Temporal

Querida mía,

Llevo dos semanas en Barcelona. El segundo día desde que llegué fui a un taller cerca de la ciudad donde una señora nos recluto a unos cuantos para trabajar en la feria de Barcelona. Se va a celebrar un evento muy importante, creo que de teléfonos, y vendrá hasta aquí gente adinerada de todos sitios. Somos mucha gente trabajando, vienen de muchas partes de España e incluso de ultramar. A veces nos vemos obligados a repetir tareas varias veces pues se hicieron malamente. Como decía padre, las prisas no son buenas. Eso hace que despreciemos mucho material, aquí no reparan en gastos. Con lo que tiramos diariamente, los primos del pueblo podría hacerse una caseta entera. Pienso mucho en ellos, seguro tendrían trabajo también, sin duda, son mejores que muchos aquí. Trabajamos mucho, a veces hasta catorce horas seguidas, parando apenas parar para almorzar. Nuestro patrón es un chico mas joven que nosotros arrogante como el demonio, i nos riñe de vez en cuando. Me gustaría hablarte de un buen futuro aquí, pero de momento no tengo mas noticias que esas. Para ser te sincero, no se hasta cuando van a contar conmigo ni el dinero que me van a dar, pero sepas que por poco que sea, volveré i te llevaré a cenar. Ten confianza en mi.
Te quiere,
                                                                                       José.
                                              Barcelona, Febrero de 2015.

Andromedia (34)

(HD:Users:Desktop:System)

Un dia vaig tapar la pintura i fumant un cigarret vaig decidir prendre la iniciativa per seguir inspeccionant l’espai i saber més coses de l’Andromed. Em vaig endinsar a un dels contenidors a través d’una obertura. A l’interior, una escala ascendia fins a una trampeta cap al contenidor superior. Per arreu hi havia caixes de tots els volums i materials ordenades dimensionalment formant curioses composicions. Hi sortien tubs i cables connectats i seguint-los per noves obertures, comunicaven amb aparells en altres contenidors semblants plens de caixes. Moltes estaven segellades amb cargols perfectament alineats que mantenien exactament la mateixa distancia entre ells. Algunes arribaven fins al sostre, altres eren petites com capses de llumins, però tots els espais i mesures semblaven guardar proporcions racionals.

Dins les caixes, ordenades, hi havia altres caixes i objectes repetits. Una era plena d’ampolles de vidre, altres d'objectes metàl·lics o peces de roba. Semblava un mercat d’inservibles. Hi havia una gran carpeta de cartó plena d'impressions, embolcalls i papers amb el denominador que tots eren de color verd. La recordo perquè, us ho ben juro, hi havia desenes de bitllets que en aquell moment em van semblar considerats com a brossa. Després hi havia l'olor, millor dit, les olors que desprenien aquelles caixes en obrir-se. Tots els objectes estaven nets i feien aromes químiques que feien pensar que s’havien conservat.
Mentre ho estudiava a poc a poc, anava sentint uns sons estranys, que de nítids i perfectes, semblaven artificials. Gemecs metàl·lics, o petits cops emetent ressonàncies que els prolongaven fins a l’infinit. Olors, sons i formes feien que a mesura que m'endinsava als contenidors, m’absorbís un efecte hipnòtic, una mena d’energia latent a l’aire. Mai m’havia preguntat si tot i trobar aparells i cables hi havia corrent elèctric. Potser la nau posseïa algun generador. Allà la llum tenia certa autonomia, es passejava entre les caixes i mai se sabia del cert quanta provenia del sol a través dels finestrals. Amb tot, m'en adonava que estava ben perduda allà dins. Havia reomplert els meus retoladors de tinta, així que vaig recuperar el costum d’escriure referències pels llocs, i descendint nivells vaig sortir de nou gairebé al nivell del sòl, a uns metres de distància d’on havia penetrat.