Els Referents

25. Murs lliures

Com moltes coses, tot va començar en aquell enllaç del metro. Bé no, va ser al vestíbul de metro Universitat. Els primers grafittis els vaig veure durant la febre del breakdance, d’això ja en vaig parlar. A mitjans dels vuitanta, grups de breakers van fer d’aquell vestíbul subterrani el seu punt de trobada i havien omplert totes les parets amb murals molt coloristes a l'estil de Nova York. Com un dia pretèrit se li va acudir a Elroy, ells escrivien els noms o àlies amb lletres grosses que complementaven amb alguns efectes. Algunes lletres anguloses s’acompanyaven amb reflexos o llampecs, altres arrodonides desprenien gotes com simulant liquitat. De tant en tant feien algun dibuix simple, però tot força sintètic i naïf. Amb un amic vam comprar un pot de pintura spray de la marca Felton i vam intentar fer-ho amb resultat nul. En un àmbit molt diferent, en una casa pairal, vaig conèixer un xaval d’ascendència americana que servint-se de retoladors o llapis feia alguns grafismes d’aquells. No sé gaire on havia adquirit aquell estil gràfic. Amb traços rectes dibuixava un home amb gorra, amb bambes prominents i mans fent símbols. Sempre he volgut dominar aquell estil i cal·ligrafia amb un spray a la mà però mai m’he n’he sortit. Cal molta fluïdesa i espontaneïtat amb el traç. Si dubtes un instant la pintura goteja.
Prop de casa, en un mur de plaça de les Glòries començaven a aparèixer aquelles pintades. Els feien aquells pioners que amb els anys he conegut, ”la old school”: el Cisco, el Inupié i el Xupet negre entre d’altres.
Parlo de l’any mil-nou-cents vuitanta-set aproximadament. Un amic tenia a la seva habitació un simple plafó de fusta a la paret on ell i els amics hi retolaven coses. Aquesta simple idea em semblava genial, era com tenir un tros de carrer a casa. Per anar-hi travessava l'enllaç de Passeig de gràcia per anar a buscar la línia verda, ara si. Un dissabte vaig observar amb sorpresa que la paret de l'esquerra s’havia pintat de blanc en alguns trams, i començaven a aparèixer diferents dibuixos i grafismes individuals de mida foli. Generalment eren de color negre tot i que alguns tenien dos o tres colors. En estudiar-los de aprop entenia com estaven fets. Havia descobert les plantilles, stencils en anglès. Una tècnica que et permetia reproduir un dibuix en sèrie sobre moltes superfícies diferents.
Allà i havia treballs d'alguns grups que en realitzaven però sens dubte les millors eren d’uns “Trepax” i anaven signades per un tal Frank, a parer meu, l’artista de grafitti més important a la ciutat de Barcelona. Molts d’aquells artistes pintaven sovint pel barri de Gràcia. Entre d’altres reproduïen dibuixos de còmics underground d’aquí com el Víbora, el Cairo, ja que eren en blanc i negre i molt gràfics. No vaig poder anar a l’exposició que els hi va dedicar a la sala Metrònom, però vaig fullejar el llibre Barcelona Murs i el pare em va acompanyar a una exposició que feien i que conservava aquella olor de pintura fresca.
En un taller graffitti impartit per Nico Nubiola i un component del grup muralista “Rinos” a l’Ateneu del meu barri, vaig unir-me a una colla que pintàvem i ens vam posar a confeccionar les nostres plantilles. Als carrers del meu barri aleshores, les úniques pintades que s’hi veien eren frases reivindicatives de grups sindicals, amb faltes característiques, i els murals de les associacions i partits que anaven legalitzant. Les indústries buides deixaven parets lliures. Val a dir que fins als noranta, els murals fets amb pinzell al carrer encara eren una forma molt estesa de fer campanyes polítiques i socials per part dels moviments d’esquerres. Jo i els meus amics ens vam posar a retallar plantilles i a pintar-les d’amagatotis pels llocs.
Ja en fa molts anys d'allò, però quan l’olor de la tinta et penetra per les foses difícilment se't deprèn. La desfermada passió pel grafitti m’ha durat sempre, es va fer extensiu al muralisme en general i vaig especialitzar-me. Almenys ho vaig intentar. Avui, sincerament tot em supera. No cal dir fins on ha arribat la idea. Ara centenars d’artistes d’arreu vénen a tenyir les parets de Barcelona, i alguns val a dir són tècnicament impressionants. El que ara enteníem com grafitti, ara es diu Art urbà, que és més políticament correcte i s’ha convertit en un fenomen mundial que aglutina moltes i variades tècniques creatives, fa moure diners i té les pròpies stars internacionals.

Andromedia (38)

(HD:Users:Desktop:System)
Durant aquells mesos havia adquirit una rutina. M’aixecava, embolicava alguna cosa de menjar i anava a la fàbrica, com si fos un obrer dels de tota la vida. Per primer cop en temps em sentia bé, segura de mi mateixa. Complia i em feia sentir orgullosa. El que en principi havia de ser un encàrrec temporal es convertia en uns hàbits que m’ocupaven el dia, tot i així, fins al moment no en treia cap profit econòmic. Aquest era l’únic aspecte que m’incomodava. Em vaig proposar encarar el tema però m’era impossible tractar l’Andromed com qualsevol altra persona. Hi havia dies que ni apareixia i quan ho feia no parlava gaire així que m’acostumava a la solitud.

Primeríssim pla que es va obrint. Els meus ulls em descobreixen al mirall rovellat d'un petit lavabo i observen els canvis. M’havia tallat el cabell ben curt i me l’havia decolorat amb aigua oxigenada. M’agradava, era diferent. Estava en forma. Si feia bon dia em passejava per l’exterior, i fins i tot feia una mica de gimnàstica. Entrava, preparava les pintures i em posava a pintar durant hores. Tot es convertia en exercici pels sentits. Era capaç d'orientar-me per les olors d’algunes àrees de la nau o per l’aire salat que penetrava per algunes finestres de la façana est. També podia saber l’hora en funció de com entrava la llum, calcular els metres pintats i els temps que trigava... coses així. No sé, m’havia fet al lloc. El moment menys esperat me'l trobava per allà remenant. De tant en tant m’oferia coses que devia intuir que necessitava i jo no m’atrevia a refusar. Sempre intentant facilitar. D'un contenidor ple de roba l’Andromed em va fer triar peces que pogués tacar. Transmetia autoritat, tot i així semblava guardar-me respecte, i això m’agradava. Volia pensar que em començava a acceptar com una companya. 

Una nit d’aquelles, a casa llegia el còmic que m’havia regalat el Julià. Els superherois eren joves que adquirien poders i vestien un tratge de cos sencer per no ser reconeguts. Lluitaven contra els malfactors i alhora escapaven de tothom. Ho vivien tot molt difícilment, amagats i en l’anonimat, presoners dels seus poders. Em vaig quedar dormint amb el còmic a les mans i vaig somiar. Arribava a la fàbrica i em trobava el Julià. Jo i ell començàvem a obrir caixes on hi havia objectes de la nostra infància que creia haver perdut i altres coses que havia fantasiejat tenir d’adolescent: una caseta de nines, un casc d’aviador dels de veritat, una trompeta. De cop i volta m’adonava que no estava amb el Julià sinó amb l’Andromed i que em mirava rient. M’adonava que jo vestia una granota com la seva i d’entre les cames em sortia un llarg tub elèctric que anava parar al seu entrecuix. Això em va alterar molt i em vaig despertar sobresaltada.