dijous, 16 de juny del 2016

El conte del rellotger

Vet aquí una vegada un homenet. L'homenet era rellotger, i era un rellotger molt treballador. Treballava servint al seu senyor tota la jornada sense descans, ria rere dia.
Un dia el senyor va anar al seu taller, i ell el va rebre sorprès.
-A què dec la seva presencia? És que ha trobat algun defecte?
-Tranquil homenet, relaxa't. Tan sols vinc a parlar- va dir el senyor- durant tots aquests anys m'has estat un bon rellotger, potser el millor. Has enginyat precisos rellotges que m'han permès no anar perdut en el temps- L'homenet assentia agraït.
- He estat pensant que ja seria hora que reposessis una mica, que et prenguessis un descans.
- Descans senyor?
- Si, ja saps, esbarjo, festa. Et concedeixo quatre dies des d'aquest precís moment. Quatre dies, quatre llunes. El cinquè jorn hauràs de tornar al teu taller, puntual, com sempre.
-Gràcies senyor.
Quan el senyor va marxar, l'homenet es va quedar amb una estranya sensació. El seu treball tornava a reclamar-lo des de la taula, plena de peces esteses, però ja no hi havia gens de pressa, ja no hi havia res: el seu senyor li havia dit que descansés.
-Quatre dies són quatre llunes- meditava l'homenet. L'esbarjo inesperat suposava un parèntesi de tot, sense rellotges, sense temps, o més aviat, amb tot el temps. Se sentia una mica angoixat, davant el no-res. Per dir la veritat, feia tant que no ho feia que no sabia el que volia fer.
Aquella nit va anar a la seva vella caseta empolsada on tan sols utilitzava el llit, i es va posar a dormir. 


C. 1
L'endemà es va incorporar i restà assegut, com fora de lloc. Després va reaccionar.
- no em puc quedar així durant quatre dies, hauré de fer quelcom, hauré de... veure algú.
Va trucar al seu germà, i aquest en sentir-lo es va posar immensament feliç.
- Home! Que és de la teva vida! Pensàvem que havies mort d'accident laboral!.-
Després d'explicar la situació al germà, aquest el va convèncer que aquell mateix dia fes una petita trobada de vells amics. L'homenet va buscar en els calaixos l'antiga agenda, i tot i costar-li molt, va fer el propòsit de trucar als amics. Alguns no se'n recordaven d'ell, altres acceptaren la invitació. També va trucar a la seva antiga companya. Feia anys que no es veien, però ella va agrair el gest i va prometre acudir a la trobada.

A mig matí van començar a acudir els convidats, els primers, uns companys d'estudis. Feia temps que no es veien. Primer els va costar una mica trencar el gel, però a poc a poc varen recuperar la confiança i es varen anar distenent. Començaren a recordar els vells temps per acabar criticant divertidament la degeneració física que havien patit. Al contrari que ell, els amics s'havien engreixat. Després va arribar el seu germà i en tenir-se un al costat de l'altre, es varen fondre en una abraçada. Després aquest va adoptar una actitud paternal, que si estava una mica demacrat, que si no es divertia mai...
Després varen arribar algunes amistats més, i per últim va arribar la seva antiga companya. En veure van emocionar-se. Es van somriure i es varen fer uns afectuosos petons a la galta. Un cop tots junts, varen fer una gran foguera a la llar de foc, i al seu voltant es van asseure tots. A l'escalfor del foc, van començar a treure caixes i repartir obsequis. Alguns eren objectes que guardaven i van transportar al grup entre els records. L'homenet va observar que la seva amiga de l'ànima estava en un racó amb els ulls vidriosos, i es va preguntar perquè l'havia trucat. Sentia que havia de parlar amb ella, explicar-li el que pensava de com havia anat tot, i quan van tenir l'oportunitat van apartar-se cap a una de les habitacions. Allí es van quedar els dos en silenci. Ella no va poder reprimir un discret plor. Amb paraules entretallades va dir-li
- Estàs prim. En aquesta casa, sembla que no tens res. Sembla que...no hi visquis.
Alguna cosa semblant li havia dit el seu germà.
- Hauries d'espavilar-te una mica, agafar les regnes de la teva vida, però ara ja no puc ajudar-te. Jo tinc les meves coses...- es va quedar mirant tendrament a l'homenet i el va acaronar.- El meu rellotger... Pensàvem que...-es van abraçar i així es van quedar una estona. Després es reuniren de nou amb els altres i varen seguir la vetllada explicant-se coses i rient. Cap al tard es va anar acomiadant de tothom de forma emotiva, i a poc a poc va tornar-se a quedar tot sol amb l'estranya sensació que no tenia cos sinó que en aquell moment, tan sols era sentiment. Les brases encara eren enceses i la casa estava plena d’escalfor.


C. 2
Al matí següent va ser sacsejat per un estrèpit que provenia de fora. En sortir per la finestra va veure un estrany grup de gent que va aplaudir la seva aparició.
-Obri'ns la porta homenet! Veurà el mai vist!
-Qui són vostès?
-Som els meravellosos artistes!- el teu germà va requerir que et donéssim una mica de vida!- i després va riure.
L'homenet va baixar a obrir, i en fer-ho, va veure com entraven a casa seva una variada galeria de personatges: uns portaven els rostres pintats, grotesques mascares, disfresses de colors o samarretes de futbol. Tots cantaven i hi havia alguns que havien portat instruments musicals. També hi havia malabaristes ballant i fent equilibris, un d'ells es passejava per l'estança de cap per avall. Part del grup es van quedar a fora fent jocs de pilota, malabars o circ mentre a l'interior es feien representacions on s'intercanviaven papers, fins i tot l'homenet es va animar a integrar-se a una. També es va recitar poesia. A mitja tarda van arribar més persones amb bonics trofeus pintats de colors que havien fet ells i tots i totes en van tenir un. Ja tard, molt esgotats i cadascú amb les seves andròmines van anar deixant sol l'homenet. El també estava molt cansat i va caure fos al llit. El terra de la casa havia quedat ple de fang.


C. 3
El tercer dia es va despertar lentament mentre somiava, acaronava el cap d'una fada entre les seves cames. Creia estar despert quan va veure una figura nua i efeminada sortir rient de la seva cambra. Es va quedar perplex i enrojolat en comprendre el que havia succeït sobre el seu ventre descobert. No donava crèdit. Va començar a tremolar, tot i que no de por, mentre escoltava més rialles fora la seva habitació. Ell juraria que els artistes havien deixat casa seva la nit anterior però el fet és que en obrir, es va trobar a un home gran que despullat, es masturbava de cara a la paret.
- És fabulós! Buuah!- deia.
Aquella imatge a l'homenet li va semblar repugnant i es va dirigir a la sala on es continuaven sentint riures. Allà l'escena el va deixar bocabadat. Sobre la mateixa taula fornicaven dues persones. Una dona amb cabellera rossa tenia a sobre la figura efeminada que somreia i empenyia. Asseguda una butaca hi havia una noia jove que s'introduïa els dits entre les cames. L'homenet estava escandalitzat però no va poder apartar la mirada de la d'aquella jove que alhora el mirava amb cara de plaer.
- has sigut tu qui t'has ficat al meu llit?-preguntà l'homenet.
- ha sigut ell. Va respondre senyalant a la parella.
La figura superior també el mirava i va riure mentre tancava els ulls en ple èxtasi.
- Que li faràs?- anava dient la noia jove- que li penses fer?-insistia tot acostant-se.
La dona de la taula, com embriaga anava dient- jo també en vull, a mi també...
La noieta va agafar de la mà a l'homenet i tot movent el cul, se'l va endur a la saleta on se sentien gemecs. A l'homenet se li van posar les orelles vermelles en contemplar que al voltant del seu sofà fins a quatre cossos s'entremesclaven en el que constituïa la més lasciva de les orgies.
- Escolteu porcs! Algú es banya aquí?- va cridar la jove al grup.
- Això! Un bany!- va dir un noi- però qui és aquest?
- El senyor de la casa imbècil! I tu no vens... Que vingui la mama!- va respondre ella.
Del grup es va desenredar una dona de grans pits i al veure-la a l'home se li va encongir l'estómac. Van omplir la banyera mentre les dues despullaven l'homenet. Ell seguia en silenci, però atent a tot, com en un somni, deixant-se fer. La dona de la pitrera era de moviments sensuals i sabia perfectament com provocar plaer. Els tres es van ficar a la banyera i van estar una bona estona fregant-se entre si. Després van venir altres intentant ficar-s'hi també entre rialles, cosa que va provocar que tota la casa acabes plena d'aigua. La noia jove no volia seguir amb el grup i sense deixar que es vestís va empènyer a l'homenet a la cambra de convidats, on es van estar rebolcant i fent el mandra tota tarda. Entre els braços de la noia, l'homenet extasiat va quedar profundament adormit.


C. 4
El quart dia va ser despertat per una agradable flaire i una sensació de buit a l'estómac.
Va intentar recordar la nit, les hores, els dies anteriors i va notar que moltes sensacions es mesclaven. Va pensar que estava perdent el control dels seus actes i del temps. Va mirar el calendari i va comprovar amb alleugeriment que encara quedava el quart dels dies que disposava fins a tornar al taller.
Se sentia dèbil, cansat. En aixecar-se li va tornar aquella olor ara més intensa que provenia de la cuina. En aquell moment va recordar que no havia menjat res durant dies i estava famèlic. Com somnàmbul va seguir una olor de torrades que el va dur a la saleta on un grup de persones parava la taula eixamplava amb alguns mobles. Anaven vestits.
- Bon dia- varen dir educadament.- Boníssim.
- Però bé... Que és tot això?- va dir l'homenet- és que a casa meva entra qui vol o què?
- Som gent de bé, amic meu, és més, no hi ha porta.
- Vol torrades amb melmelada?- va oferir una noia amb una plata.
L'homenet no sabia que pensar però per pensar, calia menjar, així que va acceptar.
- No pots queixar-te... Hem netejat i et portem queviures, carn, fruita i aquestes coses- Va dir un home amb davantal que sortia de la cuina, i va seguir- si sou tan amables d'acabar de parar taula, esmorzarem.
L'homenet va anar refent-se a mesura que anava menjant. A sobre la taula hi havia pastes, galetes, brioixos, pa calent, mantega, nata i xocolata en abundància. També hi havia moltes fruites i sucs diferents. Feia gust només veure-la. En acabar tots estaven molt satisfets, i es tiraven rots. Un nen va oferir a l'homenet una porció de pastís, i minuts després de menjar-ne va començar a tenir estranyes sensacions i a semblar-li que el nen es mofava d'ell.
-està bo eh?- deia el nen. I reia.
Tornaven a sortir a plats fumejants de la cuina i homes i dones es felicitaven en veure les delícies que s'hi duien. L'homenet es va adonar que li havia passat el matí volant. Després va sortir una dona amb una garrafa de vi i tothom va cridar d'excitació. Durant la sobretaula es van fer cafès i la gent treia ampolles alcohòliques de dins de bosses. Un home barbut va treure una bossa d'herba seca que va deixar sobre la taula i es va posar a fer un cigarret que va compartir amb els assistents. Altres l'imitaven i també treien bosses d'herbes de les quals van estar fumant tota la tarda fins que el fum es va mesclar amb les altres olors que aromatitzaven la casa. Aquella herba i licors produïen efectes relaxants així que només es van aixecar per anar al lavabo o preparar el sopar. Uns altres aprofitaven per inhalar polsims pel nas, i parlaven entre ells efusivament. Al final de la jornada el nostre homenet va tornar a quedar-se sol. La casa feia pudor, ell estava cansat, no va voler pensar i va tornar al llit a submergir-se en el més profund dels somnis.

“Uhrmacher märchen” (Rascaso Veco) Conte del rellotger. Traducció del nadsat de Romà Albó.

dimecres, 8 de juny del 2016

Andromedia (49)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia/Andromed)
L'any mil- nou-cents trenta-vuit Industries Xalaux s'havia col·lectivitzat i era gestionada pels mateixos treballadors. El meu avi sabia que el Xalaux ja no la dirigia, i que la seva estranya malaltia empitjorava.
Eren aquells terribles dies de març que avions  bombardejaven Barcelona. Es deia que la fàbrica participava en la fabricació d'armes pel front, que sortien cada setmana de la ciutat. Un projectil havia impactat d'esbiaix a Can Xaló fent caure part de la xemeneia.
El nen Xalaux i el seu xofer van venir a la impremta amb l'auto. Xalaux caminava dificultosament amb un bastó fent-li de crossa. Darrere, el xofer entrava un equipatge, algunes carmanyoles i una ampolla de vi.
Va obligar a l'avi a seure i entaular-se al pati. Volia parlar, parlar molt. Volia acomiadar-se.
-T'hauràs adonat que la fàbrica ha caigut als rojos- es mostrava un somriure sarcàstic i còmplice- Se la van quedar els nois, pobres, comprendràs que ara no estan per gaires catàlegs - va fer un silenci i va seguir -Vull que sàpiga que estic agraït amb vostè. La teva tasca en les publicacions ha estat impecable. Els nostres catàlegs han agradat molt. La primera impressió és important, ja sap, la primera impressió, oi?- somreia de nou amb aquell sarcasme infantil, però de cop reflexiu va seguir- Hem sigut molt bons amics. També.
Es van asseure i el xofer va treure menjar obrir el vi. varen tenir una conversa molt interessant. Xalaux va explicar la història familiar tot enllaçant-la amb els canvis tècnics. Per fer-ho va dividir l'evolució de la humanitat en etapes.
- Les societats nòmades es regien per la conquesta dels territoris, eixamplar horitzons en cerca d'aliments i les matèries primeres. Després va ser l'època de la tècnica oi? Van aprendre a establir-se i a inventar eines per produir el que no calia anar a buscar. Perquè vols abraçar tant sense temps per abastar-ho? A poc a poc amb partir de la revolució industrial, volums productius i els territoris estan deixant de ser importants, doncs la clau era poder arribar a ells abans. Hi havia els transports i la tecnologia que ens havia de permetre arribar-hi en menys temps- L'avi ho seguia, interessat
- Per poder abraçar molt, també havies de ser ràpid, més àgil. Entens? Aquesta era una de les especialitats de la meva mare, ella ho va canviar tot. Les seves màquines, cada vegada trigaven menys temps per fabricar el mateix. Creaven pautes i normatives que feien la seva producció més racional, més lleugera, més transportable. Que hi passés per la porta, deia sempre. Aparells més complexos que cada vegada ocupaven menys. Ella estava convençuda que la velocitat guanyaria a l'espai i les seccions i naus de Can Xalaux es quedaven cada vegada més buides. Com amb les telecomunicacions saps? Vam entendre que es tractava d'estar a tot arreu alhora i que ens abocarem a la immediatesa. Velocitat, producció... Calor!- va treure's un mocador amb aquella X sorgida, i es va eixugar la suor-
Tot van acabar per fondre's- Va concloure, i ara somreia melancòlicament, amb la mirada perduda en un punt indeterminat.
El discurs s'havia tornat entre metafísic i sentimental. L'Avi escoltava perplex, sense entendre gaire aquell final.
Xalaux es va fer acostar un maletí reforçat i el va obrir.
Aquestes figures porten tota la vida relacionant-se entre elles, agrupant-se en danses que no entenc.
- De tot el que t'explico tan sols en queda això, amic meu. Vint-i-tres figures de plom entre vellut. Ve a ser un tros del somni del meu avi, les despulles de la meva mare, la meva joguina d'infància. Com veuràs t'estic donant tot el que tinc. - veient que l'avi no acabava d'entendre el sentit de tot allò va ser més concret.
- És el millor material del qual hem disposat mai, un aliatge magnifica, el millor plom del món. El fondràs. Aquest és el metall amb el qual has de fer la teva tipografia. Converteix els seus cossos en lletres, i que agrupant-se facin noms i explicacions per totes les coses. Tu fone'ls i ells faran la resta.