Vida i obra de Simon Würfel (Segona part)

En un principi Simon Würfel rep una ajuda econòmica del seu oncle, cosa que li permet compaginar els estudis amb una feina de delineant comercial a la mateixa ciutat de Hassel.
En la distància, explota creativament i davant els professors de la Werkakademie apareix un jove intel·ligent i aplicat alhora que cínic i divertit.
"Simon passava una època precària i reflexiva, però crec que molt positiva. Ens escrivia explicant-nos coses d'Alemanya. Deia que anava a dormir d'hora, aprenia la llengua i llegia molt. Per altra banda, deia tenir certa vida social i fins i tot una companya. Jo no sabia que creure'm. Encara que fos per escrit parlava com mai ho havia fet. Mantenia un cert sarcasme i aquell sentit de l'humor propi. Se'l veia content i això era l'important" (Elrike Würfel)
Es suposa que durant aquells anys ja comença a escriure la seva tesi: ""Freizeit-Religion" (La religió de l'esbarjo) on ja s'intuïa el seu imaginari. En els seus textos glosava les sessions de psicoanàlisi entre un suposat doctor Meister i el subjecte Otto B, personalitats imaginaries tot i ser presentades com a reals.
Presentava l'hedonisme i l'anhel sensorial com a quelcom que allunyava l'esperit de l'ordre i presentava la dualitat entre disciplina i el plaer, el treball i oci. En els seus primers escrits desgrana una mena de teoria on intenta racionalitzar els estats de la ment cap a la seva alliberació a partir d'un sistema tancat. La forma de representar-ho graficament en un taulell de colors va fascinar als acadèmics a Kassel, que el van proposar sense èxit pel certamen Documenta l'any 1959.
"Würfel parlava sense pudor del sexe i amor com coses diferents, i de la influència del menjar i el beure a l'articular alguns discursos. Els seus plantejaments transgredien la moralitat d'aleshores, tenien quelcom de provocador. El que pretenia Simon Würfel era convertir el plaer en ciència" (Pitt Moog)
Amb tan sols trenta-un anys, fou nomenat professor de l'acadèmia de belles arts de Düsseldorf i articulà un model pedagògic participatiu amb els seus estudiants. L'any seguent assisteix al Primer Festival Fluxus celebrat en Wiesbaden i a partir d'aquell moment el seu interès per aquest moviment internacional el porta a participar i experimentar en el camp del happening.
Würfel obre un període de reflexió i de lluita per a assolir la possibilitat d'una creació artístico-filosòfica independent, al marge dels interessos comercials.
De fet, les seves activitats no es podien adscriure a una tendència concreta i determinada de l'art modern per bé que prenia coses de moltes d'elles. Les seves creacions anaven estretament aparellades a la seva condició d'agitador intel·lectual.
La seva postura obertament avantguardista al camp de la teoria filosòfica i religiosa el va fer desenvolupar un sistema teòric que ordenava els processos cap a la cerca dels plaers vitals. Mantenia l'argument que l'únic canal per fer-la entendre transcendia les simples paraules i la síntesi teòrica. Calia fer-la experimentar a través de la pràctica i la mateixa vivència. A través de l' Experiència. El teatre s'hauria de convertir el vehicle, el canal idoni amb el qual transmetre la seva idea.
La seva teoria de "les coses grans" que ja va començar a concebre a Europa l'any 1959 amb "Freizeit-Religion" articula la totalitat a partir de quatre pilars. Sexe, art, amor i drogues. Quatre divinitats que s'associaven a tot. La quadratura del cercle.
Va començar interessar-se pel disseny gràfic i la publicitat en la doble variant de nou camp d'expressió artística i com a element representatiu de la cultura de masses. És en aquest moment quan per tal de materialitzar al ser particular ritus iniciàtic fabrica els primers prototips de la"roulette", una roda giratòria orientada a l'espectador que es convertirà més endavant en el protagonista del seu espectacle. Aquesta roda dividida en quatre quarts seria el taulell on es jugaria la seva partida vital.
"Tenia una certa fixació cabalística amb el número quatre, deia que era un nombre present arreu, que hi havia quatre colors, quatre estacions, quatre estats de la matèria, i que en quatre s'havia decidit dividir el món. Aquesta fixació va arribar al punt de voler prescindir del cinquè component de la companyia quan va decidir treballar amb ells" (Pitt Moog)
El primer prototip de "la Roulette" feia metre i mig aproximadament. Era una roda giratòria semblant a un rellotge inspirada en els jocs d'atzar. Barreja de ruleta i rellotge, estava realitzada amb una estructura de fusta i combinacions desplegables que li permetia canviar d'aparença.
"- Va invertir forces, diners i esforços en tot allò. La base de l'estructura era la d'un rellotge gegantí que provenia de Montparnasse, em sembla recordar.
Estava una mica envellit, però conservava l'estructura originaria, tots els mecanismes i engranatges... Calia transportar-lo en camió!"(Pitt Moog)
Durant aquest projecte fa amistat amb alguns components del Grop Fluxus, i aquesta relació propicia inspiradors viatges a Estats Units, potser això va empènyer a Simon a decidir-se per la seva tercera gran migració, aquest cop a l'altra banda de l'oceà.
June Paik el convidava sovint al seu taller per ajudar-lo a treballar en "La Roulette". Entre 1969 i 1970 va estar treballant en el que seria el model definitiu, molt més ambiciós que les anteriors, a l'efecte giratori, i moviments estaven mecanitzats i s'incorporava tecnologia que et permetia vistosos jocs de llums i retro-projeccions.

Andromedia (43)

(HD:Users:Desktop:System)

A la tercera planta hi havia els estudis que ocupaven els enginyers, on més hores hi havia passat el nen Xalaux. Era un lloc sorprenent on hi guardaven mostres i prototips. Sovint convidava a l’avi a visitar-los tot passejant entre màquines esventrades, taulers i lleixes. El senyor Xalaux assenyalava petits ginys mecànics molt divertits, com mans de fusta mòbils, petites màquines de cinema o un ninot de mida natural. Objectes vinculats a la seva infància. En una sala enrajolada i força més neta, hi havia els estudis de plànols. Allà li va presentar alguns membres de l’equip d’enginyers. Eren cervellets que sempre voltaven amb papers. Els obrers de la fàbrica es referien a ells com “els de dalt”. Els veien com a privilegiats, puix que vestien nets i vivien a l’Eixample, però estaven sotmesos a una forta pressió i a l'igual que ells només feien que treballar. Eren homes pàl·lids que pensaven molt i dormien poc. Alguns es van fer amics de l'avi, i quan el senyor Xalaux estava al despatx, els més veterans li parlaven d’ell. De petit, els ulls curiosos del nen Xalaux ho devoraven tot. Potser per tenir-lo entretingut, potser perquè era fill dels amos, van instal·lar pràcticament per ell una gran maqueta de tren on hi va passar moltes hores. Tot i no funcionar el trenet, el diorama encara hi era i una colla de figures de plom s’amagava pels seus racons.

En el moment que apareixia el Xalaux, els enginyers, molt discretament, els deixaven sols i l'avi acompanyava el pas de l'industrial, sempre una mica coix, com si fos garrell.
- Hi ha problemes, senyor Xalaux, no m'hen en surto amb els tipus. Es fonen massa d’hora, ja sap, les distàncies entre els punts…
- Massa calor.
- Si, efectivament. Massa calor. Ja he provat amb la proporció de l’antimoni però… Res.
-No et preocupis per això, crec que tinc la solució- Va dir taxatiu Xalaux i tot seguit es va quedar mirant meditatiu per un dels finestrals, com enumerant mentalment les noves xemeneies que cada cop més, s’alçaven al barri de Poblenou.

Taques

Ja en fa d’anys que vaig començar a treballar. Ho vaig fer a una gran empresa de serigrafia. Em van fer una mena de contracte d’aprenentatge de tres mesos que aleshores li deien “contrato basura”. El vaig signar davant una secretària granadeta que portava els números. Venia a ser la cara amable de l’empresa, la primera i única dona que veuria passada aquella porta. El taller era en un tercer o quart pis d’un edifici industrial monstruós, a la zona industrial de Sant Adrià, tocant a la via del tren. Començava molt d'hora a i des d’aquells carrers foscos no gaire confortables veia les llums obertes a la planta on treballava. Pujàvem per un ascensor fins a un replà de l’oficina però es podia fer també per un gran muntacàrregues que ens duia directament a l’interior del taller. L’utilitzàvem per pujar palets de làmines i baixar contenidors plens de merma. El propietari se'm va acostar ben entrada la jornada. Era un cordovès però amb poca gràcia que com molts d’altres empresaris havia fet molts diners amb les olimpíades de Barcelona. Era un espanyol ufanós, que parlava amb superioritat i es permetia un to paternal. "Tienes que darnos tu talla, para las camisetas.."

Em devien agafar per un pic de feina, treballaven aleshores imprimint banderoles per campanyes electorals. Excel·lents quadricromies gegants amb el rostre de polítics. Ho feien tant per a Convergència i Unió com del PP indistintament, el cordovès no tenia gaires dilemes. Feia d’auxiliar de maquinista, em posava al costat d’una impremta de serigrafia plana de gran format. Quan feia pujar la pantalla jo transportava la lona impresa a l’entrada del túnel d’assecatge. A vegades m’estava recollint-les de la sortida un cop calentes i exhalant un baf de tinta vulcanitzada. El maquinista era un home corpulent que es pentinava la ratlla al costat, havia sigut legionari i anava de dur, l’acompanyava una mena de Sancho Panza ja gran tot a punt de jubilar-se. Pujaven a dinar al restaurant de l'àtic, acompanyats d’un home obès que feia els fotolits. S’asseien a la mateixa taula cada dia i menjaven entrecots.
Les feines més petites o de tirades reduïdes les feia amb una màquina molt més petita un nebot del cap. Era un ser amargat i desagradable que sempre anava fent mofa dels seus companys com per fer-se el simpàtic. Era una merda, probablement com el seu germà que deien, anava amb ultradretans al cap de l’espanyol. L’operari de la màquina, sempre portava els mateixos pantalons de feina. Quan tot sovint es tacava lleument els dits a la tinta al agafar la rasqueta, feia caure el braç i, mecànicament, la mà sempre anava a parar al mateix punt lateral de la seva cuixa creant un involuntari puntillisme multicolor.
Per allà el mig anava fent les seves aparicions el cap, moltes vegades estava nerviós i ens afuetava verbalment perquè espaviléssim. Quan estava més pietós es permetia un posat paternal dient coses com “yo antes de fraile fui monaguillo” o “tienes que barrer con ganas, como lo harias en tu casa”. Sempre he recordat aquesta frase.
Algun dia especialment fort de feina, apareixien els seus dos fills, per allò de voler ajudar. Eren dos pijos de mans delicades. No els feien venir gaire, es clar, ells estudiaven. El cap tenia un soci força secundari, ell i la secretaria eren els únics que parlaven català. El soci col·locava el seu germà, molt antipàtic també, però perquè aquest era de cal justet. Arrossegava el cul tot el dia i era brut treballant. Com comprendreu, era objecte d’escarni per part del clan cordovès. També hi havia el noi que netejava les pantalles, era l’únic que m’agradava.
Tenia el cabell ros i llarg, reconeixia fumar porros i a vegades passejava sense l’uniforme lluint un tors musculós. Tothom feia befa obertament d’ell, però a ell senzillament li suava tot. Es passava el dia netejant de tinta les grans pantalles un cop utilitzades. Les posava en una banyera grossa i ruixava la malla amb una mànega, un procés molt sorollós. Primer la blava, després la magenta, la groga.... el seu entorn havia passat a ser la barreja perfecta, sistemàtica i regular de tots els colors i el resultat era una mena de gris blavós que es descomponia sempre de forma diferent sobre tot el voltant. Tenia una gran caixa de llum a la paret per comprovar que les trames de la pantalla eren netes de tinta. Tot plegat oferia a aquell espai, un caire cyber punk.
No sé ara perquè me'n recordo tant d’aquell edifici gris, ni aquella colla de fatxes, em sembla que parlant d’ells els hi he fet més honor dels que mereixerien. Potser només volia fer un exercici descriptiu, o, més profundament, trencar idees preconcebudes i clarificar qui treballa i per a qui ho fa. Potser només per nostàlgia i provar la memòria en un esbós d’autobiografia curricular, concloent que en arts gràfiques, els records sempre... nítids.

Andromedia (42)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Semblava que havia vingut a dir que jo era una peça necessària allà i que la meva tasca era important. Ben mirat, això es corresponia amb el tracte que em dispensava cada cop més. L’Andromed éstava cada cop més seriós però alhora em tractava amb més consideració, estava clar que per ell era important que jo seguis anant a la fàbrica, seguis escrivint a les caixes i que en algun moment va témer que ho deixes de fer. Potser per això va fer cas a la meva demanda i un vespre em va entregar un paquet lleuger. Embolcallat amb un cartell encartonat de cola seca, hi havia un patracol de petits retalls de colors bruts. Barrejats dins el paquet hi vaig destriar els bitllets de mil i cinc mil pessetes, i hi havia molts, més de deu. Un cop fora, havia llençat tota la resta, només qualificables de brossa i fent-ho, vaig sentir tristesa. Aquells bitllets no tenien més importància per ell que qualsevol altre objecte de tants, susceptibles d’inventariar.
Una superfície blanca pautada i reticulada en rectes fines. De cop, en qualsevol punt d’ella, una taca aleatòria matussera s’eixampla en un traç brutal sembrant el caos. Primeríssim pla, ulls brillants, excitació.
El meu treball diari era objecte del seu estudi. En alguns moments observava el meu treball atentament, des de dalt d’una de les caixes. “Interpreto el teu grafisme, no sé el perquè però ho puc fer” havia dit. Aquesta idea em removia per dins, però em tranquil·litzava pensant que tan sols es quedava en la mateixa execució, en la meva manera de retolar, en els moviments del meu canell, en les formes, només en les formes.
Em sentia com un cos estrany dins el seu complex sistema equilibri. Una xifra indesxifrable que alterava una llarguíssima equació.
Crec que tenia fascinació per les corbes que jo traçava, i això semblava tenir a veure amb debilitat en aquell personatge, el punt feble que a poc a poc jo anava descobrint.
Un dimecres el vaig sorprendre davant un dels meus murals. Imitava els meus moviments amb el braç molt matusserament i sense gens de gràcia. S’aturava i ho tornava a intentar. El vaig veure per primer cop, superat.
Definitivament l’Andromed era un ser massa peculiar. Una abella soldat obedient, amb els seus costums i codis. Impossible d’encaixar en la realitat que hi havia més enllà d’aquells pilars. Un ser incapaç de comunicar-se, incapaç de ser normal. Algú capaç de classificar-ho tot però que molt probablement, no sabia contar ni escriure. Un ser meravellós de traç perfecte però incapaç de traçar una sola corba. Un inútil perfecte.

Dibuixos elèctrics

La que un dia va ser una fràgil criatura marina ara s’alça imponent i solemne dibuixant el seu perfil com un tòtem. Cavall de Neptú, poderosa bèstia, senyora dels oceans.

Andromedia (41)

(HD:Users)

La segona cita amb l’Helios tampoc va ser per anar a la impremta. Em va convidar a dinar a un petit restaurant de Gràcia on hi anava sovint, de fet hi havia una taula que gairebé duia el seu nom. A la paret hi havia quadrets amb paisatges de la Garrotxa, els cambrers duien camisa blanca i els tovallons eren de fil. L’Helios em tractava com a noi, potser per comoditat... Em va explicar coses molt interessants que em van fer imaginar d’altres. Deia que al poc de conèixer-los el nen Xalaux va començar a visitar la impremta amb regularitat, cosa que a l’Helios semblava no li agradava gaire.

- No només ho feia per supervisar els seus catàlegs sinó també per veure com treballàvem. Deia que necessitava el teu avi per donar forma al que tenia al cervell...- S’intuïa que aquell home s’havia vist exclòs del misteriós món de l'avi i el nen Xalaux i semblava que això el va ferir.
- El dos irradiaven...com excitació. Aquell any va néixer el teu pare, crec, i hi havia vegades que no sabies si el teu avi estava més content per una cosa o per l’altra. - Crec que alguna cosa ja me l'havia explicat, la veritat, després d’un cafè i fer deixar l’ampolla de conyac es va posar a parlar pels descosits.
- Va estar dissenyant una tipografia pel senyor Xalaux, feta a base de punts. No semblava a cap alfabet dels que jo coneixia. Era molt estranya. Una família tipogràfica de cossos intercanviables, no sé com dir-t'ho. Una successió de punts que responien individualment a impulsos elèctrics formant grafies simples però il·limitades, vull dir que s’interrelacionaven entre elles i en podien formar moltes més.-
Em va explicar que anys més tard, els va convocar al pati, aquesta vegada a tots dos i els va comentar que volia fer una modificació important a la linotip, instaurar un sistema més ràpid. L’Helios es pensava que la volien presentar a l’exposició internacional.
- Més ràpid?, fa gairebé dos-cents caràcters per minut… “Si, bé, no és això...”- sempre em deien- Crec que l'Helios, encara ara, no entenia ben bé res i s’anava omplint la copa a mesura que la història agafava un to gairebé imaginari.
– Es varen posar a modificar la màquina, però mai semblava acabada. Si, funcionava molt més ràpid i s’hi veien llums... però poca cosa més. No vam acabar de rutllar bé fins després. Va ser ja acabada la guerra que la vam provar amb aquell plom... - L’Helios es va aturar. Se'l veia alterat i respirava amb dificultat i amb els ulls clucs. Li vaig preguntar si estava bé però amb un gest em va demanar de seguir, ara parlant més a poc a poc.
- Es tractava d’aquell metall. En una de les converses a la impremta vaig sentir que en parlaven, era un aliatge poderós que havia arribat fins a Demià Xalaux. Era un metall de propietats sorprenents. Li deien... li deien el metall... això!.... El metall viu. Així li deien!

Els Referents

26. Marxa i lluita.

Ras i curt, el punk és un moviment musical sorgit a Anglaterra durant els anys setanta, que va multiplicar els índex de transgressió i provocació que caracteritzaven el rock. Els punks afegien al cuir negre complements metàl·lics com punxes xapes i imperdibles, a vegades fins i tot a la seva pròpia pell. Escoltaven interpretacions de rock trencat, dissonant i estrident. Sorgiren moltíssims grups musicals, els més coneguts dels quals foren el Sex Pistols i The Clash, i per la seva idiosincràsia fou un moviment força efímer, però que va influir per sempre.
Els primers records i impressions ens duen a la segona meitat dels vuitanta. En algun lloc vaig obtenir els primers fanzines. Publicacions d’infima qualitat fetes amb fotocòpies i escrits a màquina amb collages. Es parlava de la Barcelona antiolímpica, la campanya contra el preu dels transports i manuals de com trucar aquelles targetes de metro verticals, amb paper de plata. Una maqueta era una cinta de casset de curta tirada editada de forma més o menys precària, tot i que aquella es sentia prou bé i va ser un record de vendes. Es tractava de la gravació en directe del concert de solidaritat amb Nicaragua a Barcelona. Hi tocaven dos grups bascos: Un era la Polla records. Cínics, provocadors i divertits com sempre (tenien una cançó que es deia “come mierda”, havia escoltat a l’escola) Eren anarquistes i recordaven els Sex Pistols. Els altres, la banda Kortatu, més seriosos, polititzats i elegants, com els Clash. Per entendre'ns els seus referents directes a Euskalherria. Aquestes, entre moltes altres bandes, conformaren el que es va conèixer com “Rock radical basc”, que val a dir, va vendre milions de discs de vinil. Tornem a la maqueta. A la portada, hi havia un dibuix de Carlos Azagra, que vaig identificar com la persona que dibuixava molts cartells reivindicatius i dues pàgines setmanals a la revista el Jueves. Carlos Azagra ha estat obrer incansable de la il·lustració, el còmic i cartellisme, i és referent per mi i molts altres dibuixants que ha inspirat. Aquest dibuixant representava aleshores la ciutat de Santa Coloma de Gramanet com bressol del Partido de la gente del bar i tot un univers alternatiu que a mi m’apassionava fins al punt que un dia vaig anar-hi tot sol fins aquells barris tan sols per verificar si era així.
Era aquella Barcelona de finals dels vuitanta. Als barris hi havia Ateneus llibertaris i esquàters, espais utilitzats de forma alegal i que ara anomenem “cases ocupes”. Eren espais on veia alguns d’aquells grafitis amb plantilla, molts adhesius pels racons i cartells de xerrades i festes. Tot sovint s’organitzaven concerts de música punk i hardcore a les places. Fou els anys de la lluita pacifista contra el servei militar.
Es va crear el Mili kk amb un logotip molt divertit creat pel mateix Carlos Azagra. En aquests entorns vaig fer i faig la majoria d’amics i amigues que encara ara conservo. A molts ens fascinava el moviment skinhead, d’arrel anglesa, caracteritzada per la música oi i el ska d’arrel jamaicana. A Barcelona, grups com els Skatalà i els Decibelios n’eren els referents. L’estètica de cap rapat, jaquetes bomber i botes de punta d’acer es va fer molt popular arreu, i després de mi, a l’institut varen se desenes de nois que les portaven. La majoria després va anar cap al tecno i es van quedar els de sempre. Amb els anys vaig visitar Londres i no vaig veure punks ni a Picadilly circus. Alguna cosa d’aquell esperit encara es respira en molts racons i tavernes, com al barri alemany de Sankt Pauli, on al voltant d’un club de futbol antifeixista ens troben supervivents i hereus de tot allò.

Andromedia (40)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Era el moment. M’havia carregat de valor i em disposava a encarar el tema. Em vaig dirigir cap a on sentia sorolls i me'l vaig trobar manegant dins una tele vella. Al bell mig de la pantalla tan sols es veia una línia de llum horitzontal. La línia va començar a oscil·lar, i com si fos conseqüència l'Andromed va treure el cap lentament cap a mi, amb la mateixa mirada gèlida de sempre.

-M’agradaria parlar de la meva situació aquí, em refereixo que fa moltes setmanes que vinc i vull... necessito saber quan se'm remunera...
- Números... Tu ja deus saber on trobar les respostes- va respondre tornant l’atenció a l’aparell.
-No, no ho sé. Vull parlar amb el teu cap -
- El meu cap és el mateix que el teu-
Fa temps que pinto grafies, però per ser sincer començo a estar-ne farta. Els dits em fan mal i la pell de les mans se'm tenyeixen. M’agradaria saber perquè voleu que ho faci. I si obtindré alguna cosa a canvi.-
-Tu vas decidir venir i pintar. Amb el temps he anat... interpretant el sentit a les teves grafies, m’han ajudat a replantejar-me coses, però encara m'has de donar temps
- Perquè són aquestes caixes, perquè amagues tot això?-
- Això són referències, records, objectes útils. A les caixes hi ha tot el que vulguis i creguis que et pugui servir. Bé també s’hi poden amagar secrets si saps com tancar-les-
El seu llenguatge ambigu i mig poètic em posava una mica nerviosa, i sembla que se'n va adonar, doncs deferentment va apartar la mirada de l’aparell i se'm va dirigir de forma més planera.
- No pots marxar, ara saben qui ets i com penses, potser no ho saps però t’han portat els mateixos que a mi. Estàs aquí i no és per casualitat. Interpreto el teu grafisme, no sé el perquè però ho puc fer. Diguem que s’estan posant les coses en ordre. Has d’acabar de retolar totes les caixes, ja et falta poc. Quan les tinguem marcades. Podrem acabar d’ordenar-les i exportar-les.
-Que em pagareu?
- No ho entens. No cal que et mani ningú, ni que ningú et pagui. Sé que costa d’entendre-ho però entre aquestes parets ets lliure i les coses existiran mentre hi segueixis treballant. En aquest racó hem trobat connexió. Si vols que et digui la veritat, ets tu qui em dirigeixes a mi. Arribat el moment les caixes seran plenes de tu. Aquí hi ha tot el que et cal per crear la realitat que vulguis. Tot el que puguis pensar està entre sis plans, trobaràs tot el que vols si saps buscar-ho.
El seu discurs m'aclaparava. Em sentia utilitzat i manipulat, aquell home era foll. Vaig fer el gest vençut d'anar-me'n, però amb els nervis no sabia per on sortir del contenidor. Volia deixar de creure-me'l però de cop em vaig tornar a girar cap a ell.
– Doncs... diners, vull bitllets... Papers petits.

Vida i obra de Simon Würfel (Primera part)

Quan tenim una equació matemàtica sempre tenim una variable, un símbol que pot prendre qualsevol valor depenent dels nombres, magnituds o factors que l’envolten. Aquest és el Jòquer. Sense personalitat pròpia, igual que un actor, té la capacitat de prendre la identitat de la carta que té al costat, pel també se l’anomena “bufó” i té la seva aparença perquè imita al rei i a altres cartes que si tenen força, autoritat o personalitat pròpies. Ell juga a “fer-se passar per” i moltes vegades ho aconsegueix per això els bufons de la cort antigament eren els que sabien de totes les trames, embolics, enamoriscaments i secrets perquè s'assabentaven de tot per aquesta facultat que tenien innata de mimetitzar-se amb l'entorn sense ser vists. En molts casos les seves paraules parlen únicament amb “la veritat” i són definitives ... Per això se l'anomena sovint “el savi” o “l’il·luminat”.

Simon Würfel. Teòric, dissenyador i escenògraf nord-americà d’origen francoalemany. (Hamburg,1929 -Nova York,1986).
Tot i néixer a Alemanya, amb tan sols tres anys, la seva familia s’establí a París. El seu oncle era productor teatral, havia adquirit l’any 1918, “Le Réveil” un petit teatre de cabaret al Boulevard de la Chapelle. Ja de ben petit, la proximitat amb ell va facilitar-li un contacte proper amb el món de la faràndula i el teatre de varietats.
Simon vivia amb el seu pare vidu i dues germanes al segon pis del mateix edifici de “Le Réveil”.El seu pare, durant uns anys soci de l’oncle, patia d’alcoholisme i ludopatia. La seva figura marca inevitablement la seva adolescència. El jove Simon va ser arrossegat per la vida ociosa del seu pare, immersa en prostíbuls, sales de joc i drogues lúdiques. Fou un prematur coneixedor de la nit parisenca, presenciant des de dins sales d’espectacles i coneixent algunes figures de teatre satíric.
La seva germana, ho explica en una entrevista:
“No devia tenir ni tretze anys que Simon havia d’acompanyar-lo en sessions interminables de joc, a cases particulars o a la rere botiga d’algun cafè. Mentre el pare jugava, ell dibuixava compulsivament en un racó. Després Simon es dedicava a imitar grotescament els companys de partida, ja apuntava sentit teatral, i això feia riure al pare. A mi, sincerament, tot allò em semblava trist, i estic convençuda que el va marcar negativament.
Afortunadament jo treballava i m’havia traslladat fora del barri i la meva germana havia passat a viure amb els oncles.” (Elrike Würfel)

La gran guerra, l’obertura de les primeres sales de cinema a Paris i la crisi de les petites sales de teatre, es va sumar a una desastrosa administració del negoci que va obligar “Le Réveil”a tancar l’any 1943.

El seu oncle, com ja feia subtilment amb les germanes va voler apartar Simon de la decadència familiar i la influència parental, fent-lo tornar a Alemanya l’any 1952 on Simon Würfel va poder ingressar a la Werkakademie de Kassel per estudiar belles arts.
L’objectiu del seu oncle de separar Simon del univers corromput del pare mai es veuria del tot complert, doncs, l’etapa del petit a Paris influenciaria notablement tota la seva creació des d’aleshores.
És impossible concebre ni entendre la seva obra sense el concepte d’espectacle satíric i eròtic que havia conegut als escenaris, però tampoc sense la presència de la vida ociosa i addictiva que havia vist en l’entorn del pare. Els seus estudis s’inspiren directament en la iconografia del joc. La peça protagonista del seu espectacle, una gran roda articulada s’inspirava clarament en el joc del "parchísi" i la "roulete", nom que es feia servir per anomenar-la. La utilització de referències als jocs de taula i d’atzar, van arribar al punt de definint-se ell mateix com a “jòquer”.

Andromedia (39)

(HD:Users:)
Havia aconseguit citar-me amb el Julià a l’avinguda Icària. M’esperava com un estaquirot davant el cementiri vell. Havia intentat netejar les seves ulleres esgrogueïdes i s’havia pentinat amb massa colònia. Vestia com sempre aquella americana, d’unes mànigues imperceptiblement curtes i uns pedaços als colzes que delataven que havia sigut de son pare, un jersei de quadres i coll de pic, probablement del germà gran, i una camisa de color beige amb el coll mal posat.
Era una tarda de dijous i vam estar passejant una bona estona mentre ell m’explicava coses sobre aquella zona, del perquè havia tancat tal indústria o el que es feia abans en determinat taller. Parlava amb coneixement sobre conflictes obrers, les vagues i les persones que hi eren. Sense que se n'adonés el vaig guiar en la direcció de Can Xaló. Quan vam arribar la portalada era oberta.
- D’aquí fins al mar abraça indústries Xalaux. La gran mare, "la fàbrica que fabrica les fàbriques". Ara és una mena de dipòsit- Bé que t’he de dir... són els dels catàlegs el del teu avi.
A la vorera del davant, hi havia uns nois agitanats. Un netejava agenollat una moto vespa preciosa. Eren els mateixos que recollien ferralla pels volts de la fàbrica, evitar-los s’havia convertit a un repte més en la incursió. Coneixia aquells nois i també coneixia aquella moto.
Un d’ells com intuint les meves reflexions va reaccionar. Ara era ell que em tornava la mirada escrutadora. Després va posar una expressió sorneguera. Portava la cara bruta. No gaire, així, només pel front, com si s’hagués tacat de greix. Vaig amagar la mirada però ell ja em parlava.
- Te gusta mi moto...?- quan aquell noi parlava mai sabies si preguntava o afirmava.
El Julià em seguia parlant tot ignorant-lo, fins que el noi, picat en l’orgull, va seguir. – Venga Julian ,compara-le una moto a tu novia...?- Va ser aleshores quan, el Julià va girar-se i se li va encarar. Jo restava a uns metres, ara ja no inquieta sinó desconcertada.
– Donde la has robado? - deia el Julia- por aqui no creo...
- que no paio, que me la dao el loco...? – senyalant Can Xalaux-
- Ya, claro... y el estara ahora en el Pacha de Ibiza - senyalant un adhesiu del parafangs- va home va!-Pel que es veia, es coneixien. A poc a poc, el gitanet adoptava posat culpable i abaixava el to fins a fer-se inaudible. El Julià semblava estar renyant al noi mentre aquest contrarestava amb un seguit de justificacions improvisades que acabaven semblant disculpes.
El Julià va deixar la conversa i vam seguir caminant, ara en silenci. Estava una mica enfadat i jo vaig preferir no preguntar-li res sobre aquell noi, la moto, ni el “loco” que es dedicava a regalar-les.

Els Referents

25. Murs lliures

Com moltes coses, tot va començar en aquell enllaç del metro. Bé no, va ser al vestíbul de metro Universitat. Els primers grafittis els vaig veure durant la febre del breakdance, d’això ja en vaig parlar. A mitjans dels vuitanta, grups de breakers van fer d’aquell vestíbul subterrani el seu punt de trobada i havien omplert totes les parets amb murals molt coloristes a l'estil de Nova York. Com un dia pretèrit se li va acudir a Elroy, ells escrivien els noms o àlies amb lletres grosses que complementaven amb alguns efectes. Algunes lletres anguloses s’acompanyaven amb reflexos o llampecs, altres arrodonides desprenien gotes com simulant liquitat. De tant en tant feien algun dibuix simple, però tot força sintètic i naïf. Amb un amic vam comprar un pot de pintura spray de la marca Felton i vam intentar fer-ho amb resultat nul. En un àmbit molt diferent, en una casa pairal, vaig conèixer un xaval d’ascendència americana que servint-se de retoladors o llapis feia alguns grafismes d’aquells. No sé gaire on havia adquirit aquell estil gràfic. Amb traços rectes dibuixava un home amb gorra, amb bambes prominents i mans fent símbols. Sempre he volgut dominar aquell estil i cal·ligrafia amb un spray a la mà però mai m’he n’he sortit. Cal molta fluïdesa i espontaneïtat amb el traç. Si dubtes un instant la pintura goteja.
Prop de casa, en un mur de plaça de les Glòries començaven a aparèixer aquelles pintades. Els feien aquells pioners que amb els anys he conegut, ”la old school”: el Cisco, el Inupié i el Xupet negre entre d’altres.
Parlo de l’any mil-nou-cents vuitanta-set aproximadament. Un amic tenia a la seva habitació un simple plafó de fusta a la paret on ell i els amics hi retolaven coses. Aquesta simple idea em semblava genial, era com tenir un tros de carrer a casa. Per anar-hi travessava l'enllaç de Passeig de gràcia per anar a buscar la línia verda, ara si. Un dissabte vaig observar amb sorpresa que la paret de l'esquerra s’havia pintat de blanc en alguns trams, i començaven a aparèixer diferents dibuixos i grafismes individuals de mida foli. Generalment eren de color negre tot i que alguns tenien dos o tres colors. En estudiar-los de aprop entenia com estaven fets. Havia descobert les plantilles, stencils en anglès. Una tècnica que et permetia reproduir un dibuix en sèrie sobre moltes superfícies diferents.
Allà i havia treballs d'alguns grups que en realitzaven però sens dubte les millors eren d’uns “Trepax” i anaven signades per un tal Frank, a parer meu, l’artista de grafitti més important a la ciutat de Barcelona. Molts d’aquells artistes pintaven sovint pel barri de Gràcia. Entre d’altres reproduïen dibuixos de còmics underground d’aquí com el Víbora, el Cairo, ja que eren en blanc i negre i molt gràfics. No vaig poder anar a l’exposició que els hi va dedicar a la sala Metrònom, però vaig fullejar el llibre Barcelona Murs i el pare em va acompanyar a una exposició que feien i que conservava aquella olor de pintura fresca.
En un taller graffitti impartit per Nico Nubiola i un component del grup muralista “Rinos” a l’Ateneu del meu barri, vaig unir-me a una colla que pintàvem i ens vam posar a confeccionar les nostres plantilles. Als carrers del meu barri aleshores, les úniques pintades que s’hi veien eren frases reivindicatives de grups sindicals, amb faltes característiques, i els murals de les associacions i partits que anaven legalitzant. Les indústries buides deixaven parets lliures. Val a dir que fins als noranta, els murals fets amb pinzell al carrer encara eren una forma molt estesa de fer campanyes polítiques i socials per part dels moviments d’esquerres. Jo i els meus amics ens vam posar a retallar plantilles i a pintar-les d’amagatotis pels llocs.
Ja en fa molts anys d'allò, però quan l’olor de la tinta et penetra per les foses difícilment se't deprèn. La desfermada passió pel grafitti m’ha durat sempre, es va fer extensiu al muralisme en general i vaig especialitzar-me. Almenys ho vaig intentar. Avui, sincerament tot em supera. No cal dir fins on ha arribat la idea. Ara centenars d’artistes d’arreu vénen a tenyir les parets de Barcelona, i alguns val a dir són tècnicament impressionants. El que ara enteníem com grafitti, ara es diu Art urbà, que és més políticament correcte i s’ha convertit en un fenomen mundial que aglutina moltes i variades tècniques creatives, fa moure diners i té les pròpies stars internacionals.

Andromedia (38)

(HD:Users:Desktop:System)
Durant aquells mesos havia adquirit una rutina. M’aixecava, embolicava alguna cosa de menjar i anava a la fàbrica, com si fos un obrer dels de tota la vida. Per primer cop en temps em sentia bé, segura de mi mateixa. Complia i em feia sentir orgullosa. El que en principi havia de ser un encàrrec temporal es convertia en uns hàbits que m’ocupaven el dia, tot i així, fins al moment no en treia cap profit econòmic. Aquest era l’únic aspecte que m’incomodava. Em vaig proposar encarar el tema però m’era impossible tractar l’Andromed com qualsevol altra persona. Hi havia dies que ni apareixia i quan ho feia no parlava gaire així que m’acostumava a la solitud.

Primeríssim pla que es va obrint. Els meus ulls em descobreixen al mirall rovellat d'un petit lavabo i observen els canvis. M’havia tallat el cabell ben curt i me l’havia decolorat amb aigua oxigenada. M’agradava, era diferent. Estava en forma. Si feia bon dia em passejava per l’exterior, i fins i tot feia una mica de gimnàstica. Entrava, preparava les pintures i em posava a pintar durant hores. Tot es convertia en exercici pels sentits. Era capaç d'orientar-me per les olors d’algunes àrees de la nau o per l’aire salat que penetrava per algunes finestres de la façana est. També podia saber l’hora en funció de com entrava la llum, calcular els metres pintats i els temps que trigava... coses així. No sé, m’havia fet al lloc. El moment menys esperat me'l trobava per allà remenant. De tant en tant m’oferia coses que devia intuir que necessitava i jo no m’atrevia a refusar. Sempre intentant facilitar. D'un contenidor ple de roba l’Andromed em va fer triar peces que pogués tacar. Transmetia autoritat, tot i així semblava guardar-me respecte, i això m’agradava. Volia pensar que em començava a acceptar com una companya. 

Una nit d’aquelles, a casa llegia el còmic que m’havia regalat el Julià. Els superherois eren joves que adquirien poders i vestien un tratge de cos sencer per no ser reconeguts. Lluitaven contra els malfactors i alhora escapaven de tothom. Ho vivien tot molt difícilment, amagats i en l’anonimat, presoners dels seus poders. Em vaig quedar dormint amb el còmic a les mans i vaig somiar. Arribava a la fàbrica i em trobava el Julià. Jo i ell començàvem a obrir caixes on hi havia objectes de la nostra infància que creia haver perdut i altres coses que havia fantasiejat tenir d’adolescent: una caseta de nines, un casc d’aviador dels de veritat, una trompeta. De cop i volta m’adonava que no estava amb el Julià sinó amb l’Andromed i que em mirava rient. M’adonava que jo vestia una granota com la seva i d’entre les cames em sortia un llarg tub elèctric que anava parar al seu entrecuix. Això em va alterar molt i em vaig despertar sobresaltada.

Les Coses Grosses. (Introducció).

Des d’aquestes línies vull presentar-vos el que va ser la part central del treball que als noranta vaig realitzar sobre la persona de Simon Würfel, un creador multi-disciplinari que durant la dècada dels setanta va dirigir l’inclassificable “Big Things” (Les Coses grosses).
“D’aqui breus instants començarà a girar la roda. Iniciarem un viatge que ens portarà cap a nous colors, nous valors i experiències.”
Aproximadament així, parodiant la publicitat dels aparells audiovisuals que als anys setanta es començaven a vendre a arreu, és com Würfel acostumava a presentar el seu espectacle.
“Big things” fou un muntatge teatral de caràcter participatiu. Efímeres, esporàdiques i canviants, es calcula que les representacions no van superar la vintena i mai van ser exactament iguals, però van provocar tot tipus de reaccions entre els que les van poder veure i van inspirar una bona llista d’artistes de la seva generació. Filòsof, actor, escenògraf... La figura de Simon Würfel, un novaiorquès d’obscur passat, té l’empremta d’alguns dels corrents contra-culturals més importants del segle passat, com el moviment Fluxus, el pop-art o el punk.
La primera referència que vaig tenir personalment de Les coses Grosses (com vaig decidir traduir al català) fou durant una estada a Berlín a finals dels vuitanta. En un espai alternatiu ocupat per una companyia de circ, vaig veure projectat l’enregistrament de la que probablement fou la representació de 1978 a Hamburg, una de les úniques ocasions en què Big Things es va representar a Europa. Era una gravació en Super-8 força precària, però em va tenir absort mentre va durar. Després es va fer una mena d’explicació en alemany, cosa que, comprendreu que no em va ajudar en absolut a saber el que havia vist.
Anys més tard va arribar a les meves mans una edició de la revista Playboy on es parlava de Simon Würfel i “Big things”. La meva memòria va tornar a la projecció de Berlín, i de seguida el vaig relacionar l’article amb aquell estrafolari personatge maquillat que la protagonitzava. Un treball per la universitat fou l'excusa perfecta per endinsar-me a Simon Würfel i el seu espectacle. Partint de l'article citat, on les dues dones de la seva vida, la seva germana gran Elrika, i la seva companya Nicole Fontana explicaven la vida de Simon, jo vaig començar a buscar tota la informació possible. Per fer-ho, vaig haver de fer d’investigador i cercar en alguns arxius i hemeroteques, una tasca en la qual van haver d’ajudar-me una amiga periodista i un company amb coneixement de l’alemany. He de dir que en principi vaig trobar poca informació més valuosa que el mateix article citat, tan sols algunes fonts, alguns paràgrafs i referències en entrevistes a personatges coneguts com Andy Warhol o Terry Southern. Com més anava coneixent el fenomen Big Things, més em sorprenia la influència que havia tingut en una bona colla d’artistes i intel·lectuals.
Disposava de molt poques imatges. Alguna fotografia de Würfel i providencialment una mena de dibuix tècnic de la “roulette”, element central de l'espectacle.
El meu repte principal era evidentment, revisitar la gravació que havia vist, així que, no sense esforç, vaig poder contactar amb un dels components del grup de Berlín set anys després. Havien perdut la pista de la pel·licula però em van referenciar un petit guió de Big things publicat a Alemanya i que no vaig parar fins a aconseguir. Posteriorment, la mateixa persona, interessada com jo per Würfel em va posar en contacte amb la comunitat universitària de Kassel.
Mai vaig aconseguir veure ni sentir de nou el Big Things original de Simon Würfel, però tenia aquella petita joia, un llibret que es podia considerar una mena de guió i que incloïa la història del “petit rellotger”, un conte que servia com a eix de l'espectacle.
Tota aquesta informació ampliada, vestida amb algunes imatges que he cregut adient relacionar, configuren “Les Coses Grosses, vida i obra de Simon Würfel” que ara, vint anys després tinc el goig de presentar-vos.

Andromedia (37)

(HD:Users:Desktop:System)

Quan en tornar l’hereu va obrir el maletí de cuir, els tècnics de Can Xalaux no es podien creure que tornessin a tenir aquí la col·lecció de soldadets de plom. El que pensaven que eren simples joguines que el nen Xalaux hauria perdut com la mateixa infantesa, tornaven anys després encaixades entre vellut, pulcrament conservades com una tossuda herència familiar. Vint-i-tres peces en miniatura d’aspecte humà a escala N amb les que de petit sempre jugava, i que es podien trobar formant en qualsevol racó. Les “forces formals”, com els Xalaux les havien passat a anomenar, no eren ben bé soldats. No tenien armes ni uniforme Eren figures força rudes, poc detallades, i mai eren exactament iguals, és a dir, les postures de les figuretes podien ser completament diferents una de l’altra segons el moment. No, mai havien estat articulades ni flexibles, eren massisses i rígides com una pedra, però hi havia quelcom meravellós que les feia canviar de forma imperceptible, i sense cap intervenció aparent. Les Forces formals del nen Xalaux es movien soles.

Se les havia endut amb ell a Amèrica i l’havien acompanyat a arreu. Xalaux explicava emocionat que amb Tesla havien descobert que el seu plom era sensible a unes radiacions determinades i havien potenciat aquest fet aconseguint que les peces es poguessin moure més ràpid. Durant el procés havia recordat sovint una conversa amb la seva mare al jardí de la fàbrica.
- Quan es mouen mare?- deia un Xalaux infant.
- Es mouen sempre, però no ho veiem. El metall de què estan fets té memòria, saps?, recorda quan encara pertanyia a una mateixa peça- Van aturar-se davant el llimoner formós - Aquestes branques saben que pertanyen al tronc robust d’un llimoner, i tot i ser de la mateixa fusta han après a dividir-se ocupant així l’espai, a tirar amunt fent-se més lleugeres i flexibles. Si t'hi fixes, als extrems dels branquillons, veuràs fulles, i també flors blanques. No veus com creixen, però la setmana que vinent seran més grans. Dins d’aquestes hi ha espores que saben fer nous arbres, tenen memòria d’on venen. Ho entens ara fill meu?- 
- Així, les forces formals són com flors de llimoner?-
- Bé, el que vull dir és que si regues l’arbre...tindrem llimones.-

Ex-libris 29

Andromedia (36)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Es movia a poc a poc però amb molta seguretat entre totes aquelles caixes. En algunes estones no semblava treballar, sinó més aviat reposar. Es treia d’alguna butxaca una mena de barretes embolicades que anava mastegant, o es llançava a la boca boletes amb idèntiques paràboles perfectes. Una vegada me’l vaig trobar agenollat mirant fixament unes revistes esteses per terra. Una postura forçada per llegir, tot i que crec que no ho feia, sinó que senzillament les mirava amb deteniment. Seguidament va capgirar les revistes i les va seguir mirant durant una bona estona. Després me les trobava sobre alguna caixa, retallades o ordenades per mesures, gruixos o color de les portades. Era un ser dotat per la paciència, però es prenia les tasques potser massa obsessivament. Una mena de guàrdia que es veia obligat a estudiar-s’ho tot.
Una vegada va portar un sac de draps diferents d’aquests de cal drapaire que va anar desplegant. Va buscar el més petit i els va retallar tots d’aquella mida. Es va passar així la tarda, i quan vaig arribar l'endemà els havia ordenat tots per escala cromàtica. Un pla completament zenital, elements que es barregen i situen com en un gran puzle. Jo em mirava el resultat i ell suggeria que allò em podia ser útil. Jo mai sabia gaire què respondre. Tot i que ell hi passava hores i hores, i aconseguia efectes visuals preciosos, jo no li veia cap ús i no entenia quin era el sentit de tot d’allò. Aquesta valoració em produïa una mena de tristesa, una mica de pena, no sé com dir.... el compadia. Un cop ordenats, el veia gairebé ratllant molt lentament cadascun d’aquells elements. Ho feia traçant uns dígits simples, matussers i primaris, però alhora, gràficament correctes. Completament rectilinis, els números estaven construïts per petits traços mil·limetricament iguals, d’aquesta manera tenien el mateix cos i espaiat. Aleshores, m’ajupia amb ell i l’ajudava a marcar els objectes. Jo ho feia evidentment molt més ràpid, mentre ell, de reüll, observava el meu traç fluid, expressiu, canviant, orgànic i viu. Era en aquests moments que jo començava a observar un deix de debilitat en aquell personatge, i que encara que només fos en petites coses, jo podia arribar a superar-lo.

Els Referents

24. El sector del metall.
Parlar de rock’n’roll és fer-ho de moltes coses. Un tipus de música que es va convertir en moviment social i que ha esdevingut mític i llegendari. Es pot considerar una cultura en si mateixa, o subcultura si així ho voleu, altres diran una forma de viure, però no es pot obviar que ha transcendit sobre totes les coses. En el món de la música evidentment, però també en el de la moda, la imatge i les relacions socials. El sexe i drogues del rock tot sovint hi han anat de bracet, signant la jamesdeaniana llegenda: Viu ràpid, mor jove i tindràs un bonic cadàver. El Rock‘n’roll s’associa bàsicament a la transgressió, rebel·lia juvenil i tants d'altres icones contemporanis així com als meus propis referents. També al "american style of life" i el gran negoci de l’espectacle, als Estats units el rock pot pecar d’exageració, excessos i total falta de gust. Globalment, no cal explicar gaire més, l'història del rock fa temps que és disponible a tothom.
El rock que personalment he viscut és el rock dels anys vuitanta i bàsicament el d’aquest costat de l’Atlàntic. Aquí es parlava de rock dur. Com primeres experiència, el primer imput que recordo és el d'aquelles quatre notes senzilles de guitarra. Probablement les del “smoke in the water”, encara que després se'm confonien amb d’altres. El segon que recordo són els texans, que preguntareu que hi té a veure. El sentiment indescriptible que sentíem posant-nos els texans nous hi té molt, a veure.
Els meus primers contactes amb la música rock són als concerts d’esquerres que es feien a Montjuïc. Hi anàvem amb pares i amics a passar la tarda. Hi havia paradetes i representacions gastronòmiques de molts països. Si la tarda s’allargava, cap al fosc, començaven a aparèixer colles de persones més joves que s’estiraven a la gespa, vestien desmanegats i desprenien fums d’olor penetrant. Venien a veure el concert que feien a la nit.
Tot i que com he explicat anteriorment, vaig començar escoltant una música que no té res a veure, la meva fou la generació heavy metal, un corrent musical que va colpejar amb força a la península. De les que anomenem tribus urbanes, el heavys eren la més nombrosa. Nois i noies de cabells llargs vestien caçadores texanes, botes camperes i complements de cuir negre. A vegades fins i tot malles. El meu amic David, amb el que fumava d'amagat, era un d’ells. L’acompanyava a botigues especialitzades on venien pedaços brodats amb els logotips de grups heavys, i que havies de aconseguir que la mare et cosís a la caçadora. També venien canyelleres de cuir amb punxes metàl·liques. Sobre una samarreta negra et transferien gran varietat de il·lustracions i portades de disc, totes provocatives, sinistres i gairebé satàniques. Entre d’altres, les més demanades eren les imatges a tot color del Edi, mascota dels Iron Maiden, i els excel·lents logos de Acdc i Motorhead a una sola tinta. La majoria de grups eren del nord d’Europa. A la península, tot i que hi havia Barón Rojo i Obus l’estil va acabar derivant cap al rock urbà amb els Leño i Barricada com a pioners. A poc a poc vaig anar descobrint que no tot era el heavy, i que dins el rock dur hi havia diferents estils i fins i tot cançons lentes i balades, que els nord-americans feien tant bé.
Parlar de rock és parlar de grans concerts. El meu amic David tenia un bon contacte en el món de la indústria musical que podia facilitar-li entrades per concerts. Ell tenia el contacte però no xicota, així que tot sovint, demanàvem als pares d’anar-hi junts. Els "Motor" al Palau dels Esports, Whitesnake al velòdrom, Metal·lica a la Monumental....Gràcies al David, he tingut la sort de veure en directe desenes de grups de renom.
Tornant a les festes a Montjuïc: Va ser allà on el pare em va comprar la meva primera maqueta punk, un fet significatiu que em van canviar la vida per sempre.
Amb ella vaig descobrir el directe de La Polla Records i els Kortatu, primeres espases del que s’anomenava rock radical basc. Aquest rock de proximitat, que en parlaré en una nova entrega dels referents, em va revertir altre cop cap a l’estranger amb una mirada més àmplia. Vaig conèixer la música de sala petita, per entendren's, força més especialitzada. Hi havia la música punk, el oi!, el hardcore, el garatge... Inclassificables matisos de rock dur, i milers de bandes menys conegudes però potser per això, més interessants.

Andromedia (35)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Un dimecres vam anar amb el Julià a la Rambla del Poblenou. Ell era molt atent amb mi, crec que d’alguna manera, jo li agradava. Em va demanar que l’acompanyés a comprar un regal pel seu nebot, que feia sis anys. Vam entrar a una llibreria de vell i vam estar una bona estona mirant publicacions i tebeos. Hi havia piles de revistes i llibres de segona mà que estaven esgrogueïts i tenien a sobre cartronets doblegats amb el preu. A les parets hi havia pòsters amb actors, un del karateka aquell vestint de groc. El botiguer i un home amb barret comentaven un llibre d'intervencions extraterrestres – No sabem res! Res de res! Ens ho amaguen...ja fa anys que van i vénen a buscar coses aquí...a investigar saps? A agafar tot allò bò i endur-s’ho al seu planeta, però no ens ho diuen. – El Julià mig rient, va deixar dos còmics al taulell de fusta i el botiguer va anar a cobrar deixant l’home parlant sol. Al sortir me'n va entregar un i jo em vaig quedar sense entendre res. A la portada hi havia dibuixat un heroi emmascarat. - Però... i el nen? - vaig dir. - El nen? - va dubtar el Julià - ah!, no… això és per nosaltres. Per lo del meu nebot ara anem!-. Davant d’aquell equívoc ens va agafar un atac de riure. El Julià tenia coses molt divertides.

Unes porteries més enllà ens vam aturar a l’aparador d'una botiga de joguines. Vam entrar i vam demanar a la dependenta que ens suggerís un article. - Per nen o per nena? -va preguntar la dependenta. Després em va mirar i es va fer un silenci incòmode. - Tant se val... - va dir el Julià. Ella un xic descol·locada va treure una caixa d’una vitrina. A la capsa posava “Unidad de acción" i contenia un ninot de plàstic articulat. - Ara es venen molt- va dir. El ninot, completament inexpressiu, era una mena de soldat o pilot espacial i duia una granota amb una cremallera gruixuda. El meu cap va marxar d’allí i vaig començar a relacionar coses sense gaire sentit. Recordo que tot sortint amb el regal sota el braç, vaig preguntar al Julià si creia en els extraterrestres i en vam parlar tot caminant fins que, aturant-se a la porta d’una farmàcia, ell va canviar de tema - Ara hauríem de comprar ho teu, la teva mare em va dir que t’ho havies de prendre. Te'n recordes del nom? -. 

Temporal

Querida mía,

Llevo dos semanas en Barcelona. El segundo día desde que llegué fui a un taller cerca de la ciudad donde una señora nos recluto a unos cuantos para trabajar en la feria de Barcelona. Se va a celebrar un evento muy importante, creo que de teléfonos, y vendrá hasta aquí gente adinerada de todos sitios. Somos mucha gente trabajando, vienen de muchas partes de España e incluso de ultramar. A veces nos vemos obligados a repetir tareas varias veces pues se hicieron malamente. Como decía padre, las prisas no son buenas. Eso hace que despreciemos mucho material, aquí no reparan en gastos. Con lo que tiramos diariamente, los primos del pueblo podría hacerse una caseta entera. Pienso mucho en ellos, seguro tendrían trabajo también, sin duda, son mejores que muchos aquí. Trabajamos mucho, a veces hasta catorce horas seguidas, parando apenas parar para almorzar. Nuestro patrón es un chico mas joven que nosotros arrogante como el demonio, i nos riñe de vez en cuando. Me gustaría hablarte de un buen futuro aquí, pero de momento no tengo mas noticias que esas. Para ser te sincero, no se hasta cuando van a contar conmigo ni el dinero que me van a dar, pero sepas que por poco que sea, volveré i te llevaré a cenar. Ten confianza en mi.
Te quiere,
                                                                                       José.
                                              Barcelona, Febrero de 2015.

Andromedia (34)

(HD:Users:Desktop:System)

Un dia vaig tapar la pintura i fumant un cigarret vaig decidir prendre la iniciativa per seguir inspeccionant l’espai i saber més coses de l’Andromed. Em vaig endinsar a un dels contenidors a través d’una obertura. A l’interior, una escala ascendia fins a una trampeta cap al contenidor superior. Per arreu hi havia caixes de tots els volums i materials ordenades dimensionalment formant curioses composicions. Hi sortien tubs i cables connectats i seguint-los per noves obertures, comunicaven amb aparells en altres contenidors semblants plens de caixes. Moltes estaven segellades amb cargols perfectament alineats que mantenien exactament la mateixa distancia entre ells. Algunes arribaven fins al sostre, altres eren petites com capses de llumins, però tots els espais i mesures semblaven guardar proporcions racionals.

Dins les caixes, ordenades, hi havia altres caixes i objectes repetits. Una era plena d’ampolles de vidre, altres d'objectes metàl·lics o peces de roba. Semblava un mercat d’inservibles. Hi havia una gran carpeta de cartó plena d'impressions, embolcalls i papers amb el denominador que tots eren de color verd. La recordo perquè, us ho ben juro, hi havia desenes de bitllets que en aquell moment em van semblar considerats com a brossa. Després hi havia l'olor, millor dit, les olors que desprenien aquelles caixes en obrir-se. Tots els objectes estaven nets i feien aromes químiques que feien pensar que s’havien conservat.
Mentre ho estudiava a poc a poc, anava sentint uns sons estranys, que de nítids i perfectes, semblaven artificials. Gemecs metàl·lics, o petits cops emetent ressonàncies que els prolongaven fins a l’infinit. Olors, sons i formes feien que a mesura que m'endinsava als contenidors, m’absorbís un efecte hipnòtic, una mena d’energia latent a l’aire. Mai m’havia preguntat si tot i trobar aparells i cables hi havia corrent elèctric. Potser la nau posseïa algun generador. Allà la llum tenia certa autonomia, es passejava entre les caixes i mai se sabia del cert quanta provenia del sol a través dels finestrals. Amb tot, m'en adonava que estava ben perduda allà dins. Havia reomplert els meus retoladors de tinta, així que vaig recuperar el costum d’escriure referències pels llocs, i descendint nivells vaig sortir de nou gairebé al nivell del sòl, a uns metres de distància d’on havia penetrat.

Ex-libris 28

Andromedia (33)

(HD:Users:Desktop:System)

El dia es feia més llarg. Feia bon clima i sol. La gent jove es començava vestir per al carrer amb roba resistent, sabates còmodes i un sarró on encabien papers, entrepans o un jersei. Sortíem de casa i no tornàvem en tota la jornada. Durant aquell any van passar moltes coses, la gent vàrem fer que passessin. Pel que fa a carrer hi havia un estat d’excitació general. Una mena d'il·lusió que feia preveure coses noves... Hi havia allò dels festivals culturals, l'autonomia i el català. Amb el Julià vam anar algunes reunions i actes reivindicatius. La gent cridava i tothom i deia la seva. Es parlava molt de política, d’allò de la constitució i de les vagues obreres, però jo no hi entenia gaire de res. Després també es parlava de presos, el Julià això s’ho prenia molt a la valenta, doncs s’escrivia amb algun. No li agradaven gens els cossos de l'estat. De tant en tant hi havia batudes, detencions i cops de la policia en alguns actes. Després, gairebé tothom tornava a casa. Hi havia certa por. Fou terrible l’atemptat feixista contra l’editorial d’una revista satírica, havien matat el conserge. Hi ha imatges foses amb titulars de premsa, però que no donin voltes, això fa massa de pel·lícula de gàngsters.

La colla al complert vàrem tornar a trobar-nos el mes de juliol després de mesos de no fer-ho. Havíem quedat per anar al Parc Güell on es feien unes jornades llibertàries on deien que hi hauria música. Aquell dia ho vam passar molt bé, en aquell espai gaudinià s’hi feien tot tipus d'activitats. A la tarda vaig estar veient unes xerrades que parlaven de societats lliures. Els meus amics estaven contents i eufòrics. Un d’ells, el Lluís, es va posar força pet, i va engegar a ballar amb un grup de comediants que anaven mig nus i maquillats com dones. No tenien vergonya. Vam riure molt. Allà em vaig trobar amb un dels membres del grup del Julià, que estava en una parada amb altres homes madurs, mentre una xicota retolava una pancarta. Al vespre es van posar tocar música grups de peluts, alguns tocaven rock. Jo allà amb els ulls com taronges mirant-ho tot, escoltant-ho tot, vivint-ho tot mentre al fons sonava aquella cançó de la banda sonora original. Mil nou-cents setanta-set va ser un any apassionant.

Dibuixos elèctrics

Aquest és St. Pagarini, el que posa els calers. Avui s'ha passejat per l'obra amb mirada prepotent i examinadora. Dissimulant que no en sap pràcticament res, intentarà trobar l'esmena, la crítica o el comentari necessari per fer saber que ell, al cap i a la fi, és el que paga.