Les Groses Grosses. La Roda.

La "Roulette" definitiva ideada per Würfel amb la col·laboració de June Paik l'any 1970 era un cercle de fusta d'aproximadament tres metres de diàmetre que es presentava de peu, en el pla frontal davant el públic. Una mena de rellotge amb una sola agulla central. Aquesta agulla de xapa, així com l'ànima estructural i l' arcaic engranatge bàsic de rotació eren part d'un rellotge fabricat el 1919 per una ermita del sud de França.
La "Roulette" s'encarava al públic de l'espectacle en el punt mig de l'espai escènic i uns metres per darrere. Un robust eix vertical i un cavallet posterior com a contrapès la mantenien aixecada mig metre sobre el nivell de terra, tot i així sovint es muntava sobre una tarima per tal d'incrementar la visibilitat i separar-la de l'espai davanter on es movien els actors i performers. Un complicat sistema elèctric ideat per June Paik l'il·luminava frontalment o el dotava de llum pròpia retro projectada. Amb tal disposició, "La Roulette" es convertia en l'únic element escenogràfic i total protagonista de Big Things. D'alguna manera era el taulell de joc o es jugava l'espectacle.

"Per darrere era quelcom semblant a una màquina del temps. Darrere l'eix hi havia una butaca de barber amb dos volants concèntrics per on Simon podia fer girar tota la Roulette o només l'agulla. El perímetre dels volants estaven acotats amb marques fetes amb esparadraps o retoladors de manera que podies saber en quin grau de rotació es trobava la roda. Després hi havia totes aquelles llums de colors, desenes de bombetes pintades per tot el voltant, un garbuix de cables elèctrics i un panell d'interruptors. Quan Simon era a escena, jo havia d'asseure'm al volant i fer-lo girar esporàdicament fins a unes marques determinades quan ell pronunciava una frase. En alguns moments de l'espectacle es feia el fosc i jo havia de manipular interruptors pels jocs de llum. A mi sempre en feia por electrocutar-me" (Juke Adams)
El guió de Big Things tampé estava dictat per la Roulette. Art, Sexe, Vici i Amor, no sempre en aquest ordre, es dividien el cercle en forma de x separant-lo en quatre parts. Superior, esquerra, dret i inferior. Quatre seccions de noranta graus. Com els quatre quarts en l'esfera d'un rellotge. Cada quadrant corresponia a un dels elements així doncs estava decorat en correspondència i tenia un color diferent
L'any 1978 Ralph Baer, conegut com el pare dels videojocs, va homenatjar Würfel i la seva Roulette amb "Simon" un joc electrònic de sons i colors que va seduir generacions senceres.

Estructura de "La Roulette" al taller de June Paik (1971)

Andromedia. Epíleg.

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/53)
Alexandra em dic, i tot i que al registre crec que van posar Alejandro tothom em diu Alex. Ja no ve d'unes lletres.
En realitat em dedico a... Explicar històries. Vaig estudiar cinema a Hannover. No sóc gaire bona però conec tot el que li fa falta a un bon guió.
Diuen que ell era un indigent. Un foll tancat dins una fàbrica de Poblenou amb certa obsessió per emmagatzemar. Es diu que recollia i robava de tot durant els anys setanta. 

Si us he de dir la veritat, no tinc cap prova que no sigui així. Potser tot és un engany. Sempre he volgut un final sorpresa, d'aquests en què les coses canvien de perspectiva, però ara ho veig tot massa ambiciós i la meva obra encara em sembla a mig fer. Potser jo faig com el nostre protagonista, em fonc i desapareixo com si no hagués existit mai. No hi haurà qui l'interpreti. Aquí segueixo, a la pantalla d'un ordinador, i aquí romandré. Pot semblar que estic reclosa però res més lluny. Aquest és un bon lloc per quedar-me un temps. Aquí dins tinc tot el necessari per viatjar. Sóc com un pirata a la seva nau. Vindran els bombers aquests que es fiquen per tot arreu, i tan sols es trobaran amb una cinquantena de contenidors rebossats de gargots pintats, plens de caixes buides unes dins les altres,
Potser ni això. Potser a hores d'ara el meu escenari ja ha estat enderrocat. Tot allò s'en va a terra, escriu al diari un tal Martínez que va néixer allà. Per ser sincera, mai vaig saber on era Can Xalaux i que cony hi fabricaven, en aquell barri hi ha tantes fàbriques... Que potser ni va existir mai.
El meu avi només imprimia novel·les. Més aviat novel·letes.
L'any mil nou-cents dotze, quan va conèixer l'àvia, l'avi es va posar a imprimir llibres i novel·les d'aventures. Aquesta és l'única veritat. Tinc la casa plena i crec que me les he llegit totes. Totes aquelles històries em feien venir moltes idees. Mai vaig estudiar art ni la meva lletra és gaire artística.
No, no tot és tan interessant, ni té la passió ni queda tan bé com la fantasia. La realitat és més regular i avorrida, però creieu-me estimats, que a la vida cal fer la teva pel·lícula de les coses.
A vegades no puc evitar pensar que Icària va existir, i allí van aconseguir fer viure el metall. Penso que l'avi també va assolir el seu repte, i les lletres que imprimia tenien consciencia pròpia. 
I no puc evitar pensar que això era jo: un signe, una simple grafia que es transformava amb altres, com l'Andromed; una unitat d'acció perfecta, que en polsar una simple tecla, creua el món a la infinitesimal velocitat de la llum.