Si fos col·lumnista de diari això ho publicaria per Sant Jordi, però com que no, explico aquí una altra anècdota. Aquesta boniiica...
Agafava transports públics, veia llegir a les dones, i volia ser capaç com elles d'abstraure'm tot llegint. Amb els anys ho he aconseguit i un dia ho feia a la fila del darrera del autobús.
No em va passar per alt la mirada d'un xavalín inquiet que anava amb amics, però m'era igual, fins que el noi, d'uns disset anys, amb gorra, es va dirigir a mi. En aquell moment, jo no m'imaginava cap raó. Ho feia amb respecte. Em voldrà preguntar on he comprat la jaqueta? me la voldra robar?
-Perdona que te moleste, no, sólo queria preguntarte, qué como veo que lees, si...¿no te distraes si vas leyendo? Es que a mi me cuesta...-
Jo en aquell moment estava flipant. El noi venia a dir-me que li agradava llegir, que volia agafar l'hàbit, i m'estava...¿demanant consell?
Vaig tenir bons reflexes, davant una situació gens normal. Vaig respondre amb naturalitat.
-No , no me distraigo, porque voy metido en el libro.
- Yo es que me estoy leyendo ahora uno de análisis de los sueños i eso...pero no lo leo mucho...
-no importa, no importa, coge otro, mejor que sea una novela, porque te metes en la historia cómo en las películas (comparació equivocada per inversa) no hace falta comprarlos- li vaig dir- la gente tiene. O en las biblio...
-...si, si, mi primo me ha dejado uno de CSI, de investigaciones....- deia ell.
- ya, ya, de la serie...-jo havia de baixar- Lo importante es ponerse , luego te acostumbras, si no te gusta coges otro, y cuando te atrapa ya no lo dejas, como yo. Ahora...tengo que bajar, venga , adéu.
Jo estava francament emocionat. Per primer cop, aquella persona reconeixent un dèficit cultural, cosa que és molt bo, m'havia tractat com a lector, i jo havia reaccionat prou bé. Un petit gra de sorra a la cultura universal.
