dissabte, 25 d’abril del 2015

Els Referents

24. El sector del metall.
Parlar de rock’n’roll és fer-ho de moltes coses. Un tipus de música que es va convertir en moviment social i que ha esdevingut mític i llegendari. Es pot considerar una cultura en si mateixa, o subcultura si així ho voleu, altres diran una forma de viure, però no es pot obviar que ha transcendit sobre totes les coses. En el món de la música evidentment, però també en el de la moda, la imatge i les relacions socials. El sexe i drogues del rock tot sovint hi han anat de bracet, signant la jamesdeaniana llegenda: Viu ràpid, mor jove i tindràs un bonic cadàver. El Rock‘n’roll s’associa bàsicament a la transgressió, rebel·lia juvenil i tants d'altres icones contemporanis així com als meus propis referents. També al "american style of life" i el gran negoci de l’espectacle, als Estats units el rock pot pecar d’exageració, excessos i total falta de gust. Globalment, no cal explicar gaire més, l'història del rock fa temps que és disponible a tothom.
El rock que personalment he viscut és el rock dels anys vuitanta i bàsicament el d’aquest costat de l’Atlàntic. Aquí es parlava de rock dur. Com primeres experiència, el primer imput que recordo és el d'aquelles quatre notes senzilles de guitarra. Probablement les del “smoke in the water”, encara que després se'm confonien amb d’altres. El segon que recordo són els texans, que preguntareu que hi té a veure. El sentiment indescriptible que sentíem posant-nos els texans nous hi té molt, a veure.
Els meus primers contactes amb la música rock són als concerts d’esquerres que es feien a Montjuïc. Hi anàvem amb pares i amics a passar la tarda. Hi havia paradetes i representacions gastronòmiques de molts països. Si la tarda s’allargava, cap al fosc, començaven a aparèixer colles de persones més joves que s’estiraven a la gespa, vestien desmanegats i desprenien fums d’olor penetrant. Venien a veure el concert que feien a la nit.
Tot i que com he explicat anteriorment, vaig començar escoltant una música que no té res a veure, la meva fou la generació heavy metal, un corrent musical que va colpejar amb força a la península. De les que anomenem tribus urbanes, el heavys eren la més nombrosa. Nois i noies de cabells llargs vestien caçadores texanes, botes camperes i complements de cuir negre. A vegades fins i tot malles. El meu amic David, amb el que fumava d'amagat, era un d’ells. L’acompanyava a botigues especialitzades on venien pedaços brodats amb els logotips de grups heavys, i que havies de aconseguir que la mare et cosís a la caçadora. També venien canyelleres de cuir amb punxes metàl·liques. Sobre una samarreta negra et transferien gran varietat de il·lustracions i portades de disc, totes provocatives, sinistres i gairebé satàniques. Entre d’altres, les més demanades eren les imatges a tot color del Edi, mascota dels Iron Maiden, i els excel·lents logos de Acdc i Motorhead a una sola tinta. La majoria de grups eren del nord d’Europa. A la península, tot i que hi havia Barón Rojo i Obus l’estil va acabar derivant cap al rock urbà amb els Leño i Barricada com a pioners. A poc a poc vaig anar descobrint que no tot era el heavy, i que dins el rock dur hi havia diferents estils i fins i tot cançons lentes i balades, que els nord-americans feien tant bé.
Parlar de rock és parlar de grans concerts. El meu amic David tenia un bon contacte en el món de la indústria musical que podia facilitar-li entrades per concerts. Ell tenia el contacte però no xicota, així que tot sovint, demanàvem als pares d’anar-hi junts. Els "Motor" al Palau dels Esports, Whitesnake al velòdrom, Metal·lica a la Monumental....Gràcies al David, he tingut la sort de veure en directe desenes de grups de renom.
Tornant a les festes a Montjuïc: Va ser allà on el pare em va comprar la meva primera maqueta punk, un fet significatiu que em van canviar la vida per sempre.
Amb ella vaig descobrir el directe de La Polla Records i els Kortatu, primeres espases del que s’anomenava rock radical basc. Aquest rock de proximitat, que en parlaré en una nova entrega dels referents, em va revertir altre cop cap a l’estranger amb una mirada més àmplia. Vaig conèixer la música de sala petita, per entendren's, força més especialitzada. Hi havia la música punk, el oi!, el hardcore, el garatge... Inclassificables matisos de rock dur, i milers de bandes menys conegudes però potser per això, més interessants.

dimecres, 15 d’abril del 2015

Andromedia (35)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Un dimecres vam anar amb el Julià a la Rambla del Poblenou. Ell era molt atent amb mi, crec que d’alguna manera, jo li agradava. Em va demanar que l’acompanyés a comprar un regal pel seu nebot, que feia sis anys. Vam entrar a una llibreria de vell i vam estar una bona estona mirant publicacions i tebeos. Hi havia piles de revistes i llibres de segona mà que estaven esgrogueïts i tenien a sobre cartronets doblegats amb el preu. A les parets hi havia pòsters amb actors, un del karateka aquell vestint de groc. El botiguer i un home amb barret comentaven un llibre d'intervencions extraterrestres – No sabem res! Res de res! Ens ho amaguen...ja fa anys que van i vénen a buscar coses aquí...a investigar saps? A agafar tot allò bò i endur-s’ho al seu planeta, però no ens ho diuen. – El Julià mig rient, va deixar dos còmics al taulell de fusta i el botiguer va anar a cobrar deixant l’home parlant sol. Al sortir me'n va entregar un i jo em vaig quedar sense entendre res. A la portada hi havia dibuixat un heroi emmascarat. - Però... i el nen? - vaig dir. - El nen? - va dubtar el Julià - ah!, no… això és per nosaltres. Per lo del meu nebot ara anem!-. Davant d’aquell equívoc ens va agafar un atac de riure. El Julià tenia coses molt divertides.
Unes porteries més enllà ens vam aturar a l’aparador d'una botiga de joguines. Vam entrar i vam demanar a la dependenta que ens suggerís un article. - Per nen o per nena? -va preguntar la dependenta. Després em va mirar i es va fer un silenci incòmode. - Tant se val... - va dir el Julià. Ella un xic descol·locada va treure una caixa d’una vitrina. A la capsa posava “Unidad de acción" i contenia un ninot de plàstic articulat. - Ara es venen molt- va dir. El ninot, completament inexpressiu, era una mena de soldat o pilot espacial i duia una granota amb una cremallera gruixuda. El meu cap va marxar d’allí i vaig començar a relacionar coses sense gaire sentit. Recordo que tot sortint amb el regal sota el braç, vaig preguntar al Julià si creia en els extraterrestres i en vam parlar tot caminant fins que, aturant-se a la porta d’una farmàcia, ell va canviar de tema - Ara hauríem de comprar ho teu, la teva mare em va dir que t’ho havies de prendre. Te'n recordes del nom? -.