diumenge, 21 de novembre del 2010

Els Referents

Arriba un moment en que el cervell creix molt en poc temps. Aquells nens que érem, començàvem a ser personetes amb tendències, preferències i gustos diferents. Aquí els referents ja comencen a ser "de veritat" i generalment els he mantingut fins avui.
Fins ara publicava els referents al final del blog i els emmagatzemava cada tres. El darrer publicat ha sigut "Capità Misteri" que repeteixo, amb la nova entrega aquí, on aniran apareixent a partir d'ara, de una en una, com qualsevol altra secció.

13. Capità Misteri

No sé exactament el moment ni el què va fer que m'aficionés a tot allò, no recordo cap gran influència... però la qüestió és que vaig descobrir un dels meus referents més importants que m'ha acompanyat fins ara: El misteri. Em refereixo a les intrigues, els enigmes i les investigacions sobre fets i llocs ocults. Quan parlo de misteri i intriga, ho vull diferenciar de la por i el terror, que són generes diferents. Hi tenen a veure aquelles aventures curtes a còmics i televisió que sempre s'aturaven amb un "continuarà", però estic segur que tot plegat vé dels còmics d'Hergé. Als "Cigars del faraó" hi ha un personatge molt enigmàtic, que perseguint un símbol desapareix en un desert. Tot això m'inspirava moltíssim. No se explicar la fascinació que ja tenia de petit per les entrades ocultes, els túnels secrets, les estacions subterrànies i les escotilles dels submarins, però ben segur que un psicoanalista en trauria suc. Hi havia els llibres anglesos, els "Set secrets" de Enid Blyton, o "Los cinco", més famosos, sobre joves detectius. Em costava massa llegir Sherlock Holmes de Doyle i a A. Christye però es deia que eren els millors. Persones capaces de deduir una persona a través del seu barret. Més endavant em vaig aficionar a "los tres investigadores", escrits en teoria per el mateix "mago del suspense", i on tres nois tenien per quarter una rulot amagada entre la ferralla d'un desguàs. Del país d'Alfred Hitchcock va venir Steven Spielberg, un altre geni que dominava també totes les claus. Feia pel·lícules d'aventures on es barrejaven molt bé el misteri, la investigació arqueològica, la criptologia i els passadissos secrets. Em compraven manuals infantils de com aprendre a ser criminalista, de mentida es clar, on t'explicaven rudimentàries tècniques de C.S.I. Venien uns dibuixos d'escenaris amb detalls que t'havien de fer deduir coses. Uns altres llibres t'explicaven com fer de espies i aquests encara m'agradaven més. Durant un temps em va agafar per els missatges en clau i els codis secrets. D'alguna manera descobria que resoldre misteris tenia molt a veure en saber-los fabricar. El misteri és molt present en la meva imaginació però també en gairebé la de tota la meva generació. S'hi ens fixem, ha tornat en molts fenòmens comercials: en els best-sellers de Larsson, Dan Brown o Zafón, en les pel·lícules i series d'investigació criminal, i a les aventures de Lost.

14. Les cases maques.

La gran majoria de pisos de la ciutat, abans d'Ikea, (també) eren força semblants. Els mobles acostumaven a ser de conglomerat de fusta lacat o fòrmica. Hi havia la clàssica vitrina amb la foto del nano a la mili, la imatge de uns cavalls a la paret i una tele en blanc i negre. Però jo vull parlar d'unes altres cases que veia a la part alta de Barcelona, on havien els metges, les botigues cares i les nenes amb uniforme escolar. Hi anava per visitar família, o algun amics que vivien per allí i tenien papàs rics.
De rics, és clar, hi ha de tota mena. Val a dir que, els que he conegut, havien pogut estudiar i preparar-se per oficis remunerats, però els diners els havien fet a base de colzes i projectes difícils. No els havien vingut sols, i això deu tenir a veure amb la forma de gastar-se'ls. Al segle passat, cultura i diners eren patrimoni de la burgesia. Ara ja no, una cosa i altre amb prou feines van juntes, però les cases dels burgesos catalans, han sigut inspiració per a molts dels nous rics.
Reconeixeràs aquestes cases perquè son obertes a l'exterior amb balconades, portals i finestres amb vistes. Algunes tenen aparcament i fins i tot jardí, tot un luxe urbà. El privilegi de una tauleta sota un arbre gros, envoltat de plantes i flors oloroses. Al rebedor d'aquestes cases sempre tenen la calaixera de fusta d'alguna tia-avia amb un gerro de flors seques al damunt. Hi ha un gran mirall on enganxen notes i un penjador de peu. Al terra hi ha rajoles encerades amb composicions, menys a les cambres, que hi ha parquet. Hi ha plantes al menjador, que algú deu regar i sempre viuen.
També tenen unes estanteries grossisimes de roure fosc, amb innumerables novel·les, enciclopèdies d'art, i llibres estrangers. Hi ha una vitrina amb minerals, aparells i unes figuretes negres i allargassades probablement africanes. Sempre hi ha un piano, doncs és cert que a totes les cases maques d'europa hi ha un piano, molt associat a l'educació dels nens.
A les parets, de petit, descobria els quadres a l'oli, imatges emmarcades de textura barroera. Em mirava gravats, amb els numerets i rúbriques a llapis, i tot plegat, no acabava d'entendre què significava. Una de les portes mana a un quarto de la roba on sempre fa bona olor, i on la mateixa que rega, es deu fer farts de planxar. La cuina sempre és bonica, amb marbre de veritat, i hi ha una nevera gran amb llet fresca i productes que no sabies que existien. Per tota la casa, una música omnipresent que sorgeix de la magnifica cadena hi-fi del despatx, on també hi ha un escriptori fosc de indià amb calaixos als dos costats. A sobre, un àlbum de fotos, una capsa de vellut, unes ulleres i una ploma. En un extrem hi ha el bust d'un músic, que s'ho mira tot seriosament.