Andromedia (31)

(HD:Users:Desktop:System)

Un dia vaig buscar dins el meu bolso la tarja que em va donar el pijo de la Lambretta. Feia setmanes que no responia al telèfon de casa seva. Vaig anar a visitar-lo perquè m’aclarís les característiques d’aquell encàrrec i la identitat d’aquells clients. L’adreça era la d’una agència de publicitat d’avinguda Tibidabo, al peu de tramvia. Un edifici bufó. Vaig haver de donar varies explicacions a una noia que feia de recepcionista, i em va fer esperar una estona en una cadira de vellut vermell en una saleta amb fotografies de models estupendes d’ulls pintats i algun cartell emmarcat. Aquí si que cal silenci sepulcral, com que no passa el temps. Al sostre hi havia unes superfícies traslluïdes suspeses i que no es veia com s’aguantaven. Semblaven generar claror però s’intuïa que darrere hi havia el focus de llum. Transmetia netedat. Era decoració moderna vaig pensar. Vaig fullejar unes revistes, sobre un moble blanc i arrodonit. Arreu jo sempre acabava fullejant revistes. Em vaig aturar en un anunci en una revista de moda en anglès. Era d’una marca de roba esportiva, from Texas, posava, i hi sortien persones amb una mena de granotes com les de l’Andromed, amb franges de colors per les mànigues.
En aquell moment va sortir un home d’uns seixanta anys amb barba canosa, amb roba cara però tot desmanegat. Fumava. –Tu no preguntas por mi... vienes por mi hijo verdad?- va dir. Jo vaig assentir- Era por un tema de trabajo en Pueblo Nuevo-. - Mecaguendios Pueblo nuevo dice, que sabes de esos? - Sabes algo de la moto? – jo no entenia la pregunta i ell va deixar de mirar-me.- Que se citó allí con no se quién y le han robado la Lambretta...coño...Lo he mandado a Ibiza para que se airee. Lo he hechado del estudio si, no hay quien lo aguante-. Aleshores no se si tot allò m’ho deia a mi o a la noia, no mirava a cap de les dues. Davant la meva permanent expressió d’ignorància l'home es va intentar oblidar del tema i de mi.- Deja tu telefono a Magda y el ya te llamarà-. Vaig sortir d’alli amb cara de desconcert i una mica estafada i un cop més sense haver aclarit res. Veritablement, aquelles persones vivien en un altre món.

Els Referents

23. Sssht...

La nit com a tema dels referents? He tingut dubtes, però havia de ser-hi. De per si ja té molta, tota poètica. La nit és diferent, és sorpresa, misteri, sensualitat, però potser la paraula màgia ho definiria bé. Cadascú té la seva. La nit té per a mi una associació personal i especial amb la solitud i tranquilitat d’un estudi sense trucades i la musiqueta d’un programa de ràdio nocturn, però permeteu-me, no parlaré d'això, ni de cels plens d’estels i amor a la vora d’un foc. A Barcelona no hi havia estels i la nit a la gran ciutat agafa nous angles.
A la infància es clar eren les hores fosques on el millor era dormir. Després o paral·lelament a començar a retardar l’ingrés al llit creixia la curiositat i una certa excitació per començar a transgredir l’horari. Em quedava veure una pel·lícula o algun partit de futbol. A vegades arribant de nit amb el cotxe, intuïa aquella ciutat per la finestra de l'auto. El mussol lluminós de rètols Roura, els bars amb llum encesos i converses també enceses. Si Barcelona és la gran encisera i la nit és màgia. Juntes operen amb poders especials. En un poster, el dibuix de Pons. Una façana de finestres amb llum on s’intuïen escenes privades.El món de la nit, diem, sempre l’hem relacionat amb l’oci, relacions de tot tipus, musica, les drogues., tot això. Aleshores era la Barcelona de La Paloma, de l'antic Zeleste i encara el vell Molino. Quan els amics dels pares després dels sopars deien d’anar-hi, jo m’ho imaginava amb llums vermelles. Ells es clar hi renunciaven a causa de mi. Quan anava a dormir a fora, a casa alguns amics, em sentia motivat com si això fos una promesa de trencar la rutina, d’excepcionalitat. Sopar a llocs diferents, i prendre alguna hora a la nit, dormir en altres llits. La primera vegada que vaig sortir sol vaig fer patir la mare doncs vaig passar la nit fora sense avisar. Va ser a un concert de Motorhead, després vam anar a petits bars plens de heavis, cartells penjats amb xinxetes i parets folrades de grafits, però això ja pertany a altres referents. Després vam estar al Raval i evidentment em va impressionar tot el que vaig veure. Era la Barcelona preolímpica de pocs turistes i molts forasters, amb els últims batecs de l'heroïna i prostitució. Jo no em separava dels meus, tan sols tenia quinze anys com a la cançó, i estava una mica cagat. Em trobava al centre de Barcelona i senzillament no sabia tornar sol. Des d'aleshores vaig sortir molt. Els noranta van ser bojos i vaig conèixer-ho gairebé tot. Amb altres grups anava a llocs diferents, barris diferents, cases diferents. A la nit tractava amb moltes persones, potser obscures, però en el fons eren bons paios que parlaven sense coneixe't. També recordo cambreres i posats de noies dures que m’agradaven. Vaig estar a molts bars, espais i sales de concerts, al meu barri n’hi havia moltes i vaig veure parir unes quantes. Sales emblemàtiques de Barcelona on es podia fumar, amb els seus porters i cerveses de quatre-centes peles. Aleshores no volíem acabar mai però hi havia dies que agraíem enormement el moment de ficar-nos al llit de matinada. Passats els anys, penses en llocs que ja formen part del passat i quan hi penses recordes les noies, les drogues, aquelles cançons, i se’t posa aquella cosa a la panxa. Nostàlgia pura i dura. No diuen que també és això la nit? Sempre ho mitifiquem. Com va dir en Quimi portet, no sóm tant romàntics. No enyorem aquella Barna si no la nostra pròpia joventut.