dijous, 25 d’agost del 2016

"La Religió de l'esbarjo" de Simon Würfel. Fragments.

-Es pot saber en què estaves pensant?
El subjecte és Otto B, treballador del sector metal·lúrgic, de trenta-set anys. Treballa vuit hores diàries i cobra un sou mitjà. Un treballador tipus dels que en trobem centenars a les nostres ciutats. (...)
El seu cap d'àrea l'ha renyat per un desajust a la fabricació. No ha comprovat la totalitat dels cargols que havia de comprovar.
"En què estava pensant?"Aquesta pregunta li ressona al cap durant la resta de la jornada. La mateixa que li havien fet a l'escola quan es distreia, la que li feia la seva mare quan s'oblidava de comprar alguna cosa.
- Doncs no ho sé, sincerament em vaig despistar- Otto mai sabia que respondre. En aquests moments se sentia malament, com si fos el seu cervell que tingues quatre cargols fluixos.
- Cal estar pel que s'ha d'estar- li deia el seu cap a l'empresa i això a la fàbrica sí que ho sabia tothom. És el que havien escoltat a l'escola o a casa. Temps, resultats, despeses i guanys. Producció i diners. La seva obligació.
El departament de personal de l'empresa X ha ofert a Otto el servei del doctor Ludo Meister, tècnic sanitari amb la funció de garantir una bona adaptació psicològica al lloc de treball i una correcta sintonia relacional dels treballadors.
A la consulta, Otto no acaba de saber donar resposta a la pregunta i comença a donar voltes a la qüestió. Ludo Meister l'acompanya en les seves reflexions ajudant-lo a interrogar-se.
- Si no pensava en el treball, de forma lògica, pensava doncs en allò que no és treball. En tot allò que no són obligacions.
- En aquells fets que tenen lloc en temps lliure, és així?- assenteix el doctor Meister- Et proposo que és en aquest temps d'esbarjo quan hi hauries de pensar en aquestes coses. Una correcta ordenació dels pensaments permetria pensar en l'esbarjo durant aquest temps d'esbarjo i d'aquesta manera viure'l més intensament. Alhora aquest descans permetria un millor rendiment i optimització de la vostra jornada a la fàbrica.
Ja tenien els primers fruits, una primera resposta. Quan havia d'haver comprovat els ajustaments, el subjecte pensava en el seu temps d'esbarjo.
-Seguim doncs
Que ocupava la ment del subjecte durant el temps d'esbarjo? Moltes coses.
-Que fas durant les vacances Otto?-
El subjecte disposa de dos dies setmanals i vint-i-quatre dies de vacances durant l'estiu. Els comparteix amb els pares, una colla d'amics i alguna relació sentimental de caràcter ocasional. Inicia un relat vague de les seves últimes vacances. La resposta es desplega en excés, les explicacions són masses, així que Meister canvia la pregunta.
- El dinar. Quant temps tens per dinar Otto?
- Dues hores.
- Bé. Explica'm que fas aquestes dues hores.
- Dino, descanso...
- És necessària més concreció. Diguem-ho tot. D'ençà que surts. Jo apunto.
- Surto, vaig caminant a casa. Pel camí miro algunes noies. Surten de la universitat a aquella hora... Un cop a casa em poso algun disc de música i em preparo alguna cosa de dinar. Després...a vegades em comunico amb la meva xicota o el meu pare, per parlar una estona....
-Després...?
-Després... Fumo. Veig la televisió...i bé, a vegades em masturbo. Dues hores no donen per gaire més.
El doctor Meister observa la seva llista i procedeix a simplificar-la. Algunes de les accions d'Otto podrien associar-se entre elles.
Entre el fet de mirar les noies pel carrer i masturbar-te després hi veig certa relació, no és així?
- Durant tot el mati no en veig de noies...- es justificava l'obrer.
- Això seria una cosa. Les ganes de parlar amb algú, trucar a la família, no hi té res a veure, podria ser un segon grup de coses. Al menjar i en fumar experimentes coses semblants, això podria constituir un tercer grup. Finalment, veure la televisió i escoltar música constituiria un altre grup.
El doctor Meister semblava jugar un solitari sobre el seu escriptori. Un, dos, tres...i quatre. Quatre coses.
Otto havia arribat a alguna cosa, no sabíem ben bé què, però a alguna cosa. Havien fet química del pensament, havien aconseguit separar quatre elements que la natura barreja contínuament. Otto ja tenia la seva resposta.
El següent dia que la mare d'Otto va preguntar-se que devia estar ell pensant, de forma orgullosa li va respondre.
- Quan jo descanso només faig que pensar en quatre coses: En amor, en art, en sexe i en el vici.
- Ah.. Si?- respongué la mare- Aleshores... Quan dorms?

"Freizeit-Religion" (1954) Traducció de l'alemany d'Albert Tarrés. (Fragment)


Altre cop era divendres.
M'havia passat la setmana treballant, cedint el meu temps a la factoria, esforçant-me per ser útil, i ho feia content. Després anava amb la família i feia bondat. En realitat ho feia per deixar de fer-ho, és a dir, el que m'agradava era alimentar la sensació que tenia els divendres. La sensació d'haver acomplert, de prendre'm el meu temps amb total mereixement. La tarda del divendres era un compte enrere desenfrenat fins al cap de setmana. L'hora de plegar era com un salt al buit. Del tot al res en qüestió de minuts. Del treball a l'oci. Sortia de la factoria amb els companys tot gesticulant, cridant o cantant en estat d'eufòria. Eren les portes de l'esbarjo i tothom estava content.
Tenia tot el temps per mi, per pensar, per fer tot allò que volgués. Els meus jocs, les meves foteses, les meves coses.
Sempre apareixien a l'hora de plegar. A vegades venien dues a la porta de la factoria, a vegades el venien a buscar a casa totes quatre, però mai anaven soles. Passava tot el cap de setmana amb elles, elles estiraven de mi, m'obligaven a fer coses no sé com dir... Visitar restaurants, anar darrere les noies... Una deia d'anar a ballar o anar veure obres artístiques... Em treien tot el temps, encara que per ser sincer, jo em deixava fer. En el fons depenia de la seva companyia i no sabria imaginar-me el cap de setmana sense elles. Tampoc creia tenir gaire opció, és a dir, elles eren més. A vegades actuaven dues alhora i jo ja em despistava. Era difícil escapar, sempre em trobaven, em marejaven entre les quatre i després reien de mi.
Sempre m'abandonaven el diumenge a la nit, cansat, buit i una mica trist. Em sentia utilitzat, enganyat, m'havia entregat a totes quatre i les quatre s'en havien anat. Durant la setmana, amb el treball ho oblidava tot, però a mesura que es tornava a acostar el divendres, tan sols desitjava tornar-les a veure.
A partir del treball amb el doctor Meister, vaig començar a comprendre que, com en el treball, no es pot estar per tot alhora. Jo era una agulla al rellotge i senzillament, no podia estar en totes les hores a la vegada. Calia estar en una cosa a la vegada i després en una altra, però no podia pretendre estar-hi al mateix temps.
Va ser a partir de les sessions amb ell que tot va començar a canviar. Quan tornaven les coses, jo em decidia per una i la triava. M'entregava només a ella, mentre veia de reüll com les altres patien gelosia i també volien venir.
"Després", els hi deia. "Primer surto amb una i després amb una altra, així quan em tingueu, em tindreu sencer per vosaltres soles."
Els hi va costar un temps assimilar la nova situació. La que venia amb mi, se sentia desprotegida i tímida sense les seves amigues. Soles eren una altra cosa, més assequibles, més vulnerables. Vaig anar coneixent-les d'una a una mentre les altres espiaven des de la distància.
Sembla que ara em respecten més, i estic segur que jo també a elles. Ja no em marejo, havia après a jugar. Diguem que em prenc la batalla més tranquil·lament, amb els meus temps, com en aquells
jocs d'estratègia. Penso les jugades, aposto fort i m'arrisco. Tot a una"
Otto B.
"Freizeit-Religion" (1954) Traducció de l'alemany d'Albert Tarrés. (Fragment)

dijous, 4 d’agost del 2016

Andromedia (51)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/52)
El senyor Abdó em va deixar a la porta de la vella impremta de Gràcia i es va mirar la façana amb posat seriós.
-Jo no hi entraré, ja m'hi vaig acomiadar fa uns mesos - va dir- Està força net però cal acabar de buidar-ho. Hi ha algun moble que està bé. Si vols conec gent als encants... També hi ha un parell de coses que us van portar fa uns anys, tu mateix, ben vostre és- Em va entregar una clau daurada amb certa solemnitat i es va acomiadar de mil formalment. La vaig introduir al pany de la gruixuda porta metàl·lica que de petita veia molt més grossa. En obrir-la amb alguna dificultat, una bafarada d'olor em va transportar a la meva infantesa. Un cop havia marxat el pare, hi havia anat sovint a fer companyia a l'avi. Aleshores treballava de forma mig encoberta en petits encàrrecs que li arribaven per correspondència certificada des d'Amèrica. Qui sap si del senyor Xalaux. Era el que anomenaven "els manuals" uns llibrets curts que l'avi per distreure'm, em feia comprovar un per un.
-Vigila que totes les lletres estiguin a lloc- em deia l'avi amb un somriure sota el nas- a vegades alguna s'escapa.-
Aquells llibretons em resultaven molts fàcils d'interpretar tot i no tenir gaires dibuixos i allò em distreia. Un cop al mes, davant la porta aparcava una furgoneta petita però robusta i en sortia un home pèl-roig que hi carregava els llibrets. Me'n recordo perquè duia una granota molt maca amb detalls de colors.
No vaig saber accionar la llum, però s'hi veia força bé. Al vell local de l'avi s'intuïa on havien estat situades les màquines doncs hi havia zones on les rajoles no estaven desgastades. A la paret esgrogueïda s'hi dibuixaven contorns de pols i forats on hi havia hagut estanteries i armaris. Encara hi havia el moble de calaixets encastat a la paret, encara que hi faltaven alguns. A la part superior hi havia un altell, i al fons, el petit però entranyable pati amb quatre testos deshabitats i on ara m'imaginava l'avi escoltant al nen Xalaux mentre fumaven. Vaig ficar el cap al què quedava del petit laboratori de parets de rajola blanca i al magatzem de tintes, amb el terra tenyit de taques i aquella olor que set quedava als narius.
En un racó de l'espai i havia un misteriós volum angulat cobert per un llençol. A sobre, una cartolina on hi havia escrit. "Per l'Àlex".
Vaig retirar el llençol, i en trobar-me amb una caixa vaig esbossar un somriure irònic que només entenia jo. Era de cartó marró, i duia imprès un logotip registrat amb forma de poma mossegada. La vaig obrir tan bé com vaig poder. Estava molt reforçada. A dins hi havia un aparell, una pantalla i un teclat de botons per escriure. Es tractava d'una fabulosa computadora gràfica. Me la vaig mirar meravellat, com l'arqueòleg es mira l'entrada d'un temple inexplorat.