El bo que té un blog és que pots escriure el que vulguis, el dolent és que t'has d'explicar. És interessant revisar posts anteriors i reconèixer canvis en la percepció de les coses. Sense que s'em hagi demanat, recupero un escrit titulat Crisis (juny 08), en que em mostrava escèptic i gairebé reduïa la crisi econòmica a una estratègia política i un desconegut a un neci. Algú podria pensar que són paraules fàcils, frívoles i superbes de un home sense cap coneixement del món dels diners. Bé, feia molta calor. Un any després cal reconèixer que la crisi econòmica és un fet i ens interessi o no, ens implica a tots. Veig programes de televisió on es mostren els efectes de la crisi i les dificultats econòmiques de les persones. La veritat és que després de veure-ho, vas a treballar més content. Fou un escrit en calent i en el seu context, no el penso rectificar. Penso però, que algú es mereix una explicació. El que faré, és ampliar-lo, aquest cop en fred.
Les meves són les primeres generacions del benestar. Els nostres pares van haver de treballar molt, perquè no ens faltés de res. Som la generacions del consum, de l'oferta i els excedents productius. Volíem el que sortia a la tele i ho teníem, no podíem ser menys que els altres. Obríem ràpid els regals, però no ens fixàvem mai que l'avia aprofitava el cordill. Els vells només volien veure'ns somriure. Això, i una educació històrica deficient, va fer que de la nit al dia, tota noció de l'esforç, i el sacrifici davant la dificultat, se n'anés a la merda. Erem a mercè de un capitalisme guanyador, que se'ns publicitava constantment. Creiem que sortiríem en el somni americà només pel fet de ser més llestos. Vam tirar de beta dels pares, i quan vam haver de treballar, encara ens permetíem dir que era una merda haver-ho de fer per poder guanyar diners. El capitalisme es va tornar salvatge, i professionals del sistema ens saltaven com a llops. Vam poder tenir el cotxe i anàvem per un pis amb tele de quaranta-sis polzades. Nosaltres si que sabíem llegir, però només la lletra grossa. No feia falta estudiar per fer peles oi? Creiem en el lliure mercat com en una loteria en que a vegades hi ha sort. Després es clar, veiem a la tele els perdedors d'altres latituds, i aleshores ens agafava aquella coseta i dèiem allò de "els diners ho mouen tot, però no si pot fer res.."
Aquí hi ha hagut una doble moral. Per una banda negàvem conceptualment els diners i amagàvem el tema, i per altra banda per gust o necessitat hi pensàvem i els desitjàvem.
La diferència no està en tenir diners o no tenir-ne. La diferencia està en ser conscient del que comporten els diners o que tant s'het en donin. La línia esta entre donar de veritat importància als diners o no donar-li.
No se si hem tingut seny o només sort, però el que si que us asseguro es que aquí tenim solucions. El nostres tenim una gran fortuna. Hem sigut terra de burgesos, si, pensadors i economistes, però també de sindicalismes, matriarcats i projectes llibertaris. Sóc del barri dels icarians, dels socialistes utòpics. No hi entenem de borsa, però alguna cosa de cooperativisme i experiències comunitàries. La gent com jo des de un principi ja no ens en fiàvem dels de la corbata. No en sabem gaire, però sentíem parlar de Marx, de la redistribució de riquesa o la renda bàsica. Camins cap a un capitalisme comunitari o una tercera via.
Hem gaudit del discurs de savis, catalans o francesos que han dedicat la vida a l'estudi del sistema econòmic. D'ells hem après que la revolució no es pot fer de la nit al dia, amb pobres contra rics, i d'un sistema a l'altre. El sistema ha d'anar modificant-se progressivament des de dins fins que canviï sol. Com deien al 68, sigues realista, demana l'impossible. Interessant va ser la experiència recent d'Enric Duran, que va deixar en evidència el bancs hipotecant-se per vint vides. Amb els diners va editar un diari per difondre aquestes alternatives. Només caldria que la mica de la consciencia ecològica universal que hem aconseguit després de tants anys, aquesta predisposició als canvis o a l'austeritat, a la sostenibilitat eco-logica, la prenguem també en termes eco-nòmics i de recursos. Però es clar, això ja és diferent, perquè la pela és la pela, i tampoc interessa fixar-s'hi gaire...
El que aquí ha passat és que generacions de solucions s'he les ha lligat amb repressió i el silenci dels mitjans de comunicació, i és per això que m'escalfo tant i em sento en un bucle idiota on la banca sempre guanya. Evidentment que es pot canviar la situació econòmica i acabar amb les penúries! Si volem parlem-ne, però parlem-ne bé. Tot això amics, ja està molt reflexionat. Només cal fer-ho. L'Únic important aquí és saber el què estem disposats a renunciar.
