Primer diré que no parlo gaire de temes recurrents, i després, que jo no sóc fan del Bruce Springsteen (sóc més de Joe Strummer) però també vam anar al concert del dissabte amb la Berta i el Jose, i ens ho vam passar molt bé.
Volíem ratificar més que descobrir la coneguda relació d'amor entre el rocker de New Jersey i Catalunya. Volia entendre-la una mica. La mitomania m'interessa. Vaig comprar el llibret de M.Fuentes sobre la Brucemania a Barcelona, però vaig observar moltes dades i poca sociologia, així que la intentaré fer aquí.
Als anys vuitanta a la joventut catalana se'ls havien ratllat alguns discos de la nova cançó dels pares. Per estrenar cadena musical buscaven discs al mercat, i trobaven les primeres bandes musicals de disseny, tots molts extravagants però guapos. És clar que molts d'ells ja escoltaven bon rock'n'roll del de sempre, que els passava el tiet fumeta, però diguem que el fills d'aquella Catalunya tradicional i catalanista, fills de la classe mitja i alta, estaven mancats de músics amb els que identificar-se. Si, é clar, també tenien Mecano, la movida madrilenya i el rock urbà, (ningú coneixia encara a Gerard Quintana) però diguem que això costava d'arrelar en el fills de la Catalunya interior...
A la Catalunya liberal del Pujol es respirava una mitificació cap a tot el que venia dels Estats Units però no sabíem discernir ideologies en tot aquell conglomerat comercial i propagandístic que ens arribava. Als pobles i ciutats, els catalanet mig (el garrulo català comú) no volíem ser espanyols, volíem que ens conquerissin els EUA. Així vam acabar a l'Otan. Diguem que faltava informació i referents.
En aquest context arriba el Born in the USA. Bruce Springsteen amb una guitarra, i la mítica fotografia: uns texans gastats i els colors de la bandera nord-americana substituïen els posters esgrogueïts de James Dean.
Bàsicament els transmet força. Diuen que és un ídol allà i té amb una banda molt bona amb un saxo negre. Molt americà tot. És un tipus "campechano" senzillot i rude, amb una cinta al cap i la veu ronca. Un pagerol. Com ells.
Amb el temps descobreixen que s'ho curra. Que és un tio treballador, que fa concerts llargs i de forma generosa. Com va dir algú "al públic del Camp Nou els agraden el jugadors que suen la samarreta". Veuen que s'entrega, com si fos un dels seus.
Amb ell descobreixen que estimar els Estats Units no vol dir combregar amb tot el que genera, que hi ha formes de patriotisme, que no tot és tan bonic, ni Amèrica és tan senzilla. Com tampoc ho és Catalunya.
La gent comprova també que Bruce Springsteen és un bon paio, humil. Que s'estima i és fidel als components de la E Street Band. Alguna més que a altres. Ell va de gira, treballa i gaudeix amb la seva dona a l'escenari, una actitud completament revolucionària quan tant masclisme i patetisme adictivo-sexual trobem en el món del Rock'n'roll.
Aquests són alguns dels factors que fan que Catalunya estimi a Bruce Springsteen, i no a d'altres. Perquè fa tot això compatible amb ser una estrella "global" que diria aquell.
Fa tot això sent el Boss.
Què us pensaveu, que era perquè ens parla català?
