Andromedia (10)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Això de les grafies ve de lluny, gairebé no recordo quan va començar. Vaig tenir una infantesa en certa manera especial, vaig sentir dir a algú que era "per lo del pare". Tenia un petit grau de dislèxia i visualitzava algunes lletres a l'inrevés. Em va costar molt arribar a escriure bé però en canvi em resultava massa fàcil fer-ho malament, així que omplia fulls de línies que només entenia jo.
Poc a poc va començar a deixar de ser un problema per convertir-se en una estranya habilitat. A Alemanya, podia escriure paraules amb la meitat de les lletres, barrejant inclús la llengua d'allí amb la que parlàvem a casa. Això agilitzava la meva escriptura a l'hora de prendre apunts i els estudis em van començar a anar bé. Gairebé sense voler-ho vaig evolucionar una taquigrafia pròpia. Les lletres s'anaven acostant fins enganxar-se i com més ho feien, més clarament les visualitzava jo i més llegibles em resultaven. Em vaig adonar cada una podia tenir varies posicions i sentits diferents i que el fet de invertir algunes grafies podia tenir un significat per ell mateix. Això vaig fer també amb punts, comes, accents, qualsevol dels signes de puntuació que coneixia i altres inventats. A efectes pràctics em permetia, per exemple, escriure la paraula "vaixell" amb la meitat dels espais, i a la vegada incloure en la paraula algunes propietats senzilles del concepte, per exemple, "vaixell petit" o "vaixell-petit-antic". 
Al cap dels anys les meves lletres es solapaven i juxtaposaven, i ja reposaven jerarquitzades en més d'una línia. Les paraules tenien entre elles certa continuïtat i harmonia gràfica en la seva morfologia enrevessada i complexa. Tenia un mestre japonès que se les mirava artísticament i li agradaven molt. Ell va ser qui em va animar a traçar-les sobre papers grans i participar de una mostra escolar. Ja a Barcelona les vaig començar a fer sobre teles apaïsades i rulls de diferents colors. Vaig fer exposicions en alguns bars i a una torre de Vallvidrera l'any setanta-dos. La gent s'he les mirava i les resseguien amb els dits. Es pensaven que era quelcom decoratiu. Els hi deien "sanefas" quan només jo sabia que eren frases o versos. Vaig arribar a participar en una exposició a la galeria Sobrer on les vaig fer sobre llargs taulons de fusta. Aquesta va triomfar força.- Muy modernas-deien-muy modernas...-.

L'excel·lent

Aquest mati hem fet això d'anar a Barcelona, un mar de propostes culturals i si es saben buscar, entre elles algunes exposicions, retrospectives i homenatges de gran qualitat. Barcelona, capital cultural engendradora de grans individualitats catalanes i universals és expositor de moltes d'aquestes aventures, fins el punt que tendeixo a pensar que culturalment la ciutat es divideix entre els que cuinen i els que mengen. La historia de un projecte que neix a partir de cero fins a assolir l'excel·lència universal i els elogis dels japonesos és una gran història que acaba bé. El guió clàssic del somni americà o del "com es triomfa a la vida", pel·lícules que ja hem vist, no per això menys gratificants quant les protagonitzen la humilitat i l'esforç. Pensareu que faig jo anant a trobar l'art en l'èxit i les pagines de revistes, enlloc de observar l'art popular i quotidià, però quan aquestes personalitats o projectes es mantenen pròximes i aconsegueixen agradar al món sense deixar de ser si mateixos, desperten una admiració que es debat amb la (mai millor dit) sana enveja.

Hem anat a veure una exposició sobre el Bulli i el cuiner Ferran Adrià al Palau Robert. Molt ben feta. Explica la historia del restaurant de Cala Monjoi i la seva evolució cap a fundació. Tècnicament excel·lent i molt ben documentada il·lustra el camí d'un simple restaurant cap a una icona mundial de la cuina, paral·lelament al de Ferran Adrià de "currante" a millor cuiner del món. Un recorregut per els primers anys del restaurant d'un matrimoni alemany amant de musculosos gossets fins a la coronació de l'equip d'Adrià. Tot a través de fotografies i altres papers que circulaven per les taules (factures, notes, cartes de plats, bring stormings i quaderns d'apunts) així com de esquemes  pedagògics de creació culinària a partir de la simplificació de plats. Una part parla del reconeixement de la cuina mundial en forma de premis i la projecció mundial del Bulli a tots els nivells, i una altra de la decisió, l'any 2007 de tancar el restaurant en el seu millor moment per convertir-se en una fundació experimental que no tothom acaba d'entendre. Tot plegat mostrat explicat de forma molt gràfica i pedagògica amb amplitud de recursos expositius.
Bé, el cas de Ferran Adrià, trenca motlles. Un tipus senzill de llenguatge planer que, tot i ser considerat el millor del món en la seva disciplina, no deixa de ser l'individu normal que em vaig creuar un dia, (es clar) prop del Mercat de la Boqueria. Que voleu que us digui, el tio em cau bé i confio en ell, tot i que entenc que la cosa grinyola. Adrià no pot assolir encara la categoria de popular i autènticament universal doncs les limitacions de l'art culinari el tanquen en una elit, com en els temps que només l'aristocràcia tenia accés a la pintura o la música. Si és veritat que Ferran Adrià posa sempre l'accent a la petita cuina de casa, la única veritat és que la seva aportació, de moment, no ha arribat a tothom.
Si preguntem a un jove que és el Bulli, probablement es referira a un restaurant prohibitiu on va anar el tiet una vegada quan li anava bé l'empresa, i estic del tot segur que Ferran Adrià i els seus no volen ser recordats com això.
Nosaltres no varem anar al Bulli. Els plats eren cars i la llista d'espera molt llarga, i tot i que evidentment no hi ha cap necessitat, a mi m'hagués agradat tastar aquell seguit de gustos i textures que et presentaven un darrera l'altre.
Per la gent com jo l'exposició ens ha dedicat un dinar virtual. Podem asseure'ns a una taula quadrada on es projecta en zenital un àpat al Bulli, amb tot el seu ritual. Unes mans de proporció natural serveixen el vi, canvien els coberts, porten els plats, ens els descriuen i els preparen. Unes altres mans que simulen ser les teves el fan desaparèixer amb la tècnica i el ritme adequat. L'efecte és completament aconseguit i pots arribar a sentir-te Pascal Henry, menys en els sentits del tacte i el gust, que per ser aquí els més importants es senten profundament estafats.
Respecte el tema de la  fundació intento imaginar que volen fer ben bé. Jo crec que experimentar amb tècniques que permetin fer cuina de qualitat atractiva, practica i a l'hora que accessible i econòmica. Potser la utopia futurista de Ferran Adrià sigui una mena de cadena de menjars ràpids de alta qualitat alimentaria, adaptant geogràficament la matèria primera. Així com molts artistes populars han acabat treballant per les elits vull pensar que el nostre cuiner acabarà fent el procés contrari.