Andromedia (6)

(HD:Users:Desktop)
El meu primer viatge al barri va ser per anar al bar de la tia Elena.
Vaig baixar del sis en un carrer ample ple magatzems i alguns tallers foscos on se sentien sorolls percutius. Uns treballadors sortien de dins es rentaven els braços i feien broma entre ells. Era la seva hora d'esmorzar, al bar deurien estar enfeinats.
El establiment té un tendal verd i dues tauletes a fora. El vaig identificar perquè tal com m'havia dit la mare, al costat de la porta hi ha una xapa de refresc grossa, d'aquestes de publicitat.
Al entrar jo, els obrers asseguts s'havien girat com en una pel·lícula del oest. Un silenci que coneixia i m'incomodava una mica, com si valoressin si pertanyo als seus. Em vaig quedar a la porta, assimilant un baf de menjar i de tabac, tot barrejat. També arribava olor de vi provinent d'unes grans al botes en una paret lateral. La Tia Elena em va reconèixer mentre servia una taula. Em va venir a rebre molt efusiva, francament emocionada de veure'm.
-hooo carinyu! Si ca has crescuut! Valgam déu...ya era hora que vinissis, però si no havies vingut encara...que ja no dones petons bandarra? com esta la mara?- La Elena encara era aquella dona carinyosa. El seu marit, un home callat i timid també va sortir de la cuina eixugant-se les mans i es va acostar a saludar intentant invertir-hi tota la afabilitat de la que disposava. Em va posar una coca cola. La tia Elena parlava en català com l'avia però ho feia en una variant molt deficient i a vegades divertida. Em van presentar a una clienta, i em seguia parlant sense deixar de rentar gots. L'home m'oferia esmorzar i jo que no que no gràcies, i la tia Elena va començar a parlar del seu fill petit.
-El Julià ja acabat la carrera si...ha fet andropoloixia. Ara és a una runió, si és que no para..ja vuras quan et veixi...ni ta coneixerà...
Els vaig explicar que havia d'anar a industries Xalaux i aquí va intervenir el pare del Julià.
-Ah! tu vols dir can xaló! Jo te explico, te explico però...no... allà no hi trobaràs res que ja esta tancada.-
Es va iniciar una petita discussió sobre si hi havia o no activitat en aquell lloc. La dona de la barra semblava conèixe-ho i em va explicar com arribar-hi mentre em feia la idea d'haver d'anar pel meu compte. Aproximadament una hora després vaig sortir al carrer i vaig caminar una bona estona entre camions que feien esbufegar els frens. Tal com m'havien dit, vaig arribar a una avinguda ample que acabava al fons en un jardí enreixat amb dues estàtues a banda i banda. Devia ser el cementiri. A l'altra extrem del carrer hi posarem la fàbrica.

Per sistema

La màquina funciona mentre algú gasti. Quan compres tot s'activa. Consumir és el que fa moure les coses. Hem vetat els productes naturals i els mètodes artesanals. Ara tot esta regulat de manera que tot ens arriba en peces transformat dins un embolcall amb publicitat. Més fàcil de adquirir, arreu i a tot hora. Tanta sofisticació innecessària, apart de malmetre el nostre ecosistema, és la que ens proporciona el llocs de treball, per tant, d'una manera o un altre, tots acabem acceptant la formula. Fabriquem vint vegades més del que podrem arribar a fer servir mai, però preferim llençar abans que deixar de produir i perdre els ingressos.
L'obsolescència programada es va poder conèixer com una confirmació del que molts intuíem. Molts aparells duen incorporat un xip que determina el moment en que deixaran de funcionar. Estiguin espatllats o no. Les grans empreses van aconseguir proveir tot un sector de la població amb seus productes és va adonar que se'ls acabava el mercat, així que van decidir que els seus aparells no duressin tota la vida. Si ens duraven la meitat, ens en vendrien el doble, més barats i de menys calitat. Molts recordem la figura del reparador d'aparells i les seves frases: "no fabriquen la peça" o "et sortira més a compte un de nou".
La vida d'una persona de classe mitja s'ha acabat convertint en una equació. Un cicle de consum on determinades empreses ens venen un nombre determinat de productes obtenint x beneficis.
La clau és que l'individu participi de la producció obtenint uns diners que el permetin consumir del que fabriquen altres durant uns cicles determinats. No ens enganyem, tots som una mica esclaus en el capitalisme. El pròxim serà regular l'esperança de vida segons els interessi que durin els cicles. A mi tot això em posa una mica trist, i penso en la peli Blade Runner i en un robot que es revela i busca el seu creador per saber quants anys viurà. Metàfora de una especie humana amb data de caducitat. Com a les pel·lícules del futur, ens estem convertit en maquines programades per viure predefinits. Com deia l'altre, "eso és Matris".