Dibuixos elèctrics

Quatre gargots com reminiscències del gènere negre. Una persiana baixada, alcohol i canons amb totes les connotacions freudianes que volgueu.

Ex-libris 16

Andromedia (10)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Això de les grafies ve de lluny, gairebé no recordo quan va començar. Vaig tenir una infantesa en certa manera especial, vaig sentir dir a algú que era "per lo del pare". Tenia un petit grau de dislèxia i visualitzava algunes lletres a l'inrevés. Em va costar molt arribar a escriure bé però en canvi em resultava massa fàcil fer-ho malament, així que omplia fulls de línies que només entenia jo.
Poc a poc va començar a deixar de ser un problema per convertir-se en una estranya habilitat. A Alemanya, podia escriure paraules amb la meitat de les lletres, barrejant inclús la llengua d'allí amb la que parlàvem a casa. Això agilitzava la meva escriptura a l'hora de prendre apunts i els estudis em van començar a anar bé. Gairebé sense voler-ho vaig evolucionar una taquigrafia pròpia. Les lletres s'anaven acostant fins enganxar-se i com més ho feien, més clarament les visualitzava jo i més llegibles em resultaven. Em vaig adonar cada una podia tenir varies posicions i sentits diferents i que el fet de invertir algunes grafies podia tenir un significat per ell mateix. Això vaig fer també amb punts, comes, accents, qualsevol dels signes de puntuació que coneixia i altres inventats. A efectes pràctics em permetia, per exemple, escriure la paraula "vaixell" amb la meitat dels espais, i a la vegada incloure en la paraula algunes propietats senzilles del concepte, per exemple, "vaixell petit" o "vaixell-petit-antic". 
Al cap dels anys les meves lletres es solapaven i juxtaposaven, i ja reposaven jerarquitzades en més d'una línia. Les paraules tenien entre elles certa continuïtat i harmonia gràfica en la seva morfologia enrevessada i complexa. Tenia un mestre japonès que se les mirava artísticament i li agradaven molt. Ell va ser qui em va animar a traçar-les sobre papers grans i participar de una mostra escolar. Ja a Barcelona les vaig començar a fer sobre teles apaïsades i rulls de diferents colors. Vaig fer exposicions en alguns bars i a una torre de Vallvidrera l'any setanta-dos. La gent s'he les mirava i les resseguien amb els dits. Es pensaven que era quelcom decoratiu. Els hi deien "sanefas" quan només jo sabia que eren frases o versos. Vaig arribar a participar en una exposició a la galeria Sobrer on les vaig fer sobre llargs taulons de fusta. Aquesta va triomfar força.- Muy modernas-deien-muy modernas...-.

L'excel·lent

Aquest mati hem fet això d'anar a Barcelona, un mar de propostes culturals i si es saben buscar, entre elles algunes exposicions, retrospectives i homenatges de gran qualitat. Barcelona, capital cultural engendradora de grans individualitats catalanes i universals és expositor de moltes d'aquestes aventures, fins el punt que tendeixo a pensar que culturalment la ciutat es divideix entre els que cuinen i els que mengen. La historia de un projecte que neix a partir de cero fins a assolir l'excel·lència universal i els elogis dels japonesos és una gran història que acaba bé. El guió clàssic del somni americà o del "com es triomfa a la vida", pel·lícules que ja hem vist, no per això menys gratificants quant les protagonitzen la humilitat i l'esforç. Pensareu que faig jo anant a trobar l'art en l'èxit i les pagines de revistes, enlloc de observar l'art popular i quotidià, però quan aquestes personalitats o projectes es mantenen pròximes i aconsegueixen agradar al món sense deixar de ser si mateixos, desperten una admiració que es debat amb la (mai millor dit) sana enveja.

Hem anat a veure una exposició sobre el Bulli i el cuiner Ferran Adrià al Palau Robert. Molt ben feta. Explica la historia del restaurant de Cala Monjoi i la seva evolució cap a fundació. Tècnicament excel·lent i molt ben documentada il·lustra el camí d'un simple restaurant cap a una icona mundial de la cuina, paral·lelament al de Ferran Adrià de "currante" a millor cuiner del món. Un recorregut per els primers anys del restaurant d'un matrimoni alemany amant de musculosos gossets fins a la coronació de l'equip d'Adrià. Tot a través de fotografies i altres papers que circulaven per les taules (factures, notes, cartes de plats, bring stormings i quaderns d'apunts) així com de esquemes  pedagògics de creació culinària a partir de la simplificació de plats. Una part parla del reconeixement de la cuina mundial en forma de premis i la projecció mundial del Bulli a tots els nivells, i una altra de la decisió, l'any 2007 de tancar el restaurant en el seu millor moment per convertir-se en una fundació experimental que no tothom acaba d'entendre. Tot plegat mostrat explicat de forma molt gràfica i pedagògica amb amplitud de recursos expositius.
Bé, el cas de Ferran Adrià, trenca motlles. Un tipus senzill de llenguatge planer que, tot i ser considerat el millor del món en la seva disciplina, no deixa de ser l'individu normal que em vaig creuar un dia, (es clar) prop del Mercat de la Boqueria. Que voleu que us digui, el tio em cau bé i confio en ell, tot i que entenc que la cosa grinyola. Adrià no pot assolir encara la categoria de popular i autènticament universal doncs les limitacions de l'art culinari el tanquen en una elit, com en els temps que només l'aristocràcia tenia accés a la pintura o la música. Si és veritat que Ferran Adrià posa sempre l'accent a la petita cuina de casa, la única veritat és que la seva aportació, de moment, no ha arribat a tothom.
Si preguntem a un jove que és el Bulli, probablement es referira a un restaurant prohibitiu on va anar el tiet una vegada quan li anava bé l'empresa, i estic del tot segur que Ferran Adrià i els seus no volen ser recordats com això.
Nosaltres no varem anar al Bulli. Els plats eren cars i la llista d'espera molt llarga, i tot i que evidentment no hi ha cap necessitat, a mi m'hagués agradat tastar aquell seguit de gustos i textures que et presentaven un darrera l'altre.
Per la gent com jo l'exposició ens ha dedicat un dinar virtual. Podem asseure'ns a una taula quadrada on es projecta en zenital un àpat al Bulli, amb tot el seu ritual. Unes mans de proporció natural serveixen el vi, canvien els coberts, porten els plats, ens els descriuen i els preparen. Unes altres mans que simulen ser les teves el fan desaparèixer amb la tècnica i el ritme adequat. L'efecte és completament aconseguit i pots arribar a sentir-te Pascal Henry, menys en els sentits del tacte i el gust, que per ser aquí els més importants es senten profundament estafats.
Respecte el tema de la  fundació intento imaginar que volen fer ben bé. Jo crec que experimentar amb tècniques que permetin fer cuina de qualitat atractiva, practica i a l'hora que accessible i econòmica. Potser la utopia futurista de Ferran Adrià sigui una mena de cadena de menjars ràpids de alta qualitat alimentaria, adaptant geogràficament la matèria primera. Així com molts artistes populars han acabat treballant per les elits vull pensar que el nostre cuiner acabarà fent el procés contrari.

Els Referents

19. El mal camí.
Primer em pensava que el cinema negre es deia així perquè era en blanc i negre. Ja veieu que senzill. Si la vida infantil i pre-juvenil era de colors, el blanc i negre era el de les coses serioses, les coses de grans. Recordo les pel·lícules nord-americanes de "sesión de noche" els dissabtes a la nit, on sortien aquells actors que eren molt importants. El Humprey Bogart, l’ Edward G. Robinson i James Cagney a "enemic públic". No entenia el guió aixi que em quedava amb les seves ganyotes, la musica de vents i la ambientació. M'atreien les que passaven a Nova York o a una altra ciutat que es deia Chicago i era com Nova York. Amb els còmics de blanc i negre venia a ser exactament el mateix. En algunes històries els protagonistes anaven amb boines o barret d'ala ample, que duien lleugerament tort i projectava una ombra que els amagava els ulls. En aquelles històries es feia de nit o entraven en interiors, i la foscor envaïa l'escena. Dominava el negre i era la llum la que dibuixava les figures amb contrastos brutals. Els detectius bevien whisky sota un llum d'escriptori, una femme fatal cantava sota el focus d'un escenari. Mentre, en un moll hi ha un personatge recolzat a cotxe arrodonit, sota la llum d'un fanal. Espera un carregament il·legal, vesteix gavardina i du aixecades les amples solapes, entre les que s'eleva el fum d'una cigarreta. Tota aquella iconografia tan utilitzada dels anys trenta m'agradava. 
El cinema nord-americà aconseguia, un cop més disfressar les misèries, presentant alguns malfactors com caràcters carismàtics entre la maldat i la noblesa, al  igual que havien fet abans amb alguns pistolers del salvatge oest, per tal de proveir-se de llegendes històriques que mai van tenir.
Ja fossin bons o dolents, tant els gàngsters com el Marlow de torn eren personatges elegants i misteriosos a la vegada que cínics i temibles. Aquests modals d'homes durs propers a l'arrogància va acabar relacionant-se anys més tard amb els bad boys de barri, fatxendes que també fumaven recolzats a una moto amb les solapes aixecades, però això és una altra tema. 
A mitjans dels vuitanta, uns amics dels pares, van posar la pel·lícula "Taxi Driver", i van convence'ls que jo la podia veure. Potser si que la peli em va causar massa impacte, en tot cas sempre els ho agrairé. 
Anys més tard als cinemes de reestrena vaig veure films de la màfia italiana sota els ponts de brooklin. "Erase una vez américa" i algunes d’aquestes. Poc a poc, vaig relacionar el seguit de pel·lícules que m'agradaven, i vaig posar noms a Martin Scorssese i al actor Robert de Niro. Ells i uns quants més retrataven el crim organitzat i la vida quotidiana dels gàngsters dels setanta. Atracadors, presos, traficans i policies corruptes. A partir d'aleshores i en moltes d'altres pel·lícules vaig conèixer també a Harvey Keithel, Al Pacino, Joe Pesci, Tim Roth i tots aquests actors que són tan bons quan fan de dolents. Ningú millor que ells per posar cares a la història criminal d'Amèrica. D'inspiració no els falta.

Andromedia (9)

(HD:Users:Desktop)
El gran cos central de la fàbrica emergia al fons entre un bosc de edificis irregulars i més baixos. Podia veure's gran part de la façana nord. Seguia imponent tot i que el mite sempre cau una mica: Les finestres eren com retícules escapçades. Molts dels vidres faltaven dibuixant formes diferents de reflex i foscor, com en aquells jocs gràfics on has de trobar composicions iguals. La gran vidriera estava perillosament esquinçada, les lletres de la façana eren illegibles. Un bon tros de sostre estava ensorrat, i la gran xemeneia que recordava dels dibuixos no estava sencera.
Tota la illa semblava envoltada per un gran mur arrebossat irregularment i coronat per filats. Hi ha la pintada d'un sindicat, i en algunes zones el maó respira i deixa créixer vegetació vertical. Tan sols una portalada que fa temps que no s'obre. Te claus reblats i un símbol forjat i incrustat a la fusta. Pel nord el mur s'acoblava a unes naus i tallers que de nou em varen fer perdre l'edifici de vista. 
-Seguint la vorera, veuràs que creues dos carrerons cases de dues plantes que son completament iguals, com de colònia industrial. En alguna hi signes de que hi viu gent. Més enllà on hi ha un garatge en traspàs, entra un nou carrer amb una filera d'edificis baixos, on descendeixen en zig-zag, aquelles escales d'incendis- aquelles de les persecucions- Davant hi ha una reixa preciosa de ferro. Té algunes plaques de advertència abonyegades- És ajustada- ja saps...sempre és ajustada.
Vaig mirar a través dels barrots. "Això és molt gran i no s'hi veu ningú" vaig pensar, i abans de perdre'm de nou, vaig tornar a buscar la parada del autobús.

Ex-libris 15

Andromedia (8)

(HD:Users:)
L'amic Julià és el gran secundari, ja sabeu, una persona afí que t'ajuda. És el fill petit de la tia Elena, una senyora que netejava cases i es va fer amiga de la mare. Tenien un bar al carrer Granada. El Julià era una mica més gran que jo, i de petits, havia vingut a jugar a casa. Aleshores pensava que devia fer una vida més aviat avorrida perquè no tenia gaires joguines i aprofitava la roba del seu germà gran. La seva era una família humil, però en canvi s'estimaven molt. 
Al tornar a Barcelona ens vam retrobar amb la seva mare. Ens havia explicat que s'havia convertit en tot un homenet molt aplicat. Això provocava que la meva me'l poses com exemple de una joventut ben aprofitada. Deia que era ordenat i treballador, i des dels setze ajudava als pares a pagar les coses del bar. La meva percepció del Julià canviava poc a poc. 
El vaig reconèixer un dia aturat en un quiosc del passeig de Sant Joan. Era ell. Portava barba i seguia vestint aquelles camises passades de moda. No li vaig dir res. Anys més tard, a la sortida d'un concert al carrer Plateria em va reconèixer ell a mi. Jo m'havia pres un trip, em sembla, li devia fer un paper estrany i el defugiria. 
Després em sentia malament. Tenia una mica de vergonya. M'hagués agradat demostrar que també jo havia madurat però no ho vaig saber fer. Calia reconèixer que aquell pobre nen que no tenia joguines, ara valia molt més que jo. 
Aquestes eren les meves reflexions a la parada del autobús el dia que després de pensar-mi molt em vaig decidir anar-lo a veure. Era l'única persona que tenia al barri de l'est. Ell es devia conèixer tot allò i em podria dir com s'arribava a la fàbrica. Potser mi acompanyaria. Després d'anar-hi em sentiria una mica millor.

Diaris

Els magistrals títols de crèdit de Kylie Cooper per la pel·lícula "Seven" varen causar força impressió pel seu joc de plans macro i música amb una tipografia turmentada. El dissenyador va crear estil, inspirant moltes d'altres presentacions de pel·lícules i clips tipogràfics. Durant pocs segons i sota lletres manuscrites que apareixen, es tatxen i desapareixen, hi ha uns dits que escriuen en papers, giren fulls mentre retallen, transformen i enganxen un seguit de texts i imatges escabroses.

No volia començar l'escrit de l'estiu amb els inquietants crèdits d'una pel·lícula de terror, però crec sincerament, que il·lustren molt bé el tema d'enguany: Els diaris i quaderns.

A mi, això dels diaris és que m'apassiona. No em refereixo a la premsa, en refereixo a un concepte molt ampli que fa referencia a la recopilació metòdica d'informació en una ubicació concreta i de forma artesanal. Si bé ha de tenir un fil conductor, "leitmotiv" o punt en comú darrera tota aquesta informació, el més important en aquest cas és la forma com ve presentada. Un diari pot incloure informació aparentment inconnexa, però allò que el converteix en diari és la mateixa compilació en un bloc o llibreta. Aquest continent té tanta importància com el propi contingut. Tant com els missatges, és important la forma com s'insereixen en aquest.

La majoria de vegades el diari va acompanyat del adjectiu "personal", aixi que ara faré un parèntesi també personal.Al començar el curs escolar tenia una agenda. Com a gran propòsit, hauria de convertir-se al final del curs amb una graella farcida de notes i referències horàries de totes les accions i activitats previstes amb antelació. Dic gran propòsit doncs per a mi, això sempre va ser una utopia. No se si sóc poc organitzat, massa acomodat, o no tinc sentit del temps. Em valia tan sols una anotació immediata a la butxaca del pantaló abans de sortir de casa. Mai portava l'agenda al damunt, així que les petites anotacions que havia de fer durant el dia també les feia en el primer paper que em venien a les mans.  Al vespre arribava a casa amb telèfons, noms de coses, frases i adreces al revers de flyers o en tovallons de paper. 

Cada cop més la informació que volia enregistrar era la que havia viscut, enlloc de la que preveia viure, així que les pagines d'aquells blocs varen anar omplint-se de les coses que havia fet, llocs on havia estat, persones que havia conegut o alguna frase curiosa. També hi enganxava algun retall o dibuix, les entrades de cinema, coses així. Dia a dia, vaig enregistrar dos o tres anys de la meva vida d'aquesta forma, aconseguint un autèntic arxiu de vivències. Jo volia fer-me un agenda però em sortien diaris.

Vull obviar les simples narracions de fets i reflexions, crec que tothom en coneix i molts d'ells ja han fruit de reconeixement en la literatura universal. Els diaris que m'agraden de debò són els dels altres, més semblants a un àlbum de fotos familiar.

Vull observar altres formes d'emmagatzemar els records. Intento fullejar diaris originals de persones que s'esforcen per convertir una llibreta o llibre blanc amb una petita joia. Hi ha diaris de bellesa tal que desautoritzen el qualificatiu de diari personal, és el cas dels de molts artistes o científics, i sempre que en veig fotos a les revistes les conservo. També és el cas dels interessants quaderns de viatge, on fas un relat de la ruta acompanyat de petits dibuixets a color, planells, retalls de fotos...

En el cas dels dibuixant s'amplia el concepte. Tècnicament diríem que un il·lustrador no té diari, si no que té un bloc de dibuix o bloc d'apunts. Da Vinci recomanava portar a sobre sempre paper i aprofitar moment estàtics per practicar el dibuix. És encara ara, la millor manera d'aprendre. Així doncs, una serie d'apunts ràpids de persones, dibuixos d'interiors o paisatges amb anotacions, quan es limiten a un període concret de temps, poden ser també un diari i m'atreviria a dir, un story-board de les vivències quotidianes.

En referència a això, i fusionant les dues coses, és il·lustrativa la novel·la gràfica de Craig Thompson publicada com "Cuaderno de viaje" per Astiberri, on desplegant tots els recursos del còmic, explica una estada que va fer sol al Marroc. A través de vius i frescos dibuixos en blanc i negre, retracta les persones, llocs, i a ell mateix experimentant sensacions. Entre altres aspectes íntims, explica en alguna pàgina que es passa la nit passant en net els dibuixos del dia. "Em fa mal el canell" diu. Portar la idea al extrem, dibuixant com qui grava al cervell, és una experiència que requereix d'independència i una dedicació entre mística i heroica. Senzilles proeses que ens poden fer reflexionar en aquest temps on tothom enregistra les vacances amb centenars de fotografies i vídeos digitals. Els iphone són a les agendes el mateix que els blogs als diaris personals. No és ben bé el mateix.

Dibuixos elèctrics

Comences "con un seis y un quatro" i t'acabes complicant. Després el veus així, amb aquesta actitud rebel i la mirada fixa en la carretera com el James Dean. Li agafes carinyo i ja no saps si dir-li que ell només és un dibuix elèctric dels que es fan ràpid, moren joves, però deixen un bonic cadàver.

Andromedia (7)

(HD:Users:Desktop:System)
Ara ve el primer flashback. Tot es reenfoca i pren un to ocre. Pla general de la nau principal de industries Xalaux. Sobreimprès: 1914. Hi ha tràfec de treballadors amunt i avall, entrant i sortint de innumerables portes i obertures. La fàbrica bull d'activitat i presenta una imatge esplèndida. La gran xemeneia s'alça majestuosa cap al cel i pel capoll exhala fum grogós. Al vell mig de la façana de maó vermell i entre innombrables finestrals hi ha unes grans lletres esgrafiades sobre un immensa vidriera molt treballada. Una gran simetria de motius modernistes en forma de mitja circumferència.
Darrera els seus vidres un homenet mira cap a avinguda Icària per veure arribar el seu propi automòbil. El segueix amb la mirada mentre penetra a la fàbrica per el carreró de mercaderies. El senyor que baixa del cotxe i acomiada al xofer és el meu avi.
Porta, empaquetades amb paper i cordill, les edicions de prova per els catàlegs comercials. Una feina perfecta. Pulcres lamines entintades, numerades i ordenat en fascicles. Estudiades i revisades fins al mil·límetre per ell i el seu equip. El meu avi era editor. Bon dibuixant, componedor, grafista i delineant, dominava tot el que succeïa en un paper.

Havia entrat molt jove d'aprenent a la Neufville, on havia après a fabricar tipografies i planxes de gravats, així com força coneixements de mecànica. Alguns impressors de Gràcia, amics del seu pare, l'havien ajudat  a establir-se amb un company en uns baixos del carrer San Pau i quedar-se amb dues Minerva. Tan sols tenia vint i tres anys i ja tenia la seva pròpia impremta, una bona col·lecció de tipografies i algunes de pròpies. Per pagar-ho tot feia les feines que refusaven els veterans per mal pagades o difícils. Aquests anys devia conèixer l'avia. Em va dir que l'avi passava hores fent targetons per festes o enllaços de famílies de Barcelona, llibrets per a obres de teatre i coses així, moltes vegades amb dibuixos, orles o capitulars que feia ell mateix. Tirades curtes però de gran qualitat. Més endavant va començar a fer publicitat per industrials. Aquesta els portava més hores i dificultats, però per ell era un repte i es pagava molt bé. Van poder comprar una linotípia i van contractar tres operaris, que es passaven el dia netejant peces de les maquines. Dos anys després i a través d'aquests encàrrecs va conèixer el noi Xalaux.

Ex-libris (14)

Els Referents

18. Enganxines.

A l'escola ens van posar un gomets als dits. Petits tels de color que s'et enganxen a la pell, així que ho has de passar a qualsevol altra superfície, no es tractava de quedarte'l tot el dia. Bé, hi havia la calcomania que te la transferies a la pell dels braços com una mena de tatoo. Una capa de adhesiu invisible separava aquells colors de la resta d'objectes. S'enganxaven sobre qualsevol base no porosa, però després no es podien tornar a arrancar. "Pegatines" i adhesiuets varen adherir-se a les nostres vides. Jo vaig veure els primers rectangles blancs fets amb serigrafia enganxats sobre la carcassa d'un dos cavalls. Hi havia el logo de llibertat d'expressió, molt expressiu valgui la redundància, i els d'alguns partits polítics. Més endavant adhesius a varis color de l'escut del Barça al cul d'un cent-vint-i-quatre, la C de Catalunya, campanyes per la llengua, coses així. La cola utilitzada abans feia olor. Recordo els de marques estrangeres que tenia el meu pare, molt grafics, brillants i a tot color, a vegades amb un rivet metal·litzat. També recordo els adhesius de publicitat que regalaven a les benzineres i els tallers de cotxes. Estaven invertits en efecte mirall, de manera que els podies enganxar per dins el vidre. Sortien motos i coses així. Després i havia uns de molt petits que regalaven amb les bosses de patates i ganxitos. Eren de series d’animació, de la NASA o de modes tontes dels vuitanta. Estaven troquelats i tenien volum. Alguns portaven una capa de tinta fluorescents i rasposa. Després hi havia les que regalaven les revistes com el “super Pop” o els “Tele indiscreta” que varen aparèixer entre els collages de fotos de revistes que cobrien les carpetes escolars dels pre-adolescents. En aquests sortien cantants juvenils o els protagonistes de series de televisió. Força horteres. Amb la moda de les multinacionals, anaven buscats els de logos de les marques esportives que devien regalar a les botigues de bambes i xandalls. Molts acabaven enganxats en algun moble de casa o en alguna finestra, cosa que no agradava als pares. En unes jornades que les esquerres organitzaven a  Montjuïc, vaig començar a descobrir els adhesius reivindicatius i socials, que venien a voluntat per subvencionar la lluita. Contenien alguna frase, bandera o dibuix. D'aquest gènere en portàvem d'euskalherria de molt ben editades, amb fotografies i missatges contundents. 

El nàufrag

Quan el senyor Terrades va anar a recollir el Martí a comissaria es va trobar amb un nàufrag. Una persona a la deriva. El noi només tenia vint-i-sis anys i feia pena. El comissari va explicar-li que l’havien trobat al carrer Sant Pere amb dos traus al cap. Algunes indagacions el relacionaven amb una banda estrangera de delinqüents que havien actuat uns anys a Barcelona. En Terrades, un home de barri, coneixia el noi de vista. De fet, gairebé tothom sabia que era un camell. Setmanes després, va esbrinar que la família s’havia desentès arran de conèixer la seva relació amb una colla de hippies de Londres que venien drogues pels bars de Ciutat Vella.

S’havia allunyat de terra ferma, del seu entorn i de la seva vida anterior. Com el navegant inconscient s’havia llençat en l’aventura despreocupada sense mirar enrere. Havia esgotat els queviures en un mar de desitjos, fantasies i estímuls immediats. Havia allargat massa les rutes, fugint de qualsevol lligam i coordenada. L’heroïna va ser el temporal que va acabar de destruir l’embarcació precària en que s’havia convertit la seva vida.

El senyor Terrades, fill de pescadors de la Barceloneta, coneixia molt bé les lleis del mar. Tenia la certesa que al Martí se’l van treure de sobre els nois de la banda, encara que era del tot probable que les ferides fossin infringides pels homes del comissari. El noi no tenia informació valuosa, i la policia no sabia què fer amb ell, així que en Terrades va oferir la possibilitat d’acollir-lo a casa seva i aportar-li certa estabilitat.

Les primeres setmanes al pis del senyor Terrades van ser difícils per tots dos. El Martí patia l’abstinència, volia marxar d’ allí, tornar al carrer Escudellers, però en Terrades era un home dur i va poder amb ell. Va aconseguir fer-li veure que allà ja no hi trobaria res ni ningú.

Els carrers de Ciutat Vella eren el mar per on flotaven perduts tots els referents del Martí. El regust de la droga, l'olor de la pell i els acords d' una cançó suau, es perdien en una boira que ho omplia tot. Un fred interior anunciava que el seu temps havia passat, i en la profunditat sabia que acabava alguna cosa. Se li havia enfonsat la joventut i s’ofegava en la pròpia pena.

A casa, en Terrades cuinava mentre ell romania assegut, pàl·lid, sempre absent i amb la mirada perduda. Li posava la ràdio perquè es distregués, era una corrent continua que l' entretindria. De mica en mica, el noi es va anar familiaritzant amb la fonètica i el vocabulari que sentia en els programes on parlava gent.

Quan el noi va estar més tranquil, en Terrades va portar-lo a les reunions a l’ateneu del barri. Es despertava entre remor de veus, mirant fixament una carpeta marró gastada. Es trobava entre gent gran. Ell, sempre envoltat de snobs i noies guapes, ara prenia infusions amb un home amb jersei de llana, un iaio xerrameca i una vídua que somreia. La seva pròpia situació li semblava patètica i molt avorrida. No badava boca, ni tenia ganes de relacionar-se. Vivia en total apatia i era incapaç de dedicar-se a ningú. Tot allò li semblava una mena de càstig. Dia rere dia es tornava a trobar en la casella de l' inici, amb aquella sensació permanent  de començar de zero, condemnat a la paciència en aquell lloc que li sembla decadent, envoltat d’aquella gent gran que només feia que conversar. Seguia  absent, avergonyit i tancat sempre en ell mateix, però allà ningú li tenia en compte. Aquelles persones li deien coses en català, i li passaven llibres que ell fullejava sense llegir res. L’estat del Martí no semblava fer-los pena ni li mostraven compassió. Alguns d’ells coneixien pèrdues majors, tenien aquella perspectiva que et dóna l’experiència. Aquelles persones no parlaven tan bé com els de la radio, però semblava que deien coses més properes. Parlaven d’ edificis antics i explicaven històries de la ciutat. Li van donar una feina senzilla d’ordenar munts de papers, fotografies, i revistes; i a canvi, el convidaven a dinar amb ells.

Deien els navegants que en aquesta situació t’has d’agafar a qualsevol cosa.

Primer només va ser una paraula, o el nom d’un carrer conegut, i alguns dies després va començar a lligar-la amb d’altres. Si es mantenia atent en aquelles tertúlies, potser obtenia un raonament concret, la opinió d' algú, o un petit exemple personal. Mica en mica es va anar agafant als discursos, fins aconseguir entendre alguna de les anècdotes que explicaven. Quan li semblava que parlaven de llocs que ja coneixia, s’esforçava més per captar la informació. Així fou com agafant i estirant, va aprendre a seguir el fil d’algunes converses, i poc a poc va començar a agafar apreci a aquella gent. En Martí es començava a reconèixer com un més. De fet, també a ell li començava a sortir alguna cana, i potser aviat s’hauria de posar ulleres. Ara aixecava més sovint el cap per mirar com parlaven. Havia après a escoltar.

Així és com, a mesura que va anar passant el temps, el nàufrag es va recuperar en aquell món de la quotidianitat, de la gent propera i la transmissió oral, tot i que ell de parlar, parlava poc. També començava a mirar-se amb interès els papers i les revistes, i semblava que a vegades els intentava llegir.

Un dia van portar a l’ateneu una caixa de fotografies en blanc i negre, en les que va identificar els carrers on s’havia mogut, però amb un aspecte diferent. Com en un àlbum familiar, Barcelona hi era retratada, però amb edats i aspectes diferents.

L’ interès per la ciutat va fer que comencés a llegir algunes novel·les que li deixaven, i així va descobrir un univers on la ciutat es barrejava amb dosis de ficció i llegenda, per convertir-se en misteriosa i profunda, plena de carrerons i pàgines desconegudes. Com en una revelació, el Martí reconegué en aquells carrers, que la ciutat sempre hi havia estat, i que havia tingut mil cares. La seva vida era una entre mil, i els seus problemes, una simple anècdota. El món se li feia més gros, però a la vegada, aprenia a viure al seu lloc. Va començar a sentir una romàntica atracció pel passat, pels carrers i les persones del segle que acabava. Les coses que existien quan va néixer, i que havien anat desapareixent al mateix temps que el seu passat. La nostàlgia, ara, es convertia en un sentiment agradable que el reconfortava.

En Martí havia après a viure Barcelona a través de les histories, i aquelles històries van obrar el petit miracle d’un somriure al seu rostre. En elles va trobar un lloc comú, una experiència social compartida. Havia arribat a la ciutat dels llibres, un indret excel·lent on aprendre a navegar. Les onades l’havien retornat.

Dibuixos elèctrics

Que us dic que si que existeixen. També en vaig veure volar un durant pocs segons. Semblava extraviat, donant voltes sobre si mateix. Després, tot d'una va desaparèixer veloçment i en línia recta més enllà dels marges del paper.

Ex-libris (13)

Andromedia (6)

(HD:Users:Desktop)
El meu primer viatge al barri va ser per anar al bar de la tia Elena.
Vaig baixar del sis en un carrer ample ple magatzems i alguns tallers foscos on se sentien sorolls percutius. Uns treballadors sortien de dins es rentaven els braços i feien broma entre ells. Era la seva hora d'esmorzar, al bar deurien estar enfeinats.
El establiment té un tendal verd i dues tauletes a fora. El vaig identificar perquè tal com m'havia dit la mare, al costat de la porta hi ha una xapa de refresc grossa, d'aquestes de publicitat.
Al entrar jo, els obrers asseguts s'havien girat com en una pel·lícula del oest. Un silenci que coneixia i m'incomodava una mica, com si valoressin si pertanyo als seus. Em vaig quedar a la porta, assimilant un baf de menjar i de tabac, tot barrejat. També arribava olor de vi provinent d'unes grans al botes en una paret lateral. La Tia Elena em va reconèixer mentre servia una taula. Em va venir a rebre molt efusiva, francament emocionada de veure'm.
-hooo carinyu! Si ca has crescuut! Valgam déu...ya era hora que vinissis, però si no havies vingut encara...que ja no dones petons bandarra? com esta la mara?- La Elena encara era aquella dona carinyosa. El seu marit, un home callat i timid també va sortir de la cuina eixugant-se les mans i es va acostar a saludar intentant invertir-hi tota la afabilitat de la que disposava. Em va posar una coca cola. La tia Elena parlava en català com l'avia però ho feia en una variant molt deficient i a vegades divertida. Em van presentar a una clienta, i em seguia parlant sense deixar de rentar gots. L'home m'oferia esmorzar i jo que no que no gràcies, i la tia Elena va començar a parlar del seu fill petit.
-El Julià ja acabat la carrera si...ha fet andropoloixia. Ara és a una runió, si és que no para..ja vuras quan et veixi...ni ta coneixerà...
Els vaig explicar que havia d'anar a industries Xalaux i aquí va intervenir el pare del Julià.
-Ah! tu vols dir can xaló! Jo te explico, te explico però...no... allà no hi trobaràs res que ja esta tancada.-
Es va iniciar una petita discussió sobre si hi havia o no activitat en aquell lloc. La dona de la barra semblava conèixe-ho i em va explicar com arribar-hi mentre em feia la idea d'haver d'anar pel meu compte. Aproximadament una hora després vaig sortir al carrer i vaig caminar una bona estona entre camions que feien esbufegar els frens. Tal com m'havien dit, vaig arribar a una avinguda ample que acabava al fons en un jardí enreixat amb dues estàtues a banda i banda. Devia ser el cementiri. A l'altra extrem del carrer hi posarem la fàbrica.

Per sistema

La màquina funciona mentre algú gasti. Quan compres tot s'activa. Consumir és el que fa moure les coses. Hem vetat els productes naturals i els mètodes artesanals. Ara tot esta regulat de manera que tot ens arriba en peces transformat dins un embolcall amb publicitat. Més fàcil de adquirir, arreu i a tot hora. Tanta sofisticació innecessària, apart de malmetre el nostre ecosistema, és la que ens proporciona el llocs de treball, per tant, d'una manera o un altre, tots acabem acceptant la formula. Fabriquem vint vegades més del que podrem arribar a fer servir mai, però preferim llençar abans que deixar de produir i perdre els ingressos.
L'obsolescència programada es va poder conèixer com una confirmació del que molts intuíem. Molts aparells duen incorporat un xip que determina el moment en que deixaran de funcionar. Estiguin espatllats o no. Les grans empreses van aconseguir proveir tot un sector de la població amb seus productes és va adonar que se'ls acabava el mercat, així que van decidir que els seus aparells no duressin tota la vida. Si ens duraven la meitat, ens en vendrien el doble, més barats i de menys calitat. Molts recordem la figura del reparador d'aparells i les seves frases: "no fabriquen la peça" o "et sortira més a compte un de nou".
La vida d'una persona de classe mitja s'ha acabat convertint en una equació. Un cicle de consum on determinades empreses ens venen un nombre determinat de productes obtenint x beneficis.
La clau és que l'individu participi de la producció obtenint uns diners que el permetin consumir del que fabriquen altres durant uns cicles determinats. No ens enganyem, tots som una mica esclaus en el capitalisme. El pròxim serà regular l'esperança de vida segons els interessi que durin els cicles. A mi tot això em posa una mica trist, i penso en la peli Blade Runner i en un robot que es revela i busca el seu creador per saber quants anys viurà. Metàfora de una especie humana amb data de caducitat. Com a les pel·lícules del futur, ens estem convertit en maquines programades per viure predefinits. Com deia l'altre, "eso és Matris".

Ex-libris (12)

Els Referents

17. New york, New york.
Nova York sempre seguira allí com un somni, o com aquell pòster sobre el meu llit. Una munió de edificis amb milers de llumenetes enceses. Milions de racons i intimitats. Durant la infància, la ciutat dels gratacels era per nosaltres una mena de llegenda, una ciutat icònica i gairebé irreal. A traves de pel·lícules, la maquinaria de propaganda nord-americana ens havia inculcat el somni americà, i la ciutat de la costa est com el lloc on qualsevol podia aconseguir-ho tot. La terra de les oportunitats. Ens l'havien convertit en el centre del món, una gran ciutat d'avantguarda mundial. La gran metròpolis, refugi de totes les races i cultures, i ell lloc on succeïen les coses". Tots ens arribàvem a creure aquella babilònia que només existia en la nostra imaginació. Era una espècie d'utopia i representació d'allò que volíem ser. Tan se val d'on fóssim ni qui fóssim, de grans, sempre podríem anar a Nova York, doncs la ciutat no dormia i estaríem permanentment acompanyats. El noi va a buscar una noia radiant que surt d'una oficina. Un artista escolta jazz modern en el seu ampli taller, dos policies de paisà vigilen des d'un cotxe, un ve de buscar hamburgueses però han d'arrencar el vehicle sense acabar-se-les...: Són imatges, situacions que el cinema i televisió ha repetit fins avorrir i que el temps ha acabat convertint en parodia.
Les primeres referències que em van arribar de la ciutat devien ser completament gràfiques, molt probablement del skyline amb gratacels, i potser amb un goril·la gegant enfilat en el més alt, però si hi havia alguna cosa que s'hem va quedat a la retina era l'estàtua de la llibertat.
La escultura gegantina projectada per Eiffel, m'impressionava molt. Deien que es podia pujar a la torxa, i que a la corona hi havia un restaurant. Les fotografies i imatges contra-picades que veia exageraven sempre la seva magnificència. Per una banda m'agradava, per altra li tenia molt respecte. El pare m'he la va dibuixar en gran a una paret de l'habitació, i potser a partir d'aquí també m'agraden els murals. M'imaginava l'escultura grandiosa, i somiava molt sovint que era a Nova York, buscant entre els edificis la grandiosa estàtua, temerós per l'impacte visual que em produiria. L'etern referent d'un personatge sobre la coberta d'un vaixell, admirant la ciutat al arribar. Encara ara hi somio de vegades.
Molts del meus referents i aficions m'han retornat a aquesta ciutat i segur que ho seguiran fent. És la ciutat del Spiderman, de Scorsesse, dels comics de Will Eisner, els tallers d'artistes i la música rap. De moment però, no he tingut cap impuls d'anar a visitar-la. Molt probablement em decepcionaria.. Qui hi ha anat diu que sembla que s'hi hagi estat de les vegades que ens l'han ensenyat, però segur que les oficinistes fan cara de cansades i ningú va a buscar-les, els policies no tenen res de simpàtics, els artistes es foten de gana, i l'estàtua de la llibertat...bah, no és tan gran com sembla.

Andromedia (5)

(HD:Users)
Aquella darreria dels setanta havia perdut força el temps. Em coneixia les cases dels amics, les sales de concerts i gairebé tots els bars de moda. El esperit hippy ja començava a estar de capa-caiguda, molts marxaven i aquí alguns feien grups de musica. Jo vivia la ressaca entre bohemis i artistes amb els fums pujats, havia fet una vida frívola entre el cinisme i el riure imbècil, sense aparellar-me ni buscar-me una feina estable. M'havia tornat en res. Tenia alguns estudis, un pis de propietat i sabia parlar alemany. Poc més. Bé, també tenia les grafies. Les grafies eren una especie de sanefes que vaig començar a dibuixar fa molts anys. Quelcom únic i personal que deien, tenia valor artístic. Em va permetre exposar i guanyar alguns diners amb encàrrecs com el que aquell dia s'hem presentava.
Havia quedat a una cafeteria de Plaça Catalunya amb el pijo de la lambretta, un personatge de tercera sense cap importància, ni tan sols recordo com es deia. El contracte verbal amb aquell tio em feia més aviat mandra, però em calia guanyar diners. Era el clàssic niño bien de Barcelona que parlava castellà. Un noi de casa bona que té sense apreciar coses que tu desitges, com aquella moto estacionada davant. El seu pare era publicista o no se què. Es veu que gravava anuncis per la televisió i li passava feines per agencies estrangeres amb les que es treia molta pasta. L'acompanyava una noia guapa, que només feia que mirar-se un magazine de moda amb cara de tòtila.
M'explica que busquen algú per preparar un gran decorat en una nau industrial. No sé què de una sessió de fotos amb model. Parlava massa ràpid, no se l'entenia gaire, però la idea semblava interessant. Va començar a parlar dels detalls i entre tantes paraules va dir un nom. La ment em va fer un estrany. Aquest cop, com mecànicament, el vaig fer aturar.
-don...donde has dicho?
-Chalaus... industrias Chalaux o algo así- va respondre.

Dibuixos elèctrics

A l'interior d'un local ple de pols hi ha el que va deixar un modista. És en un segon pla, amb una simple funció de decorat. Una caixa amb roba vella i un maniqui antic que sempre que m'el miro em desperta un nosequè.

Ex-libris (11)

Foteses

Últimament no em ve gaire de gust escriure la secció "Ètica de l'estètica". Bon senyal tenint en compte que del que es tracta és de rajar i criticar. Aquesta vegada parlaré de la fotografia. La pobre fotografia. La majoria les arts majors (pintura, musica...) s'han vist revolucionades per la tecnologia, i impera la falsa sensació que ara tothom som capaços de exercir-les.
A principi del segle passat una fotografia era un aconteixament. Em fan gracia els retrats corals de les obreres a les fàbriques i la manera com posaven obedients al pati el dia que venia el fotògraf. Totes miren a la càmera amb atenció. Per les noies pobres, aquesta era de les poques oportunitats per ser retratades. Les riques acudien esporàdicament a cal fotògraf, que els hi feia aquelles fotos tan preparades amb un paisatge pintat darrera. Mes endavant les maquines de fotografiar van començar a comercialitzar-se i cada cop més gent podia tenir-ne una. A principi dels setanta per exemple, hi havia una càmera automàtica gairebé a totes les cases, tot i que només els més aficionats tenien la reflex amb diferents objectius. Aleshores alguns fotògrafs es van posar a revelar de forma més o menys mecànica els carrets que els portaven, i així s'hi guanyaven la vida. El revelat de fotografia sempre ha sigut una tasca laboriosa i cara, així doncs a l'hora de fer la fotografia els amateurs havíem de intentar assegurar el tret, enquadrar l'objecte i procurar en la mida del possible que les condicions fossin les adequades. Només quedava esperar que no hagessin quedat mogudes o massa cremades fins el moment d'anar a buscar les copies en paper. Tenia el seu què.
Ara hi ha més càmeres fotogràfiques que mai i tothom en té. La fotografia, i ja no dic els vídeos, tenen la virtut de representar objectivament la realitat i de explicar fàcilment moltes coses.
No tinc res en contra de l'avenç, ni que aquest arribi a tothom, però obviant les enormes possibilitats, deixeu-me dir que les càmeres digitals han fet molt de mal.
Les càmeres, que han canviat molt i es podria dir que les fotos es fan soles, tenen dues grans particularitats: Una que són molt, molt petites, i caben a tot arreu. Tots els telèfons mòvils en tenen una. Una altra característica i potser la més important és la instantaneïtat (ah...la puta instantaneïtat..) Veus el resultat de forma immediata. M'imagino que per molts dels joves reporters que envaeixen la ciutat, haver de esperar quatre dies a veure la foto "seria un pal".
La darrera característica és que pots arribar a emmagatzemar moltes fotografies enregistrades la mateixa càmera. Aquestes grans avantatges, processades en el cervell dels joves reporters que envaeixen la ciutat resulten nefastes: han arribat a la conclusió que una càmera no val gaires diners, i que disparar no costa una merda, per tant, una foto és res. Potser precisament per això en fan a mils.
Ara resulta que tots portàvem un gran fotògraf a dins i no ens n'havíem adonat. Els nous Català-Roca es fotografien els peus o el seu gat en diverses posicions mentre jeuen al sofà. També s'emporten l'aparell al vespre i es fan fotos amb els amics fent el jilipolles i que conserven a la tarja de memòria fins que un dia s'he la deixen a algun lloc.
Tu mateix surts a dues-mil quatre-centes vint-i-vuit fotografies. A moltes d'aquestes instantànies surts mogut, desenfocat o tallat, i a la a gran majoria, creu-me, surts amb cara de lerdu. La possibilitat de que una d'aquestes estigui en paper a la paret d'algun dels teus amics és tan poc probable com interessant.
Un dia però, t'hen van fer una. Va ser la foto perfecta per la forma com t'incidia la llum i l'expressió sugerent de la teva cara, potser la millor fotografia que t'han fet mai. Tu no recordes quan te la van fer. No la veuràs mai ni de casualitat doncs ni tan sols l'autor sap si la té, si la va borrar, o si la va arribar a fer mai. Així són les coses.
(Per cert, acompanyo el post amb una una fotografia presa per l'Oriol Alamany, un home capaç de anar a acampar a l'altre banda món només per fer-ne una de sola.)