit era present en alguns moments, hi havia espai per qualsevol aspecte interpretatiu. Al conte del rellotger fèiem sexe, és veritat, però en altres moments practicàvem la comèdia o fins i tot havíem de fer plorar a l'espectador." (J. Adams).
Simon s'erigia recitant, a la manera com anys després ho farien el master of cerimònies a les festes de hip hop. S'inventava el seu propi personatge, posseint-se de l'esperit del Joquer com a gran chaman que acompanyaria als espectadors i els iniciaria en la seva pròpia ordre filosòfica. Es maquillava a la manera dels presentadors de cabaret que va conèixer de petit.
"-Ell no era actor, de fet, dubto que tingués gaire la intenció conscient d'estar interpretant, tot i així a l'escenari es transformava. Es pintava com a part del ritu per no ser ell mateix. La utilització del natsdat i aquest maquillatge li donava un aspecte inquietant. Es deixava arrossegar i argumentava el seu discurs amb total convenciment. Això feia dubtar a alguns i convencia a d'altres, La seguretat en el monòleg no tenia res de teatral, més aviat tenia quelcom d'inquietant."(J.Adams)
El conte del rellotger era una petita obra de teatre que interpretaven els actors de "la Comedy". El rellotger interpretat en principi per el mateix Würfel va ser substituït per un cinquè component. . Transcorria en quatre actes, dedicats cadascun a un dels quatre elements würfelians". El protagonista rep a casa la visita de les coses grosses durant quatre dies, submergint-se en cada una d'elles i l'objectiu era que el public també ho fes així.
"Ens deia: Primer els heu de fer plorar al públic, després han de riure, en tercer lloc vull que es corrin i al acabar tinguin ganes de cagar, evidentment i per sort no ho aconseguíem, probablement no erem tant bons actors"(J. Adams)
"La tercera part de l'espectacle era oberta, el públic podia jugar i participar fer intervencions poètiques i musicals concebudes per l'ocasió. Molts artistes, entre ells alguns de populars varen fer-hi amb els anys alguna aportacions com si fossin ofrenes a algunes de les quatre divinitats. La tercera part de l'espectacle tenia poc a veure amb una obra teatral, era una mena de permomance sempre canviant. Podia acabar com un debat encès, o un jam session. La veu va córrer per Manhattan i  tot i instal·lar la "Roulette" en petites sales i soterranis la gent del underground volia veure allò i saturaven literalment les nostres aparicions! "(J. Adams)
L'any setanta-cinc s'aparella amb Charlotte, actriu de la seva companyia " i amb "Big Things" realitza una petita gira per Europa fins l'any 1977. L' espectacle va adquirir gran publicitat en ser detinguts Würfel i Charlotte  després de la celebració de "Big Things" a Manchester.
L'inclassificable espectacle provocava una gran polèmica ja no per mostrar el sexe si no per un aspecte molt més profund. A Estats Units, el comitè de moralitat l'acusa d'obrir les portes i incitar a l'experimentació amb pràctiques impúdiques, fomentar l'hedonisme, la drogaddicció i masturbació entre els joves. Tot i que el sexe i les drogues lúdiques tan sols ocupaven un espai en el seu espectacle, van convertir-se en el focus del escàndol. La prohibició de l'espectacle fa durar el temps suficient per fer-lo desaparèixer. La companyia es va disgregar així com la Rulette, separada per peces en un magatzem, però Big things s'havia convertit en obra de culte.
Simon Würfel va morir l'any 1981 per aturada cardiorespiratòria.
El seu món va morir amb ell sense deixar grans referències als llibres d'art.
Big Things va ser adaptada l'any 1998 per la companyia sense massa èxit. L'espectacle era molt més politicament correcte, utilitzava un llenguatge correcte i es van moderar molt les escenes sexuals. Es va reproduir una versió electrònica de la "Roulette" on el públic podia interactuar mitjançant comandaments com en un concurs televisiu. Aquesta vegada la crítica la va interpretar com una crítica al consumisme i la televisió, una lectura interessant però allunyada de l'esperit original i intemporal que l'havia vist néixer.

Andromedia (47)

(HD:Users:Desktop:System/47)
Moviments percutiu, dum-dum flash-tac. Un dispositiu mecànic fa caure les matrius. Plans macros de grafies que llisquen per galeres i es posicionen unes al costat de les altres. Abans de tenir temps a llegir res un dispositiu les empeny i propulsa en horitzontal fora del pla.
Feix de llum reflexa sobre una matèria líquida, brillant. Pluges incandescents cauen sobre les lletres que es fonen mentre s'hi submergeixen
El metall bull, la matèria es revoluciona. De nou emergeix un cos deixant anar gotes de tons de milions de blaus, muta. Es divideix i s'ajunta com una festa de mercuri. Llums colpegen tots els seus plans i els fa esclatar en desenes de rajos brillants. Focus solars que travessen com agulles cadascuna de les seves obertures traçant zones cada vegada més nítides. Giravolten sobre elles, s'assequen i es solidifiquen dibuixant arestes. Grafies que es composen de nou per formar paraules, ara ja llegibles. Noms propis de persones. Gent relacionada amb tot això.
Hi ha música industrial. Una bona banda sonora tecno. Els títols de crèdit. Va a l'inici.