Crisis

Dijous 25 de juny.
Un matí calorós, ja és estiu. El meu cap i jo ens trobem en un d'aquests fastigosos polígons a peu de carretera. Davant nostre una tanca coronada amb punxes guarda quatre camions. Hem de treballar en un, així que ell va a buscar algú que ens obri. Passa un silenci, calma xitxa, torna acompanyat d' un d'aquests individus tan comuns que porten l'ADN gravat en l'expressió facial. Jo ja els veig venir, venen parlant com no, de la crisi.
El meu cap, com empresari, sempre es troba empantanegat amb converses d'aquest tipus.
-Està muy mal todo, muy mal, de aquí a julio van a cerrar cincuenta empresas- diu l'home, tot sensacionalista.- No se como va a acabar esto...
Aquest tipus jo ja me'ls coneixo. Parlen molt i no s'esforcen mai a fer-ho positivament ni de forma agradable.
-No puede ser...yo tenia esperanza de que fracasara este gobierno, peró claro ahora, en este momento no hay oposición!
- ¿Que opsición ? ¿el pp?- li rebat escèptic el meu "jefe".
- A ver, los socialistas, hacen politicas sociales, eso de repartir dinero, dejar que vengan estrangeros y viva la virgen- diu, mentre em mira i espera que assenti en algún moment. Jo només el miro amb un somriure.
Seguidament, escup la típica anècdota de l'immigrant que es beneficia del caos, per concloure - en la derecha en cambio estan los economistas, que saben como llevar esta situación...
Ara resulta que els banquers són la solució. Aquest tipus demostra ignorància, encara que per ser sincers, m'importa una merda la crisi, la construcció i el que diu aquell totxo. Jo no estic allà per fer política, només pel sou de fi de més, i quan s'acabin els euros, s'acaben.
No seré jo que defensi ara la gesió de l'actual govern espanyol, però estic molt avorrit d'aquest discurs reaccionari. L'he sentit abans a la boca de centenars com ell, gent codiciosa, petits empresaris frustrats que responsabilitzen de tots els problemes a immigrants i "socialistes".
Són els millors agents electorals de la dreta espanyola i ja els van fer guanyar un cop. Miro a l'horitzó, més enllà de la pols, més enllà d'aquest desert intel.lectual i penso: sort que al fons hi ha el mar! Quina calor!

Olor de Cadaqués

Després de tot un any en un barri de fàbriques i camions, els meus pares se'ns enduien a passar l'estiu a Cadaqués. Aquest contrast tan radical suposava per mi una "al·lucinada".
Des de aquells anys que la meva relació amb la petita vila, es idíl·lica, gairebé mítica.
Aleshores, només era un nen, assimilava el poblet a través dels porus de la pell: colors, gustos, temperatura del mar, olors...Cadaqués era una experiència sensorial.
Encara ara, quan sento segons quins aromes, tanco els ulls, com en la novel·la El Perfum, i em transporto als laberíntics carrerons empedrats del poblet. Aquí faig un inventari d'aquestes olors. Una espècie de poema molt mediterrani (com els del Joan Miquel Oliver però fet per mi).

Olor de pintura plàstica de paret,
i de rajola de fang, humida.
Olor d'un xuixo de la xurreria,
i olor de tinta d'un Tintin
Olor de crema Nivea,
de plàstic de la pilota de Nivea
Olor de pissarra, freda.
Olor de pintura a l'oli
i la del llenç.
Olor de perfum
a una botiga hippie,
i de peix fregit al vespre.
Olor de sorra,
olor de goma de llanxa,
i de gasoil de motor nàutic.
Olor de algues pútrides,
olor de mar.
Olor de mol·lusc obert,
de la pell,
olor de Cadaqués.

l'Ètica de l'estètica

No tinc gaire idea d'arquitectura, disseny d'espais públics ni res d'això. Tinc entès que en una instal·lació pública o institucional, la comunicació visual (rètols i publicitat) esta ubicada en un espai destinat a ella. Generalment, només en pot fer ús la institució, l'empresa en qüestió o qualsevol altre que pagui bé. L'estètica d'aquests llocs és freda i les parets mudes.
Si intentes posar un cartell i ja no diguem un graffiti, en el millor dels casos et venen amb el discurs que és un espai de tothom, que no es pot fer...bla,bla,bla.
Suposem que ho accepto, que ells tenen dret a fer publicitat, auto-propaganda, cartells electorals en certes dates i tot això a les zones estipulades. Molt bé. Ells guanyen.

L'altre dia, a l'estació de tren de Mataró algú va enganxar un poster (em nego a dir-ne cartell) en una columna, amb puntes de cel·lo. Era una foto de la selecció espanyola amb un lema antidroga i signat per la Renfe. Encara no sé si era publicitat de la ferroviària, una campanya de salut o propaganda politica. Potser tot alhora.
Vaig fer el gest de treure'l, ja no per qüestions futbolístiques, ni tan sols nacionals, ho vaig fer per estètica.
Van venir a mi un d'aquests informadors, el cap d'estació i darrera, el "segurata de turno":
- ¿Que pasa con el poster?¿eh? tienes algun problema?- m'increpaven.
En aquell moment els hauria d'haver deixat anar aquesta parrafada. Com a fugida només vaig dir:
- está mal pegado.
Al cap d'un dia algú més decidit que jo l'havia tret. El següent cop, que el posin en una marquesina, o que no el posin.