divendres, 23 de gener del 2015

Dibuixos elèctrics










Aquest és St. Pagarini, el que posa els calers. Avui s'ha passejat per l'obra amb mirada prepotent i examinadora. Dissimulant que no en sap pràcticament res, intentarà trobar l'esmena, la crítica o el comentari necessari per fer saber que ell, al cap i a la fi, és el que paga.

dimarts, 13 de gener del 2015

Andromedia (32)

(HD:Users:Desktop:System)
Les parets de fusta, a l'igual que la imatge que tenia de l’Andromed també anaven canviant a mesura que l’anava coneixent. A poc a poc, crec, començava a entendre el que feia. Bàsicament, la seva tasca era tancar i obrir caixes. Entrava i sortia. Sempre es movia per elles, les portava amb ell i les ficava unes dins les altres. Desmuntava un lateral i el traslladava uns metres o centímetres enllà. A vegades de dues caixes en feia una i el mateix feia amb els contenidors. De dins algunes caixes estellades d’ampolles de vi, treia eines amb les quals semblava modificar constantment la posició de les seves parets. En arribar el matí, em trobava que el que havia pintat la jornada anterior no existia doncs s’ havien canviat de lloc els contenidors. Vaig pensar que en algun suposat torn de nit, utilitzava la gran grua per fer-ho, però semblava inutilitzada... Per situar els plans es servia de traços que dibuixava amb guixos de colors com els dels escolars. On hi havia línies de guix, l’endemà apareixien murs de caixes.
Treballava en punts inaccessibles, sovint alts, com si fos un ximpanzé. Tot i ser força grossos, movia aquells volums un darrere l’altra amb una facilitat sorprenent. Semblava posseir grans qualitats atlètiques. A vegades s’aturaven els sorolls, el buscava i no hi era, però jo sentia que m’observava. M’espiava des d'aquell laberint de caixes, des d'alguna d’aquelles obertures que semblaven coves en penya-segats. No sé gaire que s’hi manegava allà dins, i en alguns moments m’inquietava. Quan jo gairebé acabava de pintar una paret de fusta, apareixia, me la canviava de lloc i em feia pintar la de darrere, o bé m’acompanyava a un altre punt, es treia un guix i traçava un gran requadre perfecte on havia de seguir pintant. D’aquesta manera, mai visualitzava completament la feina que havia realitzat. Necessitava encarar-lo per parlar de tot allò que feia, i la meva retribució econòmica. El dia que, respirant fons, vaig decidir acostar-me per parlar-ho ell treballava d’esquena amb el tors arremangat a la cintura. Li vaig veure les espatlles nues, amples i andrògines, musculades i suaus a la vegada. En algun punt tenia alguna rascada o cicatriu, i al omòplat esquerre tenia taques de grassa. Repetia moviments sense adonar-se de la meva presència i per un moment vaig pensar si tenia pits. El cor em bategava i em vaig alterar una mica així que vaig anul·lar la conversa i vaig tornar a la pintura.