Ex-libris 27

Calat

Jo crec que somiem que fem aquelles coses que precisament no fem. Jo sempre somiava que conduïa, fos una moto, un cotxe o helicòpter. Jo no condueixo. No. Quaranta anys i sense carnet de conduir..que passa!? No me’n sento orgullós. Suposo que és d’aquelles coses que t’obsessionen però després ho aconsegueixes i mai més i penses, com la varicel·la, la selectivitat o la mili d’abans. Moltes en voldreu treure importància, però no podem obviar la qüestió quan les quatre rodes es fan presents en les primeres converses entre homes, en les referències a localitzacions, en tants i tants anuncis i films. També he vist la classe de persones que podeu arribar a conduir i absolutament res em justifica que una persona eixerida i de seny com jo no ho pugui acabar fent. Per altra banda, he conegut grans persones que mai han conduit. Com elles, si no tinc llicència per conduir, és perquè mai m’havia fet falta. El meu radi de mobilitat no sobrepassa l’àrea metropolitana de Barcelona i aquí els transports públics fan bon servei. No cal justificar res, l'única veritat és haver triat tenir-lo i no n’he sigut capaç. Bé, de fet i per mirar-ho bé, sí que en sé de conduir. Estarem d’acord que el difícil no és conduir sinó circular. L’únic que em falta és l’aprovat de l’examen pràctic. Convèncer de què ho puc fer.
Fins aleshores em cometia faltes eliminatòries que precipitaven el final de l’examen. Em bloquejava. Vaig plorar i es va convertir en una de les meves ferides, petits traumes que et fan mal per dins. En aquell darrer examen gaudia de l'avantatge de l’examinador. Era un home bo, ja se’l veia, per la seva forma de vestir de geòleg o excursionista, pel seu maletí, la forma de caminar i el seu tarannà. Un tipus tranquil, diuen que en alguns moments de la prova mig s’adormia i tot. Ho tenia tot a favor per aprovar. Aquella vegada almenys vaig acabar la mitja hora i vaig acabar un xic millor que l'última, fins i tot el profe de l’autoescola estava satisfet.
“Petites coses” Em va apuntar l’examinador “Et desenvolupes bé però et manca una mica d’atenció. I ja esta. Va.”
M’havia suspès de nou.
Aquell home m’havia negat la felicitat per enèsima vegada. Probablement no el veuria més però i en lloc d'engegar-lo me’l vaig escoltar i encara li dedico quatre frases al meu blog. Si és que sóc bona persona, hóstia!
Ha calgut caure molt avall per arribar aquest punt i donar tot el sentit a les sàvies paraules del mestre Cheng Man-ch’ing. Invertir en pèrdues, vet aquí el secret. Aprendre de la derrota tantes vegades faci falta, puix que el fracàs és sempre el millor aprenentatge.

Andromedia (31)

(HD:Users:Desktop:System)

Un dia vaig buscar dins el meu bolso la tarja que em va donar el pijo de la Lambretta. Feia setmanes que no responia al telèfon de casa seva. Vaig anar a visitar-lo perquè m’aclarís les característiques d’aquell encàrrec i la identitat d’aquells clients. L’adreça era la d’una agència de publicitat d’avinguda Tibidabo, al peu de tramvia. Un edifici bufó. Vaig haver de donar varies explicacions a una noia que feia de recepcionista, i em va fer esperar una estona en una cadira de vellut vermell en una saleta amb fotografies de models estupendes d’ulls pintats i algun cartell emmarcat. Aquí si que cal silenci sepulcral, com que no passa el temps. Al sostre hi havia unes superfícies traslluïdes suspeses i que no es veia com s’aguantaven. Semblaven generar claror però s’intuïa que darrere hi havia el focus de llum. Transmetia netedat. Era decoració moderna vaig pensar. Vaig fullejar unes revistes, sobre un moble blanc i arrodonit. Arreu jo sempre acabava fullejant revistes. Em vaig aturar en un anunci en una revista de moda en anglès. Era d’una marca de roba esportiva, from Texas, posava, i hi sortien persones amb una mena de granotes com les de l’Andromed, amb franges de colors per les mànigues.
En aquell moment va sortir un home d’uns seixanta anys amb barba canosa, amb roba cara però tot desmanegat. Fumava. –Tu no preguntas por mi... vienes por mi hijo verdad?- va dir. Jo vaig assentir- Era por un tema de trabajo en Pueblo Nuevo-. - Mecaguendios Pueblo nuevo dice, que sabes de esos? - Sabes algo de la moto? – jo no entenia la pregunta i ell va deixar de mirar-me.- Que se citó allí con no se quién y le han robado la Lambretta...coño...Lo he mandado a Ibiza para que se airee. Lo he hechado del estudio si, no hay quien lo aguante-. Aleshores no se si tot allò m’ho deia a mi o a la noia, no mirava a cap de les dues. Davant la meva permanent expressió d’ignorància l'home es va intentar oblidar del tema i de mi.- Deja tu telefono a Magda y el ya te llamarà-. Vaig sortir d’alli amb cara de desconcert i una mica estafada i un cop més sense haver aclarit res. Veritablement, aquelles persones vivien en un altre món.

Els Referents

23. Sssht...

La nit com a tema dels referents? He tingut dubtes, però havia de ser-hi. De per si ja té molta, tota poètica. La nit és diferent, és sorpresa, misteri, sensualitat, però potser la paraula màgia ho definiria bé. Cadascú té la seva. La nit té per a mi una associació personal i especial amb la solitud i tranquilitat d’un estudi sense trucades i la musiqueta d’un programa de ràdio nocturn, però permeteu-me, no parlaré d'això, ni de cels plens d’estels i amor a la vora d’un foc. A Barcelona no hi havia estels i la nit a la gran ciutat agafa nous angles.
A la infància es clar eren les hores fosques on el millor era dormir. Després o paral·lelament a començar a retardar l’ingrés al llit creixia la curiositat i una certa excitació per començar a transgredir l’horari. Em quedava veure una pel·lícula o algun partit de futbol. A vegades arribant de nit amb el cotxe, intuïa aquella ciutat per la finestra de l'auto. El mussol lluminós de rètols Roura, els bars amb llum encesos i converses també enceses. Si Barcelona és la gran encisera i la nit és màgia. Juntes operen amb poders especials. En un poster, el dibuix de Pons. Una façana de finestres amb llum on s’intuïen escenes privades.El món de la nit, diem, sempre l’hem relacionat amb l’oci, relacions de tot tipus, musica, les drogues., tot això. Aleshores era la Barcelona de La Paloma, de l'antic Zeleste i encara el vell Molino. Quan els amics dels pares després dels sopars deien d’anar-hi, jo m’ho imaginava amb llums vermelles. Ells es clar hi renunciaven a causa de mi. Quan anava a dormir a fora, a casa alguns amics, em sentia motivat com si això fos una promesa de trencar la rutina, d’excepcionalitat. Sopar a llocs diferents, i prendre alguna hora a la nit, dormir en altres llits. La primera vegada que vaig sortir sol vaig fer patir la mare doncs vaig passar la nit fora sense avisar. Va ser a un concert de Motorhead, després vam anar a petits bars plens de heavis, cartells penjats amb xinxetes i parets folrades de grafits, però això ja pertany a altres referents. Després vam estar al Raval i evidentment em va impressionar tot el que vaig veure. Era la Barcelona preolímpica de pocs turistes i molts forasters, amb els últims batecs de l'heroïna i prostitució. Jo no em separava dels meus, tan sols tenia quinze anys com a la cançó, i estava una mica cagat. Em trobava al centre de Barcelona i senzillament no sabia tornar sol. Des d'aleshores vaig sortir molt. Els noranta van ser bojos i vaig conèixer-ho gairebé tot. Amb altres grups anava a llocs diferents, barris diferents, cases diferents. A la nit tractava amb moltes persones, potser obscures, però en el fons eren bons paios que parlaven sense coneixe't. També recordo cambreres i posats de noies dures que m’agradaven. Vaig estar a molts bars, espais i sales de concerts, al meu barri n’hi havia moltes i vaig veure parir unes quantes. Sales emblemàtiques de Barcelona on es podia fumar, amb els seus porters i cerveses de quatre-centes peles. Aleshores no volíem acabar mai però hi havia dies que agraíem enormement el moment de ficar-nos al llit de matinada. Passats els anys, penses en llocs que ja formen part del passat i quan hi penses recordes les noies, les drogues, aquelles cançons, i se’t posa aquella cosa a la panxa. Nostàlgia pura i dura. No diuen que també és això la nit? Sempre ho mitifiquem. Com va dir en Quimi portet, no sóm tant romàntics. No enyorem aquella Barna si no la nostra pròpia joventut.

Andromedia (30)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

L’Andromed te moltes butxaques. Les té amagades pel seu cos com cicatrius. Cremalleres, plecs i recosits a mida. Dins elles porta els seus objectes petits, útils i estris que pot fer aparèixer i desaparèixer del cos com un mag. Són alguns gadgets que jo havia vist en alguns anuncis, no é com els aconseguia. Aparells elèctrics petits i pràctics que s’adaptaven a la mà, com una màquina d’afaitar o una ràdio gravadora molt petita. Pel que intuïa, estaven espatllats. Semblava que d’alguna manera o altra els arregla o els modifica donant-los una altra utilitat, com aquella pistola de pintura amb la qual vaig aprendre a pintar.

Sempre vesteix aquella granota embuatada per dins i que li quedava tan bé. No sé com se la deu treure ni no com s’ ho fa per pixar i cagar, aquestes coses no surten mai. En veritat no tenia la seguretat que se'l treies, vull dir si que, si com jo, quan és de nit, es vesteix de carrer i torna a casa seva. Alguna cosa em feia pensar que no, que no sortia mai d’allí. Crec que el vestit es desmunta mitjançant botons de diferents mesures i cremalleres, i que les extremitats són extraïbles i reversibles, o bé en te de recanvi. Té una franja de color que li ressegueix el cos per on circulen els meridians. En alguns punts té cosits petits pedaços de colors, com en un mostrari de teixits. Tot ajustat, com fet a mida. Sempre es manté força net i fa olor asèptica. La pols mai s’adhereix al seu cos antiestàtic, senzillament llisca. Si ho fa ocasionalment sobre la seva pell, la brutícia es converteix en maquillatge que potencia els seus millors trets. Alguns cops m’entretenia observant tots aquells detalls, alhora, sense adonar-me em recreava amb les formes d’aquell cos.

Ex-libris 26

Andromedia (29)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

No sé perquè vaig recordar el Jan, un professor que se'm va quedar les grafies de la mostra escolar. Era mig japonès però molt occidentalitzat. Deia que no m'he les podia pagar, val a dir que era qui més valorava les meves sanefes. Crec que li agradaven molt i d'alguna manera em va ajudar a traçar-les millor, més fines. Era un tipus bohemi aquell, i un xic místic, feia tècniques de relaxació d'aquestes que estaven de moda els seixanta i també traçava grafies de les seves amb pinzell.

Ell em va explicar tot el que sé de la mecànica de les tipografies i no havia tingut ocasió d'aprendre amb l'avi. Em va dir que s'ordenaven en famílies i que totes havien de tenir un estil propi sense deixar de ser les mateixes lletres. Cada tipografia mantenia cert espaiat i certes cotes que limitaven alçada i base. L'univers tipogràfic era fascinant. Centenars d'abecedaris diferents. Tan semblants i tan iguals. Tot això m'inspirava que les lletres son exercits en formació i els fulls camps de batalla per on desfilen. Petits escamots intercanviables i preparats per infinites combinacions entre elles. La linotípia era una maquina que mitjançant tecles escrivies línies de text. Aquesta línia feia de matriu per a plom fos, formant una barretes de que al solidificar-se s'alineaven unes sobre les altres. Les matrius havien de retornar al componedor. Una feina molt feixuga que ens havia estalviar la fotocomposició. El Jan deia que tot canviaria de nou. -les computadores noia-deia- les computadores ho canviaran tot.

I perquè venia tot això? Si, per lo de Andromed, el nom. Andro era un nom molt tipogràfic, com "Garamond"o "Bodoni". Els tipus tenien noms per l'estil, i seguit una abreviació de gruix: bold, demi, light...Vaig decidir dir-li així, Andro medium o Andromed. Un nom de lletra, tot i que a vegades pensava que era el nom de l'habitant d'un planeta llunya o el d'un d'aquells medicaments. Alhora, perquè no dir-ho, era un bon títol. Andromedia.

Ex-libris 25

Ho a fet i ara el bretolet marxa tot apressat de l’escena del crim. Tot ha durat uns segons. Veure el mur blanc, ningú al carrer i sentir el pes lleuger de la llauna d’spray no acabada del tot. Clinc clinc... Ha deixat anar la bafarada negra sobre la paret expulsant un darrer alè com orgàsmic. Ssssssst....
Se m'en va l'olla, pensa d'ell mateix el bretolet mentre torna a casa encara amb certa excitació. Es tracta de la primera malifeta, l’inici de la seva carrera delictiva. Ai si l'ha vist alguna veïna... El bretolet se sent culpable, es diu que no va fer-ho premeditadament i que es va trobar el pot de pintura però se li escapa el riure d’imaginar-se el propietari del xalet trobant-se allò. És així com succeeix, mig de casualitat. Deixant-se portar pels instints gràfics primaris.
Gràcies a persones com ell i situacions com aquesta que existeix aquesta secció del blog. Ells encara no ho saben però actuen al servei d’Ex-libris. Són els nostres dissenyadors. Creadors d’Aemas.

Andromedia (28)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

A vegades, quan se’l veu reposat, m’explica sintèticament coses pràctiques, com les zones marcades on cal pintar o la forma d’accedir-hi. Avui per exemple, és ajagut amb les cames alçades. Sembla descansar però no ho fa. Manipula un aparell petit que expulsa aire. Després me l’entrega. Es tracta d’una pistola d’aire amb un dipòsit superior on puc posar pintura. M’assegura que em serà pràctic. A mesura que m’anava fixant en ell, me n'anava adonant. L’Andromed era de moviments precisos i semblava no dubtar en cap moment. Experimentava seguretat i la transmetia al seu voltant. Agafava els objectes igual que els objectes es mouen amb ell. Sempre a l’abast, sempre era al seu lloc, sempre quedava bé. La granota a mida dibuixava el seu cos, estirat com el d’un maniquí de sastreria. Es movia lentament i amb gestos harmònics com si ballés o fes gimnàstica quan tan sols feia els moviments precisos i necessaris. Semblava fer una d’aquelles tècniques marcials que es portaven aleshores. Era d’una tranquil·litat que espantava. Fred. Lineal, impertorbable i regular com el vol d’una sageta. Semblava que en lloc de viure tan sols actuava. Dur i sensible a la vegada. Seduïa. No sabia imaginar-me’l entre els meus amics, no sé què pensaria la colla si el coneguessin. Probablement el trobarien brillant, com se solia dir. De ben segur se sorprendrien de veure’m amb algú així. Qui sap on para la colla. Gairebé sense adonar-me jo ja  volia pertànyer a aquell lloc, vestir com ells, comportar-me com ell, ser així.
Tot i que l’Andromed parlava sovint en plural, passaven els dies i no veia ningú igual, així que vaig concloure quelcom molt important: l’Andromed treballava sol. Tots aquells sorolls els produïa ell amb els seus aparells. Era l’únic habitant allà. Tant se val qui fora aquella persona, de si es tractava d'home o dona, jove, gran... Fos guardià, operari, model per la meva gran obra. Tard o d’hora l’hauria d’afrontar doncs els tractes, anaven només amb ell.

Girs inesperats

Molt fascinat amb aquestes pel·lícules de final sorpresa. Films de gloriosos desenllaços i girs inesperats. Qui sap si el primer final sorpresa fou l’estàtua de la llibertat a “El Planeta de los simios”. M’agradaria molt saber qui va encetar la fórmula i quantes hi ha, però tan sols us en nomenaré algunes amb el seu títol en castellà. Gairebé totes pertanyen als anys noranta i s’engloben en el gènere d’intriga. Potser el lloc més destacat el té “El sexto sentido”, tot i que “Sospechosos habituales” té en opinió meva, el millor final del rànquing.
Night Shyamalan es va aficionar als finals sorpresa i en va fer algun més com a la pel·lícula “El bosque”.
A “El protegido” i ¨El show de Truman" hi ha revelació però no és ben bé al final. Hi podem incloure a la llista “El club de la lucha” i algunes de les altres de l'honorable Edward Norton, com “Las dos caras de la verdad” o “El Ilusionista”. Després hi ha "El escondite" i evidentment “Los otros”. Que mai us les expliquin.
Recordeu la cua de vaca de Romario? Us refresco: Romario fou un jugador del Barça que en el primer cinc a zero al Madrid, va fer el primer gol escapant-se de la defensa a la frontal del area rival. La “cua de vaca” és un dribbling molt plàstic que es tracta d’acompanyar la pilota amb el peu mort enganxat com si aquest la seguís a ella. De cop i volta, de forma elèctrica, el peu s’activa agafant el control i imposant-se sobre la pilota fent-la canviar de direcció radicalment sense perdre en cap moment el contacte amb ella. En aquell partit la nova direcció era la porteria, i en paraules del locutor, el defensa Alkorta encara la busca.
Bé, la idea és aquesta. De forma molt ben premeditada, els autors et situen en un petit racó de la història, assegut en una zona de confort sense preguntar-te més, convençut de la seguretat de lloc i la veritat de l'única perspectiva amb la qual veus les coses. Al final et vénen a buscar, t’aixequen i et traslladen de la mà a l’altre extrem, on l’espai, la situació, els fets, tot pren un nou sentit. La cara oculta de la lluna que mai havies ni concebut. Aleshores et pots quedar amb cara de babau com Chazz Palminteri o senzillament esclatar a riure com Paul Giamatti a "El Ilusionista" però serà normal que de la gola sorgeixi alguna expressió semblant a “que cabrons...”. Vosaltres que ho creieu saber tot i tenir tot tant clar ara us adoneu que només en veieu la part que volien que veiéssiu.
En aquests finals sempre es rememoren fragments de la pel·lícula. Diàlegs i tots aquells detalls de doble interpretació que t’havien passat desapercebuts, tot torna d’una forma diferent. És clar...com no ho havies previst...i tornes a recordar-ho i aquella nit et costa dormir, pensant què ha pogut passar i que necessites tornar-la a veure. A mi em dura uns dies. A Alkorta probablement també.

Andromedia (27)

(HD:Users:Desktop)

L'ateneu del barri on tantes hores s'hi passa el Julià és un petit edifici de dues plantes que havia estat seu d'una antiga cooperativa. Caldrà extres que entrin i surtin. Ara és una sala grossa plena de prestatges fins al capdamunt de caixes de cartró, carpetes de gomes, llibres i revistes. També dues enciclopèdies gairebé senceres. Encara recordo aquella olor de paper vell i quan encara la sento m'hi transporto. Quan podien adquirien revistes interessants, estaven subscrits al Triumfo, també tenien l'Ajoblanco i algunes revistes del rollo que portava un noi que estava per allí fent tasques varies. Després d'uns dies d'anar-hi ja em coneixien i em convidaven a algun cafè. S'hi estava a gust, era hivern. Em vaig posar al costat de l'estufa i vaig fullejar un Star. Em vaig quedar mirant un article on hi havia la foto d'una noia amb pantalons que cuir amb cremalleres i  un micròfon. Parlaven dels moviments juvenils a Londres, corrents contraculturals que transformaven l'aparença i trencaven cànons. En una altra revista vaig veure un reportatge sobre els squatters de Berlin.

Mentre, de fons es va anar iniciant una conversa sobre la industria que poc a poc va acabar convertint-se en una encesa discussió sobre sindicats. Algú s'alterava defensant a grups i persones i el Julià els criticava amb fervor. Veritablement sabia expressar-se molt bé.

El senyor Abdó torna amb una carpeta, s'asseu i en treu una llibreta d'espiral, unes cartes manuscrites i un parell de fotografies. Es puja les ulleres fent-se una mica l'interessant, i consulta la llibreta. Ens parla.

-Oficialment Industrias Chalaux, encara que era Industries Xalaux i tothom ho coneixia com Can Xaló-.

Ex-libris 24

Andromedia (26)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Arribava cada matí i em trobava quatre o cinc pots de pintura. A vegades m’havia d’enfilar per trobar-los. Quan movia els pots, el sò de llauna ressonava. Surround. Hi havia un silenci gairebé total, alternat amb remors de to greu. A les parets dels contenidors em trobava grans rectangles traçats indicant-me on havia de pintar. Jo em posava a fer i m’abstreia en les meves grafies. A poc a poc arribaven altres sorolls que sorgien d’algun punt allunyat. Semblaven produïts per caixes de ressonància d'un so nítid i perfecte. Probablement els produïen els operaris de la fàbrica. A mitja jornada apareixia ell, saludava, deixava algun pot de pintura més i tornava a ficar-se entre els contenidors. Aquell individu em seguia resultant inclassificable. El meu concepte d’ell va estar canviant constantment. Fins molt després del primer dia encara em preguntava si em parlava un home o una dona, més endavant ja no hi vaig pensar més. El seu to de veu, el ritme i forma de parlar era defectuós però harmònic. De fet parlava poc, però semblava que podies confiar en ell, era com un animaló. De cop i volta apareixia en un punt alt, obrint els contenidors, i n’extreia unes caixes que semblaven de cartó. Un altre dia me’l trobava esbudellant petits aparells elèctrics o bé passant-los un drap. Sembla que no presta atenció al que faig, però en certs moments, tenia la impressió que s’aturava una estona a mirar el que feia. Jo no estava acostumada a què em miressin grafiar. A vegades pensava si els altres podien arribar a interpretar les meves grafies, però creia segur que tan sols hi veien corbes entrellaçades. Si m’aturava o el mirava de reüll, reprenia els seus moviments com si mai haguessin variat. Un dia vaig acostar-me a un dels seus traços a la fusta i em vaig impressionar. Les línies eren d'una precisió i pols fora del comú. Heu vist mai una línia recta? Vull dir…absolutament recta?

Barbàrie

De cop i volta, al igual que va passar amb els tatuatges ara tothom es deixa créixer el pèl facial. A la tele ja no només són els  hipsters dels anuncis de cervesa, ara tots els nois porten barba, siguin actors, presentadors o cantants. Al carrer tampoc els vianants s’afaiten, i molt menys els més joves. Tots els xavals van amb una merda de barbeta i cada vegada ho fan abans. L’altre dia fins i tot vaig veure un nadó sense afaitar.

Ara la gran moda es portar barba, si, com als anys seixanta, tot i que en aquest cas més que portar-la es tracta de deixar-se-la. Si aleshores era una actitud, ara és més aviat una falta d’aquesta.

Vaig escoltar que a la Xina esta mal vist deixar-te barba quan ets jove. El pèl facial és signe d’experiència i maduresa, i la barba, d’alguna manera te l’has de guanyar. Jo penso una mica com ells. Si ja de per si les modes uniformitzants em fan una mica de ràbia, aquesta si cal encara més. Em fa fàstic. No tinc res contra les barbes maques, abundants i poblades com les dels nostres pares, el que em rebenta és aquesta barbeta de quatre dies que només em suggereix que deixadesa. El fet d’afaitar-se havia estat un dels pocs signes de higiene i pulcritud reservada als homes. Mentre que de les dones s’esperava tot tipus de tractaments cosmètics abans de sortir de casa, als homes tan sols se’ls demanava anar net i afaitat. Una deferència als demés, més que res. Bé ara sembla que “lo mejor para el hombre” és una altra cosa. El gènere masculí s’ha pres la única llicència que li quedava i no s’afaita ni per sa mare. El pitjor de tot és que un cop més ho fa per desídia: Si al llevar-se no vol afaitar-se no passa res perquè la moda li dona el beneplàcit. Això si, quan la cosa va a més, s’espanten davant la perspectiva d’una barba com cal i corren a afaitar-se com una gran cosa. Covards.

Andromedia (25)

(HD:Users)
Vaig anar a buscar l’Helios a casa seva. Se’n havia encarregat de buidar el local un cop tancada l’impremta. Va poder vendre quasi totes les màquines i alguns mobles, altres les va haver de desmuntar per sempre. Aquell mati per sorpresa meva, no m’hi va dur al local. En lloc d’això varem estar passejant, ell parlant del que consistia el seu ofici, jo seguint-lo amb els mínims coneixements de tipografia que havia après. Em va parlar de les hores passades a l’impremta i d’alguna anècdota - El teu avi era molt bo -deia- pensava molt en el treball. De  vegades perdia els estreps i ens enfadàvem. Ho volia supervisar tot, tot havia de ser perfecte, sobretot allò dels Xalaux. Ara amb l’òfset tot és diferent...- Es notava que aquell home necessitava parlar.

-Vostè va conèixer el senyor Xalaux?- vaig preguntar-

-Jo mateix el vaig rebre el primer cop- A la imatge, s’obre una porta i veiem un Helios rejovenit- Es va fer portar amb auto a la porta de l’impremta. Deia que havia vist una lamina nostra, amb un d’aquell gràfics amb volum i detalls del teu avi. Parlava molt ràpid i gesticulava. El Xalaux era un d’aquests savis una mica volats entens? A partir d’aquell dia ens va fer encàrrecs i ens va fer guanyar molts rals, tot i que no paràvem. Fèiem uns catàlegs collonuts.. i havien de ser així saps? Estava veritablement fascinat per allò que fèiem però era una mica pelma. Venia molts dies i s’enganxava a la maquina com si comptés les lletres. Es passava hores amb la mirada absorta en les guies de la linotípia, i anava fent preguntes que el teu avi s’entretenia a explicar-li, tenia el cap sempre engegat, sempre rumiava. Després sortien al pati, el convidava tabac i parlaven dels següents catàlegs - La figura del jove Helios observa la conversa muda des de dins el taller.

-Vostè hi va anar a la seva fàbrica?-

- No, jo no. Només el teu avi. Li va ensenyar tota, li va presentar enginyers i delineants. Es van fer molt amics i tot sovint venia al xofer a buscar-lo per dur-lo a xerrar al seu despatx. No, jo no hi vaig anar mai a la fàbrica. El senyor Xalaux només el volia a ell.- 

Ex-libris 23

Andromedia (24)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Em va preguntar si era jo qui havia grafiat la fàbrica i si m’agradava fer-ho; En aquell moment no sabia si em renyava. Parlava en un accent una mica estrany, semblava estranger.

Vaig respondre amb to de disculpa, argumentant que era pintora, venia per l’encàrrec i havia suposat que calia pintar sobre les caixes. Va semblar mirar-me de forma inexpressiva però tot seguit va somriure- L’encàrrec…ja-. Va aixecar la mirada mirant les caixes, i amb gest d’acceptació va moure la mà movent-la circularment indicant desenvolupament, com convidant-me a seguir. Em va dir que continués pintant tal com havia començat a fer-ho. La meva intuïció així, havia estat correcta. També va senyalar en un racó una pila de pots de pintura per estrenar i una escala plegable. - Durant la llum- va concloure, després es va girar i es va allunyar sense acomiadar-se. Me’l vaig mirar mentre se’n anava.

Aquell tipus era estrany. L’havia confós amb un model de fotografia, no sé com s’ho devia prendre, però de fet ho podia semblar. Tot ell era...diferent. El color de la pell en va fer pensar que era d’una altra raça, tot i que les faccions eren més aviat europees. El seu cap era d’un color gairebé metàl·lic i duia el cabell curt així que costava molt atorgar-li una edat. Vestia una mena de indumentària força ajustada d’una sola peça i amb tot de pegats cosits. En algun punt duia algun grafisme brodat com un soldat o bomber. Semblava un uniforme, per tant el més normal és que fora un treballador de la fàbrica i n’hi hagués d’altres com ell treballant-hi. Per altra banda, es movia amb certa autoritat, semblava que pertanyia al lloc i hi estava relacionat. Dominava aquell espai interior. El fet que aprovés la meva presència, va fer que per primera vegada em veiés amb llicència per estar-m’hi.

Em vaig mirar aquelles interminables parets de fusta magnànimes. Suposaria esforç físic, no acabava d’entendre perquè se’m encarregava allò i qui estava disposat a remunerar-me pels dies que hi dedicaria, però tacar aquella superfície tan grossa era per mi una mena de regal. Ho podria fer de forma lleugera i fins i tot ho passaria bé.

Inventari

Aquest cop m’he decidit. Cal iniciar una nova fase amb això dels
paperots. Desguassar la maleta, fer net. Faig petites piles, encara em queden masses papers per llençar. Cada cosa al seu lloc, i el que no té lloc a mar. Hi ha la documentació, la propaganda i la pila de papers manuscrits. Entre aquests últims he indultat uns quantes idees bones que algun dia recuperaré, conscient que aleshores potser se’ls haurà passat l’arròs.
M’entristeix un xic les piles dels papers sense futur. Idees inacabades que he d’assumir que no val la pena ni el temps acabar-les.
Cartes d’amor, diaris, reflexions, proclames, guions i lírica barata.

Des de la distancia els emmarco en aquella etapa fosca pròpia d'una adolescència prolongada. Escrivia sobre sentiments, emocions lligades a instants concrets, experiències d’un mateix. Insistia en el concepte de “moment”. Imagino que era l’únic que coneixia amb certesa i encara pensava que eren fenòmens únics. La majoria dels meus manuscrits eren en castellà, probablement degut a la influència directa de les pel·lícules i cançons que escoltava. No les corregia ni modificava gaire; Com gairebé tot ho deixava com un material amb possibilitats però mal acabat. Tampoc ho faré ara. Ja no em reconec en aquell jove en l’etapa de l’egocentrisme, mirar-se el melic i sobredimensionar tota idea personal.

D’aquesta paperassa podria haver encetat una secció, hagués estat la més íntima d’aquest blog personal alhora que anònim. Hagués volgut explicar-ho tot però no ensenyaré res. No importa les coses que escrivia tant com la manera que ho feia. Em limitaré tant sols a justificar tantes hores abocat a una taula. Mai més ho faré d’amagat i sense saber perquè.

Ara sé que mai havia d’haver-ho començat. Ara ja no escric res perquè sí. Quan ho faig sé a qui i on vull arribar. Per algú tan propens als inicis, la vida s’ha convertit en una qüestió d’anar tancant temes.

Andromedia (23)

(HD:Users)
Del pare només conservo una figureta que tinc en algun calaix. La mare mai em va voler explicar gran cosa. Només sé que havia passat gairebé tota la vida a fora i que era molt…actiu. Sempre que preguntava a l’avia per ell , acabava parlant-me de l’avi i de com havia aixecat l’impremta. El dia que vaig anar a preguntar sobre els clients de l’avi, ella em va parlar del meu pare. La vida a vegades és enrevessada. Poseu musica sentimental.

Va començar a ajudar a l’impremta de ben jove, fins que va haver d’anar a la guerra. Va tornar passat uns anys, mig d’amagat i sota un altre nom. A casa van estar molt contents de tenir-lo de nou, però eren temps durs i res era el mateix que abans. A l’impremta hi havia molt poca feina, tant sols feien els catàlegs, i el pare tenia presa la decisió de marxar cap al nord. Començava aquí un període d’anades i vingudes intermitents. Passava dos anys fora, apareixia a Gràcia uns mesos i tornava a marxar sense gaires explicacions. En la situació convulsa a Europa era el pitjor moment per fer-ho, l’avia plorava, l’avi li prohibia i discutien molt, però ell aconseguia alguns diners i s’acomiadava de nou. En una d’aquelles visites va venir acompanyat de la meva mare, una noia belga que s’havia quedat orfe. L’avia pensava que aquesta noia l’estabilitzaria i en principi així va ser. Van passar a Barcelona uns anys i em van tenir a mi.

Quan jo devia tenir cinc anys, ja acabada la guerra europea, va tornar a fer la maleta i aquesta vegada no va tornar més. En principi vaig pensar que era perquè s’havia barallat amb els avis. Anys després vaig arribar a la conclusió que delinquia doncs algun dia havia escoltat la tia Elena fer referència a alguna cosa sobre la policia.

Aquell dia l’avia em va explicar que sovint el pare havia d’amagar-se doncs alguns homes venien a fer preguntes sobre ell. Es deia que estava involucrat en alguna organització estrangera i que li van trobar missatges xifrats “com en rus” va dir. La gent parlava massa. Alguns deien que el buscaven per roig, altres per ser d’una societat secreta i ves a saber que més. Li vaig preguntar a l’avia si era a la presó o si per contra no volia tornar. Em va respondre que sincerament, ningú sabia si era viu.

Reutilitzables

En aquest blog difícilment trobareu cap exclusiva ni cap gran descoberta. No faig de periodista. Explico coses que m’agraden un cop algú altre ja les ha donat a conèixer. Explico el que m’ha agradat sentir, i punt.

L’altre dia, per exemple, al programa Terrícoles de BTV em vaig trobar amb una entrevista a Miguel Fuster, per el que vaig agafar paper i boli i em vaig disposar a piratejar-la. Aquest home m’interessa, i tan sols havia llegit quatre línies sobre ell acompanyant les seves vinyetes en un diari gratuït.

Fill de Sans, va començar treballant de jove a l’editorial Bruguera. Apart dels Ibañez, Vazquez i companyia, aquesta editorial va ser planter de molts il·lustradors i dibuixants anònims que dibuixaven per l’estranger, treballant molt, cobrant poc i sense sentir parlar de drets d’autor.

Aquella època el Miquel la recorda com feliç, tot i que va començar a  beure amb assiduïtat. Un dia se li va cremar el pis on vivia de lloguer, però per tossuderia s’hi va voler quedar i ell diu que aquest va ser el desencadenant de la seva addició al alcohol. A partir d’aquell moment va caure en un pou anímic perdent la connexió amb el que havia estat i convertint-se en indigent. Durant quinze anys anys molt durs, el Miquel s’ha enfrontat a la vida al carrer.

De tant en tant s’instal·lava a la Ciutadella o prop de la Sagrada família, feia dibuixets per als turistes i es treia quatre peles, després potser anava a les Planes a dormir. La nit a Barcelona no era agradable, a la competència entre indigents a vegades es sumava la hostilitat dels demés. La pedrada d’uns nens malparits li va fer un trau mentre jeia. Explica que li sabien greu les mirades de la gent i no volia provocar pena, però ell mateix se’n feia.

La fundació Arrels va acostar-se a ell i li va oferir de realitzar alguns cursets que ell no veia amb cap interès, ell era dibuixant, diu, i no es veia en cor de gaire més. Aquesta fundació entre d’altres a portat a terme experiències de motivació amb els sense sostre, és el cas del projecte d’expositors amb materials reciclats per la sabateria Camper. Trobar noves utilitats per materials en desús és si més no una gran metàfora de la tasca d’aquesta Fundació. L’amic Joan, com diu el Miquel, després de escoltar les seves experiències, va ser qui li va oferir fer un blog conjunt. “Tu fes algun dibuixet o escriu un petit testimoni quan et vegis en cor, jo ho aniré publicant”, li va dir. Poc a poc es va anar animant fins tenir una producció considerable d’històries, moment en que l’editorial EDT l’hi va oferir de publicar-ho. El resultat és “Quince años en la calle” una novel·la gràfica en blanc i negre, dibuixos de traç dur i ratllats tempestuosos.

A la tele se’l veu bé, net i polit, la seva inseparable gorra s’ha convertit en un tret identificatiu i propi. Em sorprèn molt el seu excel·lent català tenint en compte la vida que a tingut. Poc a poc progressa en el dibuix i en les relacions humanes, però diu que quan es troba un indigent, és veu ell mateix i de nou li passa per davant la pel·lícula de la seva vida. Miquel Fuster diu que això dels ex-alcohòlics és un invent dels americans. Ell ja no beu, però un alcohòlic diu, ho és tota la vida.  Pel que veig amic, passa el mateix amb els dibuixants.

Andromedia (22)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Ets artista?- Es va sentir una veu clara d’accent indefinit. Si cal es dobla. Hi havia algú, la panxa em va fer un tomb. Em vaig girar poc a poc per buscar el punt d’on provenia. Crec que em podria dedicar a escriure moltes i moltes lletres, línies quilomètriques per intentar explicar el moment precís que vaig veure l’Andromed i potser no en tindria prou. La primera impressió és la que val, va dir algú. Estava assegut a un contenidor amb els braços recolzats sobre els genolls. Duia les mànigues arremangades lluint uns avantbraços musculats i bruns de pèl fi i daurat, i tenia entrecreuades les mans. La seva postura, actitud i to de pell em va fer pensar amb la d’un gitano dels que buscaven ferralla en aquells indrets, però no semblava un d’ells. Se’ns van trobar les mirades, i ens varem quedar mirant fixament un a l’altre. No pregunteu perquè, no estava espantada, induïda per una sensació de confiança. Tot semblava anar en càmera lenta. Els seus ulls eren efectius i hipnòtics. Les seves parpelles i globus oculars semblaven lleugerament maquillats, així que en segon lloc em va semblar un comediant o actor. Tenia unes boniques celles gruixudes i simètriques, mandíbula i llavis perfectes que dibuixaven un lleuger somrís de Gioconda, una expressió que transmetia tranquil·litat i certa complicitat. Semblava convidar-te a alguna cosa. Crec que jo va apartar la mirada. Portava una mena de granota com les dels pilots de curses. Això em va fer pensar que era un treballador o una mena de bomber. Crec que a ell no calia estudiar-me, probablement feia una estona que em mirava. Vaig ser jo qui va trencar ara el silenci responent amb una altra pregunta fonèticament deformada. -Ets…le..model?-

Fins aquell moment cap home m’havia aguantat la mirada així. Els homes dubtaven i acostumaven a repetir-se sempre les mateixes preguntes, així que vaig pensar que aquella persona era com jo. “- I tu com ho saps? - és que es nota…- aleshores no té tetes?- Et dic que es un tia- Té nom de home- Pot ser de noia- Doncs deu ser marica”.

Era de sexe indeterminat.

Ex-libris 22

Andromedia (21)

(HD:Users:Desktop:System)
Una veu en off.

- Oficialment era Industrias Chalaux encara que es deia Indústries Xalaux i la gent ho coneixia per can Xaló. Fundada per la familia Xalaux pels volts de mil vit-cents setanta, fou una gran foneria especialitzada amb aliatges metàl·lics i acers. Se’n té poca informació del principi. La seva primera activitat fou la foneria de columnes, bigues, bancades i estructures arquitectòniques de gran envergadura. Va ser de les primeres fàbriques que van ocupar els terrenys de mar on hi havia el cementiri. El Demià Xalaux fou un gran industrial d’aquells del segle vint. Va adquirir divuit hectàrees vora el mar, i va construir una gran nau enfinestrada de cinc plantes diàfanes vertebrada amb construccions laterals. També va alçar la xemeneia, destruïda l’any trenta-vuit, que havia sigut durant uns anys la mes alta de la zona est. Posteriorment la fàbrica va ser ampliada i es van instal·lar automotors d’electricitat per abastir-la. Es va fer portar d’Anglaterra dues magnífiques grues que van utilitzar-se en la edificació i posteriorment van acabar per integrar-se a l’estructura de la nau central. Tot el procés de construcció es va convertir en un veritable espectacle per la gent d’aquell indret encara no avesada als avenços industrials. Encara ara es recorda. 

Quan l’hereva, la Sra. Xalaux va agafar la direcció l'última dècada de segle, va establir tractes per la fondre de vies de ferrocarril i en va fabricar quilòmetres. Van fabricar també carcasses de vagons comercials, i s’havia aconseguit que els terrenys de la fàbrica disposessin de una terminació de la xarxa ferroviària. Constantment hi passaven i en sortien combois, ja fossin plens o buits. Sovint Venien els enginyers i mecànics de l’estranger, que els muntaven allà mateix i els posaven en circulació - L’Abdó ens ensenya algunes fotografies antigues i documents familiars d’antics treballadors.

Els Referents

22. Pornografisme.
I va arribar el sexe. Bruixot totpoderós que tot ho domina i fa amb tu el que vol. Les seves primeres aparicions no les recordo, vull dir, que les devia rebre però no sorgien efecte. Aleshores era un infant i les referències sexuals no eren gaires en una societat que amb prou feines sortia de tot tipus de repressions i tabús. El referent sexual adult estava associat a les dones rosses, potser per les actrius, les turistes nòrdiques, o potser perquè aquí no hi havien i allò diferent és més preuat. Em costava discernir l’erotisme de la mateixa feminitat, vull dir, si calia representar una subjecte femení, ho feia amb faldilles curtes, melena rossa i ulls molt pintats. Volia dibuixar dones i em sortien putots. No sabia veure cap connotació especial al contacte dels cossos apart de la protecció i l’afecte. Recordo intentar contactar les llengües amb els amics com un repte innocent, però la textures calentes i humides alienes no ens resultaven agradables. Evidentment havia vist cossos despullats a algun "Interviu" o calendari de taller, però meu primer contacte visual de primer ordre va ser a l’escola. Hi havia un nen que a vegades duia exemplars de la revista "Lib" i a l’hora del pati ens ensenyava en confidencialitat fotografies de òrgans sexuals en primer pla. Polles i conys sense retocar i amb tot luxe de detalls i imperfeccions. Els veia com complexos organismes de carn humida. Podeu suposar que aleshores més aviat ens produïa certa repulsió, tot i així les dibuixàvem a la pissarra. Em començava a agradar alguna noia. El fet d’escollir-les em reafirmava. Primer perquè m’agradava com em tractaven, després perquè em feien “gracia” o tenien una cara bonica. Res més.
Els dibuixos, un cop més, van tenir un paper important. Primer crec que va ser un Papus que algun amic dels pares es va deixar al cotxe o al prestatge dels llibres on m’enviaven. Hi sortien dones caricaturitzades de pits exagerats i això semblava que començar a remoure coses. Un dia que no hi eren els seus pares, a casa d’un amic varem veure algun fragment del “Imperio de los sentidos”, que com comprendreu, tampoc em van ajudar gaire a atraurem cap al sexe. Un altre amic ens convidava a veure alguna peli porno a casa seva i els avançats de la classe es masturbaven o ho feien veure. Jo encara no en sabia. Tot i participar en alguns exercicis i rebre consells d’amics, aprendre a masturbar-me va requerir un procés llarg i íntim. A casa no teníem vídeo, així que la meva relació amb les pel·lícules pornogràfiques va ser poca i tardana. El seu visionat requeria de molts condicionants i algun còmplice. Ara, aquelles dificultats em fan gràcia. Avui amb Internet tot és massa fàcil.

Recordo un fet com decisiu: En un quiosc on no hi havia “Roberto Alcazar” el meu pare em va comprar un “Comix Internacional”. Una revista de còmics nova, que estava considerada d’adults.

Incloïa una historieta d’Horacio Altuna on el protagonista s’introduïa en un rodatge porno. El realisme del dibuixant, el seu excel·lent domini del cos femení, les seves noies irreals van fer en mi escarafalls. Inconscientment pensava que aquelles noies existien i això em creava una mica d’ansietat. Aquella cosa a la panxa que ja no te la treus. Imaginàriament parlant, el dibuix és més potent que tot, i afortunadament un còmic no crida l’atenció entre els llençols.

 Havia descobert la paraula erotisme. Des d’aleshores amb l’excusa d’amor al art no em perdia cap còmic de Milo Manara. A casa d’un altre amic, mig amagats tenia alguns exemplars dels clàssics "Playboy" i "Penthouse". Eren fotos fines, tant retocades que podien ser aerografies. Com que em feia vergonya comprar-ne, alguna vegada en robava als quioscs.

Amb el temps vaig anar al llit amb noies de les de carn, temperatura i olors, i la relitat va acabar sent la meva fantasia. Un dia amb la meva parella passejàvem pel Saló del Còmic i varem poder parlar amb Horacio Altuna. No em vaig estar de dir-li que les seves noies em feien patir. Em va respondre que això no tenia sentit quan la noia que m’acompanyava era estupenda. Vet aquí el secret del mestre.