Ex-libris

Això que mostro és un logotip. La marca gràfica d'una empresa. Una companyia de Gibraltar en aquest cas. A l'imatge es veu diferents aspectes d'aquest logo a través del temps.
Ha evolucionat, s'ha adaptat a les necessitats de reproducció, així com a l'estètica de cada època. Els dissenyadors han treballat molt per una forma que expressi un concepte, i alhora sigui senzilla.

És molt il·lustratiu del que vull fer en la secció Ex-libris, mostrada a la dreta dels escrits, rera la descripció del blog. Es tracta d'un "cromo" que s'anirà renovant.
Un ex-libris és un petit gravat o impressió artesanal que serveix com segell personal, i s'enganxa rera les tapes dels llibres.

Vull mostrar la recerca per la forma que m'identifica.
Durant temps he buscat una grafia que uneixi una A i una M.
A partir de múltiples esbossos i variacions m'he submergit en les infinites possibilitats de aquestes dues lletres. Amb les meves Aemas faig un viatge pel disseny gràfic des del principi dels temps, i descobreixo quelcom d'ancestral.

Èxits i fracassos del rap polac

Abans tot eren pantans i llacs podrits,
també devia haver-hi monstres o dracs amfibis
portaven les tombes, venien amb ciris
no va ser fins després que vingueren a viure-hi
pescadors, obrers i el sector tèxtil
posaren les vies i el ferrocarril
industrial fabril, un barri de risc
en perill d’extinció com discs de vinil
(scratch i tonada)
Poblenou, el vell estil
terreny de morts com Cypress Hill
vine una nit al barri del cementiri
som com les ombres en sinistres edificis
semblem guerrers al carrer malferits,
sota les bombes de la guerra civil
com ànimes perdudes en l'oblit,
ens fem bons amb el temps com a les botes el vi.

Spielberg al cinemind

A l’entrevista a Steven Spielberg del suplement del Periódico li van preguntar per el futur del cinema. Qui millor que ell per respondre.

-R- Considero que les històries del futur alimentaran el nostre subconscient a través de sensors inocuus. Crec que arribaran directament al cervell i serà com viure una altra vida durant una hora i mitja. La vida d’un altre.

P: Sona sinistre. ¿Li agrada aquesta idea?

R: No. Jo espero que la societat prefereixi compartir aventures amb estranys en la foscor d’una sala. És el que desitjo i somio, que mai deixem enrera l’experiència col·lectiva. Va començar fa molt de temps amb les pintures rupestres, i espero que no desapareixi.

Arrel d’això recomano al director, i també a vosaltres, la novel·la que ens ha fascinat a mi i els meus amics. També agraeixo a l'Alba haver-me-la descobert.

"Imagina un carrer" (2007)
Guillem Sala Lorda
Editorial Empúries
Premi Documenta 2006

Pensem que cada poble, cada comunitat, es nodreix de la inventiva i mitologia popular.
Observant els personatges del nostre carrer, imaginem que potser aquí tots som una mica diferents cada dia, que potser el nostre barri és especial, té quelcom que el fa màgic.
Tots necessitem pensar que el nostre carrer sempre fa baixada.
És veritat, tots els espais cada cop s'assemblen més, i alguns nous vicis, cóm la comoditat, i l’oci, posen la vida social contra les cordes.
Guillem Sala Lorda ha escrit una gran novel·la, una defensa de l’imaginari col·lectiu: un conte de persones que inventen personatges, que fan cada dia un carrer especial per així poder seguir.

Els Referents

Tothom té influències d’algú, els creadors descendim de creadors, podem transformar, canviar, modificar, però pocs inventen res. Posar Picasso com exemple, ja fa pudor, però ho seguiré fent: Ell deia que era una esponja que absorbia de tot l’art de la història, i ho feia molt bé.
“Els Referents” és una secció força personal en la que vull parlar poc de mi i molt dels altres. Es tracta d’una espècie de autobiografia artística a través dels meus referents.

Never smoke alone

Doncs què voleu que us digui...a mi, el Rijkaard m'agradava.
M'emparenta amb ell un sentit místic una mica patillero, la música dels Clash i un gust per l' estil en general.
Va arribar aquí sense que ningú sapigués gaire què volia fer, parlant d'equilibri, i marxa igual.

Va fer grans coses. Com un mag. Va fer prodigis entre fum; No sabiem ben bé com ho feia, ni tan sols si ho feia ell... però gaudíem en l'engany i aplaudíem.

Treient-se mèrits no es perd mai.
Ell ho estava dient desde els principi: tot allo bo duu dins quelcom dolent, i allò dolent té alguna cosa bona. Gin i Gan. El seu cercle virtuós es tanca com va començar. Com havia de ser, harmònicament, sense topar amb ningú. Elegantment es tanca un número vuit brodat a l'americana de Frank Rijkaard.

Polifàcia. La Voz en el ano.

Respecte això de tocar vàries tecles, penso que no té gaire importància. Jo mateix sóc una mica polifacètic. Tinc una visió social de l’art. Penso que és un dret de qualsevol expressar el que el commou. En alguns casos pot ser necessari i tot. No fa falta ser el que considerem un artista per escriure o dibuixar, de la mateixa manera que no s’ha de ser cuiner per fer-te el sopar.
Dit això, entenc que un actor canti en un grup, no m’escandalitza que presentadors televisius escriguin llibres, ni que un escultor balli.
El que em fa gràcia són els cantants consagrats que ara pinten, com és el cas d’Alejandro Sanz o Manolo Garcia. Són gent que després de una sòlida carrera discográfica, fan exposicions de pintura per veure si també funciona.
El que si que no puc suportar, i aquí vull anar a parar, es que em vacil·lin. Que vagin de guais. Que pel sol fet de tenir més temps lliure que nosaltres, fagin veure que poden desenvolupar més la sensibilitat.
El paradigma de tot plegat és un text en castellà que m’ha arribat a les mans.
Em sap greu que sigui la Maria del Mar Bonet, penso que mal aconsellada, que converteixi aquest fet en el més clar exemple de pedanteria i cursilisme extrem, més enllà de l'intrussisme professional. Compte que va.

"Se trata de unas obras surgidas espontáneamente a lo largo de los años y que consituyen una forma de dietario en imágenes, en visiones. Le hemos dado el el nombre de "la voz en la mano" en la medida que las obra son unas formas manuales de voz. La autora se las explica como una extensión visual de su escritura i de su canto.
-Pintando busco enamorarme de aquello que la luz me hace ver. Tanto del lugar donde vivo como de los lugares mas lejanos por los cuales viajo: enamorarme un instante de todo aquello que he comprendido mirando".

A mi el que m'agrada es lo de "extensión visual de su canto". És súper.

Calatayud

Allà, damunt de multitud de taules-tauler apareixien, en diferent ordre, munts i munts de papers amb diferents encàrrecs sobre els quals Edelmann treballava.
L’artista, després d’un recorregut per la sala va dir amb gest de gran seriositat:
“has vist? Tots aquests són els meus exèrcits…i jo sóc Napoleó”.

Parlant d’il·lustració i essent un il·lustrador l’autor de la frase, l’anècdota serveix per “il·lustrar” amb tota exactitud, la realitat d’aquesta activitat.
(…) Papers amb infinitat d’esbosos en diferents estats d’evolució, proves, dubtes, diferents tractaments…El símil utilitzat per Edelmann, encara que no ens agradi per militarista, no deixa de ser adequat.
Exercir la il·lustració és una autèntica batalla: contra el temps i els terminis de lliurament, contra les condicions d’edició, els abusos professionals, contra la propia ansietat –Estic conforme amb això que em surt o hauria de fer quelcom diferent? Es això a l’altura del que s’espera de mi? Etc etc. Per no parlar del desenvolupament de l’acció, tan propera l’estratègia bèlica, amb els seus avançaments, reculades, victòries, derrotes…

Vull incidir en una doble lectura de la frase d’Edelmann, que pot passar inadvertida i que acaba de situar el tema de l’il·lustració al lloc que li correspon: el creatiu s’identifica personalment amb la figura de Napoleó. Cal entendre-ho, la interpretació no pot ser una altra: és massa fina i subtil la linia que separa el coneixement i pràctica de totes aquestes qüestions que he intentat d’exposar, amb el més absolut estat de follia.

Miguel Calatayud
Fragment final la ponència“El Perfecte reconciliador de la Il·lustració”
Simposi “Ficció i no ficció a la Il·lustració Contemporània”
Universitat Pompeu Fabra 1994