Andromedia (24)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

Em va preguntar si era jo qui havia grafiat la fàbrica i si m’agradava fer-ho; En aquell moment no sabia si em renyava. Parlava en un accent una mica estrany, semblava estranger.

Vaig respondre amb to de disculpa, argumentant que era pintora, venia per l’encàrrec i havia suposat que calia pintar sobre les caixes. Va semblar mirar-me de forma inexpressiva però tot seguit va somriure- L’encàrrec…ja-. Va aixecar la mirada mirant les caixes, i amb gest d’acceptació va moure la mà movent-la circularment indicant desenvolupament, com convidant-me a seguir. Em va dir que continués pintant tal com havia començat a fer-ho. La meva intuïció així, havia estat correcta. També va senyalar en un racó una pila de pots de pintura per estrenar i una escala plegable. - Durant la llum- va concloure, després es va girar i es va allunyar sense acomiadar-se. Me’l vaig mirar mentre se’n anava.

Aquell tipus era estrany. L’havia confós amb un model de fotografia, no sé com s’ho devia prendre, però de fet ho podia semblar. Tot ell era...diferent. El color de la pell en va fer pensar que era d’una altra raça, tot i que les faccions eren més aviat europees. El seu cap era d’un color gairebé metàl·lic i duia el cabell curt així que costava molt atorgar-li una edat. Vestia una mena de indumentària força ajustada d’una sola peça i amb tot de pegats cosits. En algun punt duia algun grafisme brodat com un soldat o bomber. Semblava un uniforme, per tant el més normal és que fora un treballador de la fàbrica i n’hi hagués d’altres com ell treballant-hi. Per altra banda, es movia amb certa autoritat, semblava que pertanyia al lloc i hi estava relacionat. Dominava aquell espai interior. El fet que aprovés la meva presència, va fer que per primera vegada em veiés amb llicència per estar-m’hi.

Em vaig mirar aquelles interminables parets de fusta magnànimes. Suposaria esforç físic, no acabava d’entendre perquè se’m encarregava allò i qui estava disposat a remunerar-me pels dies que hi dedicaria, però tacar aquella superfície tan grossa era per mi una mena de regal. Ho podria fer de forma lleugera i fins i tot ho passaria bé.

Inventari

Aquest cop m’he decidit. Cal iniciar una nova fase amb això dels
paperots. Desguassar la maleta, fer net. Faig petites piles, encara em queden masses papers per llençar. Cada cosa al seu lloc, i el que no té lloc a mar. Hi ha la documentació, la propaganda i la pila de papers manuscrits. Entre aquests últims he indultat uns quantes idees bones que algun dia recuperaré, conscient que aleshores potser se’ls haurà passat l’arròs.
M’entristeix un xic les piles dels papers sense futur. Idees inacabades que he d’assumir que no val la pena ni el temps acabar-les.
Cartes d’amor, diaris, reflexions, proclames, guions i lírica barata.

Des de la distancia els emmarco en aquella etapa fosca pròpia d'una adolescència prolongada. Escrivia sobre sentiments, emocions lligades a instants concrets, experiències d’un mateix. Insistia en el concepte de “moment”. Imagino que era l’únic que coneixia amb certesa i encara pensava que eren fenòmens únics. La majoria dels meus manuscrits eren en castellà, probablement degut a la influència directa de les pel·lícules i cançons que escoltava. No les corregia ni modificava gaire; Com gairebé tot ho deixava com un material amb possibilitats però mal acabat. Tampoc ho faré ara. Ja no em reconec en aquell jove en l’etapa de l’egocentrisme, mirar-se el melic i sobredimensionar tota idea personal.

D’aquesta paperassa podria haver encetat una secció, hagués estat la més íntima d’aquest blog personal alhora que anònim. Hagués volgut explicar-ho tot però no ensenyaré res. No importa les coses que escrivia tant com la manera que ho feia. Em limitaré tant sols a justificar tantes hores abocat a una taula. Mai més ho faré d’amagat i sense saber perquè.

Ara sé que mai havia d’haver-ho començat. Ara ja no escric res perquè sí. Quan ho faig sé a qui i on vull arribar. Per algú tan propens als inicis, la vida s’ha convertit en una qüestió d’anar tancant temes.