Andronia Font

Buscava un tema amè i desenfadat, que faci estiu, d’aquests que sé que agraden més.
Si per aquí hi ha una cosa fresca fresqueta són el grup mallorquí Antònia Font.
Si a aquestes alçades dic que aquest grup ens agrada, contestareu que a vosaltres o algun amic també, però si us dic que en pocs anys els hem vist actuar en més de deu ocasions no fareu el mateix. La meva companya i jo no som gaire d’estar a l’aguaït dels grups que surten, però jo havia sentit per RAC 105 la cançó “Us estim a tots igual” i el hit “Alegria” i havia experimentat una gran curiositat.
És un grup molt professional, d’aquests que ja tenen aspecte de músics. Són gent seriosa, s’havien fet farts de tocar en festes majors de ses illes i el seu repertori ja era calidoscòpic i alegre amb sons del sud i rumba estil Kiko Veneno. Les lletres esbojarrades.Treuen dos discs, i en el tercer (Rússia) comencen a aparèixer trets sentimentals i connotacions pop. Amb el disc Taxi varen fer un nou pas estilístic. Ara ja són sorprenents i inclassificables.“Taxi” té una unitat amb si mateix i les cançons ens endinsen a l’univers turístic-espaial de l’autor, guitarrista i perquè no dir-ho líder, J.M. Oliver. La carpeta del Cd, amb Dvd inclòs és molt xula.
“Són una mica especials” ens deia el seu representat aquí, que era del barri. Al mateix temps que alguns alots i alotes ja no els reconeixien com aquell grup desenfadat que tant els agradava, Antònia Font desembarquen a Catalunya i la conquereixen amb l’ajuda de Xavier Grasset que en diu meravelles i capta com a col·laborador a J.M. Oliver pel seu programa de radio. També en parlen bé els crítics musicals i guanyen el premi Rock de Lux cosa difícil de fer cantant en català. Musicalment són divertits, no deixen de sorprendre amb estils imaginaris que jo qualificaria de tecno-cumba. Es cansen de repetir en entrevistes que ells no coneixíen a Pau Riba ni al Sisa però molts els classifiquem de galàctics.
Vaig sentir que presentarien el Batiskafo Katiuscas a l’auditori i vaig tenir un bon pressentiment. Amb celeritat vam comprar les localitats, amb tanta antel·lació, que eren immillorables: centrats a la cinquena fila . Aquell dia estàvem contents d’estar allà entre el més mediàtics de la creme catalana, L’Albert Oms, el Grasset i Toni Soler (només faltava el Bonafont) i davant nostre el Sisa que devia pensar en moviments cíclics.
Aquell concert a l’Auditori ens va agradar tant, que els hem seguit i hem adaptat el calendari a ells. Varem decidir per un cop a la vida, ser fans d’un grup musical, fans dels Antònia Font. Bé, almenys a Catalunya, els número dos i tres. La u és la novia del tècnic de so. Sempre hi és aquesta.

Amb el despertador no es juga

Els diners són un d’aquells temes tabú com l’erotisme, que gairebé tothom en parla igual i ens quedem amb quatre idees molts justes. A la quitxalla els diem que el menjar és necessari, i la tele per exemple, no, però dels diners, només els diem que costen molt de guanyar.
Del que vull parlar avui és de les grans rifes, lottos, quinieles, onces, cuponazos i loteries en general. Aquest sorteigs institucionals solen tenir millor imatge que altres jocs amb diners més privats com les apostes, el poker o les per mi nefastes màquines escurabutxaques.
He debatut una mica sobre el tema. Alguns em direu que és una forma de finançament de l’estat, que rere pot haver motius socials o benèfics i que per Nadal generen il·lusió a molta gent, i podrieu arribar a convèncem.
Però tornem al mateix. Són qüestions on cal la ètica. Vull parlar de la publicitat de la Lotto Catalunya, encara que no recordo si és de la 6.49, i podria fer-ho extensible a molts anuncis de sorteigs. Us convido a fer un anàlisi conceptual del famós anunci del despertador.
L’anunci deia que de participar en la rifa, podries destruir el despertador, doncs no et faria mai més falta. S’hauria d’afegir que cal també que et toqui, cosa que matemàticament és possible. El problema és que convidava a pensar que si et cal aixecar-te d’hora per guanyar diners és perquè vols, que com diuen els lliberals qualsevol pot fer-se ric, i això provoca la buida sensació de sentir-se badoc.
Però anem més enllà. Amagat hi ha quelcom pitjor encara: l’anunci dona per suposat que si tu i jo ens posem el despertador i aprofitem el dia és només per fer peles.
Això em sorprenia molt venint de la Generalitat de Catalunya i concretament d'un govern de Convergència i Unió, l’ideari dels quals està farcit de termes com el valor de l’esforç, la iniciativa, i la feina ben feta. Imagineu-vos doncs quan aquestes campanyes les fan governs “més d’esquerres”. La situació arriba a ser paradòjica.
Ells saben prou bé que a la majoria de catalans, no només ens cal treballar per calers. No és hora de seguir dormint.
Amb campanyes publicitàries com aquesta les persones mitifiquen els diners fàcils, fa que se sentin frustrades per no tenir-ne i engreixen l’ultra-capitalisme. Potser ja era la intenció, però sento com una provocació que es fagi a costa d’allò realment més valuós i que si que és patrimoni de tots: el treball.