Els Referents

18. Enganxines.

A l'escola ens van posar un gomets als dits. Petits tels de color que s'et enganxen a la pell, així que ho has de passar a qualsevol altra superfície, no es tractava de quedarte'l tot el dia. Bé, hi havia la calcomania que te la transferies a la pell dels braços com una mena de tatoo. Una capa de adhesiu invisible separava aquells colors de la resta d'objectes. S'enganxaven sobre qualsevol base no porosa, però després no es podien tornar a arrancar. "Pegatines" i adhesiuets varen adherir-se a les nostres vides. Jo vaig veure els primers rectangles blancs fets amb serigrafia enganxats sobre la carcassa d'un dos cavalls. Hi havia el logo de llibertat d'expressió, molt expressiu valgui la redundància, i els d'alguns partits polítics. Més endavant adhesius a varis color de l'escut del Barça al cul d'un cent-vint-i-quatre, la C de Catalunya, campanyes per la llengua, coses així. La cola utilitzada abans feia olor. Recordo els de marques estrangeres que tenia el meu pare, molt grafics, brillants i a tot color, a vegades amb un rivet metal·litzat. També recordo els adhesius de publicitat que regalaven a les benzineres i els tallers de cotxes. Estaven invertits en efecte mirall, de manera que els podies enganxar per dins el vidre. Sortien motos i coses així. Després i havia uns de molt petits que regalaven amb les bosses de patates i ganxitos. Eren de series d’animació, de la NASA o de modes tontes dels vuitanta. Estaven troquelats i tenien volum. Alguns portaven una capa de tinta fluorescents i rasposa. Després hi havia les que regalaven les revistes com el “super Pop” o els “Tele indiscreta” que varen aparèixer entre els collages de fotos de revistes que cobrien les carpetes escolars dels pre-adolescents. En aquests sortien cantants juvenils o els protagonistes de series de televisió. Força horteres. Amb la moda de les multinacionals, anaven buscats els de logos de les marques esportives que devien regalar a les botigues de bambes i xandalls. Molts acabaven enganxats en algun moble de casa o en alguna finestra, cosa que no agradava als pares. En unes jornades que les esquerres organitzaven a  Montjuïc, vaig començar a descobrir els adhesius reivindicatius i socials, que venien a voluntat per subvencionar la lluita. Contenien alguna frase, bandera o dibuix. D'aquest gènere en portàvem d'euskalherria de molt ben editades, amb fotografies i missatges contundents. 

El nàufrag

Quan el senyor Terrades va anar a recollir el Martí a comissaria es va trobar amb un nàufrag. Una persona a la deriva. El noi només tenia vint-i-sis anys i feia pena. El comissari va explicar-li que l’havien trobat al carrer Sant Pere amb dos traus al cap. Algunes indagacions el relacionaven amb una banda estrangera de delinqüents que havien actuat uns anys a Barcelona. En Terrades, un home de barri, coneixia el noi de vista. De fet, gairebé tothom sabia que era un camell. Setmanes després, va esbrinar que la família s’havia desentès arran de conèixer la seva relació amb una colla de hippies de Londres que venien drogues pels bars de Ciutat Vella.

S’havia allunyat de terra ferma, del seu entorn i de la seva vida anterior. Com el navegant inconscient s’havia llençat en l’aventura despreocupada sense mirar enrere. Havia esgotat els queviures en un mar de desitjos, fantasies i estímuls immediats. Havia allargat massa les rutes, fugint de qualsevol lligam i coordenada. L’heroïna va ser el temporal que va acabar de destruir l’embarcació precària en que s’havia convertit la seva vida.

El senyor Terrades, fill de pescadors de la Barceloneta, coneixia molt bé les lleis del mar. Tenia la certesa que al Martí se’l van treure de sobre els nois de la banda, encara que era del tot probable que les ferides fossin infringides pels homes del comissari. El noi no tenia informació valuosa, i la policia no sabia què fer amb ell, així que en Terrades va oferir la possibilitat d’acollir-lo a casa seva i aportar-li certa estabilitat.

Les primeres setmanes al pis del senyor Terrades van ser difícils per tots dos. El Martí patia l’abstinència, volia marxar d’ allí, tornar al carrer Escudellers, però en Terrades era un home dur i va poder amb ell. Va aconseguir fer-li veure que allà ja no hi trobaria res ni ningú.

Els carrers de Ciutat Vella eren el mar per on flotaven perduts tots els referents del Martí. El regust de la droga, l'olor de la pell i els acords d' una cançó suau, es perdien en una boira que ho omplia tot. Un fred interior anunciava que el seu temps havia passat, i en la profunditat sabia que acabava alguna cosa. Se li havia enfonsat la joventut i s’ofegava en la pròpia pena.

A casa, en Terrades cuinava mentre ell romania assegut, pàl·lid, sempre absent i amb la mirada perduda. Li posava la ràdio perquè es distregués, era una corrent continua que l' entretindria. De mica en mica, el noi es va anar familiaritzant amb la fonètica i el vocabulari que sentia en els programes on parlava gent.

Quan el noi va estar més tranquil, en Terrades va portar-lo a les reunions a l’ateneu del barri. Es despertava entre remor de veus, mirant fixament una carpeta marró gastada. Es trobava entre gent gran. Ell, sempre envoltat de snobs i noies guapes, ara prenia infusions amb un home amb jersei de llana, un iaio xerrameca i una vídua que somreia. La seva pròpia situació li semblava patètica i molt avorrida. No badava boca, ni tenia ganes de relacionar-se. Vivia en total apatia i era incapaç de dedicar-se a ningú. Tot allò li semblava una mena de càstig. Dia rere dia es tornava a trobar en la casella de l' inici, amb aquella sensació permanent  de començar de zero, condemnat a la paciència en aquell lloc que li sembla decadent, envoltat d’aquella gent gran que només feia que conversar. Seguia  absent, avergonyit i tancat sempre en ell mateix, però allà ningú li tenia en compte. Aquelles persones li deien coses en català, i li passaven llibres que ell fullejava sense llegir res. L’estat del Martí no semblava fer-los pena ni li mostraven compassió. Alguns d’ells coneixien pèrdues majors, tenien aquella perspectiva que et dóna l’experiència. Aquelles persones no parlaven tan bé com els de la radio, però semblava que deien coses més properes. Parlaven d’ edificis antics i explicaven històries de la ciutat. Li van donar una feina senzilla d’ordenar munts de papers, fotografies, i revistes; i a canvi, el convidaven a dinar amb ells.

Deien els navegants que en aquesta situació t’has d’agafar a qualsevol cosa.

Primer només va ser una paraula, o el nom d’un carrer conegut, i alguns dies després va començar a lligar-la amb d’altres. Si es mantenia atent en aquelles tertúlies, potser obtenia un raonament concret, la opinió d' algú, o un petit exemple personal. Mica en mica es va anar agafant als discursos, fins aconseguir entendre alguna de les anècdotes que explicaven. Quan li semblava que parlaven de llocs que ja coneixia, s’esforçava més per captar la informació. Així fou com agafant i estirant, va aprendre a seguir el fil d’algunes converses, i poc a poc va començar a agafar apreci a aquella gent. En Martí es començava a reconèixer com un més. De fet, també a ell li començava a sortir alguna cana, i potser aviat s’hauria de posar ulleres. Ara aixecava més sovint el cap per mirar com parlaven. Havia après a escoltar.

Així és com, a mesura que va anar passant el temps, el nàufrag es va recuperar en aquell món de la quotidianitat, de la gent propera i la transmissió oral, tot i que ell de parlar, parlava poc. També començava a mirar-se amb interès els papers i les revistes, i semblava que a vegades els intentava llegir.

Un dia van portar a l’ateneu una caixa de fotografies en blanc i negre, en les que va identificar els carrers on s’havia mogut, però amb un aspecte diferent. Com en un àlbum familiar, Barcelona hi era retratada, però amb edats i aspectes diferents.

L’ interès per la ciutat va fer que comencés a llegir algunes novel·les que li deixaven, i així va descobrir un univers on la ciutat es barrejava amb dosis de ficció i llegenda, per convertir-se en misteriosa i profunda, plena de carrerons i pàgines desconegudes. Com en una revelació, el Martí reconegué en aquells carrers, que la ciutat sempre hi havia estat, i que havia tingut mil cares. La seva vida era una entre mil, i els seus problemes, una simple anècdota. El món se li feia més gros, però a la vegada, aprenia a viure al seu lloc. Va començar a sentir una romàntica atracció pel passat, pels carrers i les persones del segle que acabava. Les coses que existien quan va néixer, i que havien anat desapareixent al mateix temps que el seu passat. La nostàlgia, ara, es convertia en un sentiment agradable que el reconfortava.

En Martí havia après a viure Barcelona a través de les histories, i aquelles històries van obrar el petit miracle d’un somriure al seu rostre. En elles va trobar un lloc comú, una experiència social compartida. Havia arribat a la ciutat dels llibres, un indret excel·lent on aprendre a navegar. Les onades l’havien retornat.