Robert de Niro ha vingut al barri, si si, a Poblenou, i això, no és qualsevol cosa. En cinema tinc tres actors com únics ídols, i Robert de Niro és un d'ells. Que us he de dir. És la mega estrella de Hollywood. Molt probablement, el millor actor del món en aquest moment. El monstre de les mil cares. Vulgarment i per entendre'ns, "el putu amo".El motiu de la visita és el rodatge de la escena d'una pel·lícula, "Red lights" que aquí no té importància doncs ell fa moltes pelis i aquesta dubto que sigui de les bones. L'interessant del fet és l'elecció del Casino de l'Aliança per fer-ho. De fet, sempre que es necessita escenificar un teatre antic acaben allà.
"De Niro revoluciona Poblenou" titula el Periódico. L'actor es manté reservat en tot moment i els seus moviments es porten entre secretisme. No vol fotos. Dormira a l'hotel Arts, on tindrà poca vista amb la pol·lució d'aquests dies. Tan sols se sap que anirà a restaurants bons i evidentment, en un moment o altre es deixara caure per l'Aliança. Per acabar-ho d'adobar hi ha una convocatòria per fer de figurant. Us podeu imaginar la expectació, molt en la línia de "Bienvenido Mr. Marshall". Reconeixo que també hagués format part de la llarga cua, com un pardalet, esperant hores i hores només per veure'l treballar mig minut, poder dir després que vaig fer una peli amb el De Niro i a que a més va haver de desplaçar-se ell.
La qüestió és que no puc ser-hi. És dimecres i treballo, així que hi penso en la distància. Ho comento al Facebook i tinc aquella sensació de ser sempre tan a prop i tan lluny de les coses importants. L'Ana m'ha donat la idea. M'ha escrit que la caravana dels vestuaris és just davant del centre de recuperació on treballa. Potser és que tinc massa temps per pensar, però un li va fotent i a vegades se'm ocorren tonteries.
Ja em veig a mi, amb la bata de fisio i les ulleres posades, amb una carpeta a la ma i cara de bon xaval, passant entre filtres humans direcció a la caravana. No, veure Robert de Niro en calçotets no em fa especial il·lusió, tot i que li reconeixo atractiu, i d'alguna manera estic mig enamorat d'ell. El meu pla seria molt més ambiciós. Ens tancaríem per dins, i ens vestiríem de negre. Aixecariem la moqueta i descargolariem la carcassa per tal d'accedir a una sortida de clavegueres que hi ha just a sota, doncs hauria vist uns planells a l'arxiu del barri. Ho tinc tot calculat.
Curiosament no voldria ser de NIro, jo sempre hagués volgut ser l'altre, l'Edward Norton. Jo faria de Norton i el de Niro faria de...de Niro. Seria com a "The Score", aquella pel·lícula que aquí li deien "un golpe maestro". Aquesta si que es de les bones i per cert, hi surten tots tres. Descendiríem al subsòl i caminaríem mig ajupits una trentena de metres per galeries subterranies per anar a parar just a sota del bar Puertohurraco on ascendiríem de nou i trobaríem el Quimet, servint uns whiskys darrera la barra, tranquil i pausat, emulant a Marlon Brando en la seu ultim treball. Allà, xerraria amb de Niro amb confidencialitat i confiança, lluny de la multitud i els medis. Li explicaria ho molt que m'agrada com ho fa, li preguntaria si ha conegut gaires gàngsters de veritat i tonteries així. Mig entonats ens faríem una foto agafats davant del mural de Taxi Driver i l'actor posaria amb aquell somriure seu. Després ell tornaria de nou a la caravana, filmaria i marxaria. Objectiu complert. Jo tindria la foto més desitjada al meu poder. Meva i només meva.
Però no. Quan agafo la càmera, comprovo que a la foto no existeix. De fet només surt el mural. Res més. De cop i volta m'ha vingut al cap l'escena final de la pel·lícula, on de Niro satisfet, s'allunya de l'escenari del crim. No pot ser. M'he l'ha fotut. S'he la endut ell. La foto deu ser ara allí dalt, a qualsevol punt dels que separa Poblenou i Nova York.
