Andromedia (19)

(HD:Users)
Era un dia que sortia de la fàbrica. Havia quedat amb el Julià molt a prop d’allí i portava un dels catàlegs del avi. S’em va abalançar un gos bordant. De on jo em dirigia una veu el va fer aturar. Hi havien dos nois gitanos i un s’em va quedar mirant. Va dir alguna cosa, jo vaig prémer el catàleg contra el meu cos i vaig girar cua cap una altra sortida, patint per el catàleg i per mi.
Les persones de pell bruna eren una estranyesa a la petita Barcelona que coneixia. Tot i que a Gràcia també vivien gitanos, mai ens hi relacionaven; persones d'altres races tan sols en veiem al centre de la ciutat. Arrossegàvem dels grans perjudicis sobre ells. Encara es deia que vivien robant. Els nois de casa bé, els veiem forts i endurits. Els imaginàvem venint de realitats hostils i condicions salvatges. Del mateix infern. Això ens produïa una mena de respecte mal traduït en desconfiança i por.
No li vaig dir res d’allò, al Julià. Ell volia anar a un bar però no al seu, així que havíem quedat a un que feia xamfrà. Ell es va posar molt content quan li vaig ensenyar la enquadernació. Veritablement era una petita joia. Vam obrir-lo per una impressionant imatge de un motor d'explosió desglossat on semblava que les peces es sostinguessin soles
en una perspectiva gairebé impossible. Totes les pàgines eren plenes de il·lustracions tècniques de màquines. Tenien el paper esgrogueït, i algunes de les planes eren de paper vegetal amb esquemes que es sobreposaven als dibuixos. Les formes de les peces estaven tractades amb trames que li conferien propietats volumètriques i projectaven fletxes cap a caixes de text i anotacions de lletra petita però llegible.
El Julià tractava el catàleg amb molta cura passant les planes molt poc a poc. Hi hauria d’haver musiqueta i plans macros. Em va dir de portar-lo a l'ateneu on intentarien fotografiar-lo. Deia que els seus companys del grup estarien molt agraïts, sobretot el senyor Abdó, familiar d’un antic treballador i el que més coneixia la fàbrica.
Frisava per qualsevol documentació de Industries Xalaux.
L’estrany encàrrec, l’avi, la fàbrica que estudiava el grup del Julià... Aquella coincidència de coses em va fer tornar a Poblenou...moltes vegades.

Tintin al món real

Després de tenir la ressenya penjada al suro durant tot l’estiu, vaig anar per fi a l’exposició “Aquell reporter belga que tenia un fox terrier blanc” al Museu d’Història de Catalunya.

Un títol massa llarg, no exempt de certa ironia: els rígids drets d’autoria no deixaven utilitzar el nom del subjecte descrit: Tintin. Si, novament Hergé i novament una exposició. Són els temes que em mouen, que voleu que us digui.

L’exposició, a la planta baixa de Palau de Mar estava organitzada per un col·lectiu tintinaire de Sabadell, als quals vull felicitar per la seva planificació i disseny.

En la línia d’un dels molts llibres dedicats al personatge, l’exposició mostrava la documentació emprada per Hergé per dibuixar les aventures de Tintin. Es coneguda la base històrica en seus guions i encara més la obsessió i perfeccionisme a l’hora de reproduir cada un dels països, vehicles i elements que envolten Tintin.

Tot i ser una exposició més aviat petita, no desaprofitava ni un mil·límetre del espai, però sense arribar a ser carregada gràcies al seu ordre, avenint-se així a la qualitat que caracteritza tot el que envolta el treball de Hergé. L’estructura era senzilla i fàcil però complerta. De forma numerada es dedicava un parell de metres a cadascun dels àlbums de Tintin.

Fixeu-vos en la foto. A dalt a l’esquerra l’àlbum original. A sota d’aquest, un text amb la sinopsi i tot seguit una breu contextualització històrica. El dibuixant vivia connectat al món tot i no sortir de l’estudi, i moltes de les seves històries es basen en conflictes geopolítics que veia passar a qualsevol racó del món.

En l’espai central i a la part superior tot un seguit de números originals de publicacions i magazines de l’època que devien córrer per casa seva entre les que podem trobar molts  de l’Ilustration o el National Geografic. Probablement hi estava subscrit.

D’aquestes publicacions i baixen unes línees discontinues cap a la reproducció d’una noticia o fotografia (majoritàriament en blanc i negre) inclosa dins ella. La linia de procés segueix el seu recorregut per per acabar amb la reproducció de vinyetes que coneixem. És una gran tasca dels autors la de fer el recorregut invers per anar a trobar la imatge, la pagina, l’edició concreta utilitzada per Hergé, i portar-la a Barcelona. Acompanyava cada mòdul una figura volumètrica sobre l’àlbum en qüestió, inclús en el cas de l’últim, on Tintin es va quedar tan sols en esbós. Al final de l’exposició hi ha la col·lecció de llibres sencera, cadascun en  llengües diferents, i al costat un text reivindica la persona de Joaquim Ventalló, responsable de l’excel·lent traducció de Tintin al català.

Tot i saber d’aquesta gran obsessió de Hergé per el realisme i la imitació de la realitat, molt evident en els objectes i  vehicles que dibuixa, l'exposició aporta nous exemples. El nivells de documentació és exacerbant, ja no només en els mateixos guions, basats amb fets polítics i científics que llegia, sinó en els mateixos protagonistes. Sorprendria saber que molts personatges estan inspirats físicament en  personalitats verídiques. El general Alcazar per exemple va sorgir arrel de Fidel Castro.

En altres casos Hergé anava més enllà atorgant-los un rol semblant al d’aquest model, limitant-se a canviar-li tant sols el nom, com feia també amb alguns països i ciutats. Així, Castafiore estava inspirada en la també cantant Maria Callas, i el professor Tornassol era la viva imatge del també científic Auguste Piccard.

Entre els “figurants” dibuixa amics i inclús en alguna vinyeta s’hi representa ell mateix.

D’alguna manera cau la idea del Hergé creador i s’eleva al infinit el Hergé real i per a la realitat, el fidel cronista del seu temps. Com ja diu els lema del meu blog, “ja esta tot inventat”, i... si. Tintin també existia, encara que no era reporter ni probablement tant valent. En un mòdul introductori hi ha les fotografies de Palle Huld en diferents paisos. Ell era un jove boy scout que va fer la volta al món. Duia boina, gavardina, pantalons curts i mitjons que li arribaven als fins genolls. Un noi força normal, al que Hergé va atorgar la immortalitat.