Tothom té influències d’algú, els creadors descendim de creadors, podem transformar, canviar, modificar, però pocs inventen res. Posar Picasso com exemple, ja fa pudor, però ho seguiré fent: Ell deia que era una esponja que absorbia tot l’art de la història, i ho feia molt bé.“Els Referents” és una secció força personal en la que vull parlar poc de mi i molt dels altres. Es tracta d’una espècie de autobiografia artística a través dels meus referents.
1. Dibujos animalos.
Primer no dibuixava, no feia res. Només cagava i pixava. Mirava a la tele la programació del circuit català de TV2.
Recordo que era de molta qualitat. Feien obres de teatre en format de tele, amb l'Ovidi Montllor, Teresa Novell, el Luchetti i molts altres.
La programació infantil era exemplar. Editaven programes, com "Terra d'escudella" o "la Cucafera" molt interessants. Podies enviar dibuixos, i posaven música de Xesco Boix. Feien historietes amb ombres i paper "maché". També apareixia un atlètic Tortell Poltrona amb les cadires. Recordo que posaven una musiquetes oníriques, d'estil Pascal Comelade. Després, evidentment, veia el que jo anomenava "dibujos animalos", dels americans, (en hispano com marquen els preceptes).
També les dues sèries llacrimògenes japoneses, com no, "Heidi" i "Marco". Dels Teleñecos, només em quedo amb l'Epi i Blas. Obviaré els "Payasos de la tele" perquè d'aquests n'he seguit veient tota la vida.
2. Pàgines viscudes.
Els primers llibres només eren de dibuixets, després incloïen frases simples, cal·ligràfiques i grosses de l'estil "El Pep vol pa". A mida que passava el temps, frases i continguts es feien més complexes.
Eren anys on la il·lustració infantil a Catalunya vivia un bon moment i era protagonitzat com gairebé sempre, per dones. Recordo els personatges rodanxons de la Carme Soler, els de la omnipresent Pilarin Vallés, més allargassats, o els d'una dibuixant anomenada Fina Rifà.
L'editorial "La Galera" fou molt prolífica, editant contes de gran qualitat. La meva mare no em comprava Teos, doncs deia amb raó, que no estaven ben dibuixats.
Ara ja em mirava llibres amb més detalls, on sortia molta gent fent coses diferents. Els colors es perdien, i als meus llibres, prenia més importància el traç, la línia. Intentava entendres els petits acudits gràfics i les tires de la Mafalda, encara massa intel·ligents.
Vaig aprendre a llegir, i aquí arriba Cavall Fort, un referent per mi. D'aquesta revista que rebia mensualment a casa, recordo les vinyetes d'en Picarol (Ot el bruixot), les historietes de Madorell (Jep i Fidel) i les portades d'en Cesc. També em van introduir al còmic europeu, amb els personatges de Peyo. En castellà llegia el TBO i algun Mortadelo.
Aquella generació de nens i nenes, s'ens dividia en dos grups, els que llegien l'Astèrix, i els que llegíem Tintin. Jo era dels segons. No diré res que no s'hagi dit ja de Tintin. No descobriré ara el món d'Hergé.
De la mà del reporter pèlroig deixaba l'infància i m'endinsava al món de la novel·la gràfica, els personatges complexes, l'ambientació històrica i els guions elaborats. El cinema dels pobres. El novè art. El Còmic.
3. Un món perfecte.
Els Clicks de Famovil varen ser els primers amics. Segueixo pensant que és la joguina perfecte, de dimensions idònies, no són petits com els Legos ni aparatosos com els Madelman.
Els cliks responen al ideal de comunisme. Són tots iguals. Les úniques diferencies són la panxa i pentinat yeye entre sexes, i el color de la roba. La integració racial va arribar amb el grumet del vaixell pirata.
Poden mantenir-se de peu o asseguts en una superfície plana. Els seus moviments són bàsics i estan enfocats a funcions purament sexuals. Les mans uniposturals, els permeten aguantar un cubata o masturbar-se, indistintament.
Els clicks disposen d'igualtat d'oportunitats durant la seva vida juguetil. Poden acoblar-se infinitat d'elements que permeten exercir qualsevol ofici o identitat.
Posseeixen un univers cada cop més extens de vehicles i infrastuctures que abarquen tots els àmbits i èpoques. Una civilització paral·lela. Els clics ja compren cliks de quatre mil·límetres als seus putus nens clicks.
Jo em passava hores i hores jugant amb ells, i els sotmetia a les proves de resistència física i moral. Després, els posava en fila, i al comprovar que tots mantenien el seu somriure perenne i la mirada il·luminada, els deia :
"-algun dia amics, vosaltres conquerireu la terra"
