dissabte, 22 d’agost del 2015

Vida i obra de Simon Würfel (Primera part)

Quan tenim una equació matemàtica sempre tenim una variable, un símbol que pot prendre qualsevol valor depenent dels nombres, magnituds o factors que l’envolten. Aquest és el Jòquer. Sense personalitat pròpia, igual que un actor, té la capacitat de prendre la identitat de la carta que té al costat, pel també se l’anomena “bufó” i té la seva aparença perquè imita al rei i a altres cartes que si tenen força, autoritat o personalitat pròpies. Ell juga a “fer-se passar per” i moltes vegades ho aconsegueix per això els bufons de la cort antigament eren els que sabien de totes les trames, embolics, enamoriscaments i secrets perquè s'assabentaven de tot per aquesta facultat que tenien innata de mimetitzar-se amb l'entorn sense ser vists. En molts casos les seves paraules parlen únicament amb “la veritat” i són definitives ... Per això se l'anomena sovint “el savi” o “l’il·luminat”.

Simon Würfel. Teòric, dissenyador i escenògraf nord-americà d’origen francoalemany. (Hamburg,1929 -Nova York,1986).
Tot i néixer a Alemanya, amb tan sols tres anys, la seva familia s’establí a París. El seu oncle era productor teatral, havia adquirit l’any 1918, “Le Réveil” un petit teatre de cabaret al Boulevard de la Chapelle. Ja de ben petit, la proximitat amb ell va facilitar-li un contacte proper amb el món de la faràndula i el teatre de varietats.
Simon vivia amb el seu pare vidu i dues germanes al segon pis del mateix edifici de “Le Réveil”.El seu pare, durant uns anys soci de l’oncle, patia d’alcoholisme i ludopatia. La seva figura marca inevitablement la seva adolescència. El jove Simon va ser arrossegat per la vida ociosa del seu pare, immersa en prostíbuls, sales de joc i drogues lúdiques. Fou un prematur coneixedor de la nit parisenca, presenciant des de dins sales d’espectacles i coneixent algunes figures de teatre satíric.
La seva germana, ho explica en una entrevista:
“No devia tenir ni tretze anys que Simon havia d’acompanyar-lo en sessions interminables de joc, a cases particulars o a la rere botiga d’algun cafè. Mentre el pare jugava, ell dibuixava compulsivament en un racó. Després Simon es dedicava a imitar grotescament els companys de partida, ja apuntava sentit teatral, i això feia riure al pare. A mi, sincerament, tot allò em semblava trist, i estic convençuda que el va marcar negativament.
Afortunadament jo treballava i m’havia traslladat fora del barri i la meva germana havia passat a viure amb els oncles.”
(Elrike Würfel)
La gran guerra, l’obertura de les primeres sales de cinema a Paris i la crisi de les petites sales de teatre, es va sumar a una desastrosa administració del negoci que va obligar “Le Réveil”a tancar l’any 1943.
El seu oncle, com ja feia subtilment amb les germanes va voler apartar Simon de la decadència familiar i la influència parental, fent-lo tornar a Alemanya l’any 1952 on Simon Würfel va poder ingressar a la Werkakademie de Kassel per estudiar belles arts.
L’objectiu del seu oncle de separar Simon del univers corromput del pare mai es veuria del tot complert, doncs, l’etapa del petit a Paris influenciaria notablement tota la seva creació des d’aleshores.
És impossible concebre ni entendre la seva obra sense el concepte d’espectacle satíric i eròtic que havia conegut als escenaris, però tampoc sense la presència de la vida ociosa i addictiva que havia vist en l’entorn del pare. Els seus estudis s’inspiren directament en la iconografia del joc. La peça protagonista del seu espectacle, una gran roda articulada s’inspirava clarament en el joc del "parchísi" i la "roulete", nom que es feia servir per anomenar-la. La utilització de referències als jocs de taula i d’atzar, van arribar al punt de definint-se ell mateix com a “jòquer”.

dimarts, 4 d’agost del 2015

Andromedia (39)

(HD:Users:)
Havia aconseguit citar-me amb el Julià a l’avinguda Icària. M’esperava com un estaquirot davant el cementiri vell. Havia intentat netejar les seves ulleres esgrogueïdes i s’havia pentinat amb massa colònia. Vestia com sempre aquella americana, d’unes mànigues imperceptiblement curtes i uns pedaços als colzes que delataven que havia sigut de son pare, un jersei de quadres i coll de pic, probablement del germà gran, i una camisa de color beige amb el coll mal posat.
Era una tarda de dijous i vam estar passejant una bona estona mentre ell m’explicava coses sobre aquella zona, del perquè havia tancat tal indústria o el que es feia abans en determinat taller. Parlava amb coneixement sobre conflictes obrers, les vagues i les persones que hi eren. Sense que se n'adonés el vaig guiar en la direcció de Can Xaló. Quan vam arribar la portalada era oberta.
- D’aquí fins al mar abraça indústries Xalaux. La gran mare, "la fàbrica que fabrica les fàbriques". Ara és una mena de dipòsit- Bé que t’he de dir... són els dels catàlegs el del teu avi.
A la vorera del davant, hi havia uns nois agitanats. Un netejava agenollat una moto vespa preciosa. Eren els mateixos que recollien ferralla pels volts de la fàbrica, evitar-los s’havia convertit a un repte més en la incursió. Coneixia aquells nois i també coneixia aquella moto.
Un d’ells com intuint les meves reflexions va reaccionar. Ara era ell que em tornava la mirada escrutadora. Després va posar una expressió sorneguera. Portava la cara bruta. No gaire, així, només pel front, com si s’hagués tacat de greix. Vaig amagar la mirada però ell ja em parlava.
- Te gusta mi moto...?- quan aquell noi parlava mai sabies si preguntava o afirmava.
El Julià em seguia parlant tot ignorant-lo, fins que el noi, picat en l’orgull, va seguir. – Venga Julian ,compara-le una moto a tu novia...?- Va ser aleshores quan, el Julià va girar-se i se li va encarar. Jo restava a uns metres, ara ja no inquieta sinó desconcertada.
– Donde la has robado? - deia el Julia- por aqui no creo...
- que no paio, que me la dao el loco...? – senyalant Can Xalaux-
- Ya, claro... y el estara ahora en el Pacha de Ibiza - senyalant un adhesiu del parafangs- va home va!-
Pel que es veia, es coneixien. A poc a poc, el gitanet adoptava posat culpable i abaixava el to fins a fer-se inaudible. El Julià semblava estar renyant al noi mentre aquest contrarestava amb un seguit de justificacions improvisades que acabaven semblant disculpes.
El Julià va deixar la conversa i vam seguir caminant, ara en silenci. Estava una mica enfadat i jo vaig preferir no preguntar-li res sobre aquell noi, la moto, ni el “loco” que es dedicava a regalar-les.