Enfants terribles

A mitjans dels noranta, el jovent benestant i modern de Barcelona va descobrir la cultura de club, la música tecno i les drogues de disseny. Els veia ballar, riure i jugar, i em semblaven com animalons, petites feres consentides. Teníem una sensació general, que érem nusos de repressions i calia alliberar-nos. Com en una religió, oloràvem el plaer i buscàvem l'èxtasi a través de ritmes lisèrgics. Volíem una regressió als instints bàsics, tornar a ser nens.
Aquells dies, inspirat amb tot això, vaig escriure aquests versos en castellà. La presentació i la forma són infantils, però el contingut és molt pecaminós, una combinació que fa por.
Es tracta d'una poesia dura, penso que el pitjor que he escrit mai. Irreverent, provocativa i prohibida, gairebé punk, a l'estil d'els escriptors maleïts. Hi ha referències a la nit, a festes, a drogues i experimentació sexual.

Lo de mi clase no son las mates,
caca culo rimaremos disparates.
Lo de mi clase solo en los recreos,
buscar al hombre de los caramelos.
Lo de mi clase, calcetines y trencitas,
no son niños ni son niñas.
No tiene sexo, salud ni edades,
asi de lejos, parecemos subnormales.
El médico cree que no comemos,
que nos quedaremos en los huesos.
A papas no durmiendo hacemos sufrir,
policia que a la vecina no dejamos dormir.
En fiestas de carnaval intercanviamos
multicolores disfraces, joyas, maquillajes.
Moldeamos mascaras, paredes garabateamos,
inventamos musica, danzas, mensajes.
Vente que me corro de la patata,
es particular, tiramos de tu bata.
Jugaremos con las lenguas como en sueños,
con chispillas en mis ojos, en la noche te veo.

a Aleix Vergés.

El ciutadà Monzó

M'enviaven al Santa Mònica per "anar a veure el Monzó" i jo d'alguna manera, sabia que això passaria.
Monzó no hi parla, ni canta, ni res ... el Santa Mònica no és un teatre, és un centre d'art. De fet, vaig anar a una exposició vers la persona de Quim Monzó (Barcelona-1952).
A l'hora de comentar-la aquí, potser hauria de començar amb dues notes biogràfiques, i els títols d'algun dels seus llibres com "la magnitud de la tragèdia", però penso que això potser no cal. En general coneixem al intel·lectual irreverent, el especialista mediàtic, i el escriptor xalat que ens va retratar a Frankfurt.

Parlar d'una exposició, és de per si, un contrasentit, més quan esta tan documentada com aquesta. He de comentar el muntatge, el Monzó o la exposició en si? Com s'explica una explicació?
Aquesta retrospectiva ens fa conèixer sense pudor una gran part d'ell que no ens és gaire coneguda, com la d'una primera etapa de reporter motxillaire en la que va viatjar a altres continents per fer cròniques de conflictes. Hi ha fotos i quaderns. En aquella època pre-mail, il·lustrava la correspondència com un Tintin que es dibuixa ell mateix. Va fer articles des de Nova York, i de retorn a Barcelona va col·laborar molt creativament amb publicacions de política, art i cultura underground. Il·lustrava els articles amb acudits sintètics i muntatges gràfics tot i que sempre prenia força el concepte. És sorprenent que Monzó hagués estudiat disseny gràfic i fos autor de la capçalera de la revista Ajoblanco. També va fer algun "pinito" en cinema experimental i teatre.
Així doncs... què és Quim Monzó? És Monzó un artista? En paraules exactes és una persona polifacètica, multifuncional i pluridisciplinar. Un escriptor de contes, periodista, reporter, dissenyador i dibuixant. Urbanita i avantguardista, és un animal cultural, molt intel·ligent i superdotat per la comunicació.
Jo de fet, si us he de ser sincer, ni tan sols m'he llegit un llibre. També el vaig començar a conèixer als noranta, en les seves aparicions a la radio i la tele. Destacava com una persona lúcida, d'humor fi, molt expressiva i que anava més ràpid que els demés.
A l'exposició podem revisar els comentaris al programa "Persones humanes" amb M. Calçada, i la seva mítica descripció de la monarquia.
En un full de diari imprès per l'ocasió, es parla de l'experiència monzoniana, com un "desengany post-utòpic". M'imagino que es refereixen a la perversió dels idealismes a favor d'una manera de fer mercantilista i molt hipòcrita, en la mateixa proporció que aquells joves "que corrien davant els grisos" anaven tocant poder. Aquesta involució generacional, ha estat molt ben descrita per l'escriptor, de forma critica, irònica i divertida.
En la línia que ja es va fer amb altres creadors, l'exposició, comissariada per Julia Guillamón ens explica la persona a traves dels molts recursos que ara tenim. Decorats, so, arxius, fotos i vídeo, amb el protagonisme dels propis objectes exposats, ens traslladen al univers de Quim Monzó.
En una de les sales hi ha reproduït un bar musical (sencer) dels anys vuitanta, símbol de la vida nocturna a Barcelona. Bars i contes, son presents a l'exposició i en el llibre dedicat, on alguns amics seus escriuen i il·lustren l'autor a través d'aquests.
A la part central, i al voltant de un cercle hi ha un apartat breu per deu dels seus referents: La família, la comunicació, Síndrome de Tourette, sexe...i la política, amb una lliçó magistral de com fer un discurs per no haver de dir completament res.

Bé, això una mica és el que faré. Em limitaré a descriure més que escriure. Subjectivament, sense dir que l'exposició em va agradar tant. I és que, ja sé perquè m'hi van fer anar. Suposareu que el blog volia que acabés parlant d'ell, com sempre: de tipografies, bars, art, Nova York i palles mentals. Parlar d'altres per acabar fent-ho del mateix. Si pensem que l'exposició, alhora pretén ser assimilada i comentada, aleshores, tot plegat, esdevé definitivament un contrasentit. Una situació absurda que animo a desfer, tancant el blog per la creueta i anant a veure el Monzó.