Andromedia (20)

(HD:Users:Desktop:System)
El següent dia vaig entrar a plena llum. Un cop a dins contemplava les grans caixes. Contenidors gegantins de fusta posats uns sobre els altres. Alguns estaven alineats, altres disposats de forma més capriciosa però tots perfectament assentats entre ells. Entre alguns semblaven obrir-se passadissos estrets. Em va sorprendre descobrir que alguns dels contenidors inferiors estaven sobre rails i tenien rodes de ferro com si fossin vagons. Semblava que em trobés en un cementiri de trens, un moll o un hangar d’avions. La magnificència d’aquell lloc m’absorbia. Era un espai…cinematogràfic.

En un lateral hi havia dues rodes gegantines que s’aixecaven sobre el meu cap i sostenien una impressionant pota de ferro. Hi pujava una escala vertical fins una cabina enfinestrada. Era la base d’una gran grua.

Em vaig fixar que al terra, creuant-se amb els rails hi havia també traçades per tota la nau unes estranyes línies rectes de colors que es perdien entre els contenidors desordenats. Hi havia una espècie de so ambient, gairebé imperceptible, un so greu, que es sentia durant minuts i després s’aturava. El més probable era que fos un gran magatzem o dipòsit on recentment hagués eximit l’activitat, tot i així hi havia aquella remor, i tots aquells contenidors romanien allí.
Que volien que hi fes jo allà?...M’havien citat per decorar una sessió de fotografia, però no hi havia fotògraf, ni il·luminador, ni models. Allò no portava enlloc. Vaig veure quatre pots de pintura en un racó. Em vaig acostar. També hi havia brotxes per estrenar, tot tenia una patina de pols. Crec que això ho va canviar tot. Alguna cosa em deia que els pots tenien alguna relació amb l’encàrrec, encara que podria ser que algú senzillament els hagués oblidat allí. Vaig presentar-me amb un crit que va ressonar.
Vaig esperar dos minuts mirant als voltants. No se si exactes. Vaig obrir una llauna. Bloob! i de dins va fluir un baf químic. Pintura roja en perfecte estat. Desenes, centenars de metres de fusta m’envoltaven dins un pla que s’obre progressivament. Vaig sucar-hi una brotxa i vaig concentrar-me amb els que tenia just davant meu.

Terribilità

Durant el renaixement italià, la representació de la figura humana havia arribat a nivells acceptables. Leonardo havia dictat la situació exacta de cada múscul i els cànons de proporció que els relacionaven. Es van arribar a representar figures gairebé perfectes en el que és físic, tot i que es basaven en la idealització. Eren cossos de mirada tan serena i il·luminada que gairebé semblava morta. Cossos correctes però sense ànima, estàtics i inexpressius, amb la simple funció de mostrar-se. Darrere aquella aparent calma, les figures tenien la por de no ser reconegudes com a belles.
A mitjans del segle XV, els dibuixos i escultures de Michelangelo Buonarroti recorrien Florència sembrant la polèmica per on anaven. Els seus cossos nus trencaven amb tot el vist fins aleshores. Eren bells, sense dubte, però tenien una cosa que espantava i escandalitzava als Papes. Allò era la viva representació de la persona terrenal. Els personatges tenien una predisposició a l’acció, feien coses, tenien consciència de si mateixos i això superava l’observador. Existia una força interior dins el cos vigorós i la postura que prenien, en la tensió de cadascun dels seus músculs, en el front tens i els ulls atents del que està viu. A aquesta força interior se l’anomenà Terribilità.