El meu primer viatge al barri va ser per anar al bar de la tia Elena.
Vaig baixar del sis en un carrer ample ple magatzems i alguns tallers foscos on se sentien sorolls percutius. Uns treballadors sortien de dins es rentaven els braços i feien broma entre ells. Era la seva hora d'esmorzar, al bar deurien estar enfeinats.
El establiment té un tendal verd i dues tauletes a fora. El vaig identificar perquè tal com m'havia dit la mare, al costat de la porta hi ha una xapa de refresc grossa, d'aquestes de publicitat.
Al entrar jo, els obrers asseguts s'havien girat com en una pel·lícula del oest. Un silenci que coneixia i m'incomodava una mica, com si valoressin si pertanyo als seus. Em vaig quedar a la porta, assimilant un baf de menjar i de tabac, tot barrejat. També arribava olor de vi provinent d'unes grans al botes en una paret lateral. La Tia Elena em va reconèixer mentre servia una taula. Em va venir a rebre molt efusiva, francament emocionada de veure'm.
-hooo carinyu! Si ca has crescuut! Valgam déu...ya era hora que vinissis, però si no havies vingut encara...que ja no dones petons bandarra? com esta la mara?- La Elena encara era aquella dona carinyosa. El seu marit, un home callat i timid també va sortir de la cuina eixugant-se les mans i es va acostar a saludar intentant invertir-hi tota la afabilitat de la que disposava. Em va posar una coca cola. La tia Elena parlava en català com l'avia però ho feia en una variant molt deficient i a vegades divertida. Em van presentar a una clienta, i em seguia parlant sense deixar de rentar gots. L'home m'oferia esmorzar i jo que no que no gràcies, i la tia Elena va començar a parlar del seu fill petit.
-El Julià ja acabat la carrera si...ha fet andropoloixia. Ara és a una runió, si és que no para..ja vuras quan et veixi...ni ta coneixerà...
Els vaig explicar que havia d'anar a industries Xalaux i aquí va intervenir el pare del Julià.
-Ah! tu vols dir can xaló! Jo te explico, te explico però...no... allà no hi trobaràs res que ja esta tancada.-
Es va iniciar una petita discussió sobre si hi havia o no activitat en aquell lloc. La dona de la barra semblava conèixe-ho i em va explicar com arribar-hi mentre em feia la idea d'haver d'anar pel meu compte. Aproximadament una hora després vaig sortir al carrer i vaig caminar una bona estona entre camions que feien esbufegar els frens. Tal com m'havien dit, vaig arribar a una avinguda ample que acabava al fons en un jardí enreixat amb dues estàtues a banda i banda. Devia ser el cementiri. A l'altra extrem del carrer hi posarem la fàbrica.
