Dibuixos elèctrics

Tot mirant els primers murals del pantocràtor de Taüll, em semblen a la vegada moderns i em recorden els grafittis elèctrics que fan els nois al meu barri. Mil·lennis que passen en segons.

Els Referents

20. Voltes i revoltes.
Arribaven els anys vuitanta i amb ells el Hip hop, el fenomen cultural més influent de les últimes dècades i un dels més important de la meva vida. Sorgia als suburbis de les grans ciutats nord-americanes, com el Bronx novaiorquès, terrenys erms on semblava impossible que neixes res, barris de pobresa i immigració, territoris prohibits regnats per la drogoaddicció i les baralles entre bandes. El moviment Hip hop fou un reacció a tot allò. Les classes desfavorides es reivindicaven amb un missatge clar d'autoafirmació: Nosaltres som aquí, i no serem carn de canó.
El moviment reposava sobre tres grans tòtems: Un estil músical, un art plàstic i una dansa.
La musica era hereva del funky i "la musica negra",  improvisada per punxa-discs tot sobreposant rítmes i repeticions jugant amb la rotació dels discs. Sobre aquestes bases tot sovint intervenia la figura del "mestre de cerimònies" que improvisava frases precursores del rap. El rap és una forma de cantar a mig camí entre el discurs i la rapsòdia, un monòleg constant a base de rimes i gemecs basat en missatges d'autoafirmació i exaltació de l'ego. Els graffitis i les pintades coloristes va ser una evolució natural de les primeres signatures amb noms i nombres, en el seu afany de fer-se cada cop més visibles en els llocs més insospitats. Es tracta també de l'autoafirmació a traves del grafismes, a la manera dels pioners "aquí he estat jo". Van començar amb signatures amb retolador al interior dels vagons fins acabar amb carcasses de vagons sencers decorats amb pintura esprai. Com observareu aquesta disciplina plàstica ha crescut en presència arreu del món les ultimes dècades. La tercera columna del moviment, el breakdance era una dansa molt espectacular i acrobàtica. Com la majoria de balls es tractava de donar voltes, però amb la particularitat de fer-les en posicions impossibles i a velocitat vertiginosa sobre un mateix. Podies fer voltes sobre les espatlles, esquenes o de forma vertical sobre el cap. Després hi havia una serie de passos a peu dret, cadascun amb el seu nom i  tècniques mímiques on els moviments del cos semblaven alterats per  forces físiques i elèctriques. Una de les passos més populars era el famós moonwalk.
Recordo un  reportatge a la tele sobre "els Àngels de la guarda", una colla de nois i noies del Bronx que tot i semblar una banda més, patrullaven al metro vetllant per la pau i la conscienciació juvenil. Dins de d'aquesta línia, el Hip hop va voler ser mostrat com un moviment positivista que substituiria les baralles per enfrontaments coreogràfics de breakdance, de la mateixa manera que es diu que l'esport va substituir les guerres. El fenomen Hip hop era molt potent i vistós i per tant amb grans possibilitats comercials així que es va portar a  programes de  televisió i se'n van fer pel·lícules propagandístiques com "Breakdance" i "Electric bogaloo", encara que la més il·lustrativa i per mi recomanable fou "Beat Street".
 A través d'aquests films el Hip-hop va arribar a Barcelona. A les parets de l'andana de la parada de metro Universitat es començaven a veure els primers graffitis coloristes, aleshores molt matussers, i al gran vestíbul, grups de nois amb xandall venien cada diumenge de tots els racons de la ciutat. Vestien com els de les pelis,  atemptant contra totes les normes estètiques en una barreja de robes i colors que podien anar des de sabatilles esportiva fins a pantalons militars passant pel cuir, a vegades fins i tot amb penjolls i cadenetes. Els ballarins de breakdance desplegaven parquets enrotllables sobre on realitzaven les acrobàcies rotatives seguint els ritmes de grans radiocassets amb adhesius. Jo i un company hi acudíem i per admirar les evolucions dels altres. Recordo també una exhibició que es va organitzar al poliesportiu de Vallcarca. Vestíem com ells, volíem aprendre a ballar igual però mai ho varem aconseguir. Era molt difícil. A mi aquella musica em posava i ja aleshores buscava entre els cassetes qualsevol cosa relacionada. Hi havia els "Fat boys", "Africa Bambatta", els "Break machine" i molts d'altres. Passat els anys la musica Hip-hop i el rap es va consolidar com una moda, va protagonitzar grans èxits comercials i es va acabar fusionar absolutament amb tot. Tot i l'esforç d'alguns per salvaguardar el sentit més reivindicatiu i social, des dels noranta i al meu parer, el Hip hop ha acabat identificant-se massa amb una estètica fatxenda pròpia de proxenetes i gàngsters de fireta, just d'allí d'on un dia va fugir.