Al museu d'Orsay, hi ha una maqueta del palau de la òpera de Paris. M'hi passo una bona estona mirant-la però és temps insuficient. Això del modelisme i les reproduccions a petita escala m'impressiona molt.Sóc conscient que avui ja hi ha tecnologia capaç de retallar materials amb la precisió d'un programa vectorial, però conservo encara aquella imatge romàntica del home amb pols de cirurgià abocat a una taula.
Hi ha grans homes que fa grans coses, i tothom les veu. (urbanistes, arquitectes, enginyers...) i després hi ha els homes que fan coses petites i gairebé ningú els coneix. Aquest és el meu homenatge als miniaturistes.
Són com científics, rellotgers o aquells escrivents medievals, que passen hores en la solitud d'una estància, creant la vida a través de grans lupes de peu. Alguns treballen a casa seva i s'han instal·lat un fals sostre de fusta que baixen amb una manovella ben greixada, es tracta de gent bàsicament tècnica.
Viuen envoltats de coses petites. Tenen estoigs i capses amb infinitat de eines especifiques semblants a les dels dentistes, també pinzells molt fins. Tenen calaixos plens de merdetes i vísceres elèctriques, doncs qualsevol objecte insignificant pot ser útil. El petit món del miniaturista no té altra inversió que la del temps, la tranquil·litat, i la paciència.
Hi ha els que fan projectes d'arquitectura, sovint professionals. També els que construeixen avions, vaixells i autos que fins i tot avancen amb petits motors. Hi ha els dels trens elèctrics que mengen apart i s'obsessionen a convertir el pis en una xarxa de transport gairebé puntual.
A mi el que més m'agrada són els anomenats diorames, escenes concretes, sovint amb edificis o vehicles, i on les figures humanes tenen una paper important. Aquí inclouríem els pessebres, però diria que més tradicionals encara, són els diorames de temàtica militar, petits decorats per els soldadets, que dit de passada són una dels més clàssics objectes de col·leccionisme i inspirador de molta de la joguineria que coneixem.
Vaig interessar-m'hi a partir de una revista de miniatures que em van comprar a Sant Antoni. Hi sortien fortins, assentaments militars i avions en reparació. A les pagines posteriors explicaven com s'havien fet.
Allí és detallaven amb dibuixets les diferents tècniques per construir façanes urbanes, textures o elements naturals, i també la manera de modificar les figures amb pastes de plàstic, vestint-les o canviant la posició d'un braç.
Jo encara segueixo inclinat, observant admirat aquest art des de diferents angles. Quina feinada! No en penso fer cap de maqueta. Almenys ara, que estic bé, i encara em vull fer veure. Potser si arribo a jubilar-me. Sincerament, penso que el fet de dedicar tant esforç a una obra que només pot ser observada a mig metre és una tasca desagraïda, i encara sóc pretensiós. Si una cosa gran li cal al miniaturista, aquesta és d'humilitat.
