El gran cos central de la fàbrica emergia al fons entre un bosc de edificis irregulars i més baixos. Podia veure's gran part de la façana nord. Seguia imponent tot i que el mite sempre cau una mica: Les finestres eren com retícules escapçades. Molts dels vidres faltaven dibuixant formes diferents de reflex i foscor, com en aquells jocs gràfics on has de trobar composicions iguals. La gran vidriera estava perillosament esquinçada, les lletres de la façana eren illegibles. Un bon tros de sostre estava ensorrat, i la gran xemeneia que recordava dels dibuixos no estava sencera.
Tota la illa semblava envoltada per un gran mur arrebossat irregularment i coronat per filats. Hi ha la pintada d'un sindicat, i en algunes zones el maó respira i deixa créixer vegetació vertical. Tan sols una portalada que fa temps que no s'obre. Te claus reblats i un símbol forjat i incrustat a la fusta. Pel nord el mur s'acoblava a unes naus i tallers que de nou em varen fer perdre l'edifici de vista.
-Seguint la vorera, veuràs que creues dos carrerons cases de dues plantes que son completament iguals, com de colònia industrial. En alguna hi signes de que hi viu gent. Més enllà on hi ha un garatge en traspàs, entra un nou carrer amb una filera d'edificis baixos, on descendeixen en zig-zag, aquelles escales d'incendis- aquelles de les persecucions- Davant hi ha una reixa preciosa de ferro. Té algunes plaques de advertència abonyegades- És ajustada- ja saps...sempre és ajustada.
Vaig mirar a través dels barrots. "Això és molt gran i no s'hi veu ningú" vaig pensar, i abans de perdre'm de nou, vaig tornar a buscar la parada del autobús.
