Tinc certa devoció per les terres basques.
No em refereixo a aquest emmirallament de molts catalans cap a la forma de fer-se valer que tenen, a aquesta fermesa que ha aconseguit que Euskadi i Nafarroa tinguin un estatus polític i econòmic millor al nostre. No parlaré d'això, doncs, tampoc és aquest un blog de política, però no negaré, que alguna cosa hi deu tenir a veure.
El motiu de la tant sana enveja és el criteri que tenen en qüestions estètiques.
Un sentit perenne de bon gust. La creativitat dins l'ordre natural. Si us fixeu en l'art basc i en la seva important tradició gràfica, observareu aquesta constant mirada al primitivisme, als orígens i la terra. Un art orgànic, no lleuger com una fulla si no robust com un tronc. Un art de composicions ordenades i contundents, de contrast entre matèria i buit. Poc donat a gradacions, és un art de tintes planes. Un art verd com la herba, roig com la sang, blanc com la llum, i negre com el carbó.
Vull parlar a tall d'exemple, de la concepció del paisatge natural a Euskalherria. A l'igual que els britànics tenen un alt sentit de la conservació. Saben adaptar-se sense perdre una tradició material indispensable per qualsevol poble. Gairebé mai obliden els quatre pilars de la civilització euskaldun: La fusta, la terra, el ferro i la pedra.
Transportem-nos visualment a la vall de Baztan. Mirem un petit turó arrodonit i imberbe, on quatre ovelles juguen amb un núvol. Més avall apareixen prats naturals, i entre ells, boscos densos i d'un verd molt fosc. A mida que baixem la mirada, amb filats es retallen nous prats, ja domesticats, que ofereixen noves tonalitats de verd i per on pasturen vaques. A baix, vora el riu, apareixen les primeres mostres de civilització, l'arquitectura típica d'aquí, ja sabeu, les bigues diagonals, la pedra i les porxades. La carretera asfaltada amb les senyalitzacions necessàries sembla la única concessió al temps. Mireu la plaça del poble, amb la glorieta forjada i els bancs robusts de fusta. Vegeu els arcs i frisos esculpits. Aquesta unitat tipogràfica en els rètols. Mireu les balconades plenes de flors i els colors de la ikurriña. Tot plegat un paisatge fabulós i fantàstic, tret d'un conte o d'un dibuix infantil.
A mi m'agrada inventar-me la figura còmica del inspector de ètica paisatgista de les terres basques. Un personatge imponent de cert caire estalinista, un inspector arbitral, que faria la ronda amb tres nois cepats i un camió.
La gent, el veuria observar el entorn amb un silenci tallant, i després parlaria als nois. El diàleg aniria més o menys així:
- Aquests contenidors de colors, els encabirem allà que son igual d'accessibles. S'haurà de fer espai, però no emprenyen. A l'entrada del pobles he vist uns pneumàtics vells...pregunteu que en pensen fer. El rètol del supermercat sobresurt massa i ja ho haurien de saber, carregueu-lo...i torneu-li dir a la senyora Maria que estengui darrera, però no sigueu durs.
-Senyor, a un dels contenidors hi ha una pintada amb esprai. També l'esborrem?
- Ja hi era l'altre dia. La veritat, no és del tot lletja, i el seu sentit tindrà no? deixeu-la, cal estar obert als nous temps!
Després enfilarien de nou carretera amunt, seguits per el camió, sempre carregat de tanques desmuntades, rètols de hotels, trossos de uralita i omberel·les de la Coca-cola.
