Taques

Ja en fa d’anys que vaig començar a treballar. Ho vaig fer a una gran empresa de serigrafia. Em van fer una mena de contracte d’aprenentatge de tres mesos que aleshores li deien “contrato basura”. El vaig signar davant una secretària granadeta que portava els números. Venia a ser la cara amable de l’empresa, la primera i única dona que veuria passada aquella porta. El taller era en un tercer o quart pis d’un edifici industrial monstruós, a la zona industrial de Sant Adrià, tocant a la via del tren. Començava molt d'hora a i des d’aquells carrers foscos no gaire confortables veia les llums obertes a la planta on treballava. Pujàvem per un ascensor fins a un replà de l’oficina però es podia fer també per un gran muntacàrregues que ens duia directament a l’interior del taller. L’utilitzàvem per pujar palets de làmines i baixar contenidors plens de merma. El propietari se'm va acostar ben entrada la jornada. Era un cordovès però amb poca gràcia que com molts d’altres empresaris havia fet molts diners amb les olimpíades de Barcelona. Era un espanyol ufanós, que parlava amb superioritat i es permetia un to paternal. "Tienes que darnos tu talla, para las camisetas.."

Em devien agafar per un pic de feina, treballaven aleshores imprimint banderoles per campanyes electorals. Excel·lents quadricromies gegants amb el rostre de polítics. Ho feien tant per a Convergència i Unió com del PP indistintament, el cordovès no tenia gaires dilemes. Feia d’auxiliar de maquinista, em posava al costat d’una impremta de serigrafia plana de gran format. Quan feia pujar la pantalla jo transportava la lona impresa a l’entrada del túnel d’assecatge. A vegades m’estava recollint-les de la sortida un cop calentes i exhalant un baf de tinta vulcanitzada. El maquinista era un home corpulent que es pentinava la ratlla al costat, havia sigut legionari i anava de dur, l’acompanyava una mena de Sancho Panza ja gran tot a punt de jubilar-se. Pujaven a dinar al restaurant de l'àtic, acompanyats d’un home obès que feia els fotolits. S’asseien a la mateixa taula cada dia i menjaven entrecots.
Les feines més petites o de tirades reduïdes les feia amb una màquina molt més petita un nebot del cap. Era un ser amargat i desagradable que sempre anava fent mofa dels seus companys com per fer-se el simpàtic. Era una merda, probablement com el seu germà que deien, anava amb ultradretans al cap de l’espanyol. L’operari de la màquina, sempre portava els mateixos pantalons de feina. Quan tot sovint es tacava lleument els dits a la tinta al agafar la rasqueta, feia caure el braç i, mecànicament, la mà sempre anava a parar al mateix punt lateral de la seva cuixa creant un involuntari puntillisme multicolor.
Per allà el mig anava fent les seves aparicions el cap, moltes vegades estava nerviós i ens afuetava verbalment perquè espaviléssim. Quan estava més pietós es permetia un posat paternal dient coses com “yo antes de fraile fui monaguillo” o “tienes que barrer con ganas, como lo harias en tu casa”. Sempre he recordat aquesta frase.
Algun dia especialment fort de feina, apareixien els seus dos fills, per allò de voler ajudar. Eren dos pijos de mans delicades. No els feien venir gaire, es clar, ells estudiaven. El cap tenia un soci força secundari, ell i la secretaria eren els únics que parlaven català. El soci col·locava el seu germà, molt antipàtic també, però perquè aquest era de cal justet. Arrossegava el cul tot el dia i era brut treballant. Com comprendreu, era objecte d’escarni per part del clan cordovès. També hi havia el noi que netejava les pantalles, era l’únic que m’agradava.
Tenia el cabell ros i llarg, reconeixia fumar porros i a vegades passejava sense l’uniforme lluint un tors musculós. Tothom feia befa obertament d’ell, però a ell senzillament li suava tot. Es passava el dia netejant de tinta les grans pantalles un cop utilitzades. Les posava en una banyera grossa i ruixava la malla amb una mànega, un procés molt sorollós. Primer la blava, després la magenta, la groga.... el seu entorn havia passat a ser la barreja perfecta, sistemàtica i regular de tots els colors i el resultat era una mena de gris blavós que es descomponia sempre de forma diferent sobre tot el voltant. Tenia una gran caixa de llum a la paret per comprovar que les trames de la pantalla eren netes de tinta. Tot plegat oferia a aquell espai, un caire cyber punk.
No sé ara perquè me'n recordo tant d’aquell edifici gris, ni aquella colla de fatxes, em sembla que parlant d’ells els hi he fet més honor dels que mereixerien. Potser només volia fer un exercici descriptiu, o, més profundament, trencar idees preconcebudes i clarificar qui treballa i per a qui ho fa. Potser només per nostàlgia i provar la memòria en un esbós d’autobiografia curricular, concloent que en arts gràfiques, els records sempre... nítids.

Andromedia (42)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Semblava que havia vingut a dir que jo era una peça necessària allà i que la meva tasca era important. Ben mirat, això es corresponia amb el tracte que em dispensava cada cop més. L’Andromed éstava cada cop més seriós però alhora em tractava amb més consideració, estava clar que per ell era important que jo seguis anant a la fàbrica, seguis escrivint a les caixes i que en algun moment va témer que ho deixes de fer. Potser per això va fer cas a la meva demanda i un vespre em va entregar un paquet lleuger. Embolcallat amb un cartell encartonat de cola seca, hi havia un patracol de petits retalls de colors bruts. Barrejats dins el paquet hi vaig destriar els bitllets de mil i cinc mil pessetes, i hi havia molts, més de deu. Un cop fora, havia llençat tota la resta, només qualificables de brossa i fent-ho, vaig sentir tristesa. Aquells bitllets no tenien més importància per ell que qualsevol altre objecte de tants, susceptibles d’inventariar.
Una superfície blanca pautada i reticulada en rectes fines. De cop, en qualsevol punt d’ella, una taca aleatòria matussera s’eixampla en un traç brutal sembrant el caos. Primeríssim pla, ulls brillants, excitació.
El meu treball diari era objecte del seu estudi. En alguns moments observava el meu treball atentament, des de dalt d’una de les caixes. “Interpreto el teu grafisme, no sé el perquè però ho puc fer” havia dit. Aquesta idea em removia per dins, però em tranquil·litzava pensant que tan sols es quedava en la mateixa execució, en la meva manera de retolar, en els moviments del meu canell, en les formes, només en les formes.
Em sentia com un cos estrany dins el seu complex sistema equilibri. Una xifra indesxifrable que alterava una llarguíssima equació.
Crec que tenia fascinació per les corbes que jo traçava, i això semblava tenir a veure amb debilitat en aquell personatge, el punt feble que a poc a poc jo anava descobrint.
Un dimecres el vaig sorprendre davant un dels meus murals. Imitava els meus moviments amb el braç molt matusserament i sense gens de gràcia. S’aturava i ho tornava a intentar. El vaig veure per primer cop, superat.
Definitivament l’Andromed era un ser massa peculiar. Una abella soldat obedient, amb els seus costums i codis. Impossible d’encaixar en la realitat que hi havia més enllà d’aquells pilars. Un ser incapaç de comunicar-se, incapaç de ser normal. Algú capaç de classificar-ho tot però que molt probablement, no sabia contar ni escriure. Un ser meravellós de traç perfecte però incapaç de traçar una sola corba. Un inútil perfecte.