Crisis

Dijous 25 de juny.
Un matí calorós, ja és estiu. El meu cap i jo ens trobem en un d'aquests fastigosos polígons a peu de carretera. Davant nostre una tanca coronada amb punxes guarda quatre camions. Hem de treballar en un, així que ell va a buscar algú que ens obri. Passa un silenci, calma xitxa, torna acompanyat d' un d'aquests individus tan comuns que porten l'ADN gravat en l'expressió facial. Jo ja els veig venir, venen parlant com no, de la crisi.
El meu cap, com empresari, sempre es troba empantanegat amb converses d'aquest tipus.
-Està muy mal todo, muy mal, de aquí a julio van a cerrar cincuenta empresas- diu l'home, tot sensacionalista.- No se como va a acabar esto...
Aquest tipus jo ja me'ls coneixo. Parlen molt i no s'esforcen mai a fer-ho positivament ni de forma agradable.
-No puede ser...yo tenia esperanza de que fracasara este gobierno, peró claro ahora, en este momento no hay oposición!
- ¿Que opsición ? ¿el pp?- li rebat escèptic el meu "jefe".
- A ver, los socialistas, hacen politicas sociales, eso de repartir dinero, dejar que vengan estrangeros y viva la virgen- diu, mentre em mira i espera que assenti en algún moment. Jo només el miro amb un somriure.
Seguidament, escup la típica anècdota de l'immigrant que es beneficia del caos, per concloure - en la derecha en cambio estan los economistas, que saben como llevar esta situación...
Ara resulta que els banquers són la solució. Aquest tipus demostra ignorància, encara que per ser sincers, m'importa una merda la crisi, la construcció i el que diu aquell totxo. Jo no estic allà per fer política, només pel sou de fi de més, i quan s'acabin els euros, s'acaben.
No seré jo que defensi ara la gesió de l'actual govern espanyol, però estic molt avorrit d'aquest discurs reaccionari. L'he sentit abans a la boca de centenars com ell, gent codiciosa, petits empresaris frustrats que responsabilitzen de tots els problemes a immigrants i "socialistes".
Són els millors agents electorals de la dreta espanyola i ja els van fer guanyar un cop. Miro a l'horitzó, més enllà de la pols, més enllà d'aquest desert intel.lectual i penso: sort que al fons hi ha el mar! Quina calor!