21. Clarobscurs.
Crec en una bellesa clàssica i intemporal. A la papereria que tenia a sota de casa venien una mena de postals grosses amb fotos d'aquells d'actors que eren tant importants. Marlon Brando, Marilyn Monroe, James Dean, mostraven cares de seriositat i tendresa a la vegada. Eren tot fotografies en blanc i negre i estaven força contrastades, normalment sobre un fons fosc, cosa que els realçava l'expressió. Les fotos tenien menys matisos i menys informació visual, però alhora feia aquells actors més interessants i més guapos que els que sortien a les revistes de colors. Eren joves despentinats, de mirada cansada i orbites fosques, abocats a viure intensament i deixar un bonic cadàver, en grans ciutats clarobscures, i móns en bitmap . A partir d'aleshores sempre vaig buscar aquell tipus d'imatges als suplements de premsa i vaig descobrir alguns fotògrafs. Anys més tard vaig assistir a una exposició de Danny Lyon que em va fascinar. Retratava bad boys i grups marginals com rockers, negres i presidiaris, així com també edificis antics de Manhattan. Vaig demanar el pòster de l'exposició i el vaig tenir penjat molt de temps. Amb els anys vaig anar descobrint que efectivament la fotografia en blanc i negre és molt més sensible a les formes i posseeix una màgia especial que converteix la realitat en quelcom transcendent, dramàtic, interessant i seductor. En els retrats el blanc i negre et transformava amb una icona de rebel·lia. Permetia transformar la realitat en llums i ombres, com en els còmics dels anys cinquanta o els cartells comunistes i quan llavis i celles es converteixen en traços sinuosos, el rostre es converteix en grafia i assolia categoria de icona, com tant bé van demostrar els artistes de graffiti dels dos-mil.
(HD:Users)
Els processos que es començaven a intuir aquí animaren a la mare a tornar a Barcelona. Ella havia consolidat la seva relació amb el Hans, que s'hi va avenir, i jo ja havia crescut, així que el nostre retorn va coincidir amb la meva emancipació, i vaig separar-me d'ells per viure a un piset propietat de l'avia al carrer Marti.
Els primers anys, acostumàva a dinar amb l'avia, cada quinzena a la seva bonica casa de Gràcia. Era grossa i tenia un jardí darrera. Alguns dies venia la mare i el Hans quan estaven per la ciutat. Els últims anys no ho feia. Cada cop em costava més anar-hi i tenia menys coses a explicar-los. Ara, tornàvem tots a la gran casa per celebrar el vuitantè aniversari de l'avia. Havia comprat una televisió a color, i miràvem les noticies sobre polítics. L'avia vivia amb interès la situació i el Hans opinava amb un castellà deficient. Eren temps de canvis i m'era impossible seguir el fil de tot allò que explicaven els medis.
L'avia deia tenir desades poques coses de l'avi, i vaig ajudar-la a extreure-les d'un racó. Tenia algunes caixes amb cossos tipogràfics, quatre estris personals del seu taller i un parell de llibres grossos que vaig identificar com els que m'havien ensenyat a la infantesa. Una d'elles era un magnífic catàleg de Indústries Xalaux de l'any 1925. Me'l va deixar sota la promesa que tornés impol·lut.
També aprofità l’ocasió per parlar-me sobre el tancament de l'impremta i inplicar-me amb alguns assumptes que encara quedaven per tancar amb l'Helios, l'antic soci de l'avi. Ja fa temps que hauria d'ajudar l'avia i haver-me involucrat en tot allò, així que tot i que tard vaig acostar-me a la gran aventura professional d'aquells homes. La meva aportació a la impremta de l'avi seria el seu tancament definitiu.
Allò es sumava a tot el que havia de fer. Buscar una feina fixa, posar una mica de ordre en la meva situació oficial, solucionar aquell requeriment absurd pel servei militar...tots aquells assumptes de papers, obligacions i diners em feien mandra. Em semblava com tot allò dels diputados, la obligació d'entrar a un món difícil de paraules complicades on constantment tenies la sensació que te la fotien.
