La que un dia va ser una fràgil criatura marina ara s’alça imponent i solemne dibuixant el seu perfil com un tòtem. Cavall de Neptú, poderosa bèstia, senyora dels oceans.
dimarts, 27 d’octubre del 2015
Dibuixos elèctrics
La que un dia va ser una fràgil criatura marina ara s’alça imponent i solemne dibuixant el seu perfil com un tòtem. Cavall de Neptú, poderosa bèstia, senyora dels oceans.
divendres, 2 d’octubre del 2015
Andromedia (41)
(HD:Users)
La segona cita amb l’Helios tampoc va ser
per anar a la impremta. Em va convidar a dinar a un petit restaurant de Gràcia
on hi anava sovint, de fet hi havia una taula que gairebé duia el seu
nom. A la paret hi havia quadrets amb paisatges de la Garrotxa, els cambrers
duien camisa blanca i els tovallons eren de fil. L’Helios em tractava com
a noi, potser per comoditat... Em va explicar coses molt interessants que em
van fer imaginar d’altres. Deia que al poc de conèixer-los el nen Xalaux va
començar a visitar la impremta amb regularitat, cosa que a l’Helios semblava
no li agradava gaire.
- No només ho feia per supervisar els seus catàlegs sinó també per veure com
treballàvem. Deia que necessitava el teu avi per donar forma al que tenia al
cervell...- S’intuïa que aquell home s’havia vist exclòs del misteriós món de
l'avi i el nen Xalaux i semblava que això el va ferir.
- El dos irradiaven...com excitació. Aquell any va néixer el teu pare, crec, i hi havia vegades que no sabies si el teu avi estava més content per una cosa o per l’altra. - Crec que alguna cosa ja me l'havia explicat, la veritat, després d’un cafè i fer deixar l’ampolla de conyac es va posar a parlar pels descosits.
- Va estar dissenyant una tipografia pel senyor Xalaux, feta a base de punts. No semblava a cap alfabet dels que jo coneixia. Era molt estranya. Una família tipogràfica de cossos intercanviables, no sé com dir-t'ho. Una successió de punts que responien individualment a impulsos elèctrics formant grafies simples però il·limitades, vull dir que s’interrelacionaven entre elles i en podien formar moltes més.-
Em va explicar que anys més tard, els va convocar al pati, aquesta vegada a tots dos i els va comentar que volia fer una modificació important a la linotip, instaurar un sistema més ràpid. L’Helios es pensava que la volien presentar a l’exposició internacional.
- Més ràpid?, fa gairebé dos-cents caràcters per minut… “Si, bé, no és això...”- sempre em deien- Crec que l'Helios, encara ara, no entenia ben bé res i s’anava omplint la copa a mesura que la història agafava un to gairebé imaginari.
– Es varen posar a modificar la màquina, però mai semblava acabada. Si, funcionava molt més ràpid i s’hi veien llums... però poca cosa més. No vam acabar de rutllar bé fins després. Va ser ja acabada la guerra que la vam provar amb aquell plom... - L’Helios es va aturar. Se'l veia alterat i respirava amb dificultat i amb els ulls clucs. Li vaig preguntar si estava bé però amb un gest em va demanar de seguir, ara parlant més a poc a poc.
- Es tractava d’aquell metall. En una de les converses a la impremta vaig sentir que en parlaven, era un aliatge poderós que havia arribat fins a Demià Xalaux. Era un metall de propietats sorprenents. Li deien... li deien el metall... això!.... El metall viu. Així li deien!
- El dos irradiaven...com excitació. Aquell any va néixer el teu pare, crec, i hi havia vegades que no sabies si el teu avi estava més content per una cosa o per l’altra. - Crec que alguna cosa ja me l'havia explicat, la veritat, després d’un cafè i fer deixar l’ampolla de conyac es va posar a parlar pels descosits.
- Va estar dissenyant una tipografia pel senyor Xalaux, feta a base de punts. No semblava a cap alfabet dels que jo coneixia. Era molt estranya. Una família tipogràfica de cossos intercanviables, no sé com dir-t'ho. Una successió de punts que responien individualment a impulsos elèctrics formant grafies simples però il·limitades, vull dir que s’interrelacionaven entre elles i en podien formar moltes més.-
Em va explicar que anys més tard, els va convocar al pati, aquesta vegada a tots dos i els va comentar que volia fer una modificació important a la linotip, instaurar un sistema més ràpid. L’Helios es pensava que la volien presentar a l’exposició internacional.
- Més ràpid?, fa gairebé dos-cents caràcters per minut… “Si, bé, no és això...”- sempre em deien- Crec que l'Helios, encara ara, no entenia ben bé res i s’anava omplint la copa a mesura que la història agafava un to gairebé imaginari.
– Es varen posar a modificar la màquina, però mai semblava acabada. Si, funcionava molt més ràpid i s’hi veien llums... però poca cosa més. No vam acabar de rutllar bé fins després. Va ser ja acabada la guerra que la vam provar amb aquell plom... - L’Helios es va aturar. Se'l veia alterat i respirava amb dificultat i amb els ulls clucs. Li vaig preguntar si estava bé però amb un gest em va demanar de seguir, ara parlant més a poc a poc.
- Es tractava d’aquell metall. En una de les converses a la impremta vaig sentir que en parlaven, era un aliatge poderós que havia arribat fins a Demià Xalaux. Era un metall de propietats sorprenents. Li deien... li deien el metall... això!.... El metall viu. Així li deien!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
