Andromedia (2)

(HD:Users:Desktop:System)
Al mencionar-lo, la ment em va fer un estrany. Et sona i resona a dins, com en un déjà vu. És la sensació que s'et obre una finestra al cervell amb tot de fets i sensacions oblidades.
Industries Chalaux. Havia sentit el nom a casa, i havia vist aquell lloc en dibuixos i gravats als catàlegs que feia l'avi. També en una fotografia antiga on davant hi sortia ell i un home. Durant la infància tenia aquella antiga fabrica dibuixada a la memòria, m'he la mirava i estudiava les seves formes. Em fascinava, com el mite del castell misteriós o el vaixell encantat de les novel·les.
Industries Chalaux, més que una fàbrica, era tot un complex industrial construït pels volts de mil nou-cents que ocupava més d'una hectàrea, prop del mar. Era presidit per una immens edifici ple de finestres i teulada de dues aigües, amb una gegantina xemeneia al costat. Aquesta devia ser la construcció originaria.
Les oficines es devien situar just darrera una impressionant vidriera semicircular a sota d'unes grans lletres esgrafiades. A banda i banda, la façana semblava encunyada per un centenar de obertures, finestrals amb milers de vidres quadrats.
També hi ha aquell record. En la meva primera època a Barcelona, un dia vam anar a un antiquari de la plaça de les Glòries. Recordo per allí a gent estranya, homes sinistres i també una colla de nois de raça diferent. La gent parlava breument, s'intercanviaven coses i entraven i sortien de casetes. L'avia m'agafava fort de la mà.
Quan de lluny vaig veure les xemeneies vaig preguntar a l'avia si allí hi havia la fabrica dels dibuixos, i ella em va mirar amorosament. Anant cap a Marina, ens vam aturar i va assenyalar cap a l'est, on una silueta geomètrica es retallava en la llunyania.

Dibuixos elèctrics

Veiem aquí dos telèfons.
Són dibuixos elèctrics fets molt i molt ràpid.
Un el va fer el millor dibuixant del món, l'altre el vaig fer jo.
El millor és el meu.
I direu: té trampa. I és clar que té trampa! Sempre té trampa.
El telèfon de la dreta el vaig dibuixar cap a l'any noranta-tres, quan jo era jove i en plenitud de facultats. Com un bon dibuix elèctric em va sortir gairebé de casualitat, només l'havia premeditat un instant. No tenia perquè dibuixar-lo, però ho vaig fer, i em va quedar prou bé. És com les fotografies, sempre queden millor quan no saps que te la fan.
El de l'esquerra el va dibuixar un senyor que es deia Georges Remi, però que tots coneixem com Hergé. El va dibuixar una dècada abans, al final de la seva carrera, i poc abans de morir. Pertany a "Tintin i l'art Alfa" una joia pels tintinaires. La que havia de ser una nova aventura del reporter pèl-roig es va quedar a mitges, i l'editorial Casterman, va publicar les pagines i vinyetes esbossades pel dibuixant fins que la va deixar. El telèfon d'Hergé doncs, només és un apunt ràpid a l'hora de composar la pagina. Només calia saber que aniria aproximadament allí.
Si Hergé hagués disposat de temps hauria acabat la història, hagués dibuixat les pagines, passat en net i posat color a la vinyeta del telèfon. Aleshores si, el telèfon existiria, bonic, perfecte i incomparable.