(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Algú mirava des de la gran vidriera. Estava assegut temeràriament sobre l'ampit, però en una postura que sembla molt còmoda. Unes poderoses cuixes l'aixequen i salta al interior. La sola reforçada d'unes botes colpeja el terra fent esclatar en bocins fragment de vidre sospesos a l'aire. Les cames s'alcen de nou i s'endinsen a un interior fosc. El soroll ressona i ens descriu uns passes serenes però fermes i regulars, que es dibuixen a la foscor.
Necessitem etiquetar, i quan no podem fer-ho ens inquietem. Allò inclassificable sempre infon respecte. De nou els peus s'aturen davant la porta d'un muntacàrregues enreixat, sobre el qual i entra un fil de llum. Sembla atrotinat. Hi ha un terra de xapa brut amb formes en relleu. Poc a poc i amida que puja, escletxes de llum dels pisos superiors es passegen linealment per un cos deixant veure fragments. Com en un escànner. Tan sols s'ens permet veure detalls. Un pedaç de tela cosida, uns botons metàl·lics a l'abdominal, nous recosits a les mànigues, una cremallera vertical i uns dits que l'arrosseguen fins deixar-la tancada just aturar-se l'ascenció. Un vestit estrany. Surt de la cabina. Es dirigeix cap a una sala il·luminada per un gran forat al sostre, Un pla contrallum ens dibuixa una silueta atlètica i imponent. Allà s'atura i aixeca el cap mirant el cel. Ara la llum incideix al rostre. Una mascara grega. El coll dret, la mandíbula i el nas semblen units per invisibles línies que limiten pura geometria.Ve a ser un d'aquells actors que sempre queden bé, "omplen el pla" com diuen els de fotografia, el seu sol silenci pren el protagonisme i senzillament, te'ls mires.
Les telesèries ja feia anys que eren plat de la casa. Les més habituals eren les de nissagues familiars i empresarials, més aviat lentes i de gran acceptació entre la gent gran, liderades per la mítica "Dallas". Després hi havia les series d'agents especials i mercenaris en general ("Angeles de Charlie"), que al principi eren bones però després van acabar amb productes de serie B que tot i tenir tenir massa acció i estaven destinades a un public gairebé infantil. Les series històriques i d'humor eren més coses dels anglesos, i les de ciència-ficció eren una rara avis.
Per la franges d'edat intermitges van aparèixer els serials de grups humans. Tot i que podien arribar a incloure a grups de veïns o estudiants d'una acadèmia de ball, les de més èxit van ser les que anomeno "funcionarials": series sobre treballadors o becaris de classe mitja en comissaries i hospitals, com "Hill Street Blues" o aquella del St. Eligius. Grups humans que es movien en relacions més que professionals.
A mi, com m'agraden les de investigacions, la meva preferida sens cap tipus de dubte era "Magnum p.i.", el detectiu de Hawaii, que tot i ser un sol protagonista estava envoltat de una colla de secundaris molt interessants i treballats. Cada capítol era una afer independent que començava i acabava, de manera que no passava res per perdre-te'n un. Uns tenien un caràcter més seriós, altres amb més acció, i altres capítols eren més còmics. Tots eren diferents i es pot dir que era una serie per totes les sensibilitats i gustos.
La primera dècada dels dos-mil va ser la de les telesèries. Les sales de cinema anaven una mica a la baixa i amb elles el sector en general. Les productores nord-americanes ja s'adonaven que a falta de cash, els espectadors s'havien passat a la tele, videojocs, videoclubs i sopars guarros en el confort de la llar. I com que, aquests se les pensen totes, varen optar per fer produccions igual de cares que els pel·lícules però més a llargues, i administrar-les amb càpsules setmanals a mode de sèries a la tele de pagament. Ara per ara, la idea els acabaria donant més diners que l'exhibició en sales de films de dues hores. Les series tenien un guió més o menys establert, certa continuïtat i un ventall temàtic que s'obria força amb guions força bons i experiments com "Lost", tot i que les de lluites de poder, les d'acció i les d'hospitals han seguit tenint molta tirada.
Un dia vaig fer un descobriment. Sopava. Era tard i feia zapping. Em vaig quedar amb una serie o peli d'aquelles de policies. Semblava entretinguda. Hi havia un que havia faltat a la seva obligació perquè era ludòpata. Això provocava reaccions entre els personatges. Hi havia hagut un assassinat i tots l'investigaven i es feien preguntes. Al primer moment pensava que era una pel·lícula dolenta més de policies igual que les altres, però poc a poc m'adonava que no era així. Allò..era interessant. Era una serie sobre detectius especialistes en buscar proves, la policia científica, o "C.S.I", tal com es titulava a la serie.
Vaig seguir -la altres dies fins que mica en mica vaig acabar simpatitzant amb els seus protagonistes, cervellets en constant funcionament liderats pel Grissom, un doctor garrell de grans frases lapidaries que tancaven els plans. Es passaven hores en confortables laboratoris de parets de vidre i llums fredes, barallant hipotètiques maneres de matar que després les imatges reproduïen explícitament i sense estalviar-se la sang.
L'autòpsia del cadàver, l'anàlisi de proves, i les recreacions experimentals dels assassinats estaven treballades com a clips, amb gran precisió i profusió de plans detall i donant importància a la música, que sempre era bona. Els crèdits eren amb "The Who". Aquests plans macro on et mostraven detalls rellevant dels objectes i les coses s'han convertit en el segell personal de "C.S.I."
Incidint amb els detalls no puc deixar de citar un dels meus capítols preferits on Grissom s'enfronta als "crims de les miniatures" on la assassina reprodueix l'escenari del crim en maquetes de perfecció irreal. Si ja de per si els plans detall són un dels trets distintius de la serie, ara les lents macros treien fum.
Ja des de aquell dia, i a mida que anava mirant diferents capítols m'anaven sorprenent petites coses. Sempre passava a les Vegas, eren d'allà, i hi havia una mirada critica a la ambició i superficialitat que caracteritza la ciutat. Tot i que tots els protagonistes eren força guapos, no eren personatges plans ni encasellats en els prototips que tant teníem assimilats. Per exemple, cap dels homes era especialment dur ni musculós, i tot i participar incomprensiblement de detencions, no eren grans homes d'acció. Tenien mostres de debilitat i fins i tot de sensibilitat. En un capítol un d'ells plorava. Un altre tema era el de les dones. Aquells dies esperava que a la estupenda policia rossa li haguessin assignat rol eròtic, però no, no era així. Es tractava d'una serie paritària on les dones eren tractades exactament de la mateixa manera que els homes. Són detalls tots aquests que poden semblar irrellevants però us asseguro que no es donaven a les series policials fins aleshores.
Evidentment, com a contrapunt reconec que és gairebé una serie de ciència-ficció. Una agradable mentida, pura fantasia vestida de quotidianitat: Si és veritat que sovint hi ha assassinats cruels i injustos a les Vegas, la veritat és que cap policia del món invertiria tants recursos per investigar un sol crim de un desconegut. No hi ha bases de dades tan amplies i probablement les tècniques de detecció de proves no siguin tant desenvolupades.
Ve a ser com amb ho de les imatges: converteixen una feina tan lletja com buscar merda i inspeccionar cadàvers, amb un exercici de pulcritud, gust i precisió digna de la Bulli foundation.
