7. Com de veritat.De molt petit tenia un trauma amb el drac de la festa Major de Vilafranca del Penedès. Ara m'agrada, però aleshores em provocava verdader pànic. Ni s'hem hagués ocorregut tocar-lo, tot i que em deien que era de mentida. Amb la pirotècnia jo veia pell verda, brillant i palpitant, on només hi havia fibra de vidre pintada.
Vull parlar de materials, un tema que no arriba a ser referent però cal comentar. Començaré des dels ninos de drap i llana, i els nadons amb cap de goma. Amb l'aparició dels clicks, em vaig tornar molt exigent, no em conformava amb menys i m'agradava els materials amb cos. La panxa del vaixell pirata dels clicks, no era de fusta, però tenia el relleu de les iates, certa textura, i com la fusta, era rígida. Per mi era molt important que les joguines, els ninots i les disfresses, tot i no ser reals, reproduïssin les qualitats físiques dels materials. Es a dir: Acceptava que el rellotge de plàstic del Comando G no fos de titani perquè també era dur i pesava poc, però no tolerava els barrets de plàstic que es trencaven doncs no eren de teixit. A mi m'agradaven les reproduccions, però aquestes havien de romandre en una estanteria i no eren per jugar, doncs eren de materials delicats. Les úniques manipulables eren les figueretes de personatges com els barrufets, que eren de una goma que ho aguantava tot. Mirava les figures i titelles a la fira de Santa Llúcia, però no m'agradaven gaire. Era força injust amb l'artesania i els materials nobles com la pasta de paper o el fang. Veia les figures rígides i fràgils quan haurien de ser toves. No tenia prou sensibilitat, jo només volia realisme i hagués fet el pessebre amb figuretes del Star Wars.
8. Pares
És el tòpic dels tòpics, però aquí estic parlant dels meus referents creatius, i ara estic per la infància; és inevitable parlar dels meus estimats pares. La meva mare és il·lustradora i el pare fa disseny gràfic. Al llarg de la seva vida professional han treballat molt, la feina a vegades els ha fet patir i no sempre s'han sentit prou valorats. Eren molt perfeccionistes i es passaven hores fent coses que altres feien en menys temps, la diferencia essencial és que ells ho feien bé.
Les arts gràfiques no és un ofici que els pares em recomanessin especialment, però la qüestió és que a mi, això de tacar papers, sempre m'ha agradat.
En el moment que la meva alçada va permetre abraonar-me al taulell de dibuix vaig començar a conèixer un món. Allà tenien tots aquests aparells amb els que van treballar sempre. El paral·lex, els rotrings, les escaires, el cel·lo, la cola, retoladors de colors, tinta en un plat, pinzells, compàs...Tot vestigis d'una manera de treballar en arts gràfiques que ha desaparegut. Em donaven llapissos i un feix de fulls que jo gastava enseguida doncs tenia la mania de dibuixar una seqüència per foli. Dibuixava a saco i a tot color, com fan els nens. Aleshores els anava a ensenyar al pare, que m'asseia a la cadira i els complementava amb altres dibuixets, que eren a línia. Una línia neta, precisa i segura, com una compresa.
Els meus pares creuen que els ordinadors els ha agafat tard, i no es van reciclar. A vegades penso que si com alguns col·legues seus, haguessin après el Freehand i haguessin muntat un estudi d'aquests, ara la meva vida seria...diferent. Esta clar que els programes de disseny han canviat l'ofici, però jo continuu guixant. Un dia el pare em va dibuixar un extraterrestre, i em va dir alguna cosa com "m'agrada dibuixar marcianus, més que res perquè ningú et pot discutir el realisme-"
9. Futbol és futbol
El futbol...el futbol.. Si jo feia per casualitat una bona passada, els companys em felicitaven. Eren bons nois i jo un patata. Un era el Simonsen, l'altre l'Alexanco, jo deia que era el Migueli per allò que era castany i dels únics futbolistes que coneixia.
Jo preferia posar-me de porter i intentar parar alguna perquè els porters, eren especials, tenen estil. Deien que el millor porter era l'aranya negra, que imaginava com una espècie de spiderman blocant paràboles impossibles.
Aleshores va arribar el Mundial de futbol de España, l'any 1982, un gran esdeveniment mediàtic liderat per el Naranjito que va abduir a varies generacions de nens. Jo tenia la col·lecció de cromos on s'explicava la història del futbol a traves de dibuixets. Petites reproduccions a color de fotos mítiques del futbol, amb el bust del protagonista. Després evidentment, tota la propaganda nacional que comporta una festa esportiva. o me'ls mirava detingudament i després feia les meves pròpies revistetes amb dibuixos de futbol, el Naranjito i España ochentaydos. Més endavant ja, veient la gent reunida entorn la televisió, vaig començar assimilar aquest fenomen socio-politico-cultural del que li agradava parlar a Montalban.
Començava a entendre això del futbol. Vaig sintonitzar la meva emissora, es clar, em vaig reconèixer culé. Vaig anar a veure un partit a l'estadi, però no em vaig adonar de res. Em van regalar un poster brillant del equip del Archibald, i la samarreta del Barça, també brillant que feia aquella olor de nou que senten sempre els professionals. Una d'aquelles temporades de lliga que lideraven equips vascos, l'endemà d'una victòria blaugrana, em vaig comprar un diari esportiu que es deia "Dicen" que tenia titulars grans i fotos a color de les jugades i celebracions. En un peu de foto posava el mot "eufórico" i vaig preguntar a la mare el significat . De forma realment estúpida em va agafar per retallar fotos per enganxar-les en una llibreta, però en seguida em vaig adonar que el diari hi era cada dia i que de fotos hi havia moltes. Pensareu que faig parlant de futbol en els meus referents, i dubtareu si realment és un referent creatiu.
Bé... el futbol és simbolisme, sentiment, i mite, però per davant de tot, el futbol és estètica. Escolto el Puyal i em compro premsa esportiva l'endemà d'alguns partits. Com en les revistes del cor, el de menys és el text. Jo em compro l'Sport per buscar encara, la fotografia de l'acció, aquell moment congelat a l'historia. Un jugador contacta amb la esfèrica. Una imatge. El gol.
