Andromedia (23)

(HD:Users)
Del pare només conservo una figureta que tinc en algun calaix. La mare mai em va voler explicar gran cosa. Només sé que havia passat gairebé tota la vida a fora i que era molt…actiu. Sempre que preguntava a l’avia per ell , acabava parlant-me de l’avi i de com havia aixecat l’impremta. El dia que vaig anar a preguntar sobre els clients de l’avi, ella em va parlar del meu pare. La vida a vegades és enrevessada. Poseu musica sentimental.

Va començar a ajudar a l’impremta de ben jove, fins que va haver d’anar a la guerra. Va tornar passat uns anys, mig d’amagat i sota un altre nom. A casa van estar molt contents de tenir-lo de nou, però eren temps durs i res era el mateix que abans. A l’impremta hi havia molt poca feina, tant sols feien els catàlegs, i el pare tenia presa la decisió de marxar cap al nord. Començava aquí un període d’anades i vingudes intermitents. Passava dos anys fora, apareixia a Gràcia uns mesos i tornava a marxar sense gaires explicacions. En la situació convulsa a Europa era el pitjor moment per fer-ho, l’avia plorava, l’avi li prohibia i discutien molt, però ell aconseguia alguns diners i s’acomiadava de nou. En una d’aquelles visites va venir acompanyat de la meva mare, una noia belga que s’havia quedat orfe. L’avia pensava que aquesta noia l’estabilitzaria i en principi així va ser. Van passar a Barcelona uns anys i em van tenir a mi.

Quan jo devia tenir cinc anys, ja acabada la guerra europea, va tornar a fer la maleta i aquesta vegada no va tornar més. En principi vaig pensar que era perquè s’havia barallat amb els avis. Anys després vaig arribar a la conclusió que delinquia doncs algun dia havia escoltat la tia Elena fer referència a alguna cosa sobre la policia.

Aquell dia l’avia em va explicar que sovint el pare havia d’amagar-se doncs alguns homes venien a fer preguntes sobre ell. Es deia que estava involucrat en alguna organització estrangera i que li van trobar missatges xifrats “com en rus” va dir. La gent parlava massa. Alguns deien que el buscaven per roig, altres per ser d’una societat secreta i ves a saber que més. Li vaig preguntar a l’avia si era a la presó o si per contra no volia tornar. Em va respondre que sincerament, ningú sabia si era viu.

Reutilitzables

En aquest blog difícilment trobareu cap exclusiva ni cap gran descoberta. No faig de periodista. Explico coses que m’agraden un cop algú altre ja les ha donat a conèixer. Explico el que m’ha agradat sentir, i punt.

L’altre dia, per exemple, al programa Terrícoles de BTV em vaig trobar amb una entrevista a Miguel Fuster, per el que vaig agafar paper i boli i em vaig disposar a piratejar-la. Aquest home m’interessa, i tan sols havia llegit quatre línies sobre ell acompanyant les seves vinyetes en un diari gratuït.

Fill de Sans, va començar treballant de jove a l’editorial Bruguera. Apart dels Ibañez, Vazquez i companyia, aquesta editorial va ser planter de molts il·lustradors i dibuixants anònims que dibuixaven per l’estranger, treballant molt, cobrant poc i sense sentir parlar de drets d’autor.

Aquella època el Miquel la recorda com feliç, tot i que va començar a  beure amb assiduïtat. Un dia se li va cremar el pis on vivia de lloguer, però per tossuderia s’hi va voler quedar i ell diu que aquest va ser el desencadenant de la seva addició al alcohol. A partir d’aquell moment va caure en un pou anímic perdent la connexió amb el que havia estat i convertint-se en indigent. Durant quinze anys anys molt durs, el Miquel s’ha enfrontat a la vida al carrer.

De tant en tant s’instal·lava a la Ciutadella o prop de la Sagrada família, feia dibuixets per als turistes i es treia quatre peles, després potser anava a les Planes a dormir. La nit a Barcelona no era agradable, a la competència entre indigents a vegades es sumava la hostilitat dels demés. La pedrada d’uns nens malparits li va fer un trau mentre jeia. Explica que li sabien greu les mirades de la gent i no volia provocar pena, però ell mateix se’n feia.

La fundació Arrels va acostar-se a ell i li va oferir de realitzar alguns cursets que ell no veia amb cap interès, ell era dibuixant, diu, i no es veia en cor de gaire més. Aquesta fundació entre d’altres a portat a terme experiències de motivació amb els sense sostre, és el cas del projecte d’expositors amb materials reciclats per la sabateria Camper. Trobar noves utilitats per materials en desús és si més no una gran metàfora de la tasca d’aquesta Fundació. L’amic Joan, com diu el Miquel, després de escoltar les seves experiències, va ser qui li va oferir fer un blog conjunt. “Tu fes algun dibuixet o escriu un petit testimoni quan et vegis en cor, jo ho aniré publicant”, li va dir. Poc a poc es va anar animant fins tenir una producció considerable d’històries, moment en que l’editorial EDT l’hi va oferir de publicar-ho. El resultat és “Quince años en la calle” una novel·la gràfica en blanc i negre, dibuixos de traç dur i ratllats tempestuosos.

A la tele se’l veu bé, net i polit, la seva inseparable gorra s’ha convertit en un tret identificatiu i propi. Em sorprèn molt el seu excel·lent català tenint en compte la vida que a tingut. Poc a poc progressa en el dibuix i en les relacions humanes, però diu que quan es troba un indigent, és veu ell mateix i de nou li passa per davant la pel·lícula de la seva vida. Miquel Fuster diu que això dels ex-alcohòlics és un invent dels americans. Ell ja no beu, però un alcohòlic diu, ho és tota la vida.  Pel que veig amic, passa el mateix amb els dibuixants.