Homenatge a Mèxic

Aquest post m'ha costat molt. Primer perquè parlo de Mèxic, un país en que no he estat i conec poc. Tinc profund respecte per els mexicans que intenten viure amb naturalitat. No vull fer tremendisme, ni ser sensacionalista. Vull ser acurat. No pretenc estigmatitzar-los. Aviso que incideixo només en el costat fosc de la realitat mexicana i dic que Mèxic és molt més que això. També m'ha costat perquè no m'agrada haver de escriure coses tan dures. Per tot plegat, l'he intentat fer el millor possible i espero que l'accepteu.

M'agradaria que els diaris m'estiguessin mentint amb això, però la mínima ètica periodística els ho impedeix. La situació en algunes zones de Mèxic, és molt cruel. En general en coneixem tots els delictes. Compra d'armes, trafic de drogues, corrupció, lluita d'animals..., feu-me cas, tot això son collonades. Aquestes coses també passen aquí.
El que em fa tancar el diari amb ganes de plorar no són les il·legalitats sinó els crims, els crims contra la humanitat. Policia i narcotraficants, militars, paramilitars i màfies han instaurat un estat de terror que pateixen sovint les camperoles, la dissortada part que menys te a veure en les lluites de poder. Racisme contra els indígenes, masclisme, violacions, feminicidi, segrestos, tortures sistemàtiques i assassinats massius. Violència en la seva màxima expressió, la d'homes armats i amb sou, que resulta impune.
Aleshores em quedo callat, amb el remordiment del que segueix esmorzant. De forma quasi ridícula recordo els referents culturals que m'han arribat de Mèxic. Mica en mica, me n'adono, que això no escandalitza als historiadors. La violència ve de lluny. Els rituals d'ofrenes humanes eren només tastets de l'holocaust que va arribar amb els espanyols. Des d'aleshores, mexicans i mexicanes han viscut víctimes del genocidi, l'explotació i la submissió. Són gent curtida.
Dibuixos antics em remeten al contrabandisme, el bandolerisme i la revolució. Coneixem els lluitadors emmascarats, justiciers i executors de la venjança, hem sentit ranxeres i narco-corridos. És com si haguessin acabat acceptant la brutalitat com a seva, fins el punt de afegir-la al seu imaginari col·lectiu.
Avui llegeixo que han aparegut uns graffitis amb el rostre de Emiliano Zapata i la llegenda "nos vemos en 2010". Es diu que la poesia del subcomandante Marcos no ha estat suficient, que s'esta organitzant de nou la guerrilla, i aquests cop aniran junts. Pot ser molt fort, i nosaltres, només observarem.
Jo seguiré llegint la premsa, i de tant en tant, sabré coses d' ells. M'aturaré, i meditaré el de sempre:
Misteriosos deserts aquells, on els cactus t'acaronen. Impressionant país que ha après a mirar cara a cara la mort. Curiosa gent, que ha fet de la calavera un símbol nacional. Bonic poble aquell. Capaç sempre de, en la soca podrida, fer florir la flor de la dignitat.
Viva Mejico cabrones.

Quatre apunts d'art urbà

Mur
A les ciutats es concentra molta gent, i la superfície horitzontal, que anomenem sòl o terreny, és molt preuada com tots sabem. Hi construïm grans edificis, generant així murs. El concepte mur és extensible a parets, portes, façanes i mobiliari urbà, en definitiva, superfície vertical.
La superfície vertical és al pla perpendicular a la visió, per tant aquell que veiem constantment. De forma natural, s'hauria de utilitzar per senyalitzar, informar o decorar. Històricament ha sigut així, però això no s’ha sabut mantenir. L'últím segle, la societat de consum, conscient del gran valor que té també aquesta superfície, l'ha convertit en suport de publicitat. Aquesta ha passat a ser la funció primera del mur, fins l'extrem de crear-ne per aquesta finalitat. Valles publicitàries, marquesines, rètols lluminosos i aparadors es disputen diàriament la nostra atenció visual. És intrínsec amb la ciutat.

Graffiti
El graffitti és la resposta a aquest intent de monopolització. Es tracta de reivindicar el mur, si més no, els teus metres. És una expressió individual, original i única, en contraposició a la massiva i repetitiva presència publicitària.
Des del punt de vista artístic, el graffiti és un terme molt ampli que comprèn qualsevol acció sobre el mur. Des de una marca en el ciment fins a una pintada política, passant per un cor ratllat a una escorça, o una frase en un lavabo. S'associa sovint a allò marginal, allò anònim, al tabú i la provocació. A "allò que no fa ningú". Aquesta raó i el fet que generalment està prohibit, fa que aquesta disciplina, s'assocï també a la velocitat d'execució, la espontaneïtat i la nocturnitat.
Diu la llegenda que a la ciutat de Nova York a algú si li va ocórrer signar al metro. No passaria res si un altre no hagués fet el mateix però amb una signatura més gran. Es clar, la lògica publicitària aplicada als individus. De una manera o altre, molts joves dels barris baixos es van posar a signar amb esprai de cotxe, fent grafies cada cop més grosses i cridaneres.
Això no es pot entendre sense la febre del Hip Hop, que és un moviment juvenil, aparegut al Bronx novaiorquès a principi dels vuitanta. Inclou el graffitti com art plàstica, una dansa anomenada breakdance, i un estil musical, el rap, que ha transcendit molt fins ara. El Hip hop es basa amb l'exaltació de l'individu, l'autoestima i la reivindicació personal, i va sorgir com a defensa als grans problemes juvenils als suburbis de la costa est: la droga dura i les baralles de bandes. Aquest component de ego i reafirmació personal, explica perfectament les pintades i signatures. És una forma de dir, "aquí he estat jo, i jo soc la meva empresa"
Aquest estil és el que relaciona més gent amb la paraula graffiti. Amb tècniques com els retoladors o aerosols, és potser el més efectista i el més present arreu del mon.

Muralisme
El muralisme és el "germà bo" del graffiti, doncs ambdós succeeixen a les façanes, però són gairebé contraris. Ës un art basat en les tècniques pictòriques tradicionals, però fet al mur i en proporcions molt grans. Allò representat és més o menys acceptat, és ben vist socialment i s'assocïa a la bellesa i l'art. Es fa amb andamis, a la llum del dia i amb permisos legals.
Mèxic és bressol del muralisme. Allí, pintors com Rivera, Orozco o Siqueiros van fer grans composicions de caràcter social, elevaren el muralisme a art nacional i l'academitzaren. Com apunt direm que el muralisme a sigut present en molts escenaris polítics propers al comunisme.
En algunes cultures europees els murals son utilitzats molt sovint per dissimular façanes mitjanceres d'obra vista i integrar-les al paisatge urbà. A algunes ciutats francòfones, s'han decorat edificis amb la tècnica del trompe d'oel o engany visual. Es tracta normalment de representar les portes i finestres simulant tridimensionalitat, una façana fictícia o una vista integrada en la perspectiva creant un efecte òptic.